Wayne Moss (1938-2026)

Ha mort Wayne Moss, guitarrista de sessió d'inabastable trajectòria als estudis de Nashville. Va gravar "Sheila" amb Tommy Roe (1962), "Oh Pretty Woman" amb Roy Orbison (1964), "Blonde on Blonde" amb Bob Dylan (1966) i "Jolene" amb Dolly Parton (1973). També va treballar amb Waylon Jennings, Patsy Cline, Lefty Frizzell, Charlie Daniels, Loretta Lynn, Charley Pride, Carl Perkins, Nancy Sinatra, Kris Kristofferson, Brenda Lee i Linda Ronstadt, entre molts altres. I durant la primera meitat dels 70 va formar part d'Area Code 615 i Barefoot Jerry, notables bandes de country rock integrades per músics de sessió –a totes dues hi militava el seu bon amic Charlie McCoy, també present a les sessions de "Blonde on Blonde"-.

Roy Orbison 'ringing' for the lonely...

La Grote of Sint-Laurenskerk, imponent església gòtica al cor de Rotterdam, i l'últim vestigi del llegat medieval de la ciutat. Fa una estona hi he passat per davant i les campanes han tocat un medley d'"Oh, Pretty Woman" de Roy Orbison i "Don't Stop Me Now" de Queen. Petits grans detalls que marquen diferències.

David Lynch (1946-2025)

David Lynch em va ensenyar amb el seu cinema allò que Tom Waits m'havia ensenyat amb la seva música. Que les coses no sempre entren (s'entenen) a la primera, que de vegades cal deixar-les reposar i tornar-hi els cops que faci falta.

"From the mind of David Lynch comes a modern day masterpiece, so startling, so provocative, so mysterious, that it will open your eyes to a world you have never seen before", deia l'enunciat que obria el trailer de "Blue Velvet" (1986). Una successió de tòpics de manual que, en aquest cas, són veritats com temples. Sobretot l'última oració. Efectivament, el cinema de Lynch em va obrir els ulls a tot un món que no havia vist mai abans.

Un univers on podia passar-hi de tot, i un imaginari que celebrava (feia vigent) l'estètica de tres dècades abans sense necessitat de fer-hi cap rentat de cara ni operació cosmètica. Algú em va dir una vegada que somiava emborratxar-se al club de "Blue Velvet". Si tots els somnis es poden fer realitat, a mi serveixin-me el mateix.

"A candy-colored clown they call the sandman

Tiptoes to my room every night

And just to sprinkle stardust and to whisper

Go to sleep, everything is all right"

(Roy Orbison)

"There's nothing like the big screen. The cinema is really built for the big screen and big sound, so that a person can go into another world and have an experience". (David Lynch) 

La importància de passar-s'ho bé

CHRIS ISAAK
ALMA - Festival Jardins Pedralbes

Poble Espanyol, Barcelona

12 de juliol de 2023

"I'm having a good time", va anunciar Chris Isaak en un moment donat del concert que va oferir la nit passada al Poble Espanyol. Efectivament, el californià és un d'aquells músics que surten a l'escenari a passar-s'ho bé i que reivindiquen aquesta actitud com a base de tota una forma d'entendre la vida. Un apunt que possiblement fos anecdòtic quan l'autor de "Heart Shaped World" (1989) va començar a rodar pel món ara fa cosa de quatre dècades, però que cal valorar –i agrair- en un temps en què gairebé està mal vist fer música pel simple fet de gaudir de l'acte de fer-la –vaja, sense haver-la de justificar constantment amb pretensions de transcendència i adhesions incondicionals a la causa de torn-.

Les de Chris Isaak són cançons que poden arribar a fer molta companyia quan un es troba en hores baixes, però també són cançons per passar-s'ho bé. Per la seva lírica desplegada sobre paisatges sonors tan crepusculars com nocturns –puntualment desèrtics, sempre amb aquells acabats elegants de qui ha crescut escoltant als astres del country, del rhythm & blues i del primer rock'n'roll-, hi solen desfilar perdedors, cors trencats i ànimes deixades de la mà de Déu. Però qualsevol de les seves composicions és apta per ser degustada amb un bon còctel a la mà, ja sigui en la intimitat d'un club d'ambient lynchià o per refrescar-se en una càlida vetllada a l'aire lliure com la d'ahir, la seva primera visita a Barcelona en 13 anys i el tancament d'una breu gira estiuenca pel continent europeu.

Amb el suport de la seva banda de (gairebé) tota la vida –a destacar la presència del baixista tot terreny Rowland Salley-, Isaak va desplegar un repertori tan canònic com generós, repassant tot el gruix de la seva trajectòria –de "Somebody's Crying" a "Blue Hotel", de "Forever Blue" a "San Francisco Nights" i de l'eterna "Wicked Game" a un "The Way Things Really Are" evocador de la Nashville de sis dècades enrere, passant per un "Baby Did a Bad Bad Thing" més proper que mai a la font original, és a dir a John Lee Hooker-. Tot plegat, amanit amb cites ben triades –però innecessàries, tenint en compte el pes del cançoner propi- a mestres i referents com Roy Orbison ("Oh, Pretty Woman", "Only the Lonely") o Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love").

Va tancar amb una altra versió –una greixosa lectura d'"I'll Go Crazy", el clàssic de James Brown- un passi on tothom hi va poder trobar la seva cançó preferida, servit amb l'elegància d'un crooner dels de tota la vida i amb l'ofici d'un il·lustre veterà del rock'n'roll, passeig entre el públic inclòs a l'hora de cantar "Waiting" i "Don't Leave Me on My Own". Tan sols un apunt en negatiu: el so, escàs en volum i presència, que no va fer justícia a una actuació altrament immaculada. "We're gonna play with guts!", va declarar amb bon humor després de referir-se a la coincidència horària del seu concert amb el que l'ídol de masses Harry Styles oferia a escassos metres de distància. Sense cap mena de malícia, possiblement sense ser-ne ni tan sols conscient, acabava d'explicar la diferència entre la perdurabilitat i el cant de sirena.

Bob Moore (1932-2021)

BOB MOORE
(1932-2021)

"Crazy". L'original de Willie Nelson que la tardor de 1961 va començar a escalar posicions a les llistes d'èxits amb la veu de Patsy Cline. El solitari lament nocturn de la irrepetible vocalista, passejant-se per aquells esglaons que dibuixava el contrabaix de Bob Moore, músic de sessió de llarg recorregut a Nashville i més enllà. La seva associació més sòlida va ser amb Cline, però també va treballar per a gegants com Elvis Presley, Roy Orbison, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Marty Robbins i molts més. Pare del músic de culte de l'òrbita alternativa R. Stevie Moore i de Linda Faye Moore, component de Calamity Jane durant els 80, ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

T'agraden els Traveling Wilburys?

Dylan, Lynne, Petty, Harrison i Orbison: Traveling Wilburys.

És curiós com uns vénen i altres se'n van. No fa pas tants anys estava mal vist en certs ambients reconèixer que t'agradaven els Traveling Wilburys. En canvi, no han estat pocs els que durant els dies posteriors a la mort de Tom Petty han compartit als seus perfils socials música del que molts consideren com el paradigma dels supergrups. Sigui com sigui, i acceptant que a la discografia dels Wilburys no hi figuren ni de bon tros les obres més destacables que van arribar a enregistrar els seus components, a mi sempre m'han agradat molt peces com "End of the Line", "Dirty World" o, és clar, "Handle with Care".