Which dance before me like a million eyes
They call me on and on across the universe
(John Lennon)
Les Franqueses del Vallès, març de 2025.
dilluns, 31 de març del 2025
diumenge, 30 de març del 2025
The Del Fuegos al Blues & Ritmes
Blues & Ritmes 2025
Teatre Margarida Xirgu, Badalona
29 de març de 2025
Un any més, hem d'agrair a aquest petit gran festival que és Blues & Ritmes, que segueixi fent possible allò que a priori sembla impossible. Per exemple, que els històrics Del Fuegos volin expressament de Boston a Badalona per fer-hi l'únic concert que tenen programat aquest 2025 –i el primer que fan a Europa en dècades–.
Va passar ahir al Teatre Margarida Xirgu –entorn proper, acollidor i assequible–, on la formació clàssica del grup va desplegar el seu repertori original com si encara el toqués cada nit. Augmentat amb els teclats de Bertrand Burgalat i, puntualment, la veu de Claudia Zanes, el combo liderat pels germans Dan i Warren Zanes va servir al respectable perles de la mida de "Sound of Our Town", "Backseat Nothing", "Don't Run Wild" o "I Still Want You".
Tot plegat, amanit amb versions de Harold Melvin & The Blue Notes ("If You Don't Know Me by Now"), Brenda Lee ("Sweet Nothin's"), Charlie Rich ("Lonely Weekends"), James & Bobby Purify ("I'm Your Puppet"), Elvis Presley ("(Marie's the Name) His Latest Flame") i Rufus Thomas ("Walking the Dog"). No va ser un acte de nostàlgia, va ser una festa.
dissabte, 29 de març del 2025
Ryan Adams i la cançó que només va existir durant dos minuts
Paral·lel 62, Barcelona
28 de març de 2025
La seqüència va ser la següent. Assegut al centre de l'escenari com qui es troba a la sala d'estar de casa seva, Ryan Adams va demanar al públic quines cançons volia escoltar durant la segona part del concert. Davant l'allau de peticions, va seleccionar quatre persones de la platea i va escoltar les seves tries. Mentre es decidia per una de les quatre opcions, es va endinsar en un d'aquells monòlegs que mig auditori sol celebrar mentre l'altra meitat s'avorreix profundament.
Amb aquestes, una dona del primer pis va cridar "Just play something!". Dit i fet, Adams va inventar-se allà mateix i sobre la marxa una cançó titulada "Just Play Something". En qüestió de segons, el respectable en ple estava seguint amb les mans el ritme d'una cançó que s'estava fent al moment i que mai més tornarà a sonar. I responent a la tornada com si es tractés d'un himne d'estadi. Com si bona part dels presents haguessin pagat exclusivament per escoltar una cançó que només va existir durant poc més de dos minuts.
A partir d'aquí, podem parlar del 25è aniversari de "Heartbreaker". De si el format acústic (i en solitari) era el més adient per retre homenatge a un dels grans discos de rock'n'roll del canvi de mil·lenni (jo crec que no, però el seu autor se'n va sortir molt bé, i aquell "To Be Young" en clau de blues va ser una agradable sorpresa). I de totes les cançons que hauríem pogut escoltar si el de Carolina del Nord hagués parlat menys i tocat més, sobretot durant la segona part del concert –la primera havia estat íntegrament dedicada a "Heartbreaker"-.
Però insisteixo, ahir a la nit vam ser testimonis de com Ryan Adams paria del no res una cançó que va ser un 'highlight' instantani, i a la vegada només va passar al lloc i en el moment en què ens trobàvem. Aquestes coses no es veuen cada dia, i són les que marquen diferències. En un temps en què l'exhibicionisme emocional tendeix a assolir nivells gairebé pornogràfics, convé recordar que Adams no és qui és per les seves confessions, divagacions i sortides de to a l'escenari, sinó per haver facturat alguns dels millors discos de (country) rock que s'han escoltat durant l'últim quart de segle.
dijous, 27 de març del 2025
Cinc anys de "Murder Most Foul"
Avui fa cinc anys que Bob Dylan va publicar "Murder Most Foul", la primera composició original que lliurava després de la trilogia d'àlbums dedicats al Great American Songbook. També el primer avançament del que esdevindria "Rough and Rowdy Ways", amb tota probabilitat la seva obra definitiva del que portem de segle. Però això, aleshores, encara no ho sabíem.
A punt de fer 84 anys, Dylan s'ha embarcat aquesta setmana en una nova branca nord-americana d'un Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que sembla haver adoptat les dinàmiques del Never Ending Tour. "Murder Most Foul" encara no l'ha tocat mai en directe. Però les cròniques que arriben aquests dies des de Tulsa, Oklahoma, i des de Little Rock, Arkansas, valen molt més que qualsevol biopic.
diumenge, 23 de març del 2025
"Take Me Back Where I Belong"
Neu i boira al Torreneules. I de fons, Joana Serrat cantant "Take Me Back Where I Belong". Queralbs, març de 2025.
Go take me back
To the place that I belong
Just take me back where I belong
dissabte, 22 de març del 2025
Albert Marquès torna a casa
Teatre Auditori, Granollers
21 de marça de 2025
Albert Marquès ha fet aquesta nit un concert retrospectiu al Teatre Auditori de Granollers, la ciutat on va néixer i on va iniciar una trajectòria musical que l'ha portat fins a l'òrbita jazzística de Nova York i més enllà. El pianista ha actuat al 35è Festival de Jazz de Granollers, acompanyat per vells confidents –Gabriel Amargant al saxo, Manel Fortià al contrabaix i Raphael Pannier a la bateria– i reforçant part del repertori amb les coreografies de Sònia Sánchez. El que hem pogut escoltar durant gairebé dues hores ha estat el testimoni de com un jove músic vallesà va créixer, va voltar pel món i va acabar posant el seu art al servei de causes com la llibertat d'expressió, la memòria de l'Holocaust o l'abolició de la pena de mort. Molt aviat, la crònica.
divendres, 21 de març del 2025
Ian Dunlop i This Frontier Needs Heroes
Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols
20 de març de 2025
Dunlop (a la fotografia) va interpretar peces dels seus discos en solitari, a cavall del country i del folk, i va recordar Parsons amb una emotiva "A Song For You". Amb més de 80 anys a l'esquena, el nord-americà va presumir d'una fortalesa escènica que molts ja voldrien. This Frontier Needs Heroes, alter ego del nord-americà establert a Barcelona Bradley Lauretti, va obsequiar-nos amb perles com "Truck Driver", "Carolina Peaches" o "South Dakota", retalls d'un repertori que parla amb veu pròpia des de les coordenades més genuïnes del so Americana.
dimarts, 18 de març del 2025
Nienke Dingemans - "Ain't No Hollywood Girl" (2023)
Vaig descobrir la música de Nienke Dingemans fa tot just un parell de setmanes, tot remenant la secció de blues d'una botiga de discos del centre de Rotterdam. Plato, es deia l'establiment, i els recomano que hi facin una visita si mai passen vostès per la ciutat neerlandesa.
Va ser a la secció de discos de blues, deia, on vaig localitzar el primer i per ara únic àlbum d'aquesta cantant i compositora també neerlandesa, "Ain't No Hollywood Girl" (2023). Em van cridar l'atenció el disseny de la caràtula i el títol del disc, però sobretot el fet de trobar-me davant de l'obra d'una artista autòctona. Vaig agafar el plàstic, el vaig portar fins al taulell i li vaig preguntar a una de les dependentes si me'l recomanava.
No només me'l va recomanar, sinó que em va explicar que l'autora del disc és amiga del personal de la botiga, i que li faria il·lusió saber que un exemplar de la seva obra era a punt de viatjar cap a Barcelona. Segueixo pensant que un venedor de discos sempre serà més de fiar que qualsevol algoritme (els botiguers, a diferència dels algoritmes, solen tenir amics). O sigui que em vaig comprar aquell exemplar d'"Ain't No Hollywood Girl" sense dubtar-ho.
L'endemà, quan vaig arribar a casa, el vaig fer sonar, i la sorpresa va ser tan majúscula com les cançons d'una compositora molt jove però igualment bona coneixedora de la tradició a la qual ret homenatge amb cada nota que canta i que toca. "Ain't No Hollywood Girl" és un disc de blues nocturn i amb altes dosis de misteri, però la seva autora també sap dialogar amb llenguatges com els del country ("The House of Lily Jones") o fins i tot el rockabilly ("Blue Eyed Dreams").
També hi ha una senyora balada amb uns arranjaments de corda que assenyalen l'eternitat ("Place I Call Home"). I un exercici de blues rock urgent i directe a la jugular, que apunta a les mateixes places on solen petar-ho unes Larkin Poe ("Thelma and Louise"). La seva veu té força, però sobretot sona honesta com ella sola. "I've stolen my style / From the country and the blues / Old school living / That's what I choose", canta a "Southern Way". Molt més que una declaració d'intencions, tota una filosofia de vida resumida en quatre versos.
Jesse Colin Young (1941-2025)
Ha mort Jesse Colin Young, nascut Perry Miller, cantant i membre fundador dels Youngbloods, una d'aquelles bandes a través de les quals es pot explicar la transició del folk rock cap a la música psicodèlica i el country rock durant la segona meitat de la dècada dels 60.
Foguejats al mateix circuit folk del Greenwich Village novaiorquès que havia vist enlairar-se a Dylan, es van establir a San Francisco i van facturar un dels himnes de l'estiu de l'amor de 1967, "Let's Get Together", lectura definitiva de l'original de Dino Valente prèviament gravat per We Five i Jefferson Airplane.
Personalment, sempre m'ha fascinat "Darkness, Darkness", l'original de Young que obre el tercer àlbum del grup, "Elephant Mountain" (1969). Exercici de folk eteri i crepuscular que en dècades posteriors versionarien Robert Plant, Solas, Iain Matthews i Elliott Murphy, entre molts altres. La seva lletra podria ser avui una elegia pel seu autor.
Darkness, darkness, be my blanket
Cover me with the endless night
Take away, take away the pain of knowing
Fill the emptiness of right now
Cover me with the endless night
Take away, take away the pain of knowing
Fill the emptiness of right now
diumenge, 16 de març del 2025
"A Complete Unknown"
M'han agradat molt les versions estripades de "One More Cup of Coffee" i "Just Like a Woman". També una simpàtica lectura de "Just Like Tom Thumb's Blues". Però m'ha fet vibrar sobretot una torrencial i climàtica "All Along the Watchtower", sobrecarregada amb nervi elèctric d'alta tensió.
La pel·lícula també m'ha agradat. Tècnicament és impecable, l'ambientació està molt ben aconseguida i les interpretacions són extraordinàries. Llàstima que Mangold es prengui llicències que no obeeixen a qüestions narratives, i que poden desorientar l'espectador poc familiaritzat amb l'univers dylanià.
És clar que a un biopic no li podem exigir el mateix rigor que cal esperar d'un documental. Però, si ens cenyim al terreny de la ficció, crec que la manera més encertada d'explicar Dylan a la gran pantalla segueix sent la de Todd Haynes a "I'm Not There". Una pel·lícula més difícil de digerir que "A Complete Unknown", certament. Però és que Dylan no ha estat mai fàcil de digerir. Per això ens fascina com ens fascina.
dimarts, 11 de març del 2025
Record als pioners del jazz neerlandès
A la part vella del carrer Binnenweg, en ple cor de Rotterdam, les façanes de molts edificis estan decorades amb cartells que recorden els pioners del jazz neerlandès. El Rotterdam Jazz Artists Memorial, que es va inaugurar el 2014, preserva la memòria de tots aquests artistes a l'àrea on hi havia hagut l'històric club de jazz Mephisto. A casa nostra també hem tingut (i tenim) músics de jazz, i de molt bons, però a cap institució li ha passat mai pel cap impulsar una iniciativa com aquesta.
dilluns, 10 de març del 2025
All Cats Are Grey
All Cats Are Grey. Des d'un avió fent la maniobra de descens cap a l'aeroport del Prat, març de 2025.
diumenge, 9 de març del 2025
El 'Saloon' del C2C
Caleb Lee Hutchinson / Zach Meadows
C2C: Country to Country
RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam
8 de març de 2025
Caleb Lee Hutchinson, actuant amb format de duet, i Zach Meadows, en solitari, van ser dos dels artistes que van passar pel Saloon, l'escenari secundari del C2C Country to Country. Un entorn pensat per anar-hi a descobrir joves talents, també per caldejar l'ambient a la zona de restauració durant les pauses a l'escenari gran.
Desprovistos de tot ornament i guanyant punts a curta distància, el primer va desplegar un repertori que s'emmiralla en tòtems com Waylon Jennings –versió de "Satin Sheets" inclosa-, i el segon va despullar el seu cançoner fins a la mínima expressió, evocant per moments les formes del primer Dylan –aquella harmònica a "Three White Crosses"-.
Nate Smith
C2C: Country to Country
RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam
8 de març de 2025
El seu discurs agradarà més o menys als puristes del country, però etiquetes al marge no es pot negar que Nate Smith sap oferir un show amb totes les lletres, i que les seves cançons guanyen sobre les taules i en contacte amb el públic.
El seu pas pel C2C va ser un autèntic bany de masses que per moments va semblar un concert d'estadi, i va anar de l'èpica d'un "Whiskey on You" despatxat gairebé de bon principi fins a l'orgia visual d'un "World on Fire" (a la fotografia) que sona molt millor en directe que en qualsevol radiofórmula.
Va cantar "Bulletproof" saltant de l'escenari per fondre's amb el respectable. I va recordar entre llàgrimes el dia que va arribar a Nashville amb 14 dòlars a la butxaca i el somni de viure de la música. Havia conduït durant setmanes, dormint en àrees de descans, i no tenia cap altre sostre que el del seu cotxe de segona mà.
El que vindria a partir d'aquí –fitxatge per una multinacional i tota la pesca- és el final feliç d'una pel·lícula de sobretaula de diumenge. Però la història de com va arribar fins a la Music City sempre farà de més ben explicar que la de qui va guanyar una carrera musical en qualsevol concurs de talents dels que vostès ja saben.
Wyatt Flores
C2C: Country to Country
RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam
8 de març de 2025
Una de les grans descobertes que vaig fer al C2C Country to Country va ser el directe de Wyatt Flores, un jove d'Oklahoma que es perfila com un exponent a l'alça d'allò que s'anomena Red Dirt Country. Amb tan sols 23 estius a l'esquena, i a menys de mig any d'haver publicat el seu primer àlbum, "Welcome to the Plains", ha debutat en aquest esdeveniment itinerant a mitja alçada del cartell. Les seves cançons solen partir d'experiències doloroses, però sobre el terreny esdevenen autèntics esclats de joia –la banda que porta val un imperi-. No són històries buides d'autosuperació, sinó confessions amb el volum a l'onze.
49 Winchester
C2C: Country to Country
RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam
8 de març de 2025
Un altre dels grans al·licients d'aquesta edició del C2C Country to Country era la presència al cartell de 49 Winchester. Una de les grans bandes del moment si parlem de música d'arrel nord-americana, tal com referma el seu historial de directes.
Amb un peu en el country més genuí i l'altre en les formes més essencials del southern rock, els d'Isaac Gibson no han vingut a inventar-se la sopa d'all sinó a esdevenir baula de transmissió de tota una tradició a la qual es deuen.
Van presentar "Leavin' This Holler", un plàstic que podria ser perfectament la seva obra més rodona a data d'avui i que van defensar amb arguments com "Tulsa" o el desvergonyit rock'n'roll de "Hillbilly Happy". Van rematar la feina amb un fons d'armari on brillen perles com "Hays, Kansas" o "Russell County Line".
"Wildflowers and Wild Horses"
C2C: Country to Country
RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam
8 de març de 2025
Vaig descobrir Lainey Wilson durant un viatge als Estats Units, i més concretament circulant per la Interestatal 65 en direcció sud, en algun lloc entre Huntsville i Birmingham, Alabama. A la ràdio del cotxe hi havia sintonitzada una emissora de música country, que en un moment donat va emetre "Wildflowers & Wild Horses", amb tota probabilitat la peça més coneguda de tot el seu repertori.
No oblidaré mai l'impacte inicial que em va causar aquesta cançó. Aquella introducció atmosfèrica carregada d'un misteri gairebé cinematogràfic, els repunts de mandolina evocant segles de tradició, la veu de Wilson emergint amb força des d'aigües pantanoses i, finalment, l'embranzida galopant d'una peça on passen moltes coses en menys de quatre minuts.
Escoltar "Wildflowers and Wild Horses" tot baixant per la 65, contemplant els pins a banda i banda de la carretera –els 'Alabama Pines' als quals sol cantar Jason Isbell- i els imponents camions de 18 rodes regnant sobre l'asfalt, va ser una experiència comparable a qualsevol altra de les que vaig viure durant aquell viatge –un dels més importants que he fet a la vida, ho refermo-.
Ahir vaig poder veure a Lainey Wilson en directe, tancant la primera jornada del C2C Country to Country a Rotterdam. Ja consagrada com una de les estrelles més absolutes de l'actual firmament country, va segellar el gran final d'una nit que es va acabar al ritme de "Wildflowers and Wild Horses" –oportunament introduïda amb una lectura instrumental de l'estàndard "(Ghost) Riders in the Sky"-, perquè no es podia haver acabat de cap altra manera.
Tot el concert de Wilson va ser una demostració de força de qui en qüestió de dos anys ha passat de ser una xifra més en l'atapeït circuit de Nashville, a omplir grans recintes i mirar de tu a tu al mateix Mick Jagger damunt d'un escenari –busquin el vídeo on canta "Dead Flowers" amb els Stones, no té desperdici-. Però va ser aquesta última cançó despatxada durant els últims i climàtics minuts del concert, la que va refermar per què la de Louisiana ja té un lloc reservat en la història del gènere musical que practica.
He escoltat "Wildflowers and Wild Horses" en incomptables ocasions des que la vaig descobrir en aquella emissora de ràdio tot circulant pel Sud profund dels Estats Units. I sempre que l'escolto torno a la 65, visualitzo els pins a banda i banda de la carretera i recordo els 'eighteen wheelers' marxant imparables sobre l'asfalt. Ahir, amb la seva autora cantant-la a pocs metres de mi, em va tornar a passar el mateix. La música va d'aquestes coses.
dissabte, 8 de març del 2025
Roy Orbison 'ringing' for the lonely...
La Grote of Sint-Laurenskerk, imponent església gòtica al cor de Rotterdam, i l'últim vestigi del llegat medieval de la ciutat. Fa una estona hi he passat per davant i les campanes han tocat un medley d'"Oh, Pretty Woman" de Roy Orbison i "Don't Stop Me Now" de Queen. Petits grans detalls que marquen diferències.
Shoegaze a la bodega
LAURA PALMER + DEATH BY AUDIO
V11, Rotterdam
7 de març de 2025
Doble recital de shoegaze, post-punk i psicodèlia en una sala de concerts flotant a Rotterdam. El V11 (Vessel 11) és un local de música en directe instal·lat a la bodega d'un vaixell en un canal del centre de la ciutat (la planta superior és un restaurant). Aquesta nit hi han actuat Laura Palmer (a la fotografia superior) i Death By Audio, dues bandes locals que han sabut construir discursos propis i originals a partir de postulats com els d'uns Slowdive o uns Telescopes. Tant els uns com els altres han obsequiat el respectable amb bones dosis de soroll elèctric en estat pur, però sobretot amb dos directes tan hipnòtics com aclaparadors. I tots dos reclamen a crits aquella projecció internacional que tard o d'hora els hauria d'acabar arribant.
 |
dijous, 6 de març del 2025
El 'túnel de Trainspotting'
“Choose Life. Choose a job. Choose a career. Choose a family. Choose a fucking big television, choose washing machines, cars, compact disc players and electrical tin openers. Choose good health, low cholesterol, and dental insurance. Choose fixed interest mortgage repayments. Choose a starter home. Choose your friends. Choose leisurewear and matching luggage. Choose a three-piece suit on hire purchase in a range of fucking fabrics. Choose DIY and wondering who the fuck you are on Sunday morning. Choose sitting on that couch watching mind-numbing, spirit-crushing game shows, stuffing fucking junk food into your mouth. Choose rotting away at the end of it all, pissing your last in a miserable home, nothing more than an embarrassment to the selfish, fucked up brats you spawned to replace yourselves. Choose your future. Choose life… But why would I want to do a thing like that?".
Irvine Welsh, 'Trainspotting'.
Edimburg, març de 2025.
dilluns, 3 de març del 2025
Guitar Man
Un somrient Elvis Presley dona la benvinguda a la clientela d'una botiga de discos de Corstorphine. Edimburg, març de 2025.
Un pub escocès
Una ampolla de whisky a la barra d'un pub del centre d'Edimburg. El missatge de l'etiqueta és tan inequívoc com l'esperit d'un local certament acollidor, on es respira un ambient de comunitat, i on el personal és tan amable en un costat com a l'altre del taulell.
En aquest pub s'hi serveixen cerveses i whiskies escocesos (hi una una ampolla de Jack Daniel's per casos d'emergència, però es troba camuflada darrere dels sortidors de refrescos, com si algú no la volgués tenir a la vista), i en cap cas és apte per a degustadors habituals de còctels amb noms d'amanida.
No és la mena de local que surt a les guies turístiques o de temporada, la qual cosa li ha permès preservar el seu encant. Les persones que m'hi van portar el freqüenten sovint, però no en mencionen mai el nom a les xarxes justament perquè no trencar aquest encant. Jo seguiré el seu exemple.
Edimburg, març de 2025.
Una cançó folk
Una banda de garatge tocant al carrer, al centre d'Edimburg. Tres músics joves entretenint el personal a canvi de propines i desafiant temperatures que certament no convidaven a fer córrer els dits per la superfície d'un instrument musical.
Al moment de fotografiar-los interpretaven "Valerie", en una versió més propera a l'original dels Zutons que no pas a la posterior lectura de Mark Ronson i Amy Winehouse. Una peça que durant les passades dues dècades s'ha fet habitual en incomptables repertoris de covers.
Músics professionals i amateurs de tota classe i condició se l'han fet seva i el públic, entès com 'la gent', l'acostuma a reconèixer i a rebre amb entusiasme. Una mostra d'allò que s'anomenaria 'música popular'. "Valerie", com "Seven Nation Army" o "Get Lucky", és una cançó folk del segle XXI.
Edimburg, març de 2025.
diumenge, 2 de març del 2025
David Johansen (1950-2025)
La mort de David Johansen m'ha agafat lluny de casa i desconnectat, en bona mesura, de l'allau informativa. Tot i això l'he tingut molt present durant aquestes últimes hores, no tant com el darrer supervivent d'una d'aquelles bandes que ho van canviar tot, sinó sobretot com un dels últims testimonis d'un temps en què les coses solien fer-se d'una altra manera.
Recordo com si fos ahir aquell concert dels New York Dolls a la també desapareguda sala Sidecar el novembre de 2007, amb un hipnòtic i elegant Johansen encapçalant un combo que debutava als nostres escenaris gairebé en temps de descompte, però amb tota una segona joventut encara per davant.
Presentaven "One Day It Will Please Us to Remember Even This", formidable àlbum de retorn el títol del qual es manifesta avui més profètic que mai. Aquella nit vaig marxar a casa convençut que un hipotètic concert dels Stones en un club s'hauria assemblat molt al que els novaiorquesos acabaven de fer en aquell soterrani de la plaça Reial. Encara ho segueixo pensant.
Those unique vocals, those meaningful words
The Queen's Hall, Edinburgh
March 1, 2025
When I was 18 or 19 years old, someone lent me a Jimmie Rodgers tribute CD. It was called "The Songs of Jimmie Rodgers", and it featured covers of his songs by the likes of John Mellencamp, Willie Nelson, Van Morrison or Bob Dylan (who happened to be releasing the album through his own Egyptian Records label).
It was on this CD where I first heard of the marvelous Iris DeMent, who delivered an amazing rendition of "Hobo Bill's Last Ride". Hearing that woman doing her own version of that song just blew my mind, and right off I fell in love with her vocals. Never before had I heard a voice like that, and I haven't ever since.
At a time when the internet wasn't yet what it would become in just a few years, it took me a while to find out who Iris DeMent was, but as soon as I did I started buying her records. Once again, I got caught by her unique vocals, and somehow I felt like songs such as "Our Town" or "These Hills" were speaking to me, or even 'about' me.
That was a long time ago, but Iris DeMent's voice has been with me ever since. That's why I took a flight from Barcelona to Edinburgh just to see her onstage for the first time (I hope it won't be the last). And that's why something inside me stirred so strongly when I finally heard her sing in the very same room where I was sitting.
Iris DeMent played the Queen's Hall last night. Joining her onstage were the mighty Liz Draper (double bass) and Ana Egge (guitar and mandolin), who also happened to be the opening act. They mostly performed the songs from DeMent's last album, "Workin' on a World", which came out a couple of years ago, but seems to be making even more sense right now.
It was so emotional to hear songs like "Say a Good Word" or "Warriors of Love", and acknowledge once again that music can be the most powerful healing force even in the darkest times. And so was hearing DeMent's words on the late John Prine before delivering such a sweet take on "How Lucky". When the world we live in seems to face immediate wreckage, those three women shed a light of hope by sharing their music with all of us. May God bless the three of them.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)