Disposat a canviar el món

ALBERT MARQUÈS amb KEITH LAMAR

Teatre Auditori de Granollers

1 de març de 2023

La cultura com a reflex del propi entorn però també com a eina per transformar-lo. La nit passada, durant la presentació de "Freedom First" (2022) al Teatre Auditori de Granollers, Albert Marquès va tornar a donar veu a Keith LaMar, qui va intervenir en directe per via telefònica des d'un corredor de la mort a l'estat nord-americà d'Ohio. I també va donar veu a tres reclusos de la presó de Quatre Camins que van explicar una realitat, la seva, tan propera a nosaltres però alhora tan llunyana –tots tres van intervenir a través de talls de vídeo-. La música també serveix (o hauria de servir) per aquestes coses.

El pianista vallesà –establert a Nova York-, que jugava a casa, va comptar amb el suport del quartet que l'acompanya habitualment, completat per Manel Fortià (contrabaix), Erin Corine (veu i flauta) i Marc Ayza (bateria). Va centrar bona part del repertori en "Freedom First", amb Corine entonant els versos de LaMar fins que aquest va entrar en directe per recitar "Calling All Souls", "Be Free" i "Tell'em the Truth" sobre un coixí de jazz sideral amb un fort pòsit espiritual. Tot seguit, la mateixa Corine va dedicar a tota la comunitat afroamericana una oportuna lectura d'"Strange Fruit", el clàssic de Billie Holiday, amb el piano de Marquès com a únic reforç, abans d'enfilar tota la banda "On Living", novament amb la veu de LaMar si bé aquest cop a través d'una pista d'àudio.

El concert es va acabar a ritme de gòspel amb el quartet sencer cantant a capella l'estàndard "Woke Up This Morning (With My Mind Stayed On Freedom)". Un himne de la lluita pels drets civils als Estats Units que Corine –veu solista- va entonar com un cant d'esperança. El de qui malgrat tot no s'ha rendit. El de qui des d'un lloc tan fosc com el corredor de la mort –i a menys d'un any de la data prevista de la seva execució-, encara és capaç de treure forces per obrir escletxes de llum a través del jazz i la poesia. "Si en Keith encara creu que és possible sortir-se'n, com no ho he de creure jo?", va sentenciar el pianista durant un col·loqui posterior. Només podrà canviar el món qui estigui disposat a fer-ho. I Marquès és dels que van a totes.

A gaudir!

LAS MIGAS

Teatre Auditori, Granollers

6 de març de 2016

No deu haver resultat fàcil per a Las Migas arribar fins aquí. Els darrers cinc anys han estat tota una muntanya russa per a la banda barcelonina, fins al punt que del quartet fundacional només es manté a bord Marta Robles. Per això resulta digne d'aplaudir no tan sols que la guitarrista hagi pogut refer la formació, sinó que aquesta hagi enregistrat un tercer disc que ha de veure la llum durant els propers mesos. Encara no n'han decidit el títol, però ja n'interpreten en directe peces com "Vente conmigo", un híbrid de flamenc i ritmes llatins que ahir va desencadenar tota una festa a la platea del Teatre Auditori. Va ser un dels nombrosos temes inèdits desplegats per unas Migas que no es van oblidar del fons de catàleg en un passi on els apunts intimistes van conviure amb esclats de joia. "A gaudir!", havia proclamat la vocalista Alba Carmona tot just iniciat el concert. I és que de motius de celebració no en faltaven.

Sentiments en veu alta

 

ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN

Teatre Auditori, Granollers

23 de maig de 2015

D'explicar històries, Anna Roig ha passat a mirar endins, a explorar els seus propis sentiments i a donar-los forma de cançó. Ho ha fet amb un tercer disc, "Un pas i neu i un pas" (2014), de marcat to reflexiu. I a través de cançons que amaguen l'eufòria primaveral marca de la casa en favor d'un posat malencònic i d'acords menors en processó permanent. Va ser aquest mateix repertori el que ahir va dominar el passi que Anna Roig i L'ombre de ton chien van oferir a Granollers. Espectacle teatralitzat, foscor ambiental i il·luminiació expressionista per a acompanyar la Roig en una muntanya russa d'emocions de les que no deixen lloc a cap mena de treva. Inici a contrallum amb "Gare de Metz", les coses clares amb "Que bé, ser aquí", alguna mirada al passat -"Petons entre camions", "Je t'aime" o "Vendeuse de rires"- i final de seda amb "Févirer". I, ja en tanda de bisos, l'altra cara de la moneda. Els colors i la vitalitat d'una Roig que, ara sí, es va adreçar al públic per a presentar quatre peces entre les quals no hi van faltar "Bigoti vermell" ni aquella recreació de "Digue'm que m'estimes" (Els Pets) que fa petit l'original.

Detalls de gran valor

MISHIMA

Teatre Auditori, Granollers

6 de febrer de 2015

Mishima en un teatre. Entorn ideal per a potenciar aquells detalls que de vegades passen desapercebuts, sobretot quan la banda barcelonina actua en grans escenaris. Detalls com aquell esperit melodramàtic que els permet encadenar la malenconia de "No et fas el llit" amb el costumisme àcid d'"Els vells hippies". Detalls de gran valor que adquireixen, a porta tancada i sense cap més soroll de fons que els aplaudiments -quan calen-, la mateixa dimensió que els retalls spectorians de "Tot torna a començar", l'èpica torrencial d'"Els crits", la intensitat de "Miquel a l'accés 14" o l'electricitat de "La forma d'un sentit". Ho vaig dir una vegada i torno a insistir-hi. Podria veure'ls cada nit en directe i no cansar-me'n mai. Enormes.

Tal i com són

LOVE OF LESBIAN

Teatre Auditori, Granollers

31 d'octubre de 2014

Sol i re. Els dos únics acords sobre els quals s'aixeca "La niña imantada", una de les peces interpretades la nit passada per Love Of Lesbian. "Es pot fer moltíssim amb tan sols dos acords", sentenciava Santi Balmes després de trencar el gel amb el seu etern sentit de l'humor. Efectivament, dos únics acords poden edificar una gran cançó, de la mateixa manera que una caixa de cartró pot fer sortir de dins seu un zeppelin com el que ahir va sobrevolar l'escenari del Teatre Auditori. Moment àlgid d'un set teatralitzat on la banda barcelonina va interactuar amb personatges de tota mena, va mirar enrere amb la dosi justa de nostàlgia i va vèncer dimonis de tota mena a la vegada que el propi Balmes cantava des de l'interior d'una bossa de plàstic gegantina. Escenografia d'impacte, obra de Guillem Albà, per a un repertori que apuntava directament a les arrels creatives de la formació. A cançons que parlen de records -alguns eren reals, d'altres no-, de somnis i del pas del temps. I a una posada en escena que permet a Balmes i companyia defugir el circ dels macrofestivals i mostrar-se davant el seu públic tal i com són. Trencant el gel i sense necessitat de dir-ho tot pel seu nom. Envoltats de caixes de cartró i navegant per un oceà de metàfores. Però tal i com són.

Geni i ofici

ROSARIO

Teatre Auditori, Granollers

4 d'octubre de 2014

La vida de Rosario Flores no ha estat un camí de roses. En poden donar bona fe la seva penetrant mirada i el seu rostre de marcades faccions, ambdós erosionats però no pas vençuts per l'adversitat. En primer lloc, el pes d'uns cognoms que llueix amb orgull però que durant massa temps van eclipsar injustament el seu nom propi. En segon lloc, la pèrdua de dos dels seus éssers més pròxims en circumstàncies tràgiques i amb tan sols setmanes de diferència. Adversitats que Rosario ha vençut a través de la música. Adversitats que segueix vencent cada vegada que s'enfila a un escenari i evoca l'obra i la figura dels seus il·lustres progenitors. D'El Pescaílla, patriarca d'una rumba catalana que segueix fluint per les venes de la seva filla. I de Lola Flores, dama de la copla i referent per a un ventall d'artistes que engloba des de Pedro Almodóvar a Maria Rodés. Però sens dubte la menció més destacada és la que dedica al seu també desaparegut germà, Antonio Flores.

Un "No dudaría" que ahir va fer posar dempeus la platea sencera, tot emmarcant una de les postals definitives de la nit. Postals, en plural, perquè n'hi va haver unes quantes. La del pati de butaques gairebé transformat en una pista de ball. La dels incondicionals que es van acostar a l'escenari amb actitud reverencial. La de la dona que ballava descontrolada per les escales per a desesperació d'uns acomodadors que no s'acabaven de creure que aquell huracà estigués tenint lloc. I tot això amb una banda sonora on la rumba i el flamenc s'impregnaven de rock, blues i soul. De "Mi gato" a "Estoy aquí", i d'una relectura de "Paraules d'amor" -"¡Viva Serrat!", va proclamar entre aplaudiments- a l'èxtasi final de "Muchas Flores". "Des de ben petita vaig voler ser artista, i gràcies a vosaltres ho he aconseguit", va confessar al respectable. Doncs sí, on molts presumeixen d'art sense tenir-ne, Flores pot fer-ho amb totes les lletres. Perquè si l'art equival a geni i ofici, ella en va ben servida. Una artista de cap a peus.

Amb tots els honors

SÍLVIA PÉREZ CRUZ i RAÜL FERNANDEZ MIRÓ

Teatre Auditori, Granollers

17 de maig de 2014

L'espectacle més gran del món. L'expressió s'ha emprat centenars de vegades, sovint fruit de l'exageració o de campanyes de màrqueting poc imaginatives. En el cas de la unió que ens ocupa, si no podem parlar de l'espectacle més gran del món, com a mínim no ens quedarem curts. Perquè l'espectacle en qüestió són ells mateixos. Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró. La primera ha renovat el flamenc a partir d'estímuls múltiples i diversos, els d'una veu que sembla no conèixer límits. Com tampoc els coneix Fernandez. De l'herència hardcore dels 90 amb Corn Flakes a l'avantguarda independent sota l'alter ego de Refree, projecte de pop d'autor que admet poques comparacions. Ella té la veu i el drama. Ell, tot un arsenal de guitarres que conjuguen subtilesa amb tensió, esclat amb contenció i matèria orgànica amb electricitat.

Constants vitals de "granada" (2014, Universal Music), el primer disc que han interpretat, produït i signat a mitges, i d'un repertori que estripa i deconstrueix quinze estàndards aliens fins a fer-los totalment nous. Relectures realitzades des del respecte incondicional, però sense cap mena de por. "La Revolució dels Clavells", anunciava Pérez Cruz la nit passada, abans d'enfilar "Abril 74". La cançó de Lluís Llach despullada i reduïda a les cendres, punt de partida i declaració d'intencions al minut zero. I un tractament que aplicarien durant gairebé dues hores a originals de Violeta Parra -"Puerto Montt está temblando"-, Edith Piaf -"Hymne a l'amour"-, Albert Pla -una tríada encapçalada per "Papa, jo vull ser torero"-, Fito Páez -"Carabelas nada", tenyida de blues à la Bad Seeds- o un Enrique Morente -"Compañero" i "Que me van aniquilando", traslladades a un desert remot on Giant Sand conviuen amb Kyuss- a qui Fernandez reconeixeria com a influència cabdal en l'esdevenir de "granada".

Menció a part es mereixen "El cant dels ocells" -la serenor introspectiva d'un Johnny Cash crespuscular apoderant-se del cànon musical català, celebrant-ne l'essència i desproveint-lo de tota litúrgia- i "Pequeño vals vienés". El poema de García Lorca musicat per Leonard Cohen, elevat a passional orgia d'emocions i distorsions. Ja en tanda de bisos rebaixarien el dramatisme amb una lectura innocent i naïf del “Rehab” d’Amy Winehouse. Entrenyable divertiment enmig d'un torrent d’emocions que remuntaria amb “Mercè” de Maria del Mar Bonet i “Gallo rojo, gallo negro” de Chicho Sánchez Ferlosio. Punt i final amb la platea dempeus i aplaudint l'evidència extensa i sentidament. Sigui o no l'espectacle més gran del món, aquesta gira serà un dels grans esdeveniments musicals d'enguany. Clàssics amb tots els honors.

De 'Bon dia' a 'L'àrea petita'

ELS PETS

Teatre Auditori, Granollers

26 d'octubre de 2013

Van citar a Los Bravos (els patrons rítmics de "Black Is Black" al final de "Sembla estrany"), a The Who (l'inici d'"A preu fet", un dels seus temes recents, recorda al de "Baba O'Riley"), a Yes (una broma melòmana de Lluís Gavaldà), als Kinks (el riff de "You Really Got Me" al final de "Bon dia") i, més directament, a T. Rex (un cop finalitzada l'actuació, la banda sencera es va acomiadar del públic ballant mentre sonava "Get It On" pels altaveus). Sens dubte, Els Pets volen deixar clar que saben què fan, musicalment parlant, i que tot el seu discurs és fruit d'un procés d'aprenentatge amb la música com a columna vertebral. En realitat, res de tot això caldria. La seva etapa de maduresa -pràcticament, tot el que han gravat posteriorment a "Bon dia" (1997)- suposa un trencament amb tots els tics del Rock Català dels 90. Com també ho suposa el fet d'haver tocat a Londres i interpretat una versió de Billy Bragg a la tanda de bisos. O el de comptar amb un disc d'homenatge amb participació de bona part de l'escena independent catalana contemporània. Per si encara no n'hi hagués prou, el seu nou disc, "L'àrea petita" (2013, amb producció de Raül Fernández de Refree), els situa definitivament més a prop de Mishima que de Sopa de Cabra.

Però si hi ha una llosa que pesi és la d'aquell mal anomenat Rock Català. I de la mateixa manera que part del públic dels de Constantí no apreciarà cites com les d'ahir a la nit, una part també important del públic melòman d'aquest país encara és incapaç d'acostar-se sense prejudicis a la banda tarragonina. Tant els uns com els altres s'ho perden, i és el seu problema. Perquè a aquestes alçades Gavaldà i companyia tenen coses més importants en què pensar. Començant per un repertori que reivindica el present sense necessitat de mirar al passat. Com a mostra la vintena llarga de cançons que van interpretar la nit passada, gairebé la meitat de les quals eren del nou disc. La resta va centrar-se a reivindicar la citada etapa de maduresa -amb una atenció especial al lliurament immediatament anterior, "Fràgil" (2010)-, rescatant tan sols tres cançons del segle passat: "Bon dia", "La vida és bonica (però complicada)" i "S'ha acabat". I va ser aquesta última la que ens va recordar que ja a principis dels 90, mentre uns Lax'n'Busto pixaven fora de test a "Miami Beach", Els Pets tenien ben apreses lliçons com les de la New Wave o el pop de guitarres de l'altre costat de l'Atlàntic. I qui encara no se n'hagi adonat, que s'ho faci mirar.

Manifestacions

ALBERT PLA

Teatre Auditori, Granollers

1 de març de 2013

Albert Pla presenta "Manifestació" a Granollers. Una barreja de teatre, concert i monòlegs passats de voltes en què el de Sabadell passa d'una manifestació a una altra (de signe contrari), es perd enmig de càrregues policials i es mofa de tots plegats per a radiografiar els temps convulsos que estem vivint. El moment definitiu? L'escena en què Pla, amb aquella psicòtica expressió facial tan seva, interpreta un personatge obstinat a atracar bancs i, sobretot, matar polítics. Tot això, amb la platea aplaudint com si s'acabés el món i el morbo d'imaginar-me la cara que estaria posant en aquell precís instant el senyor alcalde, assegut dues files més endavant que servidor.

De 'Vostè és aquí' a 'Batiscafo Katiuscas'

ANTÒNIA FONT

Teatre Auditori, Granollers

19 de gener de 2013

Dues hores sense fissures. La primera meitat del set la van dedicar a interpretar sencer el seu darrer treball, un "Vostè és aquí" (2012) farcit de petites sorpreses. La segona, a repassar una discografia imprescindible per a entendre el pop cantat en català del que portem de segle. L'injecció d'adrenalina de "Wa Yeah" va posar dreta tota la platea. El final amb "Batiscafo Katiuscas" va ser gairebé èpic. I la posada en escena, sublim.

Audio: "Wa Yeah" - Antònia Font