L'estàtua d'Amy Winehouse

Una estàtua recorda Amy Winehouse a Camden, el barri on va viure i on va morir el 23 de juliol de 2011. Queden lluny els dies dels escàndols, el sensacionalisme més llefiscós i les cròniques d'aquells concerts erràtics que també són part de la llegenda. Perduren la música i el llegat de qui la va cantar. A un mes de commemorar-se el 15è aniversari del seu traspàs, l'autora de "Back to Black" és tan eterna com la seva obra. Dels que fa 15 anys la posaven a parir ja no se'n recorda ningú.

Londres, juny de 2026.

Una cançó folk

Una banda de garatge tocant al carrer, al centre d'Edimburg. Tres músics joves entretenint el personal a canvi de propines i desafiant temperatures que certament no convidaven a fer córrer els dits per la superfície d'un instrument musical.

Al moment de fotografiar-los interpretaven "Valerie", en una versió més propera a l'original dels Zutons que no pas a la posterior lectura de Mark Ronson i Amy Winehouse. Una peça que durant les passades dues dècades s'ha fet habitual en incomptables repertoris de covers.

Músics professionals i amateurs de tota classe i condició se l'han fet seva i el públic, entès com 'la gent', l'acostuma a reconèixer i a rebre amb entusiasme. Una mostra d'allò que s'anomenaria 'música popular'. "Valerie", com "Seven Nation Army" o "Get Lucky", és una cançó folk del segle XXI.

Edimburg, març de 2025.

Tony Bennett (1926-2023)

TONY BENNETT
(1926-2023)

Durant pràcticament tot el que portem de segle XXI, parlar de Tony Bennett havia significat referir-se a l'últim supervivent no només d'una generació de cantants irrepetible, sinó de tota una forma d'entendre la música, el show business i el propi ofici de cantar. Contemporani de Frank Sinatra, qui l'havia arribat a considerar públicament com "el millor cantant d'aquest negoci", el novaiorquès era l'últim gran crooner del segle XX, també la veu que havia segellat per sempre més clàssics de la mida de "Rags to Riches" o "I Left My Heart in San Francisco".

Testimoni d'excepció d'un temps en què ofici i elegància solien anar de la mà, la seva trajectòria enllaça la generació del Rat Pack, Tin Pan Alley i el Great American Songbook amb la d'Amy Winehouse i Lady Gaga, passant per la d'Elvis Costello –amb tots tres havia arribat a fer duets-, i el seu estil tant podia abraçar el jazz gran reserva –per a la història quedaran les seves col·laboracions amb Bill Evans- com les llistes d'èxits pop –els citats duets-. El seu traspàs a l'edat de 96 anys tanca definitivament un dels capítols més apassionants de la història de la música popular (sí, he dit música popular). El final de tota una era, ni més ni menys.

Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR
(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.

Deu anys sense Amy Winehouse

Amy Winehouse (1983-2011).

Al principi no m'ho vaig voler creure. M'ho va dir el meu pare, que ho acabava d'escoltar per la ràdio. Havia mort Amy Winehouse. Així, sense embuts, m'ho va deixar anar. I no podia ser. D'acord, tothom era conscient dels excessos de qui havia vingut a retornar al mainstream melòman aquella dosi de perill que tant s'havia trobat a faltar durant la primera dècada del segle XXI –i que tant s'ha trobat a faltar des d'aleshores-. Però la dada costava d'assimilar.

Aquella veu que havia injectat nova vitalitat al soul de tota la vida, apagada de cop i volta per sempre més. La icona pop que havia protagonitzat sonats escàndols i a qui certa premsa britànica equiparava amb Etta James i Billie Holiday –aquí s'exagerava una mica bastant, tot i ser clars els arguments-, instal·lada de la nit al dia en aquell Club dels 27 on l'ingrés sol requerir d'una conducta qualsevol cosa menys exemplar. Dos àlbums formidables i un tercer que veuria la llum de forma pòstuma, després d'un llarg estira i arronsa entre la disquera i l'entorn de la pròpia artista.

I una dècada després, el record, el llegat i la llegenda. Deu anys sense Amy Winehouse. La irrepetible veu que va seduir a propis i estranys cantant als quatre vents la seva ferma negativa a renunciar a cap vici ni plaer terrenal –"Rehab" va ser i segueix essent un cop de puny al ventre de tota la correcció política-. Va viure ràpid, va morir jove i va deixar un cadàver exquisit.

L'holograma d'Amy Winehouse

Amy Winehouse.

Primer van ser Elvis Presley i Ronnie James Dio. I no tinguem cap dubte que seran moltes més les icones musicals caigudes que durant els propers anys tornaran als escenaris amb forma d'hologrames per cortesia de promotors i representants sense escrúpols. Setmanes enrere, sense anar més lluny, van ser els hereus d'Amy Winehouse els que van anunciar una imminent gira de tres anys on l'autora de "Back to Black" (2006) apareixeria projectada a l'escenari mentre una banda interpretaria en directe els seus temes. Per sort, en aquesta ocasió, la iniciativa ha topat amb l'oposició de nombrosos seguidors de la vocalista britànica que han inundat les xarxes socials amb missatges contraris a tal despropòsit, alguns amb força contundència, fins al punt d'haver esdevingut titulars en diversos mitjans especialitzats. Això no vol dir que la cosa no acabi sortint endavant, que ja sabem que la pela és la pela i quan vol no hi ha qui l'aturi, però no deixa de ser positiu que surtin veus contràries a iniciatives que no aporten res més enllà de distorsionar l'experiència musical en directe.

Amy Winehouse segons Blake Wood

Amy Winehouse - Foto Blake Wood.

El fotògraf Blake Wood va passar-se dos anys al costat d'Amy Winehouse quan aquesta es trobava al cim de la seva popularitat. La qual cosa li va permetre retratar la vocalista en un context d'intimitat -sense que això suposés violar-ne la privacitat-. Una visió que ara es fa pública a través d'un volum que recull 85 d'aquelles fotografies fins ara inèdites. Escenes quotidianes que aporten una mirada diferent -menys tràgica, més humana- a una de les grans figures de la música pop del segle XXI. El llibre es titula simplement "Amy Winehouse" i acaba de sortir del forn de la mà de Taschen Books.

Aquells eterns himnes adolescents

Spector (de negre, a l'esquerra de la imatge), sota la mirada de Winehouse.

RONNIE SPECTOR & THE RONETTES

Sala Apolo, Barcelona

18 de juny de 2018

Normalment són els alumnes els que reten homenatges pòstums als seus mestres, i rarament a l'inrevés. Hi ha excepcions, és clar, com la que va tenir lloc la nit passada a la sala Apolo mentre Ronnie Spector recordava Amy Winehouse amb una sentida lectura de "Back to Black", projecció inclosa del rostre de la tributada a la pantalla gegant que presidia l'escenari. No va ser l'únic record d'una vetllada durant la qual Spector va mencionar també a Johnny Thunders, Joey Ramone o la seva germana Estelle Bennett. Tampoc es va oblidar d'altres companys de viatge com els Rolling Stones, Brian Wilson o The Dave Clark Five. Records d'una trajectòria artística i vital que va començar com un conte de fades a l'Spanish Harlem novaiorquès, que va superar set anys de tempestuós matrimoni amb un dels grans arquitectes de la música pop -a Phil Spector també el va citar, però molt de passada i sense arribar-lo a anomenar-, i que ja en etapa de maduresa ha donat lloc a col·laboracions amb The Raveonettes o The E Street Band i a obres tan notables com "The Last of the Rock Stars" (2006).

I precisament per això, perquè la seva producció discogràfica en solitari és poc prolífica però en qualsevol cas reivindicable, un no acaba d'entendre que l'obviï en uns directes centrats de forma gairebé exclusiva en els clàssics de les Ronettes. Perquè més enllà de l'homenatge a Winehouse, de tornar-li a Brian Wilson la dedicatòria de "Don't Worry Baby", de recordar a Johnny Thunders amb una sentida "You Can't Put Your Arms Around a Memory", i de recuperar alguns talls de l'àlbum de versions "English Heart" (2016) -a destacar l'adaptació en clau femenina de l'"I'd Much Rather Be with the Boys" dels Stones-, el gruix central del repertori el van ocupar títols com "Baby, I Love You", "Walking in the Rain", "I Can Hear Music" o un "Be My Baby" que podia justificar tot sol el preu de l'entrada. Himnes adolescents de vocació encara eterna que Spector va cantar com si no haguessin passat els anys, acompanyada per unes Ronettes que en realitat no eren les Ronettes però van desenvolupar el seu paper a la perfecció. Menció a part mereixen les anècdotes que explicava la vocalista a l'inici de cada cançó. Entranyables batalletes personals que en el seu cas equivalen a lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.

Darlene Love - "Introducing Darlene Love" (2015)

"Milions de fans d'Amy Winehouse haurien de córrer a comprar-lo immediatament", escriu el periodista Nigel Williamson a la ressenya d'"Introducing Darlene Love" (2015, Sony) que publica Uncut aquest mes de novembre. Parlar de Darlene Love és fer-ho de qui va cantar "He's a Rebel" al capdavant de The Crystals i sota l'atenta mirada de Phil Spector. D'una de les veus imprescindibles a l'hora d'explorar la fina frontera que separa el soul més elegant de l'artesania pop més sofisticada. Sí, milions de fans d'Amy Winehouse s'endurien una bona sorpresa si s'acostessin a obres com aquesta -o als catàlegs clàssics de Motown i Stax, si encara no ho han fet-. I els de Bruce Springsteen, si m'ho permeten. I no tan sols perquè dos temes d'"Introducing..." portin la signatura del Boss -les irresistibles "Just Another Lonely Mile" i "Night Closing In", compostes per a l'ocasió-, sinó també perquè va ser Steve Van Zandt -aka Little Steven, eminència en matèria sixties i derivats i guitarrista de The E Street Band- qui va fer tornar la vocalista a l'estudi de gravació i li va produir el seu primer disc en gairebé tres dècades. També Elvis Costello aporta una composició inèdita -"Forbidden Nights"- a un plàstic que es complementa amb originals de Joan Jett i els propis Spector i Van Zandt, entre d'altres.

Patti Smith, del CBGB al Palau

El Patti Smith Group, la nit passada al Palau de la Música.

Patti Smith component un tema en memòria d'Amy Winehouse. La premissa és bona, però el resultat -titulat "This Is The Girl" i inclòs al seu darrer disc, el notable "Banga" (2012)- no ho és tant. Em sembla un apunt menor a l'immaculat quadern d'una poetessa majúscula. Però m'agrada com la canta a l'escenari. Com se la creu i com la fa brollar amb la mateixa convicció amb què demana la pau al Pròxim Orient o proclama que tots junts podem canviar el món si ens ho proposem. M'agraden la mirada de nena innocent i la rauxa adolescent convivint amb la serenor d'una dona de 65 anys que conserva intacta la passió del primer dia. M'agrada que atorgui protagonisme a la seva banda -encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye-, i que aquesta reti homenatge al rock de garatge de la nissaga "Nuggets" -sí, compilada originalment pel propi Kaye- tot versionant "Night Time" dels Strangeloves i "(We Ain't Got) Nothing Yet" dels Blues Magoos. M'agrada com aquesta mateixa banda transforma el crescendo de "Beneath the Southern Cross" en una tempesta elèctrica mentre ella rasca fràgilment la seva guitarra. M'agrada que escupi a l'escenari del Palau de la Música mentre ataca amb ràbia un "Land" que acaba desembocant en una també ferotge "Gloria" (Them). Perquè quan oligarquies corruptes i enemics de les arts han profanat sense pietat aquest santuari, aquestes escopinades resulten tan catàrtiques, purificadores i regeneradores com aquella onada punk que ella mateixa encapçalava fa gairebé quatre dècades al sud-est de Manhattan. I perquè ningú més pot dir que en una sola vida hagi tancat el CBGB i rebut ovacions al Palau de la Música.

Audio: "Land" - Patti Smith

Un any sense Amy Winehouse

AMY WINEHOUSE

14 September 1983 - 23 July 2011

Audio: "You Know I'm No Good" - Amy Winehouse