Albert Marquès torna a casa

ALBERT MARQUÈS
Teatre Auditori, Granollers

21 de marça de 2025

Albert Marquès ha fet aquesta nit un concert retrospectiu al Teatre Auditori de Granollers, la ciutat on va néixer i on va iniciar una trajectòria musical que l'ha portat fins a l'òrbita jazzística de Nova York i més enllà. El pianista ha actuat al 35è Festival de Jazz de Granollers, acompanyat per vells confidents –Gabriel Amargant al saxo, Manel Fortià al contrabaix i Raphael Pannier a la bateria– i reforçant part del repertori amb les coreografies de Sònia Sánchez. El que hem pogut escoltar durant gairebé dues hores ha estat el testimoni de com un jove músic vallesà va créixer, va voltar pel món i va acabar posant el seu art al servei de causes com la llibertat d'expressió, la memòria de l'Holocaust o l'abolició de la pena de mort. Molt aviat, la crònica.

"Guantanamera", com mai abans l'havíem escoltat

Magalí Sare i Manel Fortià - Foto Amaia Miranda. 

Tota una demostració de com fer una versió. Allò d'agafar una peça musical ja existent i reinterpretar-la a partir de la seva mateixa essència, transportant-la al terreny propi però sobretot atorgant-li nova vida. Despatxant-la, en definitiva, tal com el respectable no l'havia escoltat mai abans. És exactament el que han fet Magalí Sare i Manel Fortià amb "Guantanamera". Una de les cançons més conegudes del folklore cubà, deconstruïda en clau de jazz cubista i amb una introducció de contrabaix i percussió que és punk rock en estat pur. Efectivament, "Guantanamera" tal com mai l'havíem ni tan sols imaginat.

La pista en qüestió és una de les interpretacions més sorprenents que s'han escoltat darrerament per aquestes latituds nostres, també una de les perles més absolutes del segon àlbum que signen de forma conjunta la cantant barcelonina i el contrabaixista gironí –augmentats per les percussions de David Domínguez-. Un "reTORNAR" que publicarà el mes vinent Segell Microscopi i que torna a explorar la música d'arrel llatinoamericana des d'una perspectiva tan respectuosa com atrevida. A destacar també títols com "Tornar", adaptació al català del "Volver" de Carlos Gardel, la desvergonyida aproximació al "Cambalache" d'Enrique Santos Discépolo, i l'onírica lectura del poema "La meva àvia", de Joan Antoni Carrau.

Més informació:

Segell Microscopi  /  Pàgina web

Disposat a canviar el món

ALBERT MARQUÈS amb KEITH LAMAR

Teatre Auditori de Granollers

1 de març de 2023

La cultura com a reflex del propi entorn però també com a eina per transformar-lo. La nit passada, durant la presentació de "Freedom First" (2022) al Teatre Auditori de Granollers, Albert Marquès va tornar a donar veu a Keith LaMar, qui va intervenir en directe per via telefònica des d'un corredor de la mort a l'estat nord-americà d'Ohio. I també va donar veu a tres reclusos de la presó de Quatre Camins que van explicar una realitat, la seva, tan propera a nosaltres però alhora tan llunyana –tots tres van intervenir a través de talls de vídeo-. La música també serveix (o hauria de servir) per aquestes coses.

El pianista vallesà –establert a Nova York-, que jugava a casa, va comptar amb el suport del quartet que l'acompanya habitualment, completat per Manel Fortià (contrabaix), Erin Corine (veu i flauta) i Marc Ayza (bateria). Va centrar bona part del repertori en "Freedom First", amb Corine entonant els versos de LaMar fins que aquest va entrar en directe per recitar "Calling All Souls", "Be Free" i "Tell'em the Truth" sobre un coixí de jazz sideral amb un fort pòsit espiritual. Tot seguit, la mateixa Corine va dedicar a tota la comunitat afroamericana una oportuna lectura d'"Strange Fruit", el clàssic de Billie Holiday, amb el piano de Marquès com a únic reforç, abans d'enfilar tota la banda "On Living", novament amb la veu de LaMar si bé aquest cop a través d'una pista d'àudio.

El concert es va acabar a ritme de gòspel amb el quartet sencer cantant a capella l'estàndard "Woke Up This Morning (With My Mind Stayed On Freedom)". Un himne de la lluita pels drets civils als Estats Units que Corine –veu solista- va entonar com un cant d'esperança. El de qui malgrat tot no s'ha rendit. El de qui des d'un lloc tan fosc com el corredor de la mort –i a menys d'un any de la data prevista de la seva execució-, encara és capaç de treure forces per obrir escletxes de llum a través del jazz i la poesia. "Si en Keith encara creu que és possible sortir-se'n, com no ho he de creure jo?", va sentenciar el pianista durant un col·loqui posterior. Només podrà canviar el món qui estigui disposat a fer-ho. I Marquès és dels que van a totes.

Jazz i poesia contra la pena de mort

L'art com a agitador de consciències i com a motor de transformació. Keith LaMar és un home afroamericà condemnat a mort per un crim que ell nega haver comès i mitjançant un judici ple d'irregularitats. El seu cas no és cap excepció en un país, els Estats Units, on el color de la pell encara marca diferències que haurien d'estar més que superades. L'estat d'Ohio té previst executar-lo el proper mes de novembre. Mentrestant, ell conviu amb la realitat del corredor de la mort tot refugiant-se en dues de les seves passions, el jazz i la poesia.

L'art com a agitador de consciències i com a motor de transformació, dèiem. Albert Marquès, reconegut pianista de jazz nascut a Granollers i establert a Nova York des de fa més d'una dècada, es va proposar aportar el seu gra de sorra per fer justícia amb LaMar. Primer va convocar manifestacions on ell i altres músics del seu entorn tocaven per recaptar fons destinats a pagar la defensa de LaMar, però també per conscienciar sobre tot allò que implica la pena de mort i la realitat del sistema penitenciari nord-americà.

El pas següent va ser gravar un disc, "Freedom First" (2022), on el vallesà es va fer acompanyar d'astres del jazz contemporani com Arturo O'Farrill, Brian Jackson, Mark Ayza, Erin Corine o Manel Fortià. Entre tots aporten un coixí de free jazz, bebop i jazz fusió sobre el qual recita els seus versos el mateix LaMar, que va gravar les seves parts per via telemàtica. El resultat és amb tota probabilitat una de les obres definitives del jazz dels darrers anys, no només pel nivell i el valor de les composicions, sinó sobretot per la seva coherència discursiva i pel fet inèdit que implica la participació d'una persona que es troba al corredor de la mort a les sessions de gravació.

Durant el darrer any, Marquès ha presentat el disc en diversos escenaris d'ambdós costats de l'Atlàntic, en algunes ocasions arribant a comptar amb el mateix LaMar recitant en directe per via telefònica –això va passar el febrer de l'any passat al Festival de Jazz de Granollers-. Properament el tornarà a portar als escenaris catalans, concretament al Black Music Festival de Girona (1 de febrer) i a l'Irídia Fest de Barcelona (2 de febrer). Part de la recaptació es destinarà a finançar la defensa de LaMar i tots aquells valors que aquesta porta implícits. L'art com a agitador de consciències i com a motor de transformació, tornem a insistir.

Més informació:

Albert Marquès  /  Pàgina web

"Els Segadors", segons Sare i Fortià

Fortià i Sare, actuant a la presa de possessió d'Aragonès,
el passat 24 de maig – Foto Generalitat de Catalunya.

Si encara no n'havíem tingut prou amb tot el soroll generat per la suposada (i en tot cas ben publicitada) clenxa de l'enèsim enfant terrible eurovisiu, l'altre tema estrella del que portem de setmana sembla ser el debat sobre si és pertinent o no que dos artistes joves i amb talent facin el que els roti amb un himne que, com tots els himnes, pateix de tants anys tancat amb pany i clau en una vitrina plena de formol. Parlo, és clar, de la versió d'"Els Segadors" que es van marcar dues figures a l'alça de l'escena jazzística catalana com són Magalí Sare i Manel Fortià, durant la presa de possessió de Pere Aragonès com a President de la Generalitat.

Personalment, vaig trobar força descafeïnada la lectura que el contrabaixista i la vocalista van realitzar de l'himne de Catalunya, més encara tenint en compte el bon gust de boca que m'havia deixat la seva actuació recent al Jazz Granollers Festival tot presentant el notable "Fang i núvols" (2020). No passa res: ni el meu criteri és absolut, ni és aquest el primer cop en què uns artistes que trobo interessants ofereixen una actuació que no m'acaba de convèncer. Però em pregunto si molts dels detractors que porten ben bé tres dies disparant a matar, s'han parat a escoltar l'àlbum en qüestió i a descobrir un discurs, el d'aquest genial duet, que explica la seva personal aproximació a una peça com "Els Segadors".

No em va acabar d'agradar la versió en qüestió, deia, per qüestions estètiques i també de gust en termes estrictament subjectius. Tampoc estic segur de si l'ús del llenguatge inclusiu juga en casos com aquest a favor o en contra de l'objectiu que persegueix aquest recurs. Però aprecio el component de risc que comporta adaptar un himne a partir del mateix exercici amb què un adapta els estàndards que formen el primer disc conjunt de Sare i Fortià, i sumar-hi una reivindicació pròpia dels temps que corren. També aprecio el valor de qui toca allò que les convencions assenyalen com a intocable, de qui ha entès que els símbols, com les normes, es poden matisar i fins i tot qüestionar. I només per això, aplaudeixo el seu gest.

Somebody, Magalí Sare i Manel Fortià a El 9 Nou

Pop independent amb accent dels 90 i jazz minimalista d'abast transatlàntic. Avui, a El 9 Nou (edició Vallès Oriental), parlem del nou ep de Somebody i del concert que Magalí Sare i Manel Fortià han ofert aquest cap de setmana al Casino de Granollers en el marc del 31è Jazz Granollers Festival.

Tot allò que es pot dir amb una veu i un contrabaix

MAGALÍ SARE I MANEL FORTIÀ

31è Jazz Granollers Festival, Casino de Granollers

9 d'abril de 2021

Afirmava Magalí Sare que darrerament es posa més nerviosa de l'habitual a l'hora d'enfilar-se a un escenari, que el setge pandèmic contra la música en directe ha fet que ocasions com la d'ahir siguin excepcions en l'agenda de qui justament viu de mostrar el seu art a escena. La vocalista va actuar ahir al vespre al Jazz Granollers Festival a duet amb el contrabaixista Manel Fortià. Presentació de "Fang i núvols" (2020, Segell Microscopi), el seu primer disc conjunt, i un concert previst inicialment per l'any passat però ajornat a causa de la coronacrisi.

Si Sare i Fortià ja han fet valer els seus respectius noms en múltiples projectes, és sorprenent la forma com han estat capaços de definir un discurs propi i intransferible a partir de l'economia de mitjans. Fent servir el contrabaix com a instrument solista i fent-lo dialogar amb les diverses textures de la veu de la barcelonina, jugant amb les formes més lliures i indòmites del jazz i les músiques d'arrel de la Mediterrània i l'Amèrica Llatina, alternant composicions pròpies amb estàndards i peces tradidicionals d'ambdós costats de l'Atlàntic, el seu registre sintonitza per moments amb el de Maria Arnal i Marcel Bagés (per exemple).

Van brillar a Granollers amb títols de pròpia autoria com "Havanera Lila" o "Desplegar-se". I van recordar què significa fer versions quan van abordar des del seu format mínim però sense fissures estàndards com "Angelitos negros" (Manuel Álvarez Maciste), "Óleo de una mujer con sombrero" (Silvio Rodríguez), "La negra Atília" (Pablo Camacaro), "Tonada del cabestrero" (Simón Díaz) o la tradicional "El testament d'Amèlia". Van rematar la feina amb "Vestida de nit", oportuna cita a una Sílvia Pérez Cruz que també ressona amb força en l'essència d'aquest projecte. Si el concert d'ahir arribava amb un any de retard, tot aquest temps d'espera realment havia valgut la pena.

Livio Almeida i Zack O'Farrill a El 9 Nou

Livio Almeida i Zack O'Farrill són dues de les figures més reconegudes de l'actual subsòl jazzístic novaiorquès -el segon és el nét del gran Chico O'Farrill-. El passat dissabte 7 de juliol van actuar al Tarambana amb Albert Marquès i Manel Fortià, dos músics catalans que també es troben establerts a la ciutat dels gratacels. Hi vaig assistir i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Livio Almeida & Zack O'Farrill

LIVIO ALMEIDA & ZACK O'FARRILL

Tarambana, Cardedeu

7 de juliol de 2018

Si Nova York és la capital del món, la metròpoli per excel·lència on conviuen totes (o gairebé) les cultures del planeta i tot allò que se sol dir quan es parla de la Big Apple, la seva escena musical n'és una bona mostra. El concert que va tenir lloc ahir a la tarda al Tarambana s'havia anunciat com una sessió de jazz amb denominació d'origen novaiorquesa. I si bé és cert que els quatre músics que es van enfilar a l'escenari es troben ara mateix entre els més destacats del subsòl jazzístic de la ciutat dels gratacels, també ho és que tots tenen procedències molt llunyanes i diverses entre elles. Livio Almeida (saxofon) és originari del Brasil. Zack O'Farrill (bateria) és nascut a Brooklyn, però ve d'una nissaga familiar amb arrels cubanes sense la qual no s'entendria el maridatge de jazz i ritmes llatins -el seu avi era Chico O'Farrill, poca broma-. I Albert Marquès (piano) i Manel Fortià (contrabaix) són catalans que han aconseguit fer amb èxit les Amèriques. La suma de tots quatre dóna lloc a un discurs molt ric en matisos, que apunta a registres com el bebop però no dubta a l'hora d'enriquir-los amb patrons tropicals, llatins o fins i tot flamencs. Ahir van interpretar originals d'Almeida i Marquès que van amanir amb personals i intransferibles lectures d'estàndards que es van fer seus amb respecte però sense miraments.