David Johansen (1950-2025)

La mort de David Johansen m'ha agafat lluny de casa i desconnectat, en bona mesura, de l'allau informativa. Tot i això l'he tingut molt present durant aquestes últimes hores, no tant com el darrer supervivent d'una d'aquelles bandes que ho van canviar tot, sinó sobretot com un dels últims testimonis d'un temps en què les coses solien fer-se d'una altra manera.

Recordo com si fos ahir aquell concert dels New York Dolls a la també desapareguda sala Sidecar el novembre de 2007, amb un hipnòtic i elegant Johansen encapçalant un combo que debutava als nostres escenaris gairebé en temps de descompte, però amb tota una segona joventut encara per davant.

Presentaven "One Day It Will Please Us to Remember Even This", formidable àlbum de retorn el títol del qual es manifesta avui més profètic que mai. Aquella nit vaig marxar a casa convençut que un hipotètic concert dels Stones en un club s'hauria assemblat molt al que els novaiorquesos acabaven de fer en aquell soterrani de la plaça Reial. Encara ho segueixo pensant.

The Stone

Aquest local situat al 412 de Broadway, al barri de North Beach, va ser durant la dècada dels 80 el club The Stone, un dels temples de la música en directe a San Francisco, també un dels escenaris on es van foguejar uns joves Metallica –alguns dels bootlegs més celebrats dels seus primers anys es van gravar a l'Stone-.

Abans havia estat breument la segona seu del Matrix, sala de concerts impulsada per l'entorn de Jefferson Airplane que havia viscut els seus millors dies durant la seva primera etapa a Fillmore Street –el local de Broadway només va durar tres mesos, de setembre a novembre de 1973, acollint actuacions de Bob Marley i els New York Dolls, entre d'altres-.

Com es pot apreciar a la fotografia, avui la seva icònica façana negra està pintada de blanc i a l'interior del local s'hi porten a terme actuacions d'una altra mena.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024. 

Mig segle de "New York Dolls"

El punk abans del punk. El glam en la seva manifestació més vital i alhora decadent. El retorn del rock'n'roll a les seves formes més bàsiques i fundacionals, i alhora un salt endavant per al qual ningú –ningú!- estava encara preparat. El sexe, la provocació, el perill i, sí, el rhythm & blues. Tot això representaven els New York Dolls quan van irrompre als escenaris del Lower Manhattan durant la primera meitat de la dècada dels 70.

Eren els dies del Max's Kansas City i del Mercer Arts Center –també d'un CBGB que tot just acabava d'obrir portes-, de la ressaca de la Velvet Underground i la implosió dels Stooges. Entre la primera i els segons havien posat bona part de les bases de tot allò que encara trigaria alguns anys en acabar de quallar. Els Dolls van afegir-hi tota la resta. L'estètica glam, l'herència stoniana, la frescor dels girl groups de la dècada anterior, i sobretot un repertori que gairebé ningú va saber entendre al seu dia però –com els dels Stooges i la Velvet- pràcticament dibuixaria el full de ruta del punk i tota la seva ona expansiva.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "New York Dolls" (1973). El debut homònim del quintet que integraven David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Arthur "Killer" Kane (baix) i Jerry Nolan (bateria) –aquest últim pràcticament s'acabava d'integrar al grup com a substitut del traspassat Billy Murcia, primera víctima de la cursa d'excessos que definiria bona part d'una nissaga tan influent com maleïda, tan obviada al seu dia com llegendària a hores d'ara-.

Producció de Todd Rundgren i una desena llarga de pistes que encara avui valen per discografies i estils musicals sencers. D'aquell himne subterrani que va esdevenir la inicial "Personality Crisis" a les essències genuïnament novaiorqueses de "Vietnamese Baby" i "Subway Train" o el blues corrosiu de "Jet Boy", passant per les icòniques "Looking for a Kiss" i "Trash", amb cites a les Shangri-Las i Mickey & Sylvia, respectivament. Sense oblidar, és clar, l'atòmica versió del "Pills" de Bo Diddley, que els semblava fet a mida. Pocs debuts discogràfics poden presumir d'un caràcter tan definitiu com el que ens ocupa.

50 anys de Popular 1

Mig segle escrivint sobre rock'n'roll, en un país que va deixar de rockejar fa molt de temps i que cada dia llegeix menys –de seguida s'ha dit-. El que celebra aquest mes de maig Popular 1, que commemora el seu 50è aniversari amb una edició especial on redactors, col·laboradors històrics i algun músic convidat repassen la trajectòria de la revista musical degana a l'Estat espanyol –i una de les més veteranes del món, havent-se publicat de forma regular i ininterrompuda des de 1973, el mateix any en què Bruce Springsteen, Aerosmith, Tom Waits, Elliott Murphy, Lynyrd Skynyrd o els New York Dolls van lliurar els seus debuts discogràfics-. Un volum essencial que també repassa cinc dècades de crònica melòmana des de primera fila. Per molts anys i que en siguin molts més!

50 anys d'"Aladdin Sane"

Tot el que David Bowie havia fet fins aleshores portava cap aquí. Tot el que va fer des d'aleshores partia d'aquí. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Aladdin Sane" (1973), la tercera obra capital que el Duc Blanc va lliurar de forma consecutiva, conclusió lògica (però no pas previsible) de la línia evolutiva traçada pels ja essencials "Hunky Dory" (1971) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Si aquests dos àlbums havien consolidat el de Brixton a l'avantguarda de la revolució glam, el que ens ocupa directament encapsulava tot allò que aquest moviment aspirava a ser i alhora situava el seu autor a la casella de sortida de tot allò que se'n derivaria.

"Aladdin Sane" va ser la primera resposta de Bowie al reconeixement massiu que li havia arribat de cop i volta arran de la irrupció televisada de Ziggy Stardust a les llars del Regne Unit. Un àlbum compost a la carretera durant la conquesta d'uns Estats Units als quals el britànic sempre havia contemplat amb admiració i que per fi deixaven de resistir-se als seus encants. Una reflexió calidoscòpica sobre les bondats i les contradiccions de la fama. Un tractat de rock'n'roll urgent i corrosiu –el factor glam-, però també una col·lecció de cançons de naturalesa atrevida i amb vocació d'himnes –el visionari lliure d'etiquetes que havia passat de seguir tendències a dictar-les ell mateix-.

Produït novament per Ken Scott, el disc es va gravar a mig camí de Londres i Nova York durant la gira de presentació de Ziggy Stardust –un arc conceptual que Bowie enterraria definitivament en qüestió de mesos, per cert- amb els Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- reforçats pel piano polièdric de Mike Garson. Un nord-americà foguejat en l'àmbit del jazz més avançat, que va atorgar nous matisos al so de la banda. No s'entendria sense la seva mà –i sense el seu solo a priori impossible- la peça que titula l'àlbum, cinc minuts que eleven el conjunt de l'obra i arriben a connectar amb el Bowie jazzístic de "Blackstar" (2016).

És sens dubte la joia de la corona d'un repertori on predomina el rock'n'roll d'alta tensió elèctrica –el batec bodiddleyà de l'eterna "Panic in Detroit", aquell "Watch that Man" que comença apuntant als estadis però de seguida desemboca a les mateixes clavegueres on uns emergents New York Dolls reciclaven les essències stonianes amb forma de dards protopunk-. Un cançoner que alterna l'èpica crepuscular de "Time" amb el rhythm & blues genuïnament britànic d'un "The Jean Genie" que mira als Yardbirds sense dissimular, i que es despenja amb una lectura gairebé futurista de "Let's Spend the Night Together", el clàssic dels Rolling Stones. Mirar enrere per caminar sempre endavant, una cosa que a Bowie solia donar-se-li molt bé.

50 anys de "Greetings from Asbury Park, N.J." i "Aerosmith"

Si parlem de debuts discogràfics d'impacte, és molt probable que 1973 fos un dels anys més productius de tot el segle XX. Durant el decurs d'aquell exercici van sortir del forn les primeres obres de Tom Waits, Elliott Murphy, Lynyrd Skynyrd i New York Dolls, entre d'altres, plàstics que commemoraran els seus cinquantenaris durant els propers 12 mesos. Avui, de moment, celebrem el 50è aniversari de dos discos potser no capitals però sí essencials de dos noms sense els quals no s'entendria la música de la passada meitat de segle. Ni més ni menys que els primers àlbums de Bruce Springsteen i Aerosmith. Tots dos els va publicar Columbia el 5 de gener de 1973.

El Boss va debutar amb "Greetings from Asbury Park, N.J.", una col·lecció de cançons que el públic encara no va acabar d'entendre però a la crítica li van encantar, fins al punt que certes veus van començar a assenyalar-lo com una mena de nou Dylan –una etiqueta de la qual s'acabaria desfent per mèrits propis-. Amb The E Street Band encara en fase de construcció –dels que esdevindrien els seus acompanyants habituals tan sols hi havia Clarence Clemons (saxo) i Garry Tallent (baix)-, el de New Jersey ja es perfilava com un dels grans poetes del rock dels 70 amb perles com "Blinded by the Light", "Growin' Up", "Does this Bus Stop at 82nd Street?", "For You", "Spirit in the Night" o "It's Hard to Be a Saint in the City".

De la mateixa manera que Springsteen, Aerosmith van debutar amb un treball que encara distava de les cotes estratosfèriques que assolirien els seus autors en anys posteriors, però ja marcava diferències i reclamava atenció. "Aerosmith", l'àlbum, contenia vuit dosis ben carregades d'aquell hard rock marca de la casa que bevia del blues elèctric de la dècada anterior –amb una especial fixació pel blues rock britànic- i que acabaria fent escola. Steven Tyler encara no havia trobat el registre vocal que el faria inconfusible, però la resta de la maquinària funcionava a ple rendiment en pistes com "Somebody", "One Way Street", "Write Me a Letter" o les eternes "Mama Kin" i "Dream On" –la mare de totes les power ballads-. Els de Boston també venien per quedar-se.

El distòpic retorn de Pantera

Postal distòpica: els 'reformats' Pantera actuant a Mèxic davant d'un oceà de mòbils.

Les reunions a priori impossibles de bandes que ja havien dit tot allò que havien de dir al seu moment, ha estat una de les grans constants de la crònica pop durant el que portem de segle XXI. Si durant els primers anys del present mil·lenni es van materialitzar retorns a priori tan improbables com els dels Stooges, New York Dolls o Pixies, la gallina dels ous d'or no ha deixat de donar els seus fruits des d'aleshores i pràcticament no ha passat un sol any sense que s'anunciés algun retorn més o menys afortunat en termes artístics però en tot cas lucratiu en termes de taquilla.

L'últim capítol d'aquest serial el protagonitzen uns Pantera la reunió dels quals no tan sols era altament improbable per l'absència dels seus dos membres fundadors –els germans Abbott, Dimebag Darrell i Vinnie Paul, morts respectivament el 2004 i el 2018-, sinó perquè la formació clàssica del grup havia implosionat al seu dia fins acabar com el rosari de l'aurora. Però ja se sap, a aquestes alçades no hi ha res que sigui impossible, menys encara quan els dos màxims interessats no poden venir a fer cap reclamació. I d'aquesta manera, s'anunciava l'estiu passat el retorn del quartet texà amb Zakk Wylde (Black Label Society, Ozzy Osbourne) i Charlie Benante (Anthrax) ocupant les vacants.

Un retorn que va generar molta expectació i que es va materialitzar el passat 2 de desembre al festival mexicà Hell & Heaven –després van iniciar una gira per l'Amèrica Llatina que s'espera a la resta del món de cara a l'any vinent-, on Phil Anselmo i Rex Brown van presumir de bona forma mentre es feien el bany de masses de la seva vida i les noves incorporacions van refermar la seva solvència tot rescatant un cançoner sense el qual no s'entendria el metal de les passades tres dècades. Tot plegat, és clar, davant d'un públic tan superlatiu com àvid de veure en directe una banda que simplement no existeix ni pot existir. Perquè, diguin el que diguin, això no és Pantera.

Poden estar fent concerts apoteòsics –i els vídeos que circulen per la xarxa fan molt bona pinta-, i la gira de torn fins i tot podria haver estat un bonic homenatge als Abbott si les coses haguessin anat d'una altra manera. Però malauradament ja és massa tard per reviure una banda literalment irrepetible a tots els efectes. Vaig visionar dies enrere un fragement de l'actuació que van oferir al Hell & Heaven, concretament la interpretació de la sempre aclaparadora "Walk", davant d'una munió de metalheads del segle XXI que no van dubtar en immortalitzar el moment amb els seus telèfons mòbils. I francament, ara mateix no soc capaç d'imaginar-me cap escena més distòpica que la de Pantera tocant en un escenari sense els germans Abbott, i davant d'una multitud literalment tapada pels dispositius de torn.

Mojo: Glam Nuggets

L'edició de juliol de Mojo també es suma a la commemoració del 50è aniversari de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Ho fa amb David Bowie a la portada i dedicant 15 pàgines a explicar tot allò que encara pugui quedar per explicar de la seva obra mestra. També amb un suculent recopilatori de perles glam, oportunament titulat "Glam Nuggets", on no figura el Duc Blanc però sí Mick Ronson i Dana Gillespie. Rareses d'Sparks, Suzi Quatro o els New York Dolls. Noms de culte a reivindicar com els de Hammersmith Gorillas o Hollywood Brats. I delícies subterrànies a (re)descobrir com Gumbo, Shakane, Rock Rebellion o The Damned (no els de Dave Vanian i companyia).

Sylvain Sylvain (1951-2021)

SYLVAIN SYLVAIN

(1951-2021)

Si, com diu aquell vell tòpic que mai ha deixat de tenir els seus fonaments, el punk va arribar tard i malament en aquest costat dels Pirineus, els New York Dolls directament hi van aterrar ja en temps de descompte i d'una manera, diguem-ne, poc usual. Salvant projectes en solitari i ramificacions diverses, el primer cop que es va anunciar la presència de la banda nord-americana a Barcelona va ser una nit de primavera de l'any 2007 al Pop Bar de la sala Razzmatazz. No va ser un concert ni s'hi va presentar la formació sencera, sinó que es tractava d'una sessió de música enllaunada on Sylvain Sylvain i Sami Yaffa –l'exHanoi Rocks era aleshores baixista titular dels Dolls- van exercir com a disc jockeys.

La sessió va esdevenir tot un recorregut per la història del rock'n'roll a través de totes les variants que un bon dia van confluir en aquell terratrèmol punk amb epicentre a la Nova York subterrània –i perillosa, no ho oblidem- a la qual Sylvain i companyia havien posat banda sonora mentre, a Londres i a Manchester, els futurs fills de l'imperdible encara anaven amb grenyes i pantalons de pota d'elefant. Recordo que van obrir amb les Shangri-Las i el seu "Leader of the Pack". També recordo unes quantes galetes de Sun i Chess Records fent tremolar el que era aleshores l'autoproclamat temple de la 'modernitat' a la Ciutat Comtal. Però sobretot recordo el bon rotllo i la simpatia de Sylvain, encantat de saludar la parròquia local i intercanviar-hi batalletes entre cançó i cançó.

El debut en directe de New York Dolls a casa nostra es va produir al cap d'uns mesos, la tardor d'aquell mateix 2007 en una sala Sidecar que celebrava el seu 25è aniversari amb una de les vetllades més memorables que deu haver arribat a acollir el seu escenari. Si les expectatives de cara a aquell concert eren elevades, el nivell va ser encara superior. No eren els Dolls originals, però allà teníem a Sylvain i David Johansen, amb el suport d'alumnes tan avantatjats com Steve Conte o el propi Yaffa. Presumint d'actitud punk, elegància glam i tot l'ofici d'aquells tòtems del rock'n'roll i el rhythm & blues que els havien alimentat durant els seus anys formatius. Una banda que havia alterat literalment la història de la música, demostrant que encara tenia coses a dir en un soterrani amb capacitat per a 200 afortunades ànimes –l'any següent van repetir a l'Apolo i van tornar a donar el millor d'ells mateixos, però ja no va ser el mateix-.

Sylvain ens ha deixat aquesta setmana, víctima del càncer contra el qual havia estat batallant durant gairebé dos anys, inclosa una campanya de recaptació de fons a través de les xarxes socials per tal de poder tractar-se en un país –els Estats Units- on l'esperança de vida pot arribar a dependre del nivell de sanejament del compte bancari de cadascú. Se'n va amb el genial guitarrista una part essencial d'aquella Nova York que encara es resisteix a esdevenir un parc temàtic. Un supervivent d'uns temps efectivament millors en què la provocació era una forma de vida i no un miserable hashtag. Reivindicar la seva discografia en solitari és de justícia. Assenyalar com a imprescindible qualsevol de les seves obres amb els Dolls és una evidència.

40 anys de "So Alone"

Òbviament hi van tenir a veure determinats mals hàbits, però tot i així costa d'entendre que Johnny Thunders no esdevingués una figura capdavantera de la incipient New Wave després d'haver lliurat un àlbum com "So Alone" (1978). El seu primer disc en solitari si no comptem "L.A.M.F.", editat un any abans sota el paraigües dels Heartbreakers, i amb tota probabilitat l'obra més rodona que mai va arribar a signar al marge dels New York Dolls.

Deu pistes que celebraven sense reserves el rock'n'roll en la seva concepció més urbana, decadent i maleïda, enregistrades per Thunders durant el seu exili londinenc però evocadores dels baixos fons novaiorquesos on el seu autor havia gairebé inventat allò que s'anomenaria punk rock. Especialment "You Can't Put Your Arms Around a Memory", un exercici de corrosiu i terminal blues rock que esdevindria un dels títols més reconeguts del nord-americà -Giant Sand, Guns N'Roses i Ronnie Spector tenen en comú el fet d'haver-lo versionat-.

També destacava la inclusió de "(Give Him a) Great Big Kiss", el clàssic de les Shangri-Las que Thunders ja havia versionat amb els New York Dolls, així com una relectura de "Subway Train", un tema original que també havia enregistrat prèviament amb els propis Dolls. Sense desmerèixer, és clar, les potents revisions de "Pipeline", l'icònic instrumental surfer dels Chantays, i "Daddy Rollin' Stone", un rhythm & blues d'Otis Blackwell on el novaiorquès compartia tasques vocals amb tots uns Phil Lynott i Steve Marriott.

Els líders de Thin Lizzy i Humble Pie formaven part d'una llarga llista de músics de sessió on figurava un segment important del bo i millor de l'escena londinenca del moment -Peter Perrett, Chrissie Hynde, Paul Cook, Steve Jones, Paul Gray o el productor Steve Lillywhite, entre d'altres-, a més de Walter Lure i Billy Rath, guitarrista i baixista dels Heartbreakers respectivament. "So Alone" va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys a través de Track Records -el segell impulsat pels exmànagers de The Who, Kit Lambert i Chris Stamp-.