Guitar Man

Un somrient Elvis Presley dona la benvinguda a la clientela d'una botiga de discos de Corstorphine. Edimburg, març de 2025.

Un pub escocès

Una ampolla de whisky a la barra d'un pub del centre d'Edimburg. El missatge de l'etiqueta és tan inequívoc com l'esperit d'un local certament acollidor, on es respira un ambient de comunitat, i on el personal és tan amable en un costat com a l'altre del taulell.

En aquest pub s'hi serveixen cerveses i whiskies escocesos (hi una una ampolla de Jack Daniel's per casos d'emergència, però es troba camuflada darrere dels sortidors de refrescos, com si algú no la volgués tenir a la vista), i en cap cas és apte per a degustadors habituals de còctels amb noms d'amanida.

No és la mena de local que surt a les guies turístiques o de temporada, la qual cosa li ha permès preservar el seu encant. Les persones que m'hi van portar el freqüenten sovint, però no en mencionen mai el nom a les xarxes justament perquè no trencar aquest encant. Jo seguiré el seu exemple.

Edimburg, març de 2025.

Una cançó folk

Una banda de garatge tocant al carrer, al centre d'Edimburg. Tres músics joves entretenint el personal a canvi de propines i desafiant temperatures que certament no convidaven a fer córrer els dits per la superfície d'un instrument musical.

Al moment de fotografiar-los interpretaven "Valerie", en una versió més propera a l'original dels Zutons que no pas a la posterior lectura de Mark Ronson i Amy Winehouse. Una peça que durant les passades dues dècades s'ha fet habitual en incomptables repertoris de covers.

Músics professionals i amateurs de tota classe i condició se l'han fet seva i el públic, entès com 'la gent', l'acostuma a reconèixer i a rebre amb entusiasme. Una mostra d'allò que s'anomenaria 'música popular'. "Valerie", com "Seven Nation Army" o "Get Lucky", és una cançó folk del segle XXI.

Edimburg, març de 2025.

David Johansen (1950-2025)

La mort de David Johansen m'ha agafat lluny de casa i desconnectat, en bona mesura, de l'allau informativa. Tot i això l'he tingut molt present durant aquestes últimes hores, no tant com el darrer supervivent d'una d'aquelles bandes que ho van canviar tot, sinó sobretot com un dels últims testimonis d'un temps en què les coses solien fer-se d'una altra manera.

Recordo com si fos ahir aquell concert dels New York Dolls a la també desapareguda sala Sidecar el novembre de 2007, amb un hipnòtic i elegant Johansen encapçalant un combo que debutava als nostres escenaris gairebé en temps de descompte, però amb tota una segona joventut encara per davant.

Presentaven "One Day It Will Please Us to Remember Even This", formidable àlbum de retorn el títol del qual es manifesta avui més profètic que mai. Aquella nit vaig marxar a casa convençut que un hipotètic concert dels Stones en un club s'hauria assemblat molt al que els novaiorquesos acabaven de fer en aquell soterrani de la plaça Reial. Encara ho segueixo pensant.

Those unique vocals, those meaningful words

IRIS DEMENT

The Queen's Hall, Edinburgh

March 1, 2025

When I was 18 or 19 years old, someone lent me a Jimmie Rodgers tribute CD. It was called "The Songs of Jimmie Rodgers", and it featured covers of his songs by the likes of John Mellencamp, Willie Nelson, Van Morrison or Bob Dylan (who happened to be releasing the album through his own Egyptian Records label).

It was on this CD where I first heard of the marvelous Iris DeMent, who delivered an amazing rendition of "Hobo Bill's Last Ride". Hearing that woman doing her own version of that song just blew my mind, and right off I fell in love with her vocals. Never before had I heard a voice like that, and I haven't ever since.

At a time when the internet wasn't yet what it would become in just a few years, it took me a while to find out who Iris DeMent was, but as soon as I did I started buying her records. Once again, I got caught by her unique vocals, and somehow I felt like songs such as "Our Town" or "These Hills" were speaking to me, or even 'about' me.

That was a long time ago, but Iris DeMent's voice has been with me ever since. That's why I took a flight from Barcelona to Edinburgh just to see her onstage for the first time (I hope it won't be the last). And that's why something inside me stirred so strongly when I finally heard her sing in the very same room where I was sitting.

Iris DeMent played the Queen's Hall last night. Joining her onstage were the mighty Liz Draper (double bass) and Ana Egge (guitar and mandolin), who also happened to be the opening act. They mostly performed the songs from DeMent's last album, "Workin' on a World", which came out a couple of years ago, but seems to be making even more sense right now.

It was so emotional to hear songs like "Say a Good Word" or "Warriors of Love", and acknowledge once again that music can be the most powerful healing force even in the darkest times. And so was hearing DeMent's words on the late John Prine before delivering such a sweet take on "How Lucky". When the world we live in seems to face immediate wreckage, those three women shed a light of hope by sharing their music with all of us. May God bless the three of them.