Fer-li cas a Lennon

Aeroport del Prat, Terminal 2. Una tarda d'octubre. Mentre espero l'hora d'embarcar en un avió que em portarà fins a una capital europea on encara no he estat mai, algú toca el piano del hall. I canta. I fa bé les dues coses. I la cançó és "Imagine", de John Lennon.

Ja fa anys que tinc una relació d'amor-odi amb aquesta cançó, però avui m'entra de fàbula. Potser perquè acompanya les vistes de l'exterior de la terminal, amb els avions enlairant-se cap a la posta de sol. Potser perquè, quan un no té res més a fer que esperar, és més fàcil que una cançó el convidi a pensar.

Torno a analitzar per mi mateix una lletra que he analitzat desenes de vegades al llarg dels anys. Penso en tot l'idealisme que encara avui segueix evocant l'obra del de Liverpool. I em pregunto com i per què hem deixat que el món se n'anés a la merda, quan n'hi hauria hagut prou fent una mica més de cas a Lennon.

Mompou, entre Presley i Lennon

A Badalona hi ha un barri on els carrers porten els noms de músics il·lustres. El d'Elvis Presley és paral·lel al de John Lennon. I tots dos fan cantonada amb el de Frederic Mompou i el d'Edith Piaf, la qual cosa em sembla brillant.

Across the Universe

Images of broken light

Which dance before me like a million eyes

They call me on and on across the universe

(John Lennon)

Les Franqueses del Vallès, març de 2025.

44 anys sense Lennon

Ara fa un any, per aquestes dates, estàvem debatent si aquell "Now and Then" generat amb el suport de la Intel·ligència Artificial a partir d'una maqueta de Jonn Lennon, es podia considerar com l'última cançó d'una banda, els Beatles, que havia deixat d'existir feia més de mig segle –i dues quartes parts de la qual ja no hi eren per ser consultades al respecte-.

Passats dotze mesos des de la seva publicació, m'agradaria preguntar a tots els que van rebre aquell experiment com si fos aigua de maig, quantes vegades han tornat a escoltar "Now and Then" des d'aleshores. Si la resposta és "Cap ni una", no patiu, és el que tenen els productes de temporada.

Si per contra volem parlar de perdurabilitat, aquests dos recopilatoris amb caràcter definitiu segueixen explicant per què els Beatles van ser la banda més important del segle XX. I parlant encara de perdurabilitat, avui fa 44 anys que un imbècil va disparar a Lennon per l'esquena, matant de forma cruel i covarda un dels genis més grans i influents de tots els temps.

Mike Maxfield (1944-2023)

MIKE MAXFIELD
(1944-2023)

Un clàssic de la primera música surf que no es va compondre a les assolellades costes californianes sinó a molts quilòmetres de distància, al nord d'Anglaterra. Vaig conèixer "The Cruel Sea" a través de les lectures que els Ventures i els Challengers en van fer el 1964 i el 1965, respectivament. Després vaig descobrir que la versió original l'havien gravat els Dakotas el 1963 amb tot un George Martin a les tasques de producció. Format a Manchester el 1960, el conjunt va destacar a l'òrbita Merseybeat un cop apadrinada per Brian Epstein i com a banda d'acompanyament de Billy J. Kramer, amb qui va facturar èxits com "Do You Want to Know a Secret" o "Bad to Me", tots dos de 1963 i compostos per John Lennon i Paul McCartney –el primer l'havien gravat originalment els mateixos Beatles-. Sense Kramer, els Dakotas van lliurar l'instrumental anteriorment citat. Ens ha deixat Mike Maxfield, guitarrista solista del grup i autor de "The Cruel Sea". Tenia 79 anys.

43 anys sense Lennon, i 80 amb Morrison

Lennon i Morrison en vinil.

Es commemoren avui 43 anys de la mort de John Lennon. I si fos viu, Jim Morrison celebraria avui mateix el seu 80è aniversari –qui sap si l'està celebrant en aquella illa paradisíaca on el situa determinada mitologia-. L'exBeatle va morir assassinat el 8 de desembre de 1980. Un moment en què les baixes no estaven a l'ordre del dia de la crònica pop en la mesura en què hi són avui, i els ídols del rock'n'roll solien marxar de forma sobtada i deixant bonics cadàvers. Res a veure amb un temps en què ens hem acostumat a veure com els nostres referents es moren a causa de malalties de les que un va agafant amb l'edat –quan no directament de vells-. Un moment, l'època de Lennon i Morrison, en què tampoc eren a l'ordre del dia les commemoracions dels aniversaris rodons en la mesura en què ho són ara. Ja saben, els 80 –o més- anys de Bob Dylan, Paul McCartney, Mick Jagger i companyia. El cantant dels Doors seria un d'ells si fos viu avui. O potser no, qui sap. Potser efectivament visqui d'incògnit en alguna illa deserta que probablement s'assembli molt al Key West al qual canta el propi Dylan a "Rough and Rowdy Ways" (2020).

50 anys de "Band on the Run"

Els primers anys de la dècada dels 70 van ser difícils per a Paul McCartney. A la brutal ressaca que va esdevenir la desfeta dels Beatles, s'hi sumava el poc entusiasme amb què la crítica i una part del públic havien rebut obres com "Ram" (1971) o els dos primers àlbums dels Wings, "Wild Life" (1971) i "Red Rose Speedway" (1973). Cansat de tot i qui sap si de tothom, va decidir anar-se'n a gravar el tercer treball de la seva aleshores nova banda tan lluny com li fos possible del Regne Unit. I d'aquesta manera, consultant la llista d'estudis de què disposava la disquera EMI arreu del món, va anar a parar a Lagos, Nigèria, on va prendre forma el que esdevindria "Band on the Run" (1973), possiblement el seu treball més canònic al marge dels Fab Four, publicat avui fa 50 anys.

No és que el camí cap al plàstic en qüestió fos fàcil. De fet, va ser tan accidentat que costa de creure que el projecte arribés a bon port. D'entrada, Denny Seiwell i Henry McCullough van deixar el grup durant els assajos a la granja escocesa de McCartney. Amb aquestes, l'exBeatle va volar a Nigèria amb uns Wings reduïts a la seva esposa, Linda McCartney, i al sempre fidel Denny Laine –i, a falta d'una banda sencera, es va fer càrrec d'instruments com la bateria durant les sessions de gravació-. Després, el matrimoni McCartney va ser atracat a cop de ganivet als carrers de Lagos, emportant-se els lladres una bossa amb maquetes del disc de les quals mai més s'ha sabut res. Per si això fos poc, la comitiva va rebre una visita poc amistosa de Fela Kuti, que es va presentar a l'estudi amb molt males maneres i acusant el de Liverpool d'apropiar-se de la música nigeriana.

Res més lluny de la realitat, perquè "Band on the Run" és un disc de pop marca de la casa, que es podria haver gravat perfectament a Abbey Road –es va acabar d'enregistrar als estudis AIR de George Martin a Londres, si bé totes les tasques de producció van anar a càrrec de Macca-. Un àlbum lluminós i vitalista, optimista fins i tot –la peça titular s'inspirava en l'acostament als seus excompanys de grup tan bon punt John Lennon, George Harrison i Ringo Starr havien trencat relacions amb Allen Klein-. També una obra rodona de cap a peus, que va tornar-li a McCartney la confiança de tot el seu públic i el favor d'una crítica que el va saludar amb els braços oberts. Començava una nova etapa massiva d'una carrera que quedava totalment redreçada.

"Band on the Run" és un d'aquells àlbums on no hi sobra absolutament res, però sí que hi destaquen pistes com "Jet", amb aquella urgència reggae que s'anticipava ben bé quatre o cinc anys a la New Wave. Com el blues rock humit i nocturn de "Let Me Roll It", el soft rock orgànic de "Bluebird" o els traços onírics d'un "No Words" que hauria encaixat perfectament al disc Blau dels Beatles. I després tenim "Band on the Run", la cançó. Cinc gloriosos minuts de ganxo melòdic, alta sofisticació i intensitat creixent. Una suite en tres moviments que comença a ritme de càlid pop sintètic i acaba a cop de dinàmic folk rock. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, obra de Clive Arrowsmith, que mostra els Wings fent de fugitius, envoltats de celebritats com James Coburn o Christopher Lee.

60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

Mig segle de "Mind Games" i "Preservation Act 1"

John Lennon a Beverly Hills, 1973 - Foto Michael Brennan.

No va ser "Dylan", el 13è àlbum d'estudi de Bob Dylan, l'únic disc publicat el 16 de novembre de 1973. Aquell mateix dia, John Lennon va treure "Mind Games", una obra que deixava enrere el to polític del seu predecessor –"Some Time in New York City" (1972)-, tot i haver-lo compost mentre es trobava en plena guerra amb els serveis d'immigració dels Estats Units. L'àlbum també es va concebre quan l'exBeatle es començava a distanciar de Yoko Ono –l'inici del Lost Weekend-. En tot cas, un plàstic molt més que notable, on el mateix Lennon prenia el relleu de Phil Spector a les tasques de producció i signava una majúscula col·lecció de cançons –com a mostres, el pop marca de la casa de la peça titular, l'àcid blues rock de "Bring on the Lucie (Freda Peeple)" o el desvergonyit rockabilly de "Tight A$", que va arribar a oferir a Waylon Jennings-.

I encara aquell 16 de novembre de 1973, avui fa mig segle, veia la llum "Preservation Act 1" dels Kinks. La primera part d'un doblet d'àlbums conceptuals on Ray Davies destapava més que mai la seva passió pels musicals –"Preservation Act 2" sortiria al cap de mig any, el maig de 1974-. La crònica d'una revolució social amb un antiheroi –Mr. Flash- guiant les masses. Tot plegat, al ritme de perles pop com "Sweet Lady Genevieve" –una de les composicions més injustament infravalorades de Davies- o "Sitting in the Midday Sun", també a cop de dinàmic rock'n'roll –aquell "One of the Survivors"-. La crítica el va destrossar, però en canvi va rebre amb molt d'entusiasme la seva adaptació escènica. Tampoc van acompanyar les vendes, i és una llàstima perquè tot i no poder-se comptar entre les obres més inspirades dels londinencs ens trobem davant d'un disc que es deixa escoltar amb molt de gust.

L'última cançó dels Beatles?

L'última cançó dels Beatles? Si m'ho pregunten a mi, els respondré que es troba en aquest cassette. Edició britànica del disc Blau, el que repassa la trajectòria del quartet entre 1967 i 1970. Me'l vaig comprar fa un parell de mesos en una botiga de segona mà per dos miserables euros. Estava fet un nyap i pràcticament el vaig haver de restaurar, però encara sona prou bé –això sí que és un miracle, i no els que fa la intel·ligència artificial-.

Que què penso de "Now and Then"? Que la demo original de John Lennon tenia molt més encant. Però sobretot que Paul McCartney, Ringo Starr, Giles Martin i companyia no han fet res que no s'hagués fet abans en àmbits com els de l'electrònica o el hip hop –servir-se de la tecnologia, ja sigui digital o analògica, per crear música nova a partir de pistes ja existents, si bé amb eines que fins fa molt poc encara no existien-.

El que em sobta, és que qui solia abominar d'aquests experiments quan els portaven a terme disc jockeys, es declari ara emocionat per la il·lusió de retrobar-se amb una banda que, agradi o no, va deixar d'existir fa més de mig segle, i dos dels components de la qual ja porten dècades criant malves. Vaja, que no han tingut oportunitat de dir-hi la seva i, el més important, tampoc podran presentar cap reclamació si no els acaba de convèncer allò que s'ha fet en nom seu.

Em sembla una bona cançó, "Now and Then"? Per descomptat que sí, al capdavall estem parlant d'una composició de Lennon. M'he emocionat escoltant la veu del mateix Lennon manipulada digitalment (i treta d'una cinta que no pretenia ser res més que una demo), i pistes de guitarra de George Harrison que el propi Harrison mai va arribar a tocar com a tals? Evidentment que no. I ja posats, tampoc em va emocionar Junkie XL remesclant a Elvis Presley –això no vol dir que no m'entri la mar de bé aquell "A Little Less Conversation"-.

L'última cançó dels Beatles? Em temo que no. Al contrari. Si acceptem de forma acrítica que una peça generada amb intel·ligència artificial porti la signatura del quartet més influent del segle XX, estem obrint la porta a barbaritats encara més grosses. Quan una indústria ja és capaç de vendre projeccions d'hologrames com si fossin actuacions en directe, per què no hauria d'aprofitar els últims avenços tecnològics i començar-nos a vendre també cançons noves de trinca d'Elvis, Sinatra o els mateixos Beatles? Temps al temps.

Chas Newby (1941-2023)

CHAS NEWBY
(1941-2023)

No se'l sol situar a les llistes d'hipotètics cinquens components del quartet més essencial de tots els temps, però el cert és que Chas Newby va arribar a ser el baixista dels Beatles durant una breu temporada a finals de 1960. La banda, establerta aleshores a Hamburg, havia tornat breument a Liverpool sense Stuart Sutcliffe, qui s'havia quedat a Alemanya per centrar-se en la seva carrera com a artista plàstic. Davant la necessitat de contractar un baixista per fer una sèrie de concerts a Anglaterra, l'aleshores bateria del grup, Pete Best, va suggerir a Newby, amb qui havia tocat durant la seva estada a The Black Jacks. John Lennon, Paul McCartney i George Harrison hi van estar d'acord, i Newby va ser el baixista de la formació fins que aquesta va tornar a Hamburg. Tot i que Lennon li va proposar incorporar-se a la banda i viatjar a Alemanya, va declinar l'oferta per tornar a la universitat. En dècades posteriors seria habitual la seva presència en actes de record i homenatge als Beatles, però va afirmar que mai havia lamentat la seva decisió. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Mig segle dels discos Vermell i Blau

A gairebé una dècada de l'esclat de la Beatlemania –i a poc més de deu anys d'haver-se publicat "Please Please Me" (1963)-, el món havia esdevingut un lloc totalment diferent, transformat en gran part per l'onada expansiva dels mateixos Beatles amb tota la immensitat de la seva obra, però instal·lat ja plenament en un estadi on els quatre de Liverpool eren cosa d'un passat cada cop més remot. Una sensació reforçada per la mirada endavant de les respectives carreres de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. La qual cosa no vol dir que les seves cançons haguessin deixat d'importar ni de ser rendibles econòmicament.

Ho sabia prou bé, això últim, el sempre astut Allen Klein, que durant els seus darrers dies com a representant del quartet –en fase de dissolució a efectes legals, tot i que definitivament inoperatiu des de 1970- encara va tenir temps de posar en circulació dos recopilatoris antològics. Dos volums que a la llarga esdevindrien la porta d'entrada definitiva a l'univers dels Fab Four per a incomptables generacions de melòmans que arriben fins a l'actualitat. D'aquesta manera van sortir el 2 d'abril de 1973, avui fa 50 anys, els icònics "1962-1966" i "1967-1970", els discos Vermell i Blau respectivament.

Dos àlbums dobles que repassen cronològicament el cançoner del grup. No hi és tot allò que podria haver-hi –haurien calgut molts més volums per això-, però tot allò que hi ha és absolutament essencial. No hi figura cap de les composicions alienes que solien destacar al repertori dels Beatles durant els seus inicis –ni tan sols "Twist and Shout"-, però segueix essent la radiografia més completa del conjunt de la seva obra. Un viatge que comença amb "Love Me Do" –la versió amb Andy White- i s'acaba amb "The Long and Winding Road". Entre l'una i l'altra, tota una trajectòria que pràcticament traça la línia evolutiva de la música pop durant la dècada dels 60, i explica com quatre nois de Liverpool van arribar a capgirar el món en qüestió de vuit anys.

Sis dècades de "Please Please Me"

Edició espanyola de "Please Please Me" en vinil.

El món tal com molts l'hem conegut comença amb discos com aquest. "Please Please Me", el primer elapé dels Beatles, publicat el 22 de març de 1963, avui fa 60 anys. Un total de 14 cançons, vuit d'autoria pròpia –Lennon i McCartney- i la resta versions d'èxits del rock'n'roll, el soul i el rhythm & blues nord-americans. El debut amb format llarg de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr –la primera referència discogràfica del grup, si no comptem les sessions amb Tony Sheridan a Hamburg, havia estat el single "Love Me Do", lliurat l'octubre de 1962-.

L'inici de la Beatlemania al Regne Unit –a la resta del món encara trigaria uns mesos a prendre forma-, però sobretot un àlbum de rock'n'roll dels que no admeten comparacions –podem dir-ne Merseybeat, però és que ni amb aquestes trobaríem cap rival possible per als quatre de Liverpool-. McCartney marcant l'entrada de la desvergonyida "I Saw Her Standing There". Els aires country de "Misery". L'urgència juvenil de la peça titular. "Love Me Do" i "P.S. I Love You" –les dues cares d'aquell primer single- amb Andy White a la bateria per decisió d'un George Martin que no acabava de tenir clara la funció d'Starr a la base rítmica del quartet.

També un jove Harrison cantant un "Do You Want to Know a Secret" que val més del que Lennon en donava en un principi. I al capítol de versions, seleccions tan ben triades com "Anna" (Arthur Alexander), "Boys" o "Baby It's You" –totes dues gravades originalment per les Shirelles-. I el gran final amb Lennon deixant-se literalment la veu al ritme de "Twist and Shout" –prèviament popularitzat pels Top Notes i els Isley Brothers, va acabar esdevenint també un clàssic del repertori dels Fab Four-.Un plàstic que presentava una banda tan solvent com disposada a menjar-se el món, però en absolut anticipava cap de les revolucions (així, en plural) que aquesta arribaria a desencadenar durant els cinc anys posteriors.

42 anys sense Lennon

John Lennon (1940-1980) - Foto David Nutter.

Gairebé es podria afirmar que la commemoració del 8 de desembre, en termes melòmans, constitueix una part essencial de la litúrgia prèvia a les festes de Nadal. Tal dia com avui de fa 42 anys va morir John Lennon, assassinat a sang freda davant de casa seva. Més de quatre dècades sense un dels noms capitals de la cultura del segle XX, i una commemoració que passa cada cop més desapercebuda si bé segueix estant present. No és com anys enrere, quan els actes de memòria celebrats arreu del món –i sobretot a les proximitats del domicili de l'exBeatle a Nova York- arribaven a omplir titulars i fins i tot a obrir informatius televisius, però el record de l'autor d'"Imagine" (1971) es manté inesborrable.

També és cert que Lennon va marxar en un moment en què la mort encara era lluny de figurar a l'ordre del dia de la crònica pop, i en què era impensable arribar a veure el que estem veient darrerament –com els clàssics de la música contemporània moren de vells o, com a mínim, en circumstàncies molt més naturals que no pas tràgiques-. Recordar a Lennon, per tant, és recordar també els dies en què els somnis semblaven realitzables i la mort de qui els havia de fer possibles podia ser un cop molt dur per a tota una societat. Així va ser aquell maleït 8 de desembre en què un dement mogut per qui sap què va posar punt i final a la vida d'un home però ni de bon tros va esborrar un mite que perviurà eternament.

60 anys de "Love Me Do"

No es pot considerar estrictament com el debut discogràfic dels Beatles –abans s'havien publicat part de les seves sessions amb Tony Sheridan-, però sí que sol contemplar-se com el seu primer single oficial. Es commemoren avui 60 anys de la publicació de "Love Me Do" (1962), la peça que va posar el quartet de Liverpool al mapa i l'inici de tot allò que vindria després. La Beatlemania, la dècada dels 60 tal com l'entenem en termes de cultura pop, i una de les revolucions musicals –culturals, de fet- més grans del segle XX.

Gravat durant el mes de setembre d'aquell mateix 1962 als estudis Abbey Road amb George Martin a la producció, existeixen dues versions del senzill. Les primeríssimes còpies van sortir amb una gravació on Ringo Starr tocava la bateria, tot just estrenat com a membre oficial del conjunt. El cas és que a Martin no li va acabar d'agradar el seu estil, i seguint les dinàmiques habituals aleshores va decidir fer una segona presa amb un bateria d'estudi, Andy White, qui també va tocar a la cara b del single, "P.S. I Love You". En tots dos casos, Starr va quedar relegat a la pandereta.

Tot i que en un principi va sortir la versió gravada amb Starr com a bateria titular –un error?-, les posteriors tirades del mateix senzill van incloure la versió més coneguda, la que John Lennon, Paul McCartney i George Harrison havien enregistrat amb White. La mateixa que es va incloure al cap d'un any al primer àlbum de la banda, "Please Please Me". La gravació original –la d'Starr- es va recuperar anys més tard al recopilatori de rareses "Past Masters" (1988). Escoltant una i l'altra queda clar que, fos quin fos el problema, Starr no en tenia cap culpa.

Elisabet II i el final d'una era pop

Elizabeth II segons Jamie Reid.

Ha mort Elisabet II, la reina del primer estat europeu que va saber situar la monarquia al lloc que li pertoca –per sota del Parlament, ni més ni menys-, si és que realment n'hi pertoca cap –Visca la República!-. El seu regnat ha durat set dècades, de 1952 a 2022, de seguida s'ha dit. Durant tot aquest temps el món –i la traspassada monarca britànica- ha vist com canviaven règims, es feien i desfeien estats i fins i tot es desintegraven blocs geopolítics sencers. Com es conquerien drets a cop de suor i fins i tot de sang –i, darrerament, com alguns dels drets conquerits són posats en qüestió-. Com la lògica de blocs del tauler bipolar de la Guerra Freda deixava pas al final de la Història, i com aquest desembocava en l'inici d'una nova Història –la que tot just ara es comença a escriure- on es reediten molts dels tics de la vella.

En termes melòmans i de cultura pop, que és el que aquí ens ocupa, ha passat de tot i més. Quan Elisabet II va accedir al tron encara faltaven dos anys per l'esclat del rock'n'roll com a fenomen sociocultural, Elvis Presley tot just començava a enregistrar discos domèstics per regalar a la seva mare i, en un Regne Unit en blanc i negre, el concepte teenager amb prou feina germinava de la mà dels teddy boys, la primera subcultura juvenil de postguerra. Quan Isabel II va ser nomenada cap d'Estat, encara faltaven més de deu anys perquè la Beatlemania i la Swinging London provoquessin un cisma social i cultural que va capgirar Occident per sempre més. De Lennon tornant la seva medalla MBE a McCartney donant públicament el seu condol per la mort de la monarca hi van més de 50 anys, que encara no abasten el regnat sencer de qui alguns veien com la personificació de tot allò que pogués quedar de l'Imperi Britànic.

En el món de la música pop, la reina Elisabet ha generat tanta admiració com rebuig. Que entre els seus partidaris s'hi hagin trobat algunes de les figures més rellevants de la història del rock, il·lustra perfectament l'abast i la dimensió de qui va assumir el seu rol sense ultrapassar mai les seves funcions –impensable al Regne Unit un posicionament com el que va adoptar el rei d'Espanya arran dels fets de l'1 d'octubre de 2017-. És clar que tampoc ens podem oblidar dels seus detractors, sempre tan oportunts com ben afinats, començant per un Morrissey que no ha parat de fer punteria des dels dies dels Smiths –aquí tenim l'encara definitiu "The Queen Is Dead" (1986)-, o pels Sex Pistols i un "God Save the Queen" (1977) –amb icònica caràtula pop art de Jamie Reid- que els va comportar la prohibició de tocar en terra britànic durant el jubileu d'Elisabet II –amb unes conseqüències prou conegudes a hores d'ara-. Se n'ha anat la cap d'Estat que més cançons ha arribat a inspirar en vida –tant a favor com en contra-. I amb la seva mort també assistim al final d'una era pop.

50 anys de l'últim concert de Lennon

John Lennon al Madison Square Garden, el 30 d'agost de 1972.

Es commemoren avui 50 anys de l'últim concert que va oferir John Lennon –també un dels pocs que va arribar a fer al marge dels Beatles-. Va ser el 30 d'agost de 1972 al Madison Square Garden de Nova York, en el marc d'una gala benèfica per la Willowbrook State School, una institució d'Staten Island que tenia cura d'infants amb diversitat funcional –a la gala també hi van tocar Stevie Wonder i Roberta Flack, entre d'altres-. Lennon va actuar acompanyat per Yoko Ono i la que aleshores era la seva banda de suport a l'estudi de gravació, Elephant's Memory, oportunament augmentada amb Jim Keltner a la segona (o primera) bateria.

Va fer dos passis, un a la tarda i un altre al vespre, tots dos d'una hora de durada, amb un repertori que va alternar peces de l'aleshores recent "Some Time in New York City" (1972) amb cites al fons d'armari –"It's So Hard", "Instant Karma", "Imagine", "Cold Turkey"-, una única concessió al catàleg dels Beatles –"Come Together"-, i una versió del "Hound Dog" de Big Mama Thornton –inspirada en la lectura d'Elvis Presley- que Yoko Ono es va encarregar de destrossar –ja poden imaginar-se vostès com-. L'enregistrament del primer passi es va editar de forma oficial el 1986 a l'àlbum i el vídeo en directe "Live in New York City" –el disc va obviar les cançons cantades per Ono i va eliminar de la mescla la seva intervenció a "Hound Dog", el vídeo ho va mantenir-.

"Live in New York City" està inexplicablement descatalogat a data d'avui. El disc no cal que el busquin en plataformes com Spotify, perquè no hi és –no, no tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic-. El vídeo, a hores d'ara, el poden visionar a Youtube. Després d'aquells dos passis, Lennon no va tornar-se a enfilar a un escenari fins al 28 de novembre de 1974, quan va sortir a tocar tres cançons durant un concert d'Elton John al mateix Madison Square Garden –en base a la famosa juguesca que l'exBeatle havia fet amb el pianista-. Aquell sí, va ser l'últim cop que l'autor d'"Imagine" (1971) es va deixar veure (i escoltar) al damunt d'un escenari.

50 anys de "Some Time in New York City"

Oblidin-se d'"Imagine" (1971) i de tot allò que havia passat immediatament abans. Per a John Lennon la dècada dels 70 va començar amb "Some Time in New York City", el setè àlbum que facturava al marge dels Beatles i el cinquè que signava de forma conjunta amb Yoko Ono. Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el disc en qüestió era el primer que lliurava el matrimoni després d'haver-se instal·lat a Nova York. També va ser l'obra on Lennon va fer més explícits els seus posicionaments polítics, abordant temàtiques com el sexisme, el racisme, les desigualtats socials o el colonialisme tal com no ho havia fet mai abans –ni ho tornaria a fer mai més-

Gravat als estudis Record Plant de la ciutat dels gratacels, amb tot un Phil Spector a la producció i amb els mai prou reivindicats Elephant's Memory com a banda de suport, l'àlbum començava amb "Woman Is the Nigger of the World", enrabiat cant feminista a ritme de robust soul rock i amb uns versos prou punyents per incomodar bona part de la pròpia parròquia de Lennon. "Attica State" denunciava els abusos del sistema penitencari nord-americà a ritme d'hipnòtic rhythm & blues. "New York City" era un refrescant rock'n'roll on l'exBeatle cantava les bondats de la seva ciutat d'adopció però també citava la cacera de bruixes a què l'estava sotmetent l'administració Nixon –intents de deportació inclosos: hi va haver un temps en què una estrella del rock podia arribar a posar molt nerviós el mateix inquilí de la Casa Blanca-.

El funk mutant de "Sunday Bloody Sunday" condemnava l'aleshores recent matança del Diumenge Sagnant a Irlanda del Nord, anys abans que U2 recordessin aquells fets amb la icònica peça homònima. També "The Luck of the Irish" tractava sobre el conflicte a l'Ulster, si bé la seva lletra oferia una perspectiva històrica del domini britànic sobre Irlanda –empatitzant sense reserves amb la causa del poble irlandès, en un gest que avui segueix honrant el seu autor i del qual podrien prendre bona nota certs revolucionaris d'aquesta banda dels Pirineus-, i la música s'inspirava en les balades folk més tradicionals. I el blues àcid de "John Sinclair" era un homenatge a l'activista del mateix nom, empresonat injustament per un suposat tema de drogues.

El segon volum de l'àlbum –editat amb format doble- era un recull de gravacions en directe que Lennon i Ono havien fet el 1969 i el 1971 al Lyceum Ballroom de Londres i al Fillmore East de Nova York, respectivament, acompanyats per músics com Eric Clapton (guitarra), George Harrison (guitarra), Keith Moon (bateria), Bobby Keys (saxo), Billy Preston (orgue), Klaus Voormann (baix), Frank Zappa (guitarra) o el recentment desaparegut Alan White (bateria). El repertori alternava robustes lectures de clàssics com "Cold Turkey" o "Well (Baby Please Don't Go)" (The Olympics), amb intenses jams de psicodèlia extrema i soroll en estat pur, que Yoko Ono amenitzava amb aquells cants espectrals tan seus. Els que solen encisar els seus devots al mateix temps que desconcerten a tota la resta, vostès ja m'entenen...

El Baix Montseny canta pel dret a l'habitatge

Remei de Ca la Fresca.

10è ANIVERSARI PAHC BAIX MONTSENY

Parc Sax Sala, Sant Celoni

4 de juny de 2022

Mentre milers d'ànimes privilegiades s'enfrontaven aquest cap de setmana a la tragèdia d'haver de fer cua per poder-se prendre una cervesa al parc del Fòrum –ja se sap, els grans drames del Primer Món-, fora d'aquella bombolla hi ha qui pateix diàriament problemàtiques més terrenals però alhora bastant més fotudes, amb perdó per l'expressió, com ara les dificultats –o directament la impossibilitat- a l'hora d'accedir a un habitatge. Avui és un bon dia per recordar que hi ha vida –i música- més enllà dels macrofestivals. I en aquest sentit, és just destacar que la nit passada hi havia tres propostes musicals reivindicant el dret a l'habitatge des d'un parc de Sant Celoni mentre tots els focus apuntaven cap al Fòrum. Definitivament, cal estimar-les (molt) a totes tres.

La PAHC (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme) del Baix Montseny celebrava el seu desè aniversari, i ho feia amb tota una jornada d'activitats que va culminar amb les actuacions de tres exponents de l'escena autòctona: La Elisa, Remei de Ca la Fresca i Vas Tard. Van trencar el gel aquests últims, dos veterans de l'òrbita montsenyenca com són el bateria i vocalista Joan Vilalta i el guitarrista Albert Trabal (Zeidun, Matagalls), en el seu primer concert plegats. Format minimalista i un repertori propi que tant podia apuntar cap al punk i la psicodèlia com al blues, el jazz o fins i tot els ritmes jamaicans –no van tocar cap cançó igual que l'anterior-. El van amanir amb oportunes versions en català de "Cold Turkey" (John Lennon), "Light My Fire" (The Doors) i "Sunshine of Your Love" (Cream).

Els van succeir a l'escenari Remei de Ca la Fresca, des d'Arbúcies i amb un dels discursos més singulars i fascinants que s'han pogut escoltar durant aquests anys pandèmics al sotabosc musical català –imprescindible el seu àlbum de debut homònim, publicat l'any passat-. Un còctel de psicodèlia feréstega, rock progressiu amb accent flamenc i la poesia tan punyent com esmolada de la seva cantant, Xantal Rodríguez. Van entrar en matèria amb el folk rock torrencial de "Lo tomas o lo dejas". Van invocar l'esperit d'uns Triana amb "La insurrecció que vindrà". Van alternar la muralla sònica de "Santa Karme" amb l'spoken word enrabiat de "Fresca". Van posar la pista de potes enlaire amb la seva celebrada lectura en català del "Born Slippy" d'Underworld. I es van acomiadar amb la visceral "Sistemes de seguretat".

Finalment, La Elisa va oferir la seva visió personal i intransferible del hip hop. La de qui no ha vingut a marcar territori sinó a compartir-lo –el primer tema el va fer amb Remei de Ca la Fresca com a banda d'acompanyament-. "No em sento còmode fent batalles de galls", va declarar abans de rapejar amb un jove espontani a qui ella mateixa havia convidat a l'escenari. La rapera de Sant Esteve de Palautordera va publicar l'any passat el seu primer ep, "Me presento". Un treball que s'emmiralla en referents clàssics alhora que presumeix d'un discurs propi que té com a eix vertebrador un comentari social sempre en positiu, que certament contrasta amb bona part de les dinàmiques dominants al hip hop contemporani. L'alter ego d'Elisa de Diego entén la música com una eina per transformar el seu entorn. També era això, el que es reivindicava la nit passada a Sant Celoni.

Alan White (1949-2022)

ALAN WHITE
(1949-2022)

A Alan White se'l recordarà sobretot com a bateria de Yes. I és just que sigui així, perquè va ser un dels membres de més llarga durada del grup, on va militar des de 1972 –quan hi va entrar en substitució de Bill Bruford- fins a l'actualitat. Però també és just recordar que abans de formar part d'una de les bandes més essencials del rock progressiu, havia estat component de la Plastic Ono Band de John Lennon i havia tingut una trajectòria més que destacable com a músic de sessió, arribant a tocar en unes quantes obres mestres.

Foguejat a les files de The Gamblers, la banda d'acompanyament de Billy Fury, amb qui va arribar a girar per Alemanya, White va debutar a l'estudi com a membre del projecte solista d'Alan Price (The Animals), The Alan Price Set, amb el qual va gravar tres àlbums abans de sumar-se a la banda de Lennon i Yoko Ono. El podem escoltar al directe "Live Peace in Toronto 1969" (1969). També va gravar "Imagine" (1971) i "Some Time in New York City" (1972)-. I amb George Harrison va enregistrar "All Things Must Pass" (1970), poca broma.

A Yes hi va entrar durant la gira de presentació de "Close to the Edge" (1972), en el marc de la qual es va gravar l'àlbum en directe "Yessongs" (1973), el primer treball de la banda on se'l pot escoltar. A partir d'aquí, va venir tota la resta. Però avui m'agradaria tornar a "Imagine" i més concretament a la seva peça titular. Tot i mantenir-hi una relació d'amor-odi –ho vaig explicar al seu moment-, mai deixaré de rendir-me davant la forma com White la va fer bategar. Allò del menys és més, predicat amb l'exemple per un dels grans bateries del rock progressiu, que de seguida s'ha dit. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys.