Kris Kristofferson (1936-2024)

Kris Kristofferson (1936-2024).

Vaig descobrir a Kris Kristofferson de la mateixa manera que vaig descobrir a Sinéad O'Connor. El dia que el programa Sputnik del Canal 33 va emetre el concert commemoratiu dels 30 anys de carrera de Bob Dylan –de quan aquestes coses es podien veure a la televisió pública-. Tots dos hi van tocar. I Kristofferson va ser l'encarregat de presentar O'Connor.

Eren els dies en què la cantant irlandesa havia esdevingut l'enemic públic número 1 de la moralitat més estreta i benpensant de cada casa, i quan es va enfilar a l'escenari va ser rebuda amb una escridassada de les que fan mal –també hi va haver qui la va aplaudir, però com de costum els curts de gambals van fer més soroll que la resta-.

Kristofferson va sortir a fer costat a O'Connor davant d'una multitud irracionalment enfurismada –probablement, els mateixos que avui marxen emprenyats dels concerts de Dylan perquè el de Minnesota no toca res que ells coneguin-. I quan finalment la cantant va marxar plorant de l'escenari, ell la va abraçar i la va acompanyar.

Quan vaig veure aquella escena amb 12 anys, jo no tenia ni idea de qui era Kris Kristofferson ni de qui era Sinéad O'Connor. Però el gest d'aquell senyor de la barba cap a aquella noia de posat serè i mirada valenta em va remoure moltes coses, i me les segueix removent cada cop que el veig.

Amb el pas dels anys vaig saber qui eren l'un i l'altra. Vaig assabentar-me que Kristofferson era l'autor de cançons que jo havia conegut a través de Janis Joplin o Elvis Presley. Vaig explorar la seva discografia al mateix temps que l'admirava a la gran pantalla. I em sento afortunat d'haver-lo arribat a veure en directe en una ocasió.

S'ha dit del texà que va ser un dels més grans del(s) seu(s) ofici(s), que després de la seva mort ja només queden Dylan i Willie Nelson. I tot això és cert. Però avui, mentre em feia a la idea que Kristofferson havia passat a millor vida, he necessitat tornar a veure el moment en què l'autor de "Help Me Make It Through the Night" va donar una lliçó d'humanitat a una colla d'imbècils que només sabien cridar.

Crear a partir de la fe

Cimitero Monumentale, Milà, juliol de 2023.

Sempre m'ha agradat passejar pels cementiris. Petits grans oasis on sol regnar aquella pau que els mortals tendim a reservar paradoxalment als difunts. I sempre m'ha atret l'art funerari, entès com tot aquell conjunt d'obres pensades per preservar –i enaltir- la memòria dels que ja no hi són.

No soc religiós, però em fascinen totes aquelles expressions artístiques que s'inspiren en la religió i en l'espiritualitat. Potser sigui justament el fet de no creure en allò que els creients anomenen la salvació, la meva convicció que un cop m'hagi mort se'm menjaran els cucs i s'haurà acabat el bròquil, el que em permet admirar el do de qui crea a partir d'una fe que jo soc incapaç de comprendre.

De Miquel Àngel decorant la Capella Sixtina, a Blind Willie Johnson i el seu blues de ressons bíblics. Del Cant de la Sibil·la, al gòspel de Hank Williams, Elvis Presley i Johnny Cash. De les tombes i panteons dels cementiris de Milà, París, Nova York, Barcelona o Buenos Aires, a Sinéad O'Connor revisant el cançoner cristià de Bob Dylan. Precisament, arran del traspàs d'aquesta última he estat pensant molt en conceptes com la mort, la fe, la religió o l'espiritualitat.

Sinéad O'Connor va escandalitzar l'opinió pública tot estripant una fotografia del Papa en prime time. Però al mateix temps hi havia molta més espiritualitat en la seva lectura d'"I Believe in You", que no pas en cap sermó de missa de 12. "I Believe in You", el títol ho diu tot, era justament la cançó amb què O'Connor tenia previst retre homenatge a Dylan la mateixa nit en què els partidaris del Papa la van fer sortir plorant de l'escenari. Quines coses, oi?

Sinéad O'Connor (1966-2023)

SINÉAD O'CONNOR
(1966-2023)

A Sinéad O'Connor la vaig descobrir quan el programa Sputnik del Canal 33 va emetre el concert commemoratiu dels 30 anys de carrera de Bob Dylan –sí, de quan a la televisió pública catalana s'hi feien programes de música i no concursos de talents-. Jo tenia 12 anys i no sabia qui era aquella dona que sortia a l'escenari amb el cap rapat –probablement hagués escoltat "Nothing Compares 2 U" per la ràdio, però en aquell moment encara no lligava una cosa amb l'altra-, enfrontant-se tota sola a una audiència sorollosament hostil.

Tampoc sabia per què l'escridassava el públic –o com a mínim el sector més sorollós-. Però em van semblar i em segueixen semblant admirables la seva fermesa i la seva determinació a l'hora d'afrontar una situació tan adversa. O'Connor va marxar plorant d'aquell escenari, però a mi em va semblar la persona més valenta que havia vist mai per televisió. Tampoc em va passar per alt, és clar, el suport –l'escalf- que va rebre la cantant de part d'un Kris Kristofferson –aleshores tampoc tenia ni idea de qui era- que va oferir tota una lliçó de dignitat, de solidaritat i de saber estar. Anys més tard, Kristofferson va dedicar a O'Connor la cançó "Sister Sinead".

Quan em vaig assabentar ahir de la mort de Sinéad O'Connor, el primer que vaig fer va ser recuperar aquell fragment del concert. I la primera idea que em va venir al cap va ser que la majoria de persones que he conegut en aquesta vida pretenen voler ser com Kris Kristofferson en aquell context, però a la pràctica acaben essent part de totes les masses sorolloses que fan que una artista surti plorant d'un escenari –o que un nen torni a casa de l'escola en les mateixes condicions, tant és-.

Dues setmanes abans de la seva actuació frustrada al concert d'homenatge a Dylan, Sinéad O'Connor havia estripat una fotografia de Joan Pau II en directe al Saturday Night Live –fet que va desencadenar l'incident posterior al Madison Square Garden-. També vaig visionar aquella acció polèmica a pocs minuts d'haver-me assabentat de la seva mort. En només deu segons –els que va trigar a esmicolar la imatge del Papa- i sense pronunciar una sola paraula, O'Connor va ser capaç de dir molt més que la majoria d'enfants terribles dels nostres dies amb les seves provocacions de manual.

Malauradament, també van ser aquells deu segons els que van acabar condicionant a la llarga una trajectòria vital on l'ostracisme, el drama i la tragèdia han estat durant massa temps a l'ordre del dia. Ha mort Sinéad O'Connor. La cantant del cap rapat que va ser capaç de posar en evidència a tot un Madison Square Garden (o gairebé). Una dona rebel, una artista compromesa i una persona valenta. De quan la rebel·lia, el compromís i l'atreviment solien portar-se fins a les últimes conseqüències, i no fins on ho admetés el patrocini de torn.