Sant Jordi 2018

Fa anys jo també era dels que es negaven a comprar discos per Sant Jordi i presumien de comprar-ne (i llegir-ne) durant la resta de l'any. Potser perquè m'he fet gran, o potser perquè en una data assenyalada com avui la gran majoria de llibreries ofereixen sucosos descomptes que val la pena aprofitar, el cas és que amb el temps he acabat gaudint com (gairebé) tothom la Diada de Sant Jordi en la seva vessant diguem-ne literària. No em trobaran avui a les Rambles de Barcelona ni en cap altre lloc que se li assembli, a les multituds desproporcionades encara no m'hi he acostumat i dubto que ho arribi a fer mai, però sí que m'acostaré en algun moment a la meva llibreria de referència i no en sortiré amb les mans buides. I amb el seu permís els recomano un parell de novel·les d'autors barcelonins de les que entren a la primera marqui el dia que marqui el calendari. "Carrers salvatges" (2017, Angle Editorial), d'Àlex Gombau, i "Enhorabona pel programa" (2018, 66 rpm), de Ricky Gil. La primera s'ambienta al Bronx dels anys 70, aborda l'estat de les coses en un barri marcat per la marginació i la proliferació de bandes juvenils, i documenta els inicis del hip hop millor que alguns assajos amb caràcter més o menys definitiu -i va ser de llarg la lectura que més vaig gaudir durant el passat exercici, paraula-. La segona acaba de sortir del forn i suposa el debut com a novel·lista del cantant i baixista de Brighton 64, una història de rerefons melòman que Gil ha escrit a partir de la seva experiència com a locutor radiofònic i on alguns dels seus ídols musicals actuen com a il·lustres secundaris. Gaudeixin les lectures, i passin un feliç dia de Sant Jordi.

Àlex Gombau - "Carrers salvatges" (2017)

Membres dels Savage Skulls, una de les bandes citades a "Carrers salvatges" -
Foto Jean-Pierre Laffont.

L'alarma va saltar quan l'aleshores president dels Estats Units, Jimmy Carter, va visitar Charlotte Street i les imatges van donar la volta al món. Corria el mes d'octubre de 1977, i en realitat de Charlotte Street en quedava ben poca cosa. Només el traçat d'una via urbana tan malmesa que ni tan sols figurava als mapes de l'època, envoltat de metres i més metres de solars buits i desolats i les restes d'edificis que els seus mateixos propietaris havien cremat perquè els sortia més a compte cobrar-ne l'assegurança que fer-se càrrec del seu manteniment. Charlotte Street va esdevenir una mena de símbol molt més que metafòric d'allò que havia esdevingut la meitat sud del districte novaiorquès del Bronx durant la recta final dels anys 70. Un entramat urbà fallit, quilòmetres i més quilòmetres de paisatge post-apocalíptic on ni els serveis socials ni la policia donaven l'abast, on les bandes juvenils imposaven la seva llei als mateixos carrers que es disputaven constantment, i on les drogues havien esdevingut una punyent realitat quotidiana anys abans de l'epidèmia del crack.

Va ser també en aquest context on va néixer la que actualment és una de les cultures urbanes més universals del món, el hip hop. Tot un seguit d'expressions que anaven del graffiti al breakdance passant, és clar, per la pròpia música hip hop i el que amb el temps s'anomenaria rap, que van prendre forma al South Bronx dels 70 i que no tan sols van alleujar les tensions al carrer sinó que, sobretot, van oferir a molts d'aquells joves una sortida de l'espiral. Tot això és el que ve a explicar "Carrers salvatges" (2017, Angle Editorial), primera novel·la del barceloní Àlex Gombau i un thriller coral que recorre tots i cada un dels racons d'aquella Nova York oblidada al seu moment i tapada en l'actualitat amb capes i més capes de maquillatge gentrificador. La història d'una família portorriquenya que prova de sortir endavant en un entorn tan incert com hostil. D'un policia honest però conscient que cada dia de servei pot ser l'últim a la comissaria 41, coneguda popularment com a Fort Apache. D'un adolescent seduït per la imponència de bandes com els Savage Skulls. I de la jove estudiant d'intercanvi que, quatre dècades després, es disposa a esclarir l'obscur succés que va marcar les vides de tots ells.

Gombau, militant de l'escena hip hop des que aquesta va arrelar a Barcelona, és traductor d'ofici i ha traslladat al català obres de Michael Chabon, Stieg Larsson i Haruki Murakami, entre d'altres. Referents que d'una manera o d'una altra hauran alimentat la seva pròpia prosa, però si hi ha un autor forani de referència amb qui es pot emparentar aquest debut literari probablement sigui Don Winslow. Per la majestuositat i l'ofici amb què Gombau construeix, desplega i resol un thriller tan addictiu com monumental. Però sobretot pel coneixement del terreny i del context que demostra a l'hora d'emmarcar una història de ressonàncies universals -amor, crim, mort, venjança- en un marc tan concret -i tan desconegut- com és el Bronx dels anys 70. Un temps i un moment que "Carrers salvatges" retrata amb tanta precisió com les obres de Winslow ho fan amb els narcos mexicans o la cultura surf californiana dels 60. Per les seves pàgines hi desfilen bandes com els citats Savage Skulls o els Ghetto Brothers -totes elles documentades a la premsa de l'època-, organitzacions com el Black Panther Party o els Young Lords, i fins i tot pioners del hip hop com Grandmaster Flash o Afrika Bambaataa. Actors de pes en una història del Bronx que algú hauria de traduir a l'anglès i publicar al mercat nord-americà. De ben segur, a Hollywood hi hauria garrotades per adquirir-ne els drets.

Sant Jordi, llibres i futbol

No m'agrada el futbol. No hi tinc res en contra, però no m'agrada. En ocasions molt concretes fins i tot puc arribar-ne a gaudir, però en general no m'agrada. Tinc amics i coneguts que directament es proclamen antifutboleros. No és el meu cas: a mi m'avorreix observar una vintena de persones corrent al darrere d'una pilota, però entenc perfectament que hi hagi gent per a qui els colors d'un determinat equip signifiquin tant com per a mi un disc o un llibre dels que et canvien la vida.

La diferència és que els discos i els llibres que han canviat la meva vida no aturen el món, no condicionen la mobilitat de ciutats senceres ni motiven en carrers i places celebracions espontànies amb crits, càntics i petards que es passen per l'arc de triomf les mateixes ordenances de civisme que qualsevol bar, sala o festival musical ha de seguir al peu de la lletra. Jo gaudeixo d'allò que m'agrada sense que allò que m'agrada alteri la vida de la gent a qui no li agrada el mateix que a mi. Amb el futbol, en canvi, passa exactament el contrari: t'agradi o no, estàs obligat a aguantar-lo, especialment quan es disputen partits com el clàssic Madrid-Barça que tenia lloc la nit passada. Per això, cada vegada que es juga un d'aquests partits tinc el costum de refugiar-me en una sala de cinema.

Tampoc m'agrada especialment la Diada de Sant Jordi. No pas per la seva simbologia, en la qual no entraré perquè els polítics ja porten prou dies escombrant cap a casa, sinó per la litúrgia dels llibres, les roses i tot plegat. Sóc lector, m'agrada llegir, devoro els llibres en la mesura que puc i sóc incapaç d'entrar a una llibreria i sortir-ne amb les mans buides. Per això m'entristeix observar que el dia de l'any en què més llibres es venen és també la data en què augmenta el percentatge d'exemplars despatxats que acabaran acumulant pols en estanteries domèstiques.

Sant Jordi és el dia en què tothom compra llibres perquè toca, i la cosa em tindria molt més mosca del que em té de no ser perquè tot acaba destapant el seu costat positiu. Per exemple, que els guanys obtinguts durant aquesta jornada permeten a algunes llibreries i editorials sobreviure i servir alegries durant tot l'any a qui realment sent passió per la lectura. I que, per allò de fer festa, la majoria d'establiments apliquen interessants descomptes als seus estocs -ja ho saben: no deixin per demà allò que puguin vostès fer avui, menys encara si d'aquesta manera s'hi estalvien diners-. Per això aquest cop vaig optar per una llibreria en lloc de refugiar-me del futbol en un cinema, i vaig tornar a casa amb un parell de victòries assegurades sota el braç: un clàssic de John Fante (amb traducció de Martí Sales) i una història del Bronx per cortesia d'Àlex Gombau.