Fa un parell de dies em vaig trobar dues excompanyes de feina (que potser llegiran aquest escrit, i espero que no s'enfadin). Ens vam posar a parlar de forma distesa, com sempre que coincidim. En un moment donat els vaig explicar que aquella nit me n'aniria a Girona per assistir a un concert de Rufus Wainwright. I havent dit això, totes dues es van riure de mi.
No em va saber greu que es riessin de mi, perquè no ho van fer amb mala intenció. Però la seva reacció em va fer pensar en una situació que els aficionats a la música solem viure molt sovint, en un país (que cadascú l'anomeni com vulgui) on sembla que parlar de música hagi de ser parlar de Figa Flawas o de Taburete (sí, els he posat tots dos a la mateixa frase, i ho he fet a consciència).
Les meves excompanyes de feina no es van riure de mi perquè anés a un concert de Rufus Wainwright, sinó perquè el nom que jo acabava de pronunciar els sonava marcià. Tant és que l'artista en qüestió, reconegut internacionalment, omplís divendres l'Auditori de Girona tal com abans havia omplert el de Barcelona o el Gran Teatre del Liceu. Com que no el coneixien, per força havia de tractar-se d'una 'fricada' de les meves.
No és el primer cop que em passa, i segurament a molts de vostès també els ha passat en més d'una ocasió. Perquè, en aquest país nostre, aquells a qui ens agrada la música som això, uns 'friquis'. A no ser, és clar, que ens agradin Taburete i/o Figa Flawas (dos noms que he tornat a posar a la mateixa frase, com n'hi podria haver posat tants altres).
Recordo, per exemple, un altre excompany de feina que, quan treballàvem junts, solia pronunciar amb to sorneguer el terme 'bluegrass' per riure's de mi. Resulta que jo havia escrit un article sobre aquest estil musical, que ell no coneixia. I com que ell no el coneixia, va donar per fet que ningú més sabia què era, que també devia tractar-se d'una 'fricada' de les que només interessen als 'malalts de la música' com un servidor.
Visc en un país (novament, que cadascú li posi el nom que més li convingui) on un gairebé s'ha d'avergonyir si no se sap de memòria l'última alineació del Barça (o del Madrid). En canvi, quan parlem de música (de fet, quan parlem de cultura), la cosa es capgira i qui s'ha d'avergonyir és qui en sap més que la resta. Un país on viatjar a l'estranger per assistir a un concert és de 'friquis', però fer-ho per assistir a un partit de futbol és la cosa més normal del món.
Hi ha moltes coses sobre les quals no tinc ni la més remota idea. Algunes m'interessen més i d'altres menys, però quan parla algú que en sap més que jo (del que sigui) procuro escoltar-lo, no jutjar-lo i, sobretot, no treure conclusions precipitades des del meu desconeixement. Perquè qualsevol interlocutor em mereix prou respecte per entendre que el coneixement (de qui sigui i del que sigui) té un valor, i que mai de la vida és cap 'fricada'.
Llegia fa una estona
una entrevista on l'actriu Mia Sala-Patau deia això: "Em fa pena veure que tinc amics que s’han format tota la vida per ser actors, que s’han gastat molts diners en formacions, que han provat molts mètodes i no els arriba cap feina, però que, en canvi, una tiktoker que té molts seguidors, d’un dia per l’altre, fa una pel·lícula". En un país on el coneixement s'ha desprestigiat de forma sistèmica, em temo que una cosa i l'altra van molt més lligades del que sembla.
