David Allan Coe (1939-2026)

Ha mort David Allan Coe, un dels màxims exponents d'allò que es va anomenar outlaw country i un dels últims supervivents d'una generació que ho va capgirar tot. Un rebel amb totes les lletres i fins a les últimes conseqüències, que tant cantava les bondats del whiskey de Tennessee com et paria un himne de classe treballadora dels que deixen en evidència a tots els revolucionaris de cap de setmana que no hi veuen més enllà d'una consigna.

Incorregible, incorruptible, torracollons com ell sol, no es mossegava la llengua ni havia vingut a fer amics. Coses de la vida, va morir amb 86 anys el mateix dia que el seu vell col·lega Willie Nelson celebrava 93 primaveres (ara sí, el Red Headed Stranger és literalment 'The Last Man Standing'). I a les portes de l'1 de maig, una data idònia per recuperar aquell "Take This Job and Shove It" que va popularitzar Johnny Paycheck però portava la signatura inequívoca del Longhaired Redneck.

93 anys amb Willie Nelson

Avui fa 93 anys que va néixer Willie Nelson a Abbott, Texas. Llegenda viva, mai més ben dit, d'això que anomenem música. A punt de publicar el seu 79è àlbum d'estudi, aquest mes de maig tornarà a sortir de gira i l'estiu vinent s'embarcarà en una nova edició de l'Outlaw Music Festival Tour. The Last Man Standing. Last Leaf on the Tree. No hi ha hagut ni hi haurà mai més ningú com ell.

Brittney Spencer, telonera de Dylan

El 3 d'agost de 2024 me'n vaig anar fins al Shoreline Amphitheatre de Mountain View, aproximadament una hora al sud de San Francisco, per assistir a una de les dates de l'Outlaw Music Festival Tour, esdeveniment itinerant auspiciat per Willie Nelson, que en aquell tram de la gira comptava com a estrelles convidades amb Bob Dylan i John Mellencamp. Obrint la vetllada, en condició de telonera, va actuar Brittney Spencer, una jove que aleshores tot just començava a fer-se un nom a Nashville, i que de seguida se'm va posar a la butxaca amb un repertori de refrescant country pop amb una bona dosi de soul.

Com si m'hagués tocat la loteria, aquell dia vaig disposar d'un molt bon seient i vaig poder seguir de molt a prop les quatre actuacions. Vaig entrar al recinte pocs minuts després de l'obertura de portes, i vaig arribar al meu lloc just a temps de presenciar l'inici del concert de Brittney Spencer. Quan devia portar un parell de cançons, potser tres, vaig distingir una figura que treia el cap darrere del backline. Era Dylan, encaputxat amb aquella dessuadora de color verd que sol portar quan vol anar de paisà, observant l'escenari de manera discreta però molt atenta.

Spencer a Mountain View. Al fons, Dylan, amb caputxa, observant el concert.

Recapitulem. En aquell moment, jo ja havia pogut veure a Dylan en directe en múltiples ocasions, però mai l'havia vist en persona fora de l'escenari. Mai l'havia vist seguint l'actuació d'un altre artista. I, què dimonis, mai a la vida m'hauria imaginat que un bon dia em trobaria l'autor de "Like a Rolling Stone" seguint atentament un concert al qual jo mateix havia assistit de públic. D'allò ja fa gairebé dos anys, i ara llegeixo que aquell dia Dylan va anar al camerino de Brittney Spencer, li va dir que li agradaven les seves cançons, i li va demanar el número de telèfon.

Ella el va escriure a mà en un tovalló de paper i li va donar –sí, li va donar a Dylan un tovalló de paper amb el seu número de telèfon manuscrit, tal com solien fer-se les coses abans que els humans ens acostuméssim a buscar-nos a les xarxes socials–. I, com sol passar en aquests casos, no en va saber mai més res... fins fa unes setmanes, quan va rebre una trucada que la va convidar a sortir de gira amb Dylan aquest estiu. Va dir que sí, i d'aquí a poc més de dos mesos obrirà alguns dels seus concerts als Estats Units com a part d'un cartell que completarà, atenció, Jimmie Vaughan.

Sortir de gira amb Dylan deu ser una experiència de les que et marquen per sempre més. Però no em puc ni imaginar què es pot arribar a sentir, quan acabes de treure el teu primer disc i el mateix Dylan et ve a buscar expressament per dir-te que li agraden les teves cançons. És possible que aquell 3 d'agost fos un dels dies més importants de la vida de Brittney Spencer. I a mi, ni que sigui perquè aquella noia se'm va guanyar a la primera, em fa il·lusió haver-ho pogut veure de prop. Justament, avui fa 27 anys que vaig assistir al meu primer concert de Dylan. Repassant alguns dels llocs fins als quals m'ha arribat a portar la seva música, crec que el 22 d'abril de 1999 va ser un dels dies més importants de la meva.

Outlaw Music Festival Tour 2026

Willie Nelson anuncia les dates d'una nova edició de l'Outlaw Music Festival Tour, esdeveniment itinerant que aquest estiu tornarà a recórrer la geografia nord-americana amb el Red Headed Stranger com a cap de cartell. En aquesta ocasió s'hi sumaran (en diferents dates) The Avett Brothers, Sheryl Crow, Wilco, Margo Price, Billy Strings, Rodney Crowell, Sierra Hull, Robert Randolph i Lukas Nelson, entre d'altres. Apuntar que Willie Nelson farà 93 anys el mes vinent. Impressionant és poc.

De "The Sound in Your Mind" a "Heart of America"

Es commemora aquest mes de febrer –la data exacta no acaba d'estar del tot clara– el 50è aniversari de "The Sound in Your Mind" (1976), el 19è àlbum d'estudi de Willie Nelson. Un capítol més d'una discografia que ja aleshores era monumental i cinc dècades més tard és simplement inabastable –i el millor de tot és que no para de créixer-. El plàstic en què el Red Headed Stranger va versionar a Lefty Frizzell –"If You've Got the Money (I've Got the Time)"–, va segellar una preciosa lectura de l'espiritual "Amazing Grace", i va tancar la paradeta encadenant tres èxits de pròpia autoria que havien brillat a través de veus alienes –els estàndards "Funny How Time Slips Away", "Crazy" i "Night Life", trio d'asos i un medley que encara sol formar part dels seus repertoris de directe-.

Ha passat mig segle des de la publicació de "The Sound in Your Mind", i Nelson segueix actiu com ell sol a punt de fer 93 primaveres. L'any passat va lliurar dos àlbums amb poc més de sis mesos de diferència, "Oh What a Beautiful World", repassant el cançoner de Rodney Crowell, i "Workin' Man", dedicat al llegat del seu bon amic Merle Haggard. Entre l'un i l'altre va recórrer bona part de la geografia nord-americana com a cap de cartell de l'Outlaw Music Festival Tour, compartint escenari per segon any consecutiu amb Bob Dylan i desafiant totes les lleis de la física i la biologia amb actuacions memorables. La setmana passada estrenava la cançó "Heart of America" dins de la banda sonora de la sèrie "The Grey House". I de cara a aquest 2026 es preveu la publicació d'un nou disc, el 79è, gravat en un dia lliure durant el decurs de l'Outlaw. Incombustible és poc.

Una coral canta "Stormy Weather"

Ethel Waters va gravar la primera versió d'"Stormy Weather"

Ahir a la tarda vaig tenir el gust d'escoltar com la coral de nens i adolescents d'una escola de música assajava una versió d'"Stormy Weather", l'estàndard que al llarg de l'últim segle han cantat gegants com Ethel Waters, Lena Horne, Billie Holiday, Frank Sinatra, Etta James, Willie Nelson o Bob Dylan.

Quan determinats prescriptors proclamen com lloros de repetició que la música dels adolescents es fa amb autotune (com si els adolescents fossin per defecte una massa uniforme i acrítica), no hi ha res més fora de la norma –més punk– que un mestre de música ensenyant als seus alumnes a saber d'on venen per saber cap a on volen anar.

50 anys de "Wanted! The Outlaws"

Avui fa mig segle de la publicació de "Wanted! The Outlaws" (RCA, 1976), l'àlbum que va aplegar sota una mateix paraigua les veus de Waylon Jennings, Willie Nelson, Jessi Colter i Tompall Glaser. No era un disc col·laboratiu, com podia donar a entendre la seva caràtula, sinó un recopilatori de peces que tots quatre havien publicat anteriorment pel seu compte, més alguna novetat.

Tampoc se'l pot considerar com el punt de partida d'allò que aleshores ja s'anomenava outlaw country. Però sí que va ser i segueix sent el retrat més acurat d'aquell country d'estètica rebel que gravitava al marge de Nashville i de tota la seva indústria –i que orbitava al voltant d'Austin i el seu mític Armadillo World Headquarters–.

Entre les novetats destacava la inicial "My Heroes Have Always Been Cowboys", composició de Sharon Vaughn gravada per Jennings, que Nelson incorporaria anys més tard al seu repertori. També la presa en directe de "Good Hearted Woman", gravada en un concert del primer, amb la veu del Red Headed Stranger sobreposada a l'estudi.

Tampoc es pot passar per alt la lectura de "Honky Tonk Heroes (Like Me)", original de Billy Joe Shaver gravat per Jennings el 1973 i augmentat aquí amb noves pistes vocals i instrumentals. El mateix tractament es va aplicar a "Suspicious Minds", el clàssic de Mark James prèviament consagrat per Elvis Presley, que Jennings havia versionat el 1970.

"Wanted! The Outlaws" va ser el primer àlbum de country en obtenir la certificació de disc de platí, arribant a despatxar més d'un milió de còpies al seu moment. El 1996, RCA el va reeditar amb una desena de pistes addicionals –l'edició original contenia 11 cançons– per commemorar-ne el vintè aniversari.

The night life, ain't no good life...

The night life ain't no good life

But it's my life

(Willie Nelson)

Cork, novembre de 2025.

El violí d'Uncle Jimmy Thompson

OPRY 100th ANNIVERSARY SHOW

Opry House, Nashville

28 de novembre de 2025

El concert del centenari del Grand Ole Opry ha començat amb Ricky Skaggs tocant "Tennessee Wagoner", la mateixa cançó amb què Uncle Jimmy Thompson va inaugurar el programa el 28 de novembre de 1925, amb el mateix violí que aquest va fer servir aleshores.

Skaggs té 71 anys i és un d'aquells músics que poden presumir d'haver fet pràcticament tot allò que un músic pot arribar a fer. Des d'aquesta matinada és també l'únic músic que ha tocat el violí de Thompson en un moment tan assenyalat com el centenari de l'Opry –una cosa que només passa un cop a la vida, literalment-.

Un altre moment que m'ha semblat molt emocionant, ha estat l'actuació de Charlie McCoy. 84 primaveres a l'esquena, les mateixes que compta Bob Dylan, qui segons la llegenda va optar per gravar "Blonde on Blonde" a Nashville influït pel mateix McCoy –per qui no l'acabi d'ubicar, ell va traçar aquella línia de guitarra a "Desolation Row", tot i ser harmonicista-.

McCoy també ha fet tot allò que un músic pot arribar a fer en aquesta vida. Ha gravat amb Elvis Presley, George Jones, Chet Atkins, Loretta Lynn i Rodney Crowell, entre molts altres. La seva carrera enllaça Dylan amb Barbara Mandrell. Aquesta matinada ha tocat "Orange Blossom Special" tal com el va estampar el 1965 al disc homònim de Johnny Cash.

També ha estat un momentàs veure tot el 'cast' del concert cantant "Wabash Cannonball" a les ordres de Marty Stuart. I "Who's Gonna Fill Their Shoes", el clàssic de George Jones, amb fotografies d'icones com el mateix Jones o Hank Williams projectades en una pantalla (qui conegui la història de Williams amb l'Opry, entendrà el simbolisme de tot plegat).

Finalment, m'ha encantat escoltar Mandy Barnett cantant "Crazy", l'estàndard escrit per Willie Nelson i popularitzat per Patsy Cline. No hi ha aportat res de nou, ni falta que feia. De vegades no cal reinventar la sopa d'all ni redescobrir la roda. De vegades n'hi ha prou fent justícia a aquelles cançons que ens precedeixen i que ens sobreviuran. Barnett se n'ha sortit molt bé, i amb la seva actuació ha fet honor a l'esperit de l'Opry.

El concert s'ha retransmès en directe a través de les ones de WSM Radio i també l'hem pogut seguir via streaming, però ja no està disponible en cap plataforma. M'agrada que sigui així. En un món que ho vol tot a qualsevol hora i a l'abast d'un clic, m'agrada que l'Opry mantingui unes dinàmiques, diguem-ne, més pausades, i que ens convidi a esperar amb candeletes la publicació del disc i la pel·lícula de rigor.

Foto: Grand Ole Opry.

Johnny Cash cantant en una església

Aquesta tarda he anat a visitar l'església de St Anne, a la ciutat de Cork. Quan hi he arribat sonava Johnny Cash per la megafonia. Cantant una nadala, d'acord, però he escoltat la veu de Johnny Cash sortint de dins d'una església, i això no té preu.

Quan marxava de l'església m'he creuat amb una dona de l'edat de la meva mare que, sense conèixer-me de res, m'ha saludat i m'ha donat conversa, en una clara mostra d'aquella hospitalitat tan pròpia dels irlandesos.

Sense saber ben bé com, hem acabat parlant de música. De Joan Baez, a qui ella va veure en directe dos anys abans de néixer jo. D'Emmylou Harris, a qui té previst veure per primer cop en un escenari quan toqui a Dublín l'any vinent.

De Willie Nelson, encara en actiu amb 92 primaveres a l'esquena (aquí he estat jo qui ha explicat batalletes força recents). I de Bob Dylan, que actuarà demà a Killarney. Ella es va quedar sense entrada quan es van posar a la venda, jo vaig tenir més sort.

El cas és que avui he escoltat a Johnny Cash en una església, i a continuació he tingut una conversa melòmana d'allò més entretinguda amb una desconeguda a peu de carrer a Irlanda. Aquestes coses, deia, no tenen preu.

Cork, 22 de novembre de 2025.

Jeannie Seely (1940-2025)

Ha mort Jeannie Seely. L'artista que més vegades ha actuat al Grand Ole Opry –5.397 aparicions des de 1967, l'any de la seva admissió–, i la primera dona que el va presentar. Va signar part de la seva discografia juntament amb Jack Greene, incloent el primer disc en directe mai enregistrat al mític programa radiofònic –"Live at the Grand Ole Opry" (1978)–. Se la recordarà per cançons com "Don't Touch Me" (1966), escrita per qui acabaria sent el seu marit, Hank Cochran, que li va valer un Grammy com a Millor Vocalista Femenina de Country el 1967 i li va obrir les portes de l'Opry. El 1980 va actuar amb Willie Nelson a la pel·lícula "Honeysuckle Rose", i va cantar a la banda sonora juntament amb el mateix Cochran.

Dylan with Strings

Billy Strings, en primer terme, a l'escenari amb Dylan - Foto Max Berde / Youtube.

Bob Dylan va convidar Billy Strings a tocar amb el, dijous a Spokane, Washington. Van fer una hipnòtica lectura d'"All Along the Watchtower". El que es contempla com un dels grans valors del bluegrass contemporani, es va marcar solos de guitarra gairebé flamenca sobre l'enèsima mutació d'un clàssic absolut de l'era rock a mans del seu autor –fa només mig any vaig poder veure a Dylan obrint tres concerts amb aquesta mateixa cançó, i semblava una altra–.

El somriure còmplice del baixista Tony Garnier durant bona part de la interpretació, ho diu pràcticament tot. El somriure d'Strings durant la recta final de la cançó, contorsionant-se al ritme de la música i arribant a intercanviar alguna mirada amb Dylan, és el de qui amb 32 anys es descobreix a ell mateix vivint un dels moments de la seva vida. Existeix un univers paral·lel on l'èxit es mesura en base a factors com aquest, i no de les xifres de reproduccions o dels estadis que un ompli o deixi d'omplir.

Dylan fa avui 84 anys, i els celebra a la carretera. Compartint cartell i escenari amb Willie Nelson i el mateix Billy Strings en una nova edició de l'Outlaw Music Festival Tour. Aquesta nit actuaran a Ridgefield, al mateix estat de Washington. Sempre a la carretera, sense mirar mai enrere.

Willie Nelson - "Oh What a Beautiful World" (2025)

Avui s'ha posat a la venda el 77è àlbum d'estudi de Willie Nelson (sense comptar els que ha fet amb els Highwaymen i amb col·laboracions diverses), i el tercer que ha publicat en menys d'un any. Es titula "Oh What a Beautiful World", i inclou 12 cançons originals de Rodney Crowell –el mestre de mestres, homenatjant un dels seus més grans deixebles, ni més ni menys–. Produeix el disc el seu inseparable Buddy Cannon, i l'acompanyen vells confidents com l'harmonicista Mickey Raphael. També hi toca el mateix Crowell. Tot això passa quan Willie Nelson és a punt de celebrar 92 anys (els farà dimarts vinent) i d'iniciar, d'aquí a poques setmanes, una nova (i extensa) gira pels Estats Units amb Bob Dylan. The Last Man Standing, literalment.

Jimmy Carter (1924-2024)

Dylan i Carter - Foto Getty Images.

Ha mort Jimmy Carter, l'expresident dels Estats Units que comptava a Bob Dylan i Willie Nelson entre els seus amics. La seva figura representava tots aquells valors que la política (no només la nord-americana) ha perdut durant les últimes dècades. El 2020 es va estrenar "Rock & Roll President", un documental que repassava la seva relació amb Nelson i Dylan però també amb Johnny Cash, Allman Brothers i Paul Simon, entre d'altres. De tant en tant m'agrada recuperar aquest fragment on Dylan parla de Carter tot citant la lletra d'una de les millors cançons de Lynyrd Skynyrd –"Simple Man", ni més ni menys-.

Willie Nelson canta "Last Leaf"

91 primaveres a l'esquena. Les que compta Willie Nelson, a punt de completar una gira pels Estats Units compartint cartell amb Bob Dylan. Fa tot just tres mesos que va publicar el seu darrer disc, i ja n'ha anunciat un de nou per aquesta tardor que es titularà "Last Leaf on the Tree". Serà el seu 76è àlbum d'estudi, de seguida s'ha dit. N'avança la peça titular, lectura d'un original de Tom Waits que li sembla fet a mida.

L'any de les dues gires de Dylan

Bob Dylan ha obert aquesta matinada a Somerset, Wisconsin, el tercer tram de l'Outlaw Music Festival Tour –la gira que comparteix amb Willie Nelson i John Mellencamp- amb "Silvio", una cançó que no havia tocat des de feia 20 anys i que forma part de "Down on the Groove" (1988).

Tal com soc conscient que "Down on the Groove" deu ser el seu disc menys popular amb permís d'"Empire Burlesque", no tinc cap problema a l'hora de reconèixer que escolto sovint aquesta cançó, i que no m'hauria importat escoltar-la en directe quan vaig assistir a aquesta gira el mes passat.

Hi ha veus que apunten que el de Minnesota hauria pogut dedicar aquesta peça a l'expresident Barack Obama, que l'havia enumerat a la seva llista de cançons de l'estiu. Com de costum, amb Dylan no es pot donar res per fet. En tot cas, als seus concerts encara hi pot passar qualsevol cosa. Impressionant, quan un té 83 anys i podria dedicar-se a viure de renda.

El que més m'ha sobtat d'aquesta nova lectura de "Silvio" és la càrrega elèctrica de les guitarres i la contundència d'una base rítmica –inclòs el piano- que no fa presoners. Dylan no havia sonat tan punk des que va actuar al programa de Letterman amb The Plugz ara fa 40 anys. I no sé si soc jo, però la línia de les guitarres recorda a la mutació en què havia desembocat "Key West" durant els darrers trams del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.

Dylan acabarà el 17 de setembre a Buffalo, Nova York, aquest darrer tram de l'Outlaw Music Festival Tour. Al cap de tan sols dues setmanes encetarà a Praga el que, ara sí, podria ser el tram final del citat RRW Tour.

Que em corregeixin els dylanòlegs més ben documentats si m'estic equivocant, però crec que no havia passat mai abans que Dylan s'embarqués en dues gires de formats totalment diferents durant un mateix any.

Encara menys que en deixés una en suspens per poder encabir l'altra –en això hi pot haver tingut a veure el factor edat: qui sap si podrà tornar a girar mai més amb Willie Nelson, que ja suma 91 primaveres-. Insisteixo, parlem d'un senyor de 83 anys que podria dedicar-se perfectament a viure de renda. Quan afirmo que no hi ha ningú més com ell en aquest negoci, no ho dic perquè sí.

Outlaw Music Festival, un mes després

Willie Nelson a Mountain View, el 3 d'agost passat.

Aquesta matinada farà un mes d'això. Willie Nelson compartint cartell amb Bob Dylan, John Mellencamp i Brittney Spencer al pas de l'Outlaw Music Festival Tour pel Shoreline Amphitheatre de Mountain View, Califòrnia.

Un mes, i fins i tot en vaig escriure una crònica al seu moment, però crec que encara no he assimilat el que vaig viure aquella tarda-nit. Què puc veure, a partir d'ara, en un escenari, que iguali una cosa així? I què quedarà, quan aquesta gent ja no hi sigui?

Avui he llegit aquest article, molt interessant, sobre què significa per Nelson i Dylan sortir junts a la carretera a aquestes alçades –amb 91 i 83 primaveres respectivament, a ningú se li escapa que podria ser l'últim cop que ho facin, tampoc que el mateix Dylan ha arribat a interrompre momentàniament la seva pròpia gira per compartir escenari amb Nelson-.

Outlaw Music Festival Tour, en Ruta 66

Willie Nelson en Mountain View, 3 de agosto de 2024.

Un lujazo, poder ver de cerca en una misma noche a Willie Nelson, Bob Dylan, John Mellencamp y Brittney Spencer. Asistimos al Outlaw Music Festival 2024 a su paso por el Shoreline Amphitheatre de Mountain View, California. ¿La gira del año? He aquí la crónica en Ruta 66.

Willie Nelson en concert, o quan ja ho has vist tot en aquesta vida

WILLIE NELSON
Outlaw Music Festival Tour

Shoreline Amphitheatre, Mountain View

3 d'agost de 2024

Si assistir a un concert de Willie Nelson en ple 2024 és gairebé un miracle, quan el texà s'enfila a l'escenari i comencen a sonar les primeres notes de "Whiskey River", un pot tenir la sensació que ja ho ha vist tot en aquesta vida. Mite? Llegenda? Qualsevol qualificatiu es queda curt.

Amb 91 primaveres molt ben portades, el Red Headed Stranger pot presumir d'un llegat tan immens com la bandera dels Estats Units que presidia l'escenari, però sobretot d'un estat de forma excepcional, començant per una veu que encara resisteix les inclemències pròpies de l'edat.

Cedint puntualment el pes escènic al seu fill Micah, recolzat per vells confidents com el bateria Billy English –l'harmonicista Mickey Raphael va ser baixa ahir al Shoreline Amphitheatre de Mountain View-, va desplegar un cançoner que és una classe magistral d'història de la música nord-americana.

Aquí vam tenir "On the Road Again", "Good Hearted Woman" o la simpàtica "Roll Me Up and Smoke Me When I Die". També un "Write Your Own Songs" que al seu dia va posar al seu lloc a certs executius de Nashville, i que ahir va ressonar encara més fort al cor de Silicon Valley.

Brittney Spencer

BRITTNEY SPENCER

Outlaw Music Festival Tour

Shoreline Amphitheatre, Mountain View

3 d'agost de 2024

Brittney Spencer obrint una de les dates de l'Outlaw Music Festival Tour, ahir a la tarda al Shoreline Amphitheatre de Mountain View, California. La de Baltimore, establerta a Nashville, es perfila com un valor cada cop més a l'alça dins del country contemporani –si bé el seu estil també beu de fonts com el soul o fins i tot l'r&b-. D'arguments a favor no n'hi falten, i porten títols com "If You Say So" o "I Got Time", dues de les perles que formen el seu primer àlbum, "My Stupid Life". Se la veia contenta durant l'actuació, i de motius tampoc ni faltaven. No tohom se'n va de gira amb Willie Nelson, Bob Dylan i John Mellencamp.