"A Complete Unknown"

Ricky Gil tocant cançons de Bob Dylan (i algunes de seves), amb David Abadía a la bateria, aquesta tarda al Cine Alhambra de la Garriga, abans de la projecció d'"A Complete Unknown". Ja saben, el biopic de Dylan dirigit per James Mangold i protagonitzat per Timothée Chalamet.

M'han agradat molt les versions estripades de "One More Cup of Coffee" i "Just Like a Woman". També una simpàtica lectura de "Just Like Tom Thumb's Blues". Però m'ha fet vibrar sobretot una torrencial i climàtica "All Along the Watchtower", sobrecarregada amb nervi elèctric d'alta tensió.

La pel·lícula també m'ha agradat. Tècnicament és impecable, l'ambientació està molt ben aconseguida i les interpretacions són extraordinàries. Llàstima que Mangold es prengui llicències que no obeeixen a qüestions narratives, i que poden desorientar l'espectador poc familiaritzat amb l'univers dylanià.

És clar que a un biopic no li podem exigir el mateix rigor que cal esperar d'un documental. Però, si ens cenyim al terreny de la ficció, crec que la manera més encertada d'explicar Dylan a la gran pantalla segueix sent la de Todd Haynes a "I'm Not There". Una pel·lícula més difícil de digerir que "A Complete Unknown", certament. Però és que Dylan no ha estat mai fàcil de digerir. Per això ens fascina com ens fascina.

El gran Nadal de Brighton 64 al Sidecar

BRIGHTON 64
Sidecar Factory Club, Barcelona

29 de desembre de 2023

Una tradició nadalenca que caldria preservar durant molt de temps, és el concert que Brighton 64 solen oferir cada any per aquestes dates a la sala Sidecar. Una banda genuïnament barcelonina, en un escenari igualment emblemàtic de la ciutat, obsequiant amb tot el seu llegat a la seva parròquia més fidel i incondicional. Són pràcticament paral·leles, la trajectòria de la formació que encapçalen els germans Gil i la del local de la plaça Reial, testimonis d'una Barcelona –la de principis dels 80- que tot just sortia del blanc i negre per donar pas a un esclat de color que no s'entendria sense els uns ni sense l'altre.

Més de quatre dècades després, els Brighton presumeixen d'un estat de forma envejable un cop consolidat el format de quintet –Ricky Gil (veu i guitarra), Albert Gil (guitarra), Jordi Fontich (teclats), David Abadía (baix) i Eric Herrera (bateria)-. El Sidecar, en canvi, afronta un final d'etapa amb la incertesa de què passarà un cop traspassada la sala a una nova propietat. Per tot plegat, el concert de Nadal d'enguany va tenir un significat especial. L'ambient seguia essent de celebració, però molts dels presents reconeixien en veu alta que el d'ahir era el seu comiat d'un espai on s'han teixit incomptables històries personals i col·lectives.

Sigui com sigui, la música va tornar a obrar el seu miracle durant gairebé dues hores que es van fer curtes. Inici a tota castanya amb "La Calle 46", himne soul de naturalesa subterrània que pràcticament podria explicar tot sol què signifiquen concerts com el que ens ocupa, i tret de sortida d'una primera part centrada en els clàssics de la primera etapa del grup. Aquí van sonar les eternes "Ponte en marcha para mí", "La canción del trabajo (Bola y cadena)", "El mejor cocktail" i "Mala señal", alternades amb apunts contemporanis com "Al final del huracán", reivindicació de les sales de concerts en temps pandèmics que bé podria haver estat la nit passada un cant a tot allò que ha significat el Sidecar.

La segona part del repertori la van centrar en el cançoner més recent. El d'una segona etapa que tota una generació ja s'ha fet seva de la mateixa manera que la dels seus pares havia flipat al seu dia amb "La Casa de la Bomba". Contradiu les tesis de determinats corrents crítics excessivament enlluernats pel mantra de la novetat per la novetat, el fet que al costat dels seguidors més veterans hi hagués adolescents lluint orgullosos els seus Fred Perrys i les seves Dr. Martens mentre saltaven i ballaven al ritme de "Quan baixis de l'avió", "Solo hasta el final", "El tren de la bruja" o les compromeses "Playas del Mediterráneo" i "Juez y parte".

La tercera part la van dedicar a posar tota la carn que els quedava a la graella. "En mi ciudad" i "Barcelona Blues" –aquesta última, cantada en català- es van refermar com les dues cares de l'himne no oficial d'aquella Barcelona que encara es resisteix a desaparèixer sepultada per la gentrificació. "Ensayar es de cobardes", interpretada per Ricky Gil en solitari, va resultar especialment emotiva en versos com el d'aquella pandereta robada "en el bolo del Sidecar". El gran final amb "Igual nos da igual" i "La Casa de la Bomba", encadenada amb "Haz el amor", va ser de traca. Cal preservar el concert de Nadal de Brighton 64, i tant que sí. De la mateixa manera que cal preservar espais com el Sidecar. En queden pocs, i marquen la diferència entre una ciutat i un parc temàtic.

Noves rutes a la vista

RICKY GIL
Anònims, Granollers

22 de gener de 2023

A aquestes alçades no és gens arriscat assenyalar "Infinites Rutes Invisibles" (2021), més que com un dels discos més rodons que s'han facturat a casa nostra durant els darrers anys, com un dels grans esdeveniments de la crònica pop nostrada del que portem de dècada. El primer àlbum en solitari de Ricky Gil (Brighton 64, Top Models), però sobretot el fruit de la seva unió amb els sempre solvents i mai igualats Biscuit. La incògnita, a gairebé dos anys de la seva publicació, era si l'aventura tindria continuïtat. Doncs bé, ara ja podem respirar tranquils i afirmar que sí que en tindrà.

Així ho van prometre el mateix Gil i el teclista de Biscuit, David Charro, durant el concert que van oferir ahir al migdia a l'Anònims de Granollers amb format de duet. Una actuació que els va servir per repassar en la seva integritat "Infinites Rutes Invisibles" –tota una experiència escoltar peces com "En una altra vida" o "Encaixes amb la descripció" reduïdes a la seva expressió més bàsica i estripada, emocionant com sempre deixar-se portar pels plàcids corrents de la versió acústica de "Dues obres mestres"-, però també per avançar part del material d'un segon treball que començaran a gravar la primavera vinent.

Serà un disc de versions de clàssics i joies ocultes del rock (en) català de finals dels 60 i principis dels 70. Ahir van citar a Sisa ("Mambo"), Albert Batiste ("Noia") i Toti Soler ("Hi ha gent") –aquest últim ja el citaven en directe des que va sortir "Infinites Rutes Invisibles"-. Van acabar d'amanir el repertori amb mirades als cançoners de Brighton 64 –aquell "Quan baixis de l'avió" amb accent dylanià, i un "Ensayar es de cobardes" que Gil va fer tot sol en tanda de bisos- i Bob Dylan –"If You Gotta Go, Go Now", a la manera de Top Models-. Es van acomiadar convidant David Abadía (Negativos, The Canary Sect, Brighton 64) a fer "Thirteen" de Big Star.

Albert Gil aka Rudemod - "Plena Fragmentorum Cofini" (2021)

Hi ha discos que són fruit d'un moment determinat i d'altres que, a més, tenen prou vocació per esdevenir perdurables molt més enllà del moment en qüestió. Entre aquests últims s'hi troba el debut en solitari d'Albert Gil, guitarrista i membre fundador dels essencials Brighton 64, a qui també havíem pogut escoltar en bandes com Brigatones, Matamala, Rivolta, Malice o Chest. Un "Plena Fragmentorum Cofini" (2021, Chesapik) que signa com a Albert Gil aka Rudemod –l'alter ego amb el qual ja portava més d'una dècada amenitzant selectes vetllades melòmanes tot fent les funcions de disc jockey-.

Es presenta Gil pel seu compte amb un àlbum que és fruit del confinament d'ara fa gairebé dos anys, que es va concebre en quarantena i que es va gravar durant el mateix 2020 mentre els efectes de la coronacrisi encara eren lluny de començar a remetre. Ell mateix s'encarrega de pràcticament tots els instruments, amb excepció del baix i la bateria, que van a càrrec de David Abadía –l'última incorporació a les files de Brighton 64-, qui també es va situar als controls durant el procés de gravació. A tot això cal sumar col·laboracions puntuals de vells coneguts com Javier Sun, Pablo Jiménez o Ricky Gil, germà i etern company de viatge de Rudemod.

Musicalment, el disc revela aquells vessants del ventall estilístic d'Albert Gil que fins ara potser es podien intuir però no sempre es feien evidents ni sortien a la llum. Segueixen predominant aquella sensibilitat pop i aquella immediatesa que han tendit a definir la banda mare, però entren en joc també tota una sèrie de matisos que apunten en múltiples direccions. I és justament aquesta riquesa estilística un dels grans arguments a favor del disc. L'altre, no cal dir-ho, són les cançons. Perles pop que efectivament es van concebre com a reacció al coronavirus i a tot allò que aquest ha comportat, però que seguiran brillant per elles mateixes a mida que passin els anys.

Comença a ritme de dinàmic power pop amb un "Aquel deseo que un día formulé" que no hauria desentonat al repertori de Chest, i segueix amb un "Pequeñas cosas" que podria haver format part dels darrers discos de Brighton. "Camp de mines desactivat" i "Hablar por hablar" són exercicis de pop madur en el millor sentit, i "La séptima vida del gato" és una nocturna balada que pot arribar a recordar les formes d'un Leonard Cohen. Que tot plegat pugui conviure amb l'esperit ié-ié nostrat de "Mal educat", el rock robust de "Malalt", l'accent jamaicà de "Cançó de protesta" o fins i tot una dinàmica lectura del "Coristes i numismàtics" de Sisa, il·lustra l'obertura de mires d'un dels grans artesans del format cançó a casa nostra.

Disponible a Bandcamp i, en luxós doble vinil, al web de Chesapik.

La nova etapa de Brighton 64

D'esquerra a dreta: Jordi Fontich, Ricky Gil i Albert Gil, jugant a casa.

BRIGHTON 64

Sidecar Factory Club, Barcelona

4 de gener de 2020

A un dia de la inhabilitació del President de la Generalitat per part de la JEC i amb un encès debat d'investidura en curs al Congrés dels Diputats, la nit d'ahir semblava el moment més oportú per presentar en directe un disc com el que Brighton 64 van lliurar encara no fa un mes. Un "Como debe ser" (2019, BCore) on la banda dels germans Gil es posiciona obertament i sense pèls a la llengua sobre els esdeveniments socials i polítics dels darrers dos anys i mig tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol, però també a les costes mediterrànies on cada dia moren persones ofegades davant la inoperància de les potències europees.

Al marge de la rabiosa actualitat i d'un nou treball que va determinar alguns dels moments més definitius (i celebrats) de la nit, la d'ahir era una vetllada especial per dos motius. El primer, que es tractava de la cita anual dels barcelonins en una sala, Sidecar, que des de sempre han considerat com una segona llar i on havien penjat un incontestable cartell de sold out. El segon, que el combo encetava ahir una nova etapa amb la incorporació del baixista David Abadía (Negativos, The Canary Sect). Una ampliació de la formació que permet a Ricky Gil agafar la guitarra en bona part del repertori –a la primera guitarra s'hi manté, òbviament, Albert Gil- i, sobretot, manifestar-se més pletòric i alliberat que mai sobre el terreny.

HIMNES INTERGENERACIONALS

Van saltar a l'escenari encadenant "Solo hasta el final", "Soy un tanto antiguo" i "Quan baixis de l'avió", tres títols provinents d'"Esta vez va en serio" (2012, BCore), el plàstic que al seu dia va suposar el retorn de Brighton 64 a la rutina discogràfica i que a data d'avui ja és contemplat com un clàssic, o com a mínim una obra de referència, per tota una generació que va descobrir la banda a través dels seus surcs. Van mirar encara més enrere amb una accelerada "La próxima vez", i van acabar d'entrar en matèria amb "Playas del Mediterráneo", la seva mirada crítica a la forma com els nostres governs estan gestionant la crisi dels refugiats.

Va ser el tret de sortida d'una bateria de títols recents que els van servir per passar revista a l'estat de les coses en aquest país nostre. Van abordar la judicialització de la política amb una contundent "Juez y parte", van dir prou amb "El Estado de la Nación", van alertar dels perills de pervertir el llenguatge amb "La cara infame del poder" i van recordar els exiliats del 39 a "Avui he tornat a casa". Van rebaixar tensions repescant del fons de catàleg les sempre oportunes "Conflicto con tu ayer" i "Ponte en marcha para mi". Van dedicar una emotiva "Caminos por recorrer" a la memòria d'Alfredo Calonge (Negativos), i van despatxar la simpàtica "La Balada de los pérfidos hermanos Gil" amb el suport vocal d'Irene de la Riva (Decepción Cromática).

Els ritmes trencapistes d'"El mejor cocktail" van desencadenar una recta final frenètica que va enllaçar highlights com "Bola y cadena" i "El tren de la bruja" amb tota una joia perduda al túnel del temps, "Mala señal", abans de refermar "Barcelona Blues" i "En mi ciudad" com a inqüestionables himnes intergeneracionals amb accent inequívocament barceloní. La tanda de bisos la va encetar Ricky Gil, tot sol al piano amb una fràgil "Batalla perduda", pas previ a la irrupció de la banda sencera al ritme d'"Igual, nos da igual" i d'un final apoteòsic que va encadenar l'èxtasi a tota castanya de "La Casa de la Bomba" amb el nervi protopunk d'"Haz el amor". La millor manera possible d'acomiadar-se del Sidecar fins l'any vinent.