Una cançó folk

Una banda de garatge tocant al carrer, al centre d'Edimburg. Tres músics joves entretenint el personal a canvi de propines i desafiant temperatures que certament no convidaven a fer córrer els dits per la superfície d'un instrument musical.

Al moment de fotografiar-los interpretaven "Valerie", en una versió més propera a l'original dels Zutons que no pas a la posterior lectura de Mark Ronson i Amy Winehouse. Una peça que durant les passades dues dècades s'ha fet habitual en incomptables repertoris de covers.

Músics professionals i amateurs de tota classe i condició se l'han fet seva i el públic, entès com 'la gent', l'acostuma a reconèixer i a rebre amb entusiasme. Una mostra d'allò que s'anomenaria 'música popular'. "Valerie", com "Seven Nation Army" o "Get Lucky", és una cançó folk del segle XXI.

Edimburg, març de 2025.

Queens Of The Stone Age - "Villains" (2017)

Quina entrada. Possiblement l'inici de disc més majestuós i dinàmic que mai hagin arribat a signar Queens Of The Stone Age. "Feet Don't Fail Me Now", cinc minuts que comencen embolcallats en el més absolut dels misteris i acaben desembocant en tota una explosió de rock elèctric, contagiós i ben engreixat. És la carta de benvinguda a "Villains" (2017), primer disc en quatre anys de Josh Homme i companyia. Nou talls produïts per tot un Mark Ronson que refermen els californians com una de les bandes de rock més sòlides i definitives del segle XXI, mitjançant un discurs que sap maridar classicisme i contemporaneïtat sense necessitat de caure en el reciclatge ni en la impostura. "The Way You Used to Do", per exemple, remet als T.Rex més crus i a la vegada passa la mà per la cara dels últims Black Keys. Tot seguit, "Domesticated Animals" potencia la vessant més pop de la formació -es nota l'empremta de Ronson- sense renunciar a les dosis necessàries d'adrenalina i mala llet. "Head Like a Haunted House" és tota una rodanxa de rock'n'roll garatger servida en calent, i "Villains of Circumstance" un final de plàstic tan èpic com àgil i tan etern com immediat. Potser "Villains" no és el disc més rodó que mai hagin lliurat QOTSA, però justifica molt més que la mastodòntica gira que són a punt d'encetar.

Vital Macca

Què pot fer als seus 71 anys algú que ha definit la música popular tal i com la coneixem i que els seus propis néts reconeixen als llibres escolars d'història? Doncs, segurament, el que li doni la més absoluta gana. I això, en el cas de Paul McCartney, es tradueix en una activitat musical frenètica. Gira constantment per tot el món, toca amb els supervivents de Nirvana i encara té temps d'enregistrar àlbums com el recent "New" (2013), un retorn a les seves millors formes de la mà de productors com Ethan Johns o Mark Ronson. En entrevistes recents amb NME i Mojo, un McCartney més vital i entussiasmat que mai parla d'aquest nou disc, reflexiona sobre un futur que encara deixa entreveure molta música i desfà falsos mites sobre els Beatles. Fins i tot s'atreveix a imaginar-se com sonarien els Fab Four de tenir vint anys actualment. "Suposo que només cal fixar-se en què fèiem aleshores. Ens equiparàvem a allò que venia de les llistes nord-americanes -Buddy Holly, el rock'n'roll, Elvis, els Everly Brothers i tot allò-. (...) Crec que (actualment) ens fixaríem en el que hi ha a les llistes. No tant en propostes com la de Katy Perry, perquè no ens hi podríem identificar -és una noia i és bonica, cosa que no ens interessa, al menys a nivell musical-, per tant ens fixaríem en coses com Kings of Leon, Dylan o Neil Young. Crec que faríem quelcom similar". Macca també reconeix que li agradaria col·laborar amb Thom Yorke però no li ha proposat perquè té por que el líder de Radiohead li digui que no (!), essent conscient al mateix temps que mai trobarà un millor col·laborador que John Lennon.