Hi va haver un temps en què era possible entrar en un bar, que sonés una cançó que no coneixies, preguntar-li al cambrer què sonava, que ell et donés la resposta correcta sense haver de consultar una pantalla, sortir d'aquell bar, anar fins a una botiga de discos i emportar-te a casa un plàstic amb allò que havies escoltat a l'interior del bar, encara que s'hagués publicat abans de néixer tu.
Eren els dies previs al 'tot a un clic', i la sensació era molt més gratificant que aixecar el telèfon mòbil amb el braç tot esperant que l'app de torn es digni a reconèixer el que sigui que està sonant. I va ser així com vaig descobrir a Rick Derringer, deu fer cosa d'un milió d'anys, una tarda que algú va fer sonar "Rock and Roll, Hoochie Koo" en un bar on jo havia anat a llegir. En qüestió de minuts vaig sortir d'una disqueria del carrer Tallers de Barcelona amb una còpia d'"All American Boy" (1973), l'àlbum on s'emmarcava la peça en qüestió.
Després vaig descobrir la connexió d'aquell senyor amb els germans Edgar i Johnny Winter –i la versió original de la cançó que havia escoltat en aquell bar–. També seu pas pels McCoys, un dels exponents més paradigmàtics d'allò que solien anomenar-se 'one hit wonders' –una expressió que fins i tot podria fer gràcia en aquests temps líquids en què tot és de posar i treure–. I ara llegeixo que Derringer ha mort a l'edat de 77 anys. I l'única resposta que se m'acut, és tornar a punxar "Rock and Roll, Hoochie Koo" al volum que requereix l'ocasió.
