Charlie Sexton amb Calder Allen

CHARLIE SEXTON & CALDER ALLEN
Jamboree 3, Barcelona

12 de maig de 2025

Charlie Sexton amb Calder Allen, actuant plegats aquesta nit a la sala 3 de Jamboree –concert promogut per la bona gent d'Americana Barcelona-. El mestre que ha tocat amb els millors (Dylan, Costello, part dels Stones...), i l'avantatjat alumne de cognom il·lustre (el seu avi és Terry Allen) i un talent innat que avui s'ha manifestat descomunal –quines cançons, i quina veu-.

La trajectòria de Sexton potser no donaria per cap d'aquests biopics tan de moda últimament, però de ben segur podria inspirar una gran novel·la nord-americana. Talent precoç, va debutar a l'estudi amb tan sols 16 anys i anava per estrella, però ha preferit mantenir-se en un segon pla, tocar amb els seus mestres i alhora fer ell mateix de mestre per a joves promeses com Allen, a qui ha produït a l'estudi i amb qui aquests dies gira per sales d'aforament reduït.

El que hem pogut presenciar de prop, aquesta nit en un soterrani de la plaça Reial barcelonina, han estat dues generacions de la música d'arrel nord-americana i dos artesans del sagrat ofici de fer cançons, alternant els respectius repertoris al més pur estil d'un format com el del programa Storytellers de VH1. També una d'aquelles vetllades que acaben valent molt més del que marca el preu de l'entrada.

"Not Fade Away"

BOB DYLAN
Festival Guitar BCN 2023

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

24 de juny de 2023

Amb el d'aquest dissabte ja són tres els concerts que he presenciat del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan. I novament, malgrat les mínimes (però substancials) variacions al repertori, han estat tres actuacions totalment diferents. Si abans d'ahir ens va sorprendre el de Duluth rendint homenatge a Grateful Dead amb aquell "Stella Blue" que va descol·locar fins i tot al més erudit dels dylanòlegs, ahir es va deixar anar amb "Not Fade Away", l'original de Buddy Holly que els mateixos Dead també havien versionat al seu dia.

"Not Fade Away", publicada originalment a l'àlbum "The 'Chirping' Crickets" de 1957, és un clàssic del primer rock'n'roll, però sobretot és un dels pilars de tota una tradició de la qual el mateix Dylan també ha esdevingut part essencial –i un dels grans preservadors durant els nostres dies, val a dir-. Una cançó que pren com a punt de partida el patró rítmic de Bo Diddley per assenyalar els camins que prendran el rock i la música pop en dècades posteriors. No és casualitat, per tant, que "them British bad boys" The Rolling Stones la fessin servir el 1964 per obrir la versió nord-americana del seu primer àlbum.

Amb la seva mètrica directa i la seva lírica desvergonyida, "Not Fade Away" és un crit d'urgència juvenil. Però tot i això té tot el sentit que Dylan la canti als seus 82 anys com si l'hagués acabat de compondre ell mateix ara i aquí. Més enllà de les formes, "Not Fade Away" connecta amb tota la simbologia –i amb tota la mitologia- de l'accident d'aviació en el qual van morir Ritchie Valens, el Big Bopper i el mateix Buddy Holly el 3 de febrer de 1959 –dos dies abans havien actuat a Duluth, amb Dylan de públic a primera fila-. La primera gran tragèdia de l'era rock, que va tenir lloc a pocs quilòmetres del traçat d'un eix igualment simbòlic –mitològic- com és la Ruta 61 –la Highway 61- que enllaça la Minnesota natal de Dylan amb la cruïlla de cultures i bressol de músiques que és Nova Orleans.

Per això té tota la lògica del món que Dylan l'emmarqui enmig d'un repertori com el de "Rough and Rowdy Ways" (2020) –i més concretament entre "I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i "Mother of Muses"-. Un àlbum on reflexiona sobre la seva pròpia mortalitat alhora que passa revista a un llegat –el seu, el de la seva música, el de les músiques que l'han inspirat- que sembla disposat a preservar fins a les últimes conseqüències. Un llegat que perviurà mentre Dylan sigui a la carretera, fent aturar el temps amb cada nota i refermant-se com l'últim supervivent d'una manera de fer música que equival també a una forma d'entendre el món. Ja ho crec, que conté multituds.


EL DYLAN BROMISTA

Una altra cosa que em va agradar molt del concert d'ahir va ser retrobar-me amb aquell Bob Dylan bromista i jovial que sembla haver-se destapat en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira on han estat habituals les paraules d'agraïment cap al públic –cosa que fins ara era poc o gens habitual en ell-, i fins i tot els comentaris en clau de broma –cosa encara menys habitual-.

"That song was called 'Black Rider', in case you didn't guess it", va ironitzar tot somrient després d'aquella èpica balada noir que va esdevenir la peça en qüestió. Però quan realment es va despenjar va ser durant la presentació dels músics que l'acompanyen. "Bob Britt, play a song!", va deixar anar a l'hora de presentar un dels guitarristes. I Britt li va fer cas, i Dylan se li va sumar al piano. I es van posar a jugar sense complexes –i el mateix va fer tot seguit amb Donnie Herron-. I ho van fer a l'escenari del Liceu. Com qui vol venir a dir que, més enllà de tota la solemnitat del moment, la música va d'aquestes petites coses.

Herron ja porta una bona temporada tocant amb Dylan, però Britt es va incorporar a la banda durant l'últim tram del Never Ending Tour i just a temps de gravar "Rough and Rowdy Ways". Més tard s'hi va incorporar Doug Lancio, que ja va debutar durant la present gira. Britt i Lancio són els guitarristes del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I com a tals no només defineixen la forma com el repertori muta nit rere nit, també han aconseguit que un ja no trobi a faltar el doblet Charlie Sexton i Stu Kimball. I això és molt més del que se li pot exigir a un músic capaç de seguir a Dylan en un escenari.

Chuck Prophet i Charlie Sexton interpreten "Some Girls"

Sexton i Prophet, la nit passada a l'escenari de Razzmatazz 2.

CHUCK PROPHET & CHARLIE SEXTON performing "Some Girls"

Razzmatazz 2, Barcelona

30 de gener de 2019

Quantes coses podrien arribar a fer plegats Chuck Prophet i Charlie Sexton si les seves respectives agendes els ho permetessin. És la primera impressió que un es podia emportar la nit passada després d'assistir a l'homenatge al "Some Girls" (1978) dels Rolling Stones que el californià i el texà es van treure de la màniga amb motiu del quarantè aniversari d'aquesta obra capital -els recolzava la base rítmica East River Truckers-. Un dels discos essencials de Ses Majestats, reinterpretat per dos pesos pesants de la música nord-americana que no es van enfilar a l'escenari com a tals sinó com a incondicionals absoluts del cànon stonià.

Van trencar el gel versionant a Chuck Berry, perquè no fos dit, i de seguida van entrar en matèria amb un "Shattered" que va posar el respectable en situació i va anunciar que el repertori no seguiria l'ordre establert ara fa quatre dècades sinó el que havien pactat prèviament Prophet i Sexton. Van començar a alçar el vol amb el "Just My Imagination" dels Temptations. Van sonar corrosius a més no poder amb la peça titular. Van rebaixar tensions amb "Beast of Burden". Van posar la sala de potes enlaire amb "Miss You". Van interpretar "Far Away Eyes" com si fos seva. Sexton va assolir les textures vocals de Keith Richards a "Before They Make Me Run". I van acabar d'agafar embranzida amb "Respectable".

Després de tancar el tram central del concert amb "Lies", encara es van treure de la màniga un "Brown Sugar" dels que marquen la diferència, i ja en tanda de bisos van acabar de rematar la feina amb "Star Star" i una expansiva "Jumpin' Jack Flash". "Vivim en un món complicat, ho sabeu tan bé com nosaltres. Aquesta cançó ens retornarà a uns temps més senzills", va anunciar Prophet abans d'atacar "When the Whip Comes Down". Possiblement, més enllà de les celebracions de rigor, sigui aquesta la funció d'actuacions com la d'ahir. Oferir-nos un respir i transportar-nos a un lloc i a un temps que probablement mai hagin existit però on malgrat tot seguim trobant santuari. Algú va dir una vegada que el rock'n'roll era això, oi que sí?

Blaze Foley

Blaze Foley (1949-1989).

L'estiu passat es va estrenar als Estats Units una d'aquelles pel·lícules que per alguna raó semblen poc destinades a arribar a les nostres pantalles. Parlo de "Blaze", biopic centrat en la trajectòria vital i artística del mai prou reivindicat Blaze Foley. El va dirigir Ethan Hawke, que va escollir per a l'ocasió un repartiment farcit de músics com Alynda Lee Segarra (encarnant la germana de Foley), Kris Kristofferson (com a pare del protagonista) o Charlie Sexton (fent de Townes Van Zandt, ni més ni menys). També hi apareix Sybil Rosen, parella de Foley a la vida real, interpretant la seva pròpia mare. Per al paper principal, Hawke va tenir el valor -i l'encert- de fitxar Ben Dickey, un jove i desconegut músic de country sense experiència prèvia com a actor.

Foley mai va ser cap gran estrella, les seves cançons van conèixer millor fortuna en veus de tercers que no pas a les seves pròpies gravacions, i alguns dels seus discos no es van poder publicar quan tocava perquè se'n van perdre els màsters -els del que havia de ser el seu debut, per exemple, van anar a parar mans de l'FBI durant una operació antidroga que va acabar amb la detenció del productor de l'àlbum, un reconegut camell-. Li agradaven els hàbits poc saludables i s'identificava amb els pobres i els desemparats, cantava per a ells i vivia com ells -són gairebé llegendaris els anys que va conviure amb Rosen en una cabana construïda per ells mateixos enmig d'un bosc-.

Per si el guió encara no fos prou complet, va morir assassinat pel fill d'un conegut. Sembla ser que l'individu en qüestió s'aprofitava econòmicament del seu pare, a qui Foley hauria volgut defensar al moment de la seva mort. El seu somni d'assolir el firmament country mai es va fer realitat, però les seves cançons han estat interpretades per Willie Nelson i Merle Haggard, entre d'altres. Van Zandt va escriure "Blaze's Blues" pensant en ell, i Lucinda Williams s'hi va inspirar a l'hora de compondre "Drunken Angel". A Hawke no li ha faltat material a l'hora de confeccionar un biopic que a priori promet marcar diferències. Mentre l'esperem, sempre podem gaudir d'una banda sonora d'alçada que signen gairebé a mitges Dickey i Segarra.