Amp Fiddler (1958-2023)

AMP FIDDLER

(1958-2023)

La trajectòria de Joseph Anthony Fiddler, conegut artísticament com a Amp Fiddler, ressegueix bona part de la línia evolutiva que va del soul i el funk de la dècada dels 70 fins al hip hop i l'electrònica, passant per l'r&b contemporani. Col·laborador d'Enchantment i del col·lectiu P-Funk de George Clinton –va treballar tant amb Parliament com amb Funkadelic- durant els 80 i els 90, el cantant, productor i multiinstrumentista nascut a Detroit va debutar pel seu compte el 2004 amb "Waltz of a Ghetto Fly". També va col·laborar amb Prince, Fishbone, Corinne Bailey Rae, Jamiroquai i Sly and Robbie, entre d'altres. Ha mort a l'edat de 65 anys.

Willie Nelson amb Snoop Dogg

Snoop Dogg i Willie Nelson, el passat 29 d'abril al Hollywood Bowl.

Va passar fa una setmana al Hollywood Bowl de Los Angeles. L'etern Willie Nelson celebrava el seu 90è aniversari amb un concert especial que va comptar amb la participació de nombrosos convidats. Un d'ells va ser Snoop Dogg, que va sortir a cantar aquell himne a la marihuana que és "Roll Me Up and Smoke Me When I Die" a duet amb el mateix Nelson. Si el texà celebrava 90 primaveres passant-se tan bé com el primer dia fent música, el raper californià es fumava un porro i cantava country com si ho hagués fet tota la vida –al seu senzill de 2008 "My Medicine", dedicat a Johhny Cash, ja hi havia col·laborat Nelson, i ell mateix ja havia cantat amb Nelson a la versió original de "Roll Me Up...", inclosa a l'àlbum "Heroes" de 2012-. No és que l'un i l'altre hagin ensorrat cap barrera entre el country i el hip hop. En el fons, tot ve d'allà mateix. Poden veure l'actuació a Youtube.

Trugoy the Dove (1968-2023)

TRUGOY THE DOVE
(1968-2023)

El primer àlbum de De La Soul, "3 Feet High and Rising" (1989), és tan essencial a l'hora d'explicar l'evolució del hip hop entre finals dels 80 i principis dels 90 –un dels períodes més crucials de la història del gènere-, com ho poden ser les obres capitals de contemporanis com Public Enemy o N.W.A. Els d'Amityville van obrir una tercera via que defugia la consciència social dels primers i la crònica sense embuts dels segons, a favor d'un discurs més amable a nivell líric i eclèctic en termes sonors. La seva obra va trencar barreres i esquemes tant a dins com a fora del món del hip hop, i es considera precursora d'estils com el rap alternatiu. Ha mort un dels seus tres components, David Jude Jolicoeur, conegut artísticament com Trugoy the Dove o Plug 2. Per al record queden pistes com "The Magic Number" o "Eye Know". També aquell rap que es va marcar el 2005 a "Feel Good Inc.", l'explosiva col·laboració de Gorillaz amb De La Soul.

Don Newkirk (1966-2022)

DON NEWKIRK
(1966-2022)

Ha mort Don Newkirk, veterà del hip hop a la costa est dels Estats Units. Reconegut sobretot per les seves col·laboracions amb De La Soul i Stetsasonic, el raper i productor novaiorquès va debutar per compte propi amb "Funk City", un primer àlbum publicat el 1989 sota el paraigua de Def Jam. Des d'aleshores la seva carrera havia estat intermitent, i durant els darrers anys s'havia dedicat a compondre bandes sonores per a pel·lícules i documentals. Tenia 56 anys.

Coolio (1963-2022)

COOLIO
(1963-2022)

Dirigida per John N. Smith amb un repartiment encapçalat per una Michelle Pfeiffer com a mínim desubicada, la pel·lícula "Dangerous Minds" (1995) no deixava de reincidir en una temàtica que Richard Brooks ja havia portat a la gran pantalla dècades abans amb la molt més definitiva "The Blackboard Jungle" (1955). Un altre tema era la banda sonora, on destacava la inclusió com a peça central de "Gangsta's Paradise", que es va consolidar com la més reconeguda del repertori de Coolio i com un dels himnes del hip hop de la Costa Oest dels Estats Units. De nom real Artis Leon Ivey Jr., el raper havia debutat amb el combo de gangsta rap WC and the Maad Circle abans d'iniciar una estratosfèrica trajectòria solista. Ens ha deixat a l'edat de 59 anys.

Daddy Yankee deixa la música

Daddy Yankee.

Anuncia Daddy Yankee que deixa la música després de tres dècades llargues. Personalment, la seva carrera em va deixar d'interessar ja fa bastants anys. Però segueixo creient que "Gasolina", el seu hit de 2004, és un clàssic indiscutible del seu temps. Reggaeton? Aleshores tot just se'n començava a parlar (i no gaire bé, que diguem). En tot cas, a mi "Gasolina" em semblava una bomba de hip hop llatí perfectament compatible amb els meus cassettes de Cypress Hill (sí, he dit cassettes).

Em sembla oportú recordar avui que en aquella època quedava malament dir que t'agradava aquesta cançó. En plena eclosió dels mal anomenats hipsters i de l'indie més banal i previsible, semblava poc culte i gens sofisticat escoltar la mateixa música que escoltava el dependent portorriqueny del súper del barri. Actitud classista fomentada aleshores pels mateixos gurús que avui et titllen d'antiquat i d'altres coses que no ets, si pel motiu que sigui no combregues amb determinats cants de sirena.

Prince Markie Dee (1968-2021)

Foto Raymond Boyd/Getty Images.

PRINCE MARKIE DEE

(1968-2021)

Hi va haver un temps en què el hip hop podia arribar a ser molt divertit, en el millor sentit del terme. Hi havia espai per a la denúncia i el comentari social, és clar que sí, però també n'hi havia per saltar a la pista de ball o per refrescar-se amb unes bones dosis de bon humor com les que solien despatxar The Fat Boys als seus discos i als seus videoclips. Sorgits a la Nova York de la dècada dels 80, van situar-se a l'avantguarda del gènere juntament amb exponents com Run-DMC o Kurtis Blow, qui els va arribar a produir els dos primers àlbums –"Fat Boys" (1984) i "The Fat Boys Are Back" (1985)-.

Un dels seus moments de major popularitat va arribar el 1987 amb la publicació de "Wipe Out", desvergonyida lectura marca de la casa del clàssic dels Surfaris enregistrat juntament amb els Beach Boys. Al cap d'un any van dur a terme un experiment convidant Cubby Checker a participar en una revisió igualment simpàtica de "The Twist", l'original de Hank Ballard popularitzat pel mateix Checker tres dècades abans de la seva unió amb els Fat Boys. El passat dia 18 ens deixava un dels components del grup, Prince Markie Dee, que després de dissoldre's la formació va iniciar una breu trajectòria solista. Al moment de la seva mort li faltava un dia per fer 53 anys.

Ali A.K.A. Mind i Natural Beat a El 9 Nou

El cap de setmana passat vam assistir a la primera edició de Natural Beat, un festival benèfic que es proposa construir un món millor a partir de les eines que ofereix la cultura hip hop. Competicions de breakdance, exhibicions de graffiti i les actuacions estel·lars dels rapers Ali A.K.A. Mind, Pure Negga i Statu Quoniam. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Natural Beat

Ali A.K.A. Mind, la nit passada al Natural Beat.

FESTIVAL NATURAL BEAT

Parc Pompeu Fabra, Cardedeu

3 d'agost de 2019

Cardedeu acollia ahir la primera edició de Natural Beat, un nou festival que neix amb la vocació d'esdevenir cita de referència de la cultura hip hop tant a les comarques vallesanes com al conjunt del país. Tota una jornada amb rerefons solidari on van conviure disciplines com el graffiti, el breakdance o el rap. En aquest últim apartat van destacar les actuacions dels vallesans Pure Negga i Statu Quoniam, i sobretot la del colombià Ali A.K.A. Mind, referent de pes del hip hop llatí que va presumir d'un directe tan àgil i dinàmic com la seva lírica en clau social. La setmana vinent ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Hip hop al carrer

Dies enrere vaig arribar a la ciutat dormitori on visc amb l'últim tren que sortia del centre de Barcelona. A l'abandonar l'estació vaig observar com dos adolescents subsaharians celebraven la cultura hip hop en un dels laterals del mateix edifici i amb l'entusiasme de qui encara té tota la vida per davant. Un d'ells ballava, i de quina manera, al ritme de la música que sortia d'un altaveu situat en una barana del mobiliari urbà -no vaig poder identificar-ne els autors, però qui rapejava ho feia amb un accent clarament afroamericà-. L'altre s'ho mirava, movia el cap al ritme de la mateixa música i de tant en tant aprofitava els patrons rítmics per improvisar alguna rima en un anglès força correcte. Jo m'ho vaig quedar mirant des de lluny, perquè realment em semblava un espectacle digne de veure i escoltar. I aleshores va arribar una patrulla policial, probablement alertada per algun veí amb l'oïda massa fina, i va procedir a identificar els joves després de requerir-los que apaguessin la música. La qual cosa em va saber greu per dos motius. El primer, que si el soroll al carrer l'haguessin fet seguidors del Barça (o del Madrid, o de la Roja) en lloc de dos joves rapers subsaharians, de ben segur no hauria passat res. El segon, i més important, que aquells dos nois es mereixerien estar en un escenari i viure d'allò que els agrada en lloc de rebre un tracte com el que se'ls va dispensar aquella nit.

El naixement del hip hop a Google

Google commemora avui els 44 anys del naixement del hip hop amb un doodle d'allò més simpàtic. La història de com Kool Herc es va inventar una innovadora tècnica a l'hora de punxar discos que, de passada, plantaria l'arrel de tot un gènere musical. Qui ho explica és ni més ni menys que Fab Five Freddy, un altre nom històric de la cultura hip hop que posteriorment guiarà l'usuari perquè aquest pugui fer la seva pròpia sessió als plats. No deixin de fer-hi un cop d'ull: s'ho passaran bé i aprendran tota una lliçó d'història melòmana. I dit això, potser estaria bé que algú es recordés com cal de Kool Herc, un dels pioners més injustament oblidats per una indústria que avui no es pot entendre sense les troballes que aquest home va fer quatre dècades enrere en un bloc de pisos del Bronx.

Àlex Gombau - "Carrers salvatges" (2017)

Membres dels Savage Skulls, una de les bandes citades a "Carrers salvatges" -
Foto Jean-Pierre Laffont.

L'alarma va saltar quan l'aleshores president dels Estats Units, Jimmy Carter, va visitar Charlotte Street i les imatges van donar la volta al món. Corria el mes d'octubre de 1977, i en realitat de Charlotte Street en quedava ben poca cosa. Només el traçat d'una via urbana tan malmesa que ni tan sols figurava als mapes de l'època, envoltat de metres i més metres de solars buits i desolats i les restes d'edificis que els seus mateixos propietaris havien cremat perquè els sortia més a compte cobrar-ne l'assegurança que fer-se càrrec del seu manteniment. Charlotte Street va esdevenir una mena de símbol molt més que metafòric d'allò que havia esdevingut la meitat sud del districte novaiorquès del Bronx durant la recta final dels anys 70. Un entramat urbà fallit, quilòmetres i més quilòmetres de paisatge post-apocalíptic on ni els serveis socials ni la policia donaven l'abast, on les bandes juvenils imposaven la seva llei als mateixos carrers que es disputaven constantment, i on les drogues havien esdevingut una punyent realitat quotidiana anys abans de l'epidèmia del crack.

Va ser també en aquest context on va néixer la que actualment és una de les cultures urbanes més universals del món, el hip hop. Tot un seguit d'expressions que anaven del graffiti al breakdance passant, és clar, per la pròpia música hip hop i el que amb el temps s'anomenaria rap, que van prendre forma al South Bronx dels 70 i que no tan sols van alleujar les tensions al carrer sinó que, sobretot, van oferir a molts d'aquells joves una sortida de l'espiral. Tot això és el que ve a explicar "Carrers salvatges" (2017, Angle Editorial), primera novel·la del barceloní Àlex Gombau i un thriller coral que recorre tots i cada un dels racons d'aquella Nova York oblidada al seu moment i tapada en l'actualitat amb capes i més capes de maquillatge gentrificador. La història d'una família portorriquenya que prova de sortir endavant en un entorn tan incert com hostil. D'un policia honest però conscient que cada dia de servei pot ser l'últim a la comissaria 41, coneguda popularment com a Fort Apache. D'un adolescent seduït per la imponència de bandes com els Savage Skulls. I de la jove estudiant d'intercanvi que, quatre dècades després, es disposa a esclarir l'obscur succés que va marcar les vides de tots ells.

Gombau, militant de l'escena hip hop des que aquesta va arrelar a Barcelona, és traductor d'ofici i ha traslladat al català obres de Michael Chabon, Stieg Larsson i Haruki Murakami, entre d'altres. Referents que d'una manera o d'una altra hauran alimentat la seva pròpia prosa, però si hi ha un autor forani de referència amb qui es pot emparentar aquest debut literari probablement sigui Don Winslow. Per la majestuositat i l'ofici amb què Gombau construeix, desplega i resol un thriller tan addictiu com monumental. Però sobretot pel coneixement del terreny i del context que demostra a l'hora d'emmarcar una història de ressonàncies universals -amor, crim, mort, venjança- en un marc tan concret -i tan desconegut- com és el Bronx dels anys 70. Un temps i un moment que "Carrers salvatges" retrata amb tanta precisió com les obres de Winslow ho fan amb els narcos mexicans o la cultura surf californiana dels 60. Per les seves pàgines hi desfilen bandes com els citats Savage Skulls o els Ghetto Brothers -totes elles documentades a la premsa de l'època-, organitzacions com el Black Panther Party o els Young Lords, i fins i tot pioners del hip hop com Grandmaster Flash o Afrika Bambaataa. Actors de pes en una història del Bronx que algú hauria de traduir a l'anglès i publicar al mercat nord-americà. De ben segur, a Hollywood hi hauria garrotades per adquirir-ne els drets.

Kool Herc is alive!

Clive Campbell, aka DJ Kool Herc.

L'11 d'agost de 1973, Clive Campbell va fer de disc jockey en una festa organitzada per la seva germana en un bloc de pisos del Bronx. Ho va fer sota el nom artístic de DJ Kool Herc, i va introduir una tècnica que aniria perfeccionant amb el temps i que consistia a aïllar els breaks instrumentals de vells vinils de soul, funk i rock'n'roll, barrejar-los i alternar-los per a donar lloc a una sessió continuada de ritmes ballables. S'havia inventat el que més tard s'anomenaria hip-hop -a més de definir la figura del dj tal i com l'entenem actualment-. El gènere encara va trigar alguns anys a sortir del Bronx en forma de discos signats per gent com Afrika Bambaataa o Grandmaster Flash and The Furious Five. Però quan ho va fer, va canviar per sempre més la cara del negoci musical. La part negativa de tot plegat és que, com en tota història d'èxits i triomfs, al darrere de tot plegat hi ha un gran damnificat. I en aquest cas, la víctima és el propi Campbell, ignorat durant gairebé quatre dècades pel mateix negoci que ell va fundar sense ser-ne conscient en una block party del Bronx.

La revista britànica NME publicava el passat 10 d'agost un exhaustiu repàs als inicis del hip-hop, fent-se ressò de la importància de Kool Herc no només en la gestació d'aquest gènere, sinó en l'evolució de la música popular de l'última meitat de segle. Actualment, afectat per una malaltia de la qual no es pot tractar perquè no disposa d'una assegurança mèdica -la qual cosa equival als Estats Units a una total desprotecció en casos com el seu-, lamenta aquesta injustícia històrica però es mostra disposat a tornar a punxar on sigui que el demanin. No deixa d'impactar, en aquest sentit, que un personatge amb el seu pes històric hagi d'aprofitar una testimonial aparició a NME per apel·lar a la hipotètica bona voluntat de qualsevol promotor que estigui disposat a portar-lo de gira al Regne Unit -"Feu córrer la veu! M'encantaria tornar per aquí"-. "Encara estic viu", insisteix. I a mi em fa pensar en casos com el de Rodriguez, també injustament ignorat durant dècades, i fins i tot donat per mort abans de trobar-se de la nit al dia en boca de mig planeta. Em pregunto si també caldrà un documental per a fer justícia a tot un Kool Herc. I, en qualsevol cas, espero que aquesta justícia li arribi en vida, i no pas quan la indústria tingui sobre la taula un altre cadàver per a exprimir. Perquè, no en tinguin cap dubte, ni el més modern dels dj's que passen pel Sónar faria el que fa de no haver-se celebrat aquella festa al Bronx.