Ian Dunlop i This Frontier Needs Heroes

IAN DUNLOP + THIS FRONTIER NEEDS HEROES

Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols

20 de març de 2025

Hi ha coses que no passen cada dia. Per exemple, poder veure i escoltar de prop un dels fundadors d'una d'aquelles bandes que, sense fer soroll, van contribuir decisivament a canviar la història de la música. Ian Dunlop Music, qui va iniciar la International Submarine Band juntament amb Gram Parsons, va actuar ahir a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols amb el suport de This Frontier Needs Heroes –concert promogut per la bona gent d'Americana Barcelona i Flying Burrito-.

Dunlop (a la fotografia) va interpretar peces dels seus discos en solitari, a cavall del country i del folk, i va recordar Parsons amb una emotiva "A Song For You". Amb més de 80 anys a l'esquena, el nord-americà va presumir d'una fortalesa escènica que molts ja voldrien. This Frontier Needs Heroes, alter ego del nord-americà establert a Barcelona Bradley Lauretti, va obsequiar-nos amb perles com "Truck Driver", "Carolina Peaches" o "South Dakota", retalls d'un repertori que parla amb veu pròpia des de les coordenades més genuïnes del so Americana.

Mig segle sense Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Avui fa 50 anys que va morir Gram Parsons. El pioner d'allò que es va anomenar country rock –tot i que a ell no li agradava aquesta etiqueta-, i un dels grans artesans de la cançó més genuïnament nord-americana com a membre de la International Submarine Band, dels Byrds, dels Flying Burrito Brothers i finalment en solitari –assistit a l'estudi per la TCB Band d'Elvis Presley-. El pare de la Cosmic American Music, i un geni la influència del qual arriba fins als nostres dies malgrat no haver assolit les cotes de popularitat de certs contemporanis.

Va traspassar amb 26 anys, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments, en una habitació de motel a tocar del desert de Joshua Tree, on solia anar a fer avistaments d'OVNIS amb el seu bon amic Keith Richards –sí, va ser ell qui en gran mesura va descobrir als Rolling Stones les bondats i les possibilitats de la música country-. Era a punt de publicar el seu segon àlbum en solitari, el magnífic "Grievous Angel" (1974), que ja veuria la llum de forma pòstuma –crec que és un dels discos que més vegades dec haver escoltat al llarg de la meva vida-.

Seguint els desitjos expressats pel mateix Parsons, Phil Kaufman (el seu road manager, i l'home a qui devem el primer disc de Charles Manson) i Michael Martin (el seu assistent) van robar el cadàver del músic i van provar de cremar-lo per escampar-ne les cendres al mateix desert de Joshua Tree. La història, que David Caffrey va portar al cinema a "Grand Theft Parsons" (2003), em sembla una de les més fascinants de tota la crònica pop del segle XX. De quan les mentalitats eren unes altres i les coses simplement es feien.

50 anys de "Crazy Eyes"

Havia plogut molt des dels dies en què Richie Furay i Gram Parsons solien alternar al Greenwich Village novaiorquès. Des d'aleshores el primer havia esdevingut una figura capdavantera del folk rock com a component de Buffalo Springfield, i posteriorment del country rock com a fundador de Poco. Mentrestant, el segon havia estat pràcticament l'inventor d'aquest darrer estil però no havia obtingut el reconeixement popular que es mereixia –la crítica sí que havia estat al cas- malgrat la seva militància als Byrds i als Flying Burrito Brothers.

Sigui com sigui, Furay seguia tenint molt present a Parsons al moment de gravar "Crazy Eyes", el cinquè àlbum de Poco, publicat el 15 de setembre de 1973, avui fa 50 anys. Fins al punt que la peça titular, una pista de 9 minuts composta i cantada pel mateix Furay on el country rock i el folk rock es fonien amb el pop barroc i fins i tot flirtejaven amb les estructures progressives, s'inspirava en l'autor de "Hickory Wind". I això no és tot. També va ser decisió de Furay gravar una composició aleshores inèdita de Parsons, "Brass Buttons", que aquest li havia ensenyat durant els dies del Village.

La lectura de Poco va ser la primera que es va editar d'una peça que el mateix Parsons tot just acabava d'enregistrar a l'estudi –la seva versió veuria la llum ja de forma pòstuma a "Grievous Angel" (1974)-. Irònicament, l'autor va morir tan sols quatre dies després que els californians publiquessin la seva cançó. A "Crazy Eyes", l'últim àlbum de Poco on va participar Furay fins a la reunió de la formació original el 1989, també hi destacaven el genuí country rock de "Blue Water", l'embranzida bluegrass de "Fools Gold" o la revisió de "Magnolia", original de J.J. Cale.

50 anys de "History of The Byrds"

Els Byrds ja havien passat a la història quan Columbia va posar en circulació aquesta antologia doble dels californians tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys. Un moviment que en part es pot entendre com el contraatac de la disquera a la publicació pocs mesos abans de "Byrds" (1973), àlbum que reunia la formació original del grup i que havia sortit a través d'Asylum, promogut per David Geffen i signat per motius legals amb els noms dels cinc integrants –la resposta per part de crítica i públic havia estat tan freda, que havia motivat la dissolució definitiva de la banda-.

Sigui com sigui, estem parlant amb tota probabilitat de la millor porta d'entrada possible a l'univers de Roger McGuinn i companyia. Gairebé una trentena de pistes que repassen cronològicament tots els àlbums del grup –exceptuant el que havien publicat a Asylum, és clar- i que d'alguna manera tracen l'evolució del rock i de la música pop a la Costa Oest dels Estats Units durant la segona meitat dels 60, del folk rock a la psicodèlia i posteriorment el country rock. Tres estils que no s'haurien desenvolupat com a tals sense algunes de les pistes incloses a "History of The Byrds" (1973), de seguida s'ha dit.

De "Mr. Tambourine Man" a "You Ain't Goin' Nowhere" –l'eterna connexió dels californians amb Bob Dylan-, de "Turn! Turn! Turn!" (Pete Seeger) a "Hickory Wind" –la breu però canònica etapa Gram Parsons-, i d'"Eight Miles High" a "Wasn't Born to Follow", gairebé res. No el busquin vostès en cap plataforma digital perquè no el trobaran. Descatalogat des de fa dècades, no s'ha publicat ni tan sols en format compacte. Però és fàcil localitzar-lo al mercat de segona mà a preus força assequibles.

Mig segle de "GP"

Aquest mes de gener –la data exacta no està clara- s'ha commemorat el 50è aniversari de "GP" (1973). El primer àlbum en solitari de Gram Parsons, i l'últim que va arribar a veure publicat en vida. Un d'aquells discos aplaudits per la crítica però inexplicablement passats per alt pel gran públic al seu dia. En tot cas, una de les obres més rodones de la música country de tots els temps –arribat aquest punt, gairebé és absurd parlar de country rock-.

Quan Parsons va gravar "GP" –el títol són les seves inicials- venia d'haver posat les bases del country rock amb The International Submarine Band, els Byrds i els Flying Burrito Brothers, i d'haver ampliat el ventall discursiu dels Rolling Stones –"Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972) no sonarien com sonen sense la seva influència-. També es trobava immers en l'espiral autodestructiva que se l'acabaria emportant a l'altre barri en qüestió de mesos. Però tot i això va ser capaç de parir una obra incontestable, que deixava enrere la Cosmic American Music per abraçar les formes més clàssiques del country.

Part del secret van ser les companyies de què es va envoltar a l'estudi. Després que tot un Merle Haggard declinés encarrgar-se de produir l'àlbum –una gran decepció per a Parsons, que n'era un admirador declarat-, va ser Ric Grech (Family, Blind Faith) qui es va posar els controls en unes sessions que van comptar amb la la plana major de la TCB Band d'Elvis Presley –James Burton (guitarra), Glen D. Hardin (piano) i Ronnie Tutt (bateria)-, amb vells confidents com Al Perkins (pedal steel guitar) i amb una aleshores desconeguda Emmylou Harris a qui Parsons pràcticament va descobrir –i amb qui es va marcar uns irrepetibles duets vocals-.

L'altra part del secret, és clar, van ser les cançons. Un repertori que alternava material propi –aquí tenim "Still Feeling Blue", "A Song for You", "She" i "Big Mouth Blues", sense anar més lluny- amb oportunes versions de la preciosa "We'll Sweep Out the Ashes in the Morning" –composició de Joyce Allsup originalment gravada per Carl Butler and Pearl-, "Streets of Baltimore" –composta per Tompall Glaser i Harlan Howard, tot i que gravada primer per Bobby Bare- i una majestuosa "That's All It Took" –de George Jones, que l'havia enregistrat amb Gene Pitney-. Títols aliens que Parsons es va fer seus en una obra absolutament capital.

50 anys d'"Exile on Main St."

Hora de parar màquines, servir-se el millor bourbon que tinguin vostès a mà i celebrar amb tots els honors l'aniversari rodó d'un disc encara més rodó. 50 anys es commemoren avui de la publicació d'"Exile on Main St.", considerat per molts com l'obra magna dels Rolling Stones o, directament, com el millor àlbum de la història. Consideracions sempre discutibles –personalment, sóc més de "Let It Bleed" i "Sticky Fingers"- però també la certesa de trobar-nos davant d'un treball amb caràcter definitiu, també d'un dels plàstics més influents de tots els temps.

Publicat el 12 de maig de 1972, "Exile on Main St." és la culminació de tot allò que els Stones havien estat construint des que havien fet el gran cop de timó de la seva carrera amb "Beggars Banquet" (1968) –al qual havien seguit els citats "Let It Bleed" (1969) i "Sticky Fingers" (1971)-. Capbussar-se de ple en les arrels més essencials del blues i el rock'n'roll, i redefinir per sempre més els fonaments del rock i la música pop. No només tot el que han fet Ses Majestats des d'aleshores es deriva d'aquí, tampoc carreres com les d'uns Black Crowes o uns Primal Scream s'entendrien sense la línia evolutiva que va de "Beggars Banquet" a "Exile on Main St.".

Gravat majoritàriament a la mansió de Nellcôte, a la costa francesa –on s'havia instal·lat la banda per esquivar la pressió fiscal del Regne Unit-, amb Jimmy Miller a la producció, en un ambient de festa constant en tots els sentits i amb Gram Parsons rondant a Keith Richards per desesperació de Mick Jagger –la relació entre els Glimmer Twins començava a esquerdar-se a mida que les seves personalitats esdevenien cada cop més distants però igualment complementàries-, ens trobem davant d'un àlbum doble on no hi falta ni sobra res. L'inici a tota pastilla amb "Rocks Off" i "Rip This Joint", els aires bucòlics de "Sweet Virginia", l'atac frontal d'"All Down the Line", l'esclat gòspel de "Shine a Light", Richards cantant aquell "Happy" que val un imperi, i les versions tan ben triades d'Slim Harpo ("Shake Your Hips") i Robert Johnson ("Stop Breaking Down"). I la cosa no s'acaba aquí, òbviament.

I després hi ha aquella caràtula icònica com poques. Un collage de fotografies de freaks, artistes de circ i altres criatures de la nit, realitzades per Robert Frank a l'Amèrica més profunda i deixada de la mà de Déu –les imatges eren outtakes del seu llibre "The Americans" (1958)-. L'embolcall ideal per a un àlbum que efectivament reivindicava i es feia seva l'essència més perillosa, singular i subterrània de la cultura i la societat nord-americanes. La mateixa que incomptables melòmans celebren cada cop que deixen caure l'agulla del tocadiscos sobre aquesta obra essencial que avui fa mig segle. Ja tenen vostès el bourbon a punt?

Ralph Emery (1933-2022)

RALPH EMERY
(1933-2022)

L'any 1968 ni Nashville estava preparada pels Byrds, ni els Byrds estaven preparats per Nashville. Per això, quan la formació de la banda californiana que acabava de facturar "Sweetheart of the Rodeo" (1968) va actuar al Grand Ole Opry, la rebuda per part del públic i la indústria de la Music City va ser qualsevol cosa menys entusiasta. La contracultura de la Costa Oest reclamant el seu lloc a la tradicionalment conservadora capital de la música country. Un xoc de civilitzacions que es va evidenciar en l'episodi de l'Opry, però també en una entrevista posterior en un dels programes radiofònics de Ralph Emery, on Roger McGuinn i Gram Parsons van acabar bastant malament amb el llegendari disc jockey.

Poc després d'aquella entrevista, McGuinn i Parsons van escriure la cançó "Drug Store Truck Drivin' Man", un atac frontal on arribaven a acusar Emery de pertànyer al Ku Klux Klan –fals: no tan sols no pertanyia al Klan, sinó que havia estat un ferm defensor dels intèrprets afroamericans de country en un temps en què això encara era pràcticament un tabú-, inclosa a "Dr. Byrds & Mr. Hyde" –gravat i publicat el 1969, ja amb Parsons fora del grup-. Tampoc va tolerar els Flying Burrito Brothers –al seu despatx hi va tenir penjada la caràtula de "The Gilded Palace of Sin" (1969) amb una pintada en vermell on es podia llegir "This is not country music"-, tot i que en anys posteriors no va tenir cap problema a l'hora de programar als seus espais altres exponents de la nissaga Byrds com la Desert Rose Band de Chris Hillman, i fins i tot va acabar fent les paus amb McGuinn quan el va tornar a entrevistar el 1985.

Emery va ser un dels disc jockeys més influents de la història del country. Durant dècades, el seu programa nocturn a la WSM va ser un dels més escoltats del gènere, ja que la freqüència de l'emissora arribava a bona part dels estats centrals i de l'est dels Estats Units –i el fet de durar tota la nit el convertia en una de les opcions preferides dels camioners que feien trajectes nocturns de llarg recorregut, un públic que sempre ha estat fidel a la música country-. També va presentar espais televisius com Pop! Goes the Country, molt seguit durant la dècada dels 70. La seva popularitat li va permetre comptar sovint amb grans estrelles al seu programa, però també difondre talents emergents arreu del país. Amb una d'aquelles figures, Skeeter Davis, hi va arribar a estar casat. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

Neil Flanz (1938-2021)

NEIL FLANZ
(1938-2021)

Mestre de la pedal steel guitar, el canadenc Neil Flanz va arribar a Nashville a principis de la dècada dels 60 i va alternar la seva feina com a músic de sessió per a figures com Charlie Louvin, amb la publicació a títol propi de discos instrumentals com el més que reivindicable "Neil Flanz and his Nashville Steel" (1962). Tot i això, sol ser recordat sobretot com un dels components dels Fallen Angels, la banda d'acompanyament de Gram Parsons –va participar a la gira de presentació de "GP" i se'l pot escoltar al disc en directe "Live 1973" (1982)-. Posteriorment va seguir acompanyant a figures com Joe Sun. Ha mort a l'edat de 83 anys.

75 anys amb Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Es commemoren avui 75 anys del naixement de Gram Parsons. Potser no l'inventor del country rock, tal i com solen coincidir bona part dels relats més o menys contrastats de la crònica pop. En tot cas l'ànima d'un gènere que va abraçar tot el pes de la tradició per seguir mirant endavant, la gènesi i evolució del qual s'expliquen a partir de l'obra enregistrada pel de Florida. Del debut ja en temps de descompte de The International Submarine Band –el pioner "Safe at Home" (1968)- al pòstum "Grievous Angel" (1974), passant pel totèmic "Sweetheart of the Rodeo" (1968) amb uns Byrds que cavalcaven cap a nous horitzons, els dos definitius treballs al capdavant dels primers Flying Burrito Brothers –"The Gilded Palace of Sin" (1969) i "Burrito Deluxe" (1970)- o aquell extraordinari llançament en solitari que va ser "GP" (1973).

Parsons va morir amb 26 anys el 19 de setembre de 1973 a l'habitació número 8 del motel Joshua Tree Inn, al cor d'aquell desert californià on solia anar a avistar objectes voladors en companyia de Keith Richards. El mateix indret on el seu road manager, Phil Kaufman, va escampar les seves cendres després d'haver-ne literalment robat el cadàver, per desig exprés del propi músic i donant peu a un dels capítols més sonats del seu temps a la crònica pop –S'imaginen vostès una escena com aquesta a data d'avui? Definitivament eren altres temps, no necessàriament millors però sí més genuïns i emocionants-. A pocs quilòmetres, la localitat de Yucca Valley el recordarà aquesta nit amb una nova i molt especial edició del Gram Fest on actuaran entre d'altres Carla Olson, Tom Freund i Victoria Williams.

Ron Tutt (1938-2021)

RON TUTT
(1938-2021)

L'estiu de 2012 es va produir un miracle que molts ja no esperàvem poder presenciar a aquelles alçades. La TCB Band, és a dir la banda que havia cobert les espatlles d'Elvis Presley des que aquest havia decidit tornar als escenaris a finals dels 60, anunciava una gira europea amb aturada a Barcelona. No hi eren tots, que els anys no perdonen a ningú, però sí que hi figuraven alguns dels noms clau de la formació que podem escoltar al costat del Rei en esdeveniments tan llegendaris com el que documenten l'àlbum en directe "Aloha from Hawaii Via Satellite" (1973) i la pel·lícula del mateix títol, també en bona part de la seva discografia d'estudi dels 70.

El concert en qüestió va tenir lloc el 22 de setembre d'aquell 2012 a la sala Apolo, i la sensació a la pista era la d'estar assistint a una lliçó magistral d'història melòmana. El repertori d'Elvis Presley, interpretat pels músics d'Elvis Presley. No seria l'últim cop que això passaria a Barcelona, però en aquell moment hi havia qui encara no s'acabava de creure que el miracle s'hagués pogut realitzar –la resta, els que ho havíem assumit, ens sentíem com uns privilegiats, ni més ni menys-. Entre els presents aquella nit a l'escenari del carrer Nou de la Rambla, el guitarrista James Burton, el teclista Glen D. Hardin i, és clar, el bateria Ron Tutt, Ronnie pels amics.

Com a membres de la TCB Band, tots tres havien participat també en la gravació d'obres essencials de Gram Parsons –els seus dos àlbums en solitari no s'entendrien sense la banda en qüestió- i Emmylou Harris. Tutt, a més, havia acompanyat Billy Joel a l'estudi durant la gestació de títols igualment imprescindibles com ara el monumental "Piano Man" (1973). El bateria de la barba i els cabells llargs ens va deixar el cap de setmana passat a l'edat de 83 anys. Se n'anava amb ell un músic de músics i un tros d'història, testimoni directe d'alguns dels grans episodis de la música nord-americana de les dècades dels 60 i els 70. Haver-lo pogut escoltar en directe a Barcelona, no en tinc cap dubte, va ser un privilegi dels grossos.

Tom T. Hall (1936-2021)

TOM T. HALL
(1936-2021)

Sempre m'havia cridat l'atenció la forma com Tom T. Hall agafava la guitarra. Amb la caixa visiblement alçada i el màstil apuntant gairebé en direcció al terra. Un dels trets distintius da seva imatge escènica, juntament amb aquella mirada penetrant i aquell cabell grisenc que podia recordar al de Sinatra. Ens ha deixat a l'edat de 85 anys un dels noms essencials de la música country de les passades cinc dècades, contemporani d'outlaws com Kris Kristofferson però sempre amb un peu ben posat en aquell establishment on va destacar per mèrits exclusivament propis.

El seu llegat és un cançoner que ha parlat i segueix parlant de tu a tu a les classes populars nord-americanes. Peces com "Old Dogs, Children and Watermelon Wine", "I Like Beer" o "I Can't Dance", aquest últim versionat al seu dia per Gram Parsons, són clàssics a la mateixa alçada que aquell "Harper Valley P.T.A." popularitzat per la veu de Jeannie C. Riley. També ho és "That's How I Got to Memphis", una de les perles del seu àlbum de debut, "Ballad of Forty Dollars" (1969). Recentment l'han reinterpretat en castellà Los Hermanos Cubero sota el títol d'"Así llegué a Granada".

Byron Berline (1944-2021)

BYRON BERLINE

(1944-2021)

Violinista de llarg recorregut i contrastada solvència en l'àmbit de la música d'arrel nord-americana, Byron Berline podia presumir d'haver tocat al costat dels més grans. Membre ocasional dels Flying Burrito Brothers –de 1971 a 1973- i dels primers Manassas d'Stephen Stills, va signar un disc a mitges amb The Dillards –"Pickin' and Fiddlin'" (1965) i va treballar amb gegants com Bill Monroe, Bob Dylan, Willie Nelson, Gram Parsons, The Band o els Byrds. Alguns reconeixeran el seu violí a "Country Honk", la versió de "Honky Tonk Women" amb accent hillbilly que els Rolling Stones es van marcar a l'imprescindible "Let It Bleed" (1969). Tot això, és clar, sense passar per alt una extensa obra signada amb el seu nom. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

"Nomadland" (2020)

Frances McDormand en una altra de les seves grans interpretacions.

Més enllà de merèixer tot elogi i guardó possible, el fet que una pel·lícula com "Nomadland" (2020) arrasés a la passada edició dels Oscars no deixa de ser una paradoxa. El sistema premiant una pel·lícula que comença disparant contra el propi sistema, que tracta sobre persones que viuen al marge del mateix sistema i que ve a dir-nos, amb tots aquells peròs que vostès vulguin, que és possible viure al marge d'aquest sistema. Que una cinta d'aquestes característiques s'hagi estrenat justament quan el sistema de torn es demostra més que mai caduc i obsolet, bé li val la consideració de pel·lícula de l'any, guardons i estatuetes al marge.

De fet, poc es devia imaginar la realitzadora Chloé Zhao que una pel·lícula sobre el nomadisme que va començar a proliferar als Estats Units arran de la crisi financera de fa deu anys, basada en un assaig de Jessica Bruder sobre aquelles persones que literalment vivien sobre rodes viatjant d'una punta a l'altra de la geografia nord-americana, i rodada gairebé com un documental –exceptuant Frances McDormand en una altra de les seves grans interpretacions, bona part dels personatges de la pel·lícula són nòmades de debò que revelen sense embuts el seu dia a dia davant la càmera-, acabaria adquirint encara més sentit a causa d'una nova crisi –sanitària, però sobretot social- que, literalment, ho ha redimensionat tot.

Com si es tractés d'una lectura contemporània de "The Grapes of Wrath" (1939) d'Steinbeck, "Nomadland" segueix el periple d'una dona vídua que prova de sortir endavant en uns Estats Units econòmicament enfonsats i moralment devastats –la cinta s'ambienta durant l'any 2011, en plena era Obama però ja amb tots els ingredients que desembocarien en la presidència de Trump-. Buscant feina on no n'hi ha, sobrevivint a base d'inconnexos i feixucs treballs temporals, i dormint en una autocaravana sense perdre cap anell. Trobant el seu lloc en aquella comunitat nòmada que, tot teixint una xarxa de solidaritat, ha esdevingut ella mateixa un sistema dins del (o al marge del) sistema –i un oasi de llibertat en un món excessivament quadriculat-.

"Nomadland" es pot interpretar com un crit de denúncia contra tots els excessos del neoliberalisme, però també (i sobretot) com un sentit homenatge a totes aquelles persones que prefereixen viure'n al marge que no pas sobreviure a la contra. També és un passeig per la cara més salvatge i sovint menys publicitada dels Estats Units, tot aquell país sovint passat que s'estén entre (i molt més enllà de) les seves dues costes. Una successió de postals des de l'Amèrica més punyent i desolada, on paisatges com els de les Badlands, els pobles de mala mort o els deserts de Nevada i Arizona actuen gairebé com un personatge més, magistralment fotografiats i oportunament ambientats a ritme de country i blues –fer sonar a Gram Parsons i Kitty Wells és un encert, deixar que alguns dels personatges reals que apareixen al film cantin les seves pròpies cançons també-.

Hank Wangford

El Regne Unit és aquell país on un artista pot oferir la seva pròpia intepretació de gèneres musicals forans sense que se l'acusi d'apropiacionisme cultural ni se l'assenyali per cantar en la llengua –diguem-ne accent- dels seus referents. No descobrirem ara el paper del blues i el rock'n'roll nord-americans o els diferents ritmes d'arrel jamaicana a l'hora de definir el pop britànic tal i com se l'ha conegut durant les passades sis dècades. No es parla tant, en canvi, de l'empremta del country i per extensió de tot allò que anomenem so Americana en la música del Regne Unit.

Sense entrar ara a detallar les diferents escenes vinculades amb aquest estil que s'han desenvolupat al llarg dels anys en ciutats com Londres o Brighton, val la pena assenyalar Hank Wangford potser no com l'introductor del country a les illes britàniques, però sí com el primer referent a partir del qual s'ha desenvolupat tot allò que ha vingut després. De nom real Samuel Hutt, originari de la localitat de Wangford –d'aquí el seu nom artístic- i de professió metge, va descobrir les bondats d'aquest gènere musical de la mà de Gram Parsons quan aquest va esdevenir un dels seus pacients durant la dècada dels 60.

Des de finals dels 70, ha compaginat la medicina amb una carrera musical que probablement hauria escalat més amunt d'haver-se desenvolupat a l'altre costat de l'Atlàntic, i que sintonitza amb discursos com el del propi Parsons o el de neotradicionalistes com Rodney Crowell. Acaba de publicar "Holey Holey" (2020, Sincere Sounds), un àlbum de maduresa que tant pot casar-se amb la producció recent de veïns com Nick Lowe com amb la de tòtems nord-americans com Willie Nelson. Un plàstic que sembla rescatat del túnel del temps i on el britànic segueix presumint de veu i ofici amb gairebé 80 tardors a l'esquena. Que duri.

The International Submarine Band - "Safe at Home" (1968)

Un disc que fa companyia en qualsevol moment, i un títol que sembla més adient que mai en aquests temps de confinament domèstic. "Safe at Home", l'únic àlbum de The International Submarine Band –publicat originalment el març de 1968, quan el grup ja havia deixat d'existir-. També el debut discogràfic de Gram Parsons, el punt de partida d'allò que s'anomenaria country rock i l'embrió d'aquella Cosmic American Music que el propi Parsons acabaria de definir amb els Byrds, els Flying Burrito Brothers i posteriorment en solitari.

Una desena de pistes que tenien el country com a punt de partida però no renunciaven a incorporar dinàmiques pròpies del folk rock que els mateixos Byrds havien desenvolupat juntament amb altres referents tan capitals com Buffalo Springfield o Bob Dylan. Un recull de peces originals de Johnny Cash, Merle Haggard o Cowboy Jack Clement, reinterpretades des d'una perspectiva que tant apuntava a Bakersfield com a les costes del sud de Califòrnia. I, sobretot, quatre composicions de Parsons –a destacar la inicial "Blue Eyes"- que ja apuntaven bona part d'allò que havia de venir

El vinil, corresponent a la primera de les diverses reedicions realitzades per la gent de Sundazed, me'l vaig comprar en una disqueria de Chicago en un moment en què encara era impensable adquirir aquesta mena d'artefactes a través d'internet, i menys encara escoltar-los en streaming. Des d'aleshores, sempre que el punxo recordo tot el que va suposar per mi la recerca del plàstic en qüestió, el gustàs de trobar-lo en aquella prestatgeria i el moment d'arribar a casa i clavar-li l'agulla per primer cop. El valor de l'objecte, ni més ni menys.

La música que ha definit un país

Jimmie Rodgers (1897-1933), considerat com el 'pare del country modern'.

Nou capítols dedicats a repassar la història de la música country en plena era daurada de les sèries televisives. I un projecte ambiciós que, malgrat el rigor i l'allau de veus autoritzades, s'acaba quedant a mitges en termes globals. "Country Music" és l'aproximació de Ken Burns a un gènere centenari que no tan sols ha retratat i definit un país sencer, sinó que fins i tot l'ha arribat a explicar.

El country. Aquella música que va néixer en algun lloc del Sud dels Estats Units del matrimoni entre el violí anglosaxó i el banjo africà, i que posteriorment s'aniria enriquint amb la incorporació d'accents com la polka alemanya o l'herència hispana de l'estat de Texas –en altres paraules, un gènere musical que s'ha construït i es segueix construint de forma paral·lela al país i les gents als quals retrata, defineix i fins i tot explica des de fa cosa d'un segle-. O simplement "tres acords i la veritat", tal i com va apuntar al seu dia el prolífic compositor Harlan Howard.

Una definició més o menys acadèmica i una altra de més abstracta i passional, que queden perfectament exposades i justificades al llarg dels nou capítols de "Country Music" (2019). Una minisèrie televisiva de títol tan oportú com poc original, on el realitzador Ken Burns –reconegut per les seves produccions catòdiques al voltant del jazz o la Guerra del Vietnam- planteja una aproximació cronològica a una etiqueta sonora que engloba tants o més estils que el rock, i que enllaça els medicine shows de principis del segle passat amb les mastodòntiques escenografies de Garth Brooks.

Una empresa sens dubte ambiciosa per la qual s'ha servit Burns d'un ampli catàleg de gravacions històriques i imatges d'arxiu, així com de testimonis que abracen diferents èpoques i vessants del negoci de la música country, entre els quals no hi falten gegants com Willie Nelson, Marty Stuart, Rodney Crowell, Dolly Parton, Loretta Lynn, Hank Williams Jr., Rosanne Cash, Dwight Yoakam, Emmylou Harris, Kris Kristofferson, el desaparegut Merle Haggard o el mateix Brooks. I un conjunt digne de ser visionat (i escoltat) amb temps i atenció, si bé el seu resultat es podria qualificar com a desigual en termes globals: no hi sobra absolutament res, però hi falten coses.


OPORTUNITAT DESAPROFITADA

I això que tot plegat comença amb molt bon peu. Amb un primer capítol que explica la gènesi del que en un primer moment s'anomenaria música hillbilly de la mà de pioners com Fiddlin' John Carson o Eck Robertson –també de caçatalents com Ralph Peer, que va situar disqueres com Okeh o Victor a l'avantguarda d'aquell nou gènere musical-, i culmina al moment en què Jimmie Rodgers i la Carter Family n'acabaren d'establir unes línies mestres encara vàlides a data d'avui. També són lloables les aproximacions a derivats com el bluegrass, el western swing o fins i tot el rockabilly, així com a figures tan capitals com les de Hank Williams, Bill Monroe, Patsy Cline o Johnny Cash.

El problema és que, a mida que avança la cronologia i el country es va diversificant en un nombre creixent de variants i subgèneres, Burns sembla no acabar de trobar cap ruta que acabi d'abastar tot allò que aquest ha arribat a donar de si. Sorprèn, per exemple, que no es faci cap menció al Bakersfield Sound, que el country rock s'abordi pràcticament de passada –si bé hi són ben representats Gram Parsons i la Nitty Gritty Dirt Band- i, sobretot, que la sèrie no arribi més enllà de l'any 1996. Cosa que exclou tot un ventall de discursos que van del country pop de Shania Twain a allò que es va anomenar country alternatiu, i que d'alguna manera suposa una oportunitat desaprofitada d'explicar en tota la seva magnitud un gènere musical que probablement requereixi més de nou capítols.


Nota: Aquest article no s'ha escrit en base a la versió 'íntegra' de la sèrie 'Country Music' (16 hores de durada en total), sinó de la versió 'retallada' per la BBC i emesa a l'Estat espanyol a través de plataformes com la BBC (nou capítols de 52 minuts de durada en total).

50 anys de "Sweetheart of the Rodeo"

És curiós com el pas del temps i l'evolució de determinades tendències poden arribar a alterar la percepció d'algunes coses. En l'actualitat, un disc com "Sweetheart of the Rodeo" s'emmarcaria molt probablement en les corrents més clàssiques de la música country. En canvi, quan el sisè àlbum dels Byrds va veure la llum tal dia com avui de 1968, va ser considerat com una obra revolucionària que maridava dues cultures (a priori) tan antagòniques com eren aleshores la del rock i la del country. Fins al punt d'existir una certa unanimitat a l'hora d'assenyalar-lo com el punt de partida d'allò que es va anomenar country rock.

El cert és que el country i el rock havien anat de la mà des del naixement d'aquest darrer gènere. Pioners del rockabilly com Elvis Presley, Carl Perkins o Wanda Jackson estaven tan arrelats al rhythm & blues com al country. Bob Dylan i els propis Byrds ja havien flirtejat amb el gènere en obres com "John Wesley Harding" o "The Notorious Byrd Brothers". I aquell mateix 1968 havia vist la llum un plàstic de culte titulat "Safe at Home", debut de The International Submarine Band, pioners de l'acostament del rock al country i formació de naturalesa efímera on havia militat una de les peces clau en la gestació de "Sweetheart of the Rodeo". Un Gram Parsons que el febrer d'aquell mateix any, amb la seva banda ja dissolta i David Crosby fora dels Byrds, ingressava al grup californià per a deixar-hi una empremta inesborrable.

Parsons no va descobrir el country als Byrds, però sí que els va animar a aprofundir en el gènere i va desencadenar la concepció d'un dels seus treballs més revolucionaris. Un plàstic que mirava molt enrere -en un principi s'havia plantejat com un recorregut per la història musical dels Estats Units- per a acabar posant bona part dels pilars de la música d'arrels nord-americana que encara es factura a data d'avui. Un moviment que al seu moment va descol·locar els seguidors de la banda i va ser observat amb molta cautela des de l'establishment del country -la posterior aparició del grup al Grand Ole Opry portaria cua-, però va refermar una vegada més la condició pionera dels Byrds i amb el pas del temps va acabar fent escola.

Pel que fa a la composició, "Sweetheart of the Rodeo" reinventava títols pretèrits del folklore nord-americà com "Pretty Boy Floyd", de Woody Guthrie, o la peça tradicional "I Am a Pilgrim". Tampoc hi faltaven, com de costum, originals de Bob Dylan -a destacar la inicial "You Ain't Goin' Nowhere", que el de Duluth havia concebut durant el seu retir a Woodstock amb The Band-. Però la joia de la corona era sens dubte "Hickory Wind", una composició de Parsons que ha passat a la història com un dels títols més universals tant del country com del rock. Irònicament, quan el disc va veure avui fa 50 anys, Parsons ja portava dos mesos fora de la banda. Al seu lloc s'hi integraria Clarence White, que ja havia participat a la gravació de l'àlbum com a músic de sessió.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle d'un disc canònic com pocs. Fins al punt que els mateixos Roger McGuinn i Chris Hillman, únics supervivents del nucli que va gestar el plàstic en qüestió, ho han volgut celebrar sortint a la carretera aquest estiu i interpretant-lo de cap a peus nit rere nit. Ho han fet sense recuperar la marca Byrds, insistint que no es tracta de cap reunió sinó d'un tribut a una obra de referència, i reforçats per tot un Marty Stuart i la seva banda d'acompanyament habitual. Llàstima que ara per ara no tinguin previst exportar la gira més enllà del territori nord-americà. Les cròniques que arriben des de l'altre costat de l'Atlàntic són d'allò més entusiastes.

"Sweetheart of the Rodeo", de gira

Roger McGuinn.

Aquest mes d'agost es commemora el 50è aniversari de "Sweetheart of the Rodeo", el sisè disc dels Byrds, el fruit de la unió de la banda californiana amb l'irrepetible Gram Parsons i un dels pilars fundacionals d'allò que s'anomena country rock. Per a celebrar-ho, Roger McGuinn i Chris Hillman, els dos únics supervivents de la formació que el va enregistrar, han decidit sortir a la carretera plegats per primer cop en dècades i interpretar l'àlbum sencer nit rere nit amb el suport de tot un Marty Stuart i la seva banda d'acompanyament. No es tracta d'una reunió dels Byrds, diuen, sinó d'una gira puntual de tribut al plàstic en qüestió. Per això no s'anuncien amb el nom de la banda, sinó amb el del propi àlbum, i segueixen tancant la porta a qualsevol activitat futura sota la denominació The Byrds. Tampoc tenen previst, ara per ara, exportar l'invent fora dels Estats Units. Una llàstima, perquè les cròniques de les darreres setmanes parlen de vetllades tan entranyables com emotives.