La cançó confinada d'Albert Pla

Albert Pla.

Serà una de les cançons més perdurables de totes les que s'han compost sobre la pandèmia en aquestes latituds nostres. Perquè malgrat haver-se gestat en confinament no tracta específicament sobre els esdeveniments dels darrers tres mesos, si bé aquests ressonen amb molta força a la seva lírica. I perquè, quan tals esdeveniments han inspirat tota una allau de continguts de naturalesa efímera, qui marca la diferència és precisament qui ha optat per resistir a la immediatesa i dir les coses com i quan ha considerat que les havia de dir. "¿Os acordáis?", la peça que Albert Pla va compondre durant la quarantena i va presentar justament ahir, reflexiona sobre un moment de canvi a escala global –un fet que ha posat de manifest la crisi del coronavirus, però en realitat ve de més lluny-. Una balada àcida i tan desvergonyida com calia esperar del sabadellenc, que ja poden vostès escoltar a través dels seus canals digitals.

Pla, el provocador

Albert Pla és molt gran. Però molt. Només algú tan gran com ell es pot permetre fotre's de qualsevol a la cara i deixar-lo en evidència sense que gairebé ni se n'adoni. Com a mostra, la polseguera que han aixecat les seves declaracions al diari asturià La Nueva España. "Sempre m'ha fet fàstic ser espanyol, com espero que a tothom. M'agradaria que els catalans fóssim independents i que a Gijón s'estudiés el català per collons, tal i com ens passa ara a nosaltres". Òbviament, el nacionalisme espanyol més bel·ligerant ja s'ha afanyat a crucificar-lo, sense adonar-se que tot plegat no és res més que una nova entrada de Pla en un dels seus jocs preferits, el de la provocació.

Albert Pla.

Anem per parts. Li fa fàstic ser espanyol. Doncs mirin vostès, a mi també me'n fa. I no crec que calgui perseguir la independència de cap territori concret, ni tan sols entrar en debats identitaris, per a sentir aquest fàstic. N'hi ha prou amb adonar-se de quina mena de país habitem. Un país marcat per la corrupció, l'atur astronòmic, les retallades socials, el pitjor nivell educatiu del món occidental i un afany de diner fàcil traduït en bombolles especulatives i tot el que ha vingut després. Per una classe política inoperant i una ciutadania que, malgrat tot, només surt al carrer quan toca celebrar un triomf del seu equip de futbol. Viure en un país així i ser-ne ciutadà, es digui aquest país Espanya, Catalunya o Sildàvia, fa fàstic. I punt.

Seguint amb la frase de Pla, només ell sap si realment és independentista o si tenia ganes de tirar llenya a un foc que directament no va amb ell. En qualsevol cas, això és el de menys. El que crida l'atenció és que, en un hipotètic escenari on Catalunya esdevingués independent, ell voldria que a Gijón s'impartíssin classes de català sí o sí, "tal i com ens passa ara a nosaltres". Es refereix al fet que a nosaltres se'ns hagi ensenyat sempre el castellà "per collons"? O potser és el català el que segons Pla se'ns està ensenyant per aquests mateixos collons? Sigui com sigui, qualsevol que hagi seguit mínimament la carrera del músic sabadellenc, s'haurà adonat que la seva obra combina sense problemes ambdues llengües, tal i com ho fa la pròpia societat catalana. Per tant, no té sentit pensar que Pla vulgui atacar el castellà ni el català.

Una altra cosa és que, recordem-ho, li agradi provocar. I en aquest cas ho ha aconseguit de ple. S'ha fotut a la cara de tothom i a tothom ha deixat en evidència. Sobretot als regidors del PP a l'ajuntament de Gijón que han demanat la suspensió de l'espectacle que el de Sabadell tenia previst oferir en un teatre municipal. Tot plegat, recorda a la polèmica que va envoltar anys enrere les declaracions de Pepe Rubianes carregant contra el nacionalisme espanyol més extrem. O a la campanya de boicot a què l'àmbit més conservador i retrògrad de la societat nord-americana va sotmetre a Dixie Chicks quan, en plena guerra de l'Iraq, la vocalista Natalie Maines declarava que li feia vergonya ser de Texas perquè també d'allà era George W. Bush. En altres paraules, repliquin les paraules de Pla si tenen arguments amb què fer-ho, i caiguin de quatre potes en el seu joc provocador si els ve de gust. Però no el censurin, perquè d'aquesta manera són vostès qui queda malament.

Manifestacions

ALBERT PLA

Teatre Auditori, Granollers

1 de març de 2013

Albert Pla presenta "Manifestació" a Granollers. Una barreja de teatre, concert i monòlegs passats de voltes en què el de Sabadell passa d'una manifestació a una altra (de signe contrari), es perd enmig de càrregues policials i es mofa de tots plegats per a radiografiar els temps convulsos que estem vivint. El moment definitiu? L'escena en què Pla, amb aquella psicòtica expressió facial tan seva, interpreta un personatge obstinat a atracar bancs i, sobretot, matar polítics. Tot això, amb la platea aplaudint com si s'acabés el món i el morbo d'imaginar-me la cara que estaria posant en aquell precís instant el senyor alcalde, assegut dues files més endavant que servidor.