La importància de passar-s'ho bé

CHRIS ISAAK
ALMA - Festival Jardins Pedralbes

Poble Espanyol, Barcelona

12 de juliol de 2023

"I'm having a good time", va anunciar Chris Isaak en un moment donat del concert que va oferir la nit passada al Poble Espanyol. Efectivament, el californià és un d'aquells músics que surten a l'escenari a passar-s'ho bé i que reivindiquen aquesta actitud com a base de tota una forma d'entendre la vida. Un apunt que possiblement fos anecdòtic quan l'autor de "Heart Shaped World" (1989) va començar a rodar pel món ara fa cosa de quatre dècades, però que cal valorar –i agrair- en un temps en què gairebé està mal vist fer música pel simple fet de gaudir de l'acte de fer-la –vaja, sense haver-la de justificar constantment amb pretensions de transcendència i adhesions incondicionals a la causa de torn-.

Les de Chris Isaak són cançons que poden arribar a fer molta companyia quan un es troba en hores baixes, però també són cançons per passar-s'ho bé. Per la seva lírica desplegada sobre paisatges sonors tan crepusculars com nocturns –puntualment desèrtics, sempre amb aquells acabats elegants de qui ha crescut escoltant als astres del country, del rhythm & blues i del primer rock'n'roll-, hi solen desfilar perdedors, cors trencats i ànimes deixades de la mà de Déu. Però qualsevol de les seves composicions és apta per ser degustada amb un bon còctel a la mà, ja sigui en la intimitat d'un club d'ambient lynchià o per refrescar-se en una càlida vetllada a l'aire lliure com la d'ahir, la seva primera visita a Barcelona en 13 anys i el tancament d'una breu gira estiuenca pel continent europeu.

Amb el suport de la seva banda de (gairebé) tota la vida –a destacar la presència del baixista tot terreny Rowland Salley-, Isaak va desplegar un repertori tan canònic com generós, repassant tot el gruix de la seva trajectòria –de "Somebody's Crying" a "Blue Hotel", de "Forever Blue" a "San Francisco Nights" i de l'eterna "Wicked Game" a un "The Way Things Really Are" evocador de la Nashville de sis dècades enrere, passant per un "Baby Did a Bad Bad Thing" més proper que mai a la font original, és a dir a John Lee Hooker-. Tot plegat, amanit amb cites ben triades –però innecessàries, tenint en compte el pes del cançoner propi- a mestres i referents com Roy Orbison ("Oh, Pretty Woman", "Only the Lonely") o Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love").

Va tancar amb una altra versió –una greixosa lectura d'"I'll Go Crazy", el clàssic de James Brown- un passi on tothom hi va poder trobar la seva cançó preferida, servit amb l'elegància d'un crooner dels de tota la vida i amb l'ofici d'un il·lustre veterà del rock'n'roll, passeig entre el públic inclòs a l'hora de cantar "Waiting" i "Don't Leave Me on My Own". Tan sols un apunt en negatiu: el so, escàs en volum i presència, que no va fer justícia a una actuació altrament immaculada. "We're gonna play with guts!", va declarar amb bon humor després de referir-se a la coincidència horària del seu concert amb el que l'ídol de masses Harry Styles oferia a escassos metres de distància. Sense cap mena de malícia, possiblement sense ser-ne ni tan sols conscient, acabava d'explicar la diferència entre la perdurabilitat i el cant de sirena.

David Crosby (1941-2023)

DAVID CROSBY
(1941-2023)

Va ser el juliol de 2005, si no em falla la memòria. I si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Crosby, Stills & Nash actuaven a Barcelona –mesos abans ho havien fet Crosby & Nash-. A l'escenari del Poble Espanyol i davant mateix dels nostres nassos –alguns encara no ens ho acabàvem de creure-, en carn i os la tríada que havia escrit alguns dels capítols essencials de la música contemporània –i sí, faltava la quarta part del tot, però a aquelles alçades ningú hagués gosat demanar res més-.

D'aquell concert recordo, més enllà d'una actuació certament memorable, la imatge de David Crosby passejant-se per l'escenari al seu aire, com si part d'allò que hi passava no anés amb ell però sense deixar mai de ser-hi present en cos i ànima. Esquivant de tant en tant a un Stephen Stills amb qui no semblava mantenir una sintonia gaire bona, però oferint sempre el seu millor somriure al respectable. Com aquell tiet entranyable que aprofita el descuit del pare o de la mare per buscar –i trobar- la complicitat del nebot. Així és com el recordo.

No em preguntin per què, però de tota la nissaga CSNY, Crosby sempre ha estat qui m'ha caigut més bé. No era el millor compositor de tots quatre –ni tan sols de tots tres-, i no descobrirem ara que l'home podia tenir els seus punts foscos, però per algun motiu em queia molt bé. I episodis com els seus comentaris fora de to (o no) durant l'actuació dels Byrds a Monterey, o el fet d'actuar amb Buffalo Springfield en aquell mateix festival sense haver avisat prèviament els seus companys, deixaven intuir un personatge tan lliure i genuí com aliè a dictats i convencions.

És prou conegut a aquestes alçades que tot plegat li va comportar l'expulsió del grup. També que la seva sortida va acabar essent positiva tant per ell com per als mateixos Byrds. Després va arribar la unió amb Stills i Graham Nash (i Neil Young). També una carrera solista poc prolífica però en tot cas rica en matisos, que va tenir com a punt de partida "If I Could Only Remember My Name" (1971), un primer àlbum on es feia acompanyar de bona part de la parròquia de Laurel Canyon (i rodalies). Entre els seus arguments, perles com "Music Is Love" o "Cowboy Movie". Crosby ha traspassat a l'edat de 81 anys. El buit que deixa és simplement irreparable. Se n'ha anat una part essencial de la història de la música.

Essències franceses al Poble Espanyol

Clémence Quélennec (La Femme).

EL FESTIVAL

Poble Espanyol, Barcelona

10 de juny de 2017

El que en països com els Estats Units és un fet absolutament normal, a la Unió Europea es manté com una de les grans assignatures pendents en matèria cultural: el foment i la consolidació de circuits que permetin als artistes dels diferents estats membres difondre la seva obra arreu del territori comunitari amb tota naturalitat. En l'àmbit musical, per exemple, no són poques les bandes i solistes que malgrat haver-ho petat a l'Estat espanyol són uns complets desconeguts més enllà de La Jonquera. I al revés: hi ha artistes francesos que congreguen multituds gens menyspreables en ciutats com Tolosa o Perpinyà, a pocs quilòmetres de les nostres fronteres, i que en aquest costat dels Pirineus tan sols sonen en boca de qui llegeix Les Inrockuptibles amb una certa regularitat.

És d'agrair doncs la celebració d'esdeveniments com El Festival, un certamen impulsat per la comunitat francòfona de Barcelona amb l'objectiu d'aplegar a la capital catalana una acurada selecció de noms que d'alguna manera o altra s'han fet un lloc a l'escena musical de les Gàl·lies. Una jornada que va celebrar la seva segona edició dissabte passat al Poble Espanyol i per on van desfilar noms tan potents com els de Cassius, La Femme o Wax Tailor, a més de figures emergents com Breakbot o Naive New Beaters. Van ser aquests últims els encarregats de trencar el gel quan el sol de la tarda encara apretava fort. Una tasca a priori gens fàcil però que els parisencs van solventar sense problemes amb tota una descàrrega d'indie pop de tall elegant amb acabats digitals.

Tot seguit va arribar el primer plat fort de la nit. La Femme vénen de Biarritz i la premsa especialitzada els ha situat a l'epicentre del que ja es coneix com a nova escena francesa. A data d'avui han lliurat dos discos llargs on les formes de la psicodèlia i el krautrock conviuen amb la frescor del pop d'estètica sixties. Venien a presentar el segon, "Mystère" (2016), però no es van oblidar de títols tan aplaudits com "Sur la planche" en un passi d'allò més dinàmic tant en l'aspecte sonor com en el visual: observar les robòtiques coreografies de la vocalista Clémence Quélennec a l'escenari és tot un espectacle en el millor dels sentits. Es van acomiadar assegurant que tornarien a visitar Barcelona durant el mes de setembre -i fins aquí van llegir, però la pista sembla prou clara-.

També la de Wax Tailor era una de les actuacions més esperades de la nit. El del productor és un dels noms més polifacètics de l'escena hip hop francesa, capaç d'alternar la vessant més clàssica del gènere amb passatges experimentals, apunts gens dissimulats de gèneres com el rock'n'roll o la psicodèlia -a la seva banda de directe hi figuren una bateria, una guitarra elèctrica, un violoncel i una flauta travessera- i fins i tot acurades aproximacions al trip hop. Ja fos en format experimental o amb les col·laboracions de diversos vocalistes i MC's, i reforçant sempre el seu discurs amb oportunes videoprojeccions, Tailor va oferir un dels passis més sòlids de la nit i va marxar mentre el respectable corejava en massa el seu "Que sera". Triomf absolut.

La recta final de la vetllada la va enfilar un pletòric Breakbot. Efectius jocs de llum com a revestiment per a un repertori que celebra la vessant més hedonista de l'electrònica, la de les nits que semblen eternes i les pistes de ball on tot pot arribar a ser possible. Amb dos àlbums al seu nom -el més recent, "Still Waters" (2016)-, l'alter ego de Thibaut Jean-Marie Michel Berland es postula com un ferm candidat a seguir els passos de Daft Punk o els també referencials Cassius, que van aterrar al Poble Espanyol en format DJ Set i van esdevenir el millor final de festa possible per a una nit d'allò més rodona.

Històric Young

NEIL YOUNG + PROMISE OF THE REAL
+ GARY CLARK JR.

Poble Espanyol, Barcelona

20 de juny de 2016

No deixa de resultar curiós que el disc en directe que Neil Young i Promise Of The Real acaben de treure del forn, un "Earth" (2016) farcit de connotacions ecològiques i mediambientals, tingui la mateixa denominació que Earth, els ambaixadors per excel·lència del post-rock més abrasiu i rocallós. Perquè la rendició oferta la nit passada de "Cortez the Killer", primer i únic bis de la vetllada, va fregar sobretot en els seus batecs finals la densitat estructural i la distorsió en fase terminal que sempre han caracteritzat la banda de Dylan Carlson. Que discursos com el d'Earth no es podrien entendre sense la influència de Young, és tan cert com que el canadenc mai s'ha conformat amb ser punt de referència per a incomptables gèneres, artistes i generacions, sinó que se'n retroalimenta per a acabar assolint i en molts casos fins i tot avançant per l'esquerra els seus alumnes més avantatjats.

Això últim ho saben prou bé Pearl Jam, però també uns Promise Of The Real amb qui Young ha consumat una unió ja indivisible. Un trident de guitarres, el que formen el canadenc i els germans Lukas i Micah Nelson -tots dos fills del llegendari Willie-, que es va manifestar aclaparador en cada descàrrega de força en expansió, en cada jam de dimensions còsmiques, en cada atac frontal a tres bandes. Els Nelson han trobat en Young un catalitzador, una ànima bessona amb dècades d'experiència acumulada que els ha ajudat a treure el millor que porten dins; i ell ha trobat en Promise Of The Real el millor complement possible per a la seva vessant més visceral. Si l'aparell elèctric que va mantenir-se a l'alça durant tota la segona part de l'actuació no va eclipsar els propis Crazy Horse, com a mínim no es va quedar gens curta. Qui ho havia de dir tan sols una hora abans, quan el canadenc enfilava tot sol la recta inicial del concert tot alternant el piano, la guitarra i fins i tot un harmònium en fràgils lectures d'"After the Gold Rush", "Heart of Gold", "The Needle and The Damage Done" o "Mother Earth".

Concert històric
Un cop culminada aquesta última peça tres actors disfressats de fumigadors van simular que ruixaven l'escenari mentre, ara sí, Promise Of The Real prenien posicions i l'engranatge sencer començava a bellugar-se al ritme d'"Out on the Weekend", "From Hank to Hendrix" o una dinàmica "Unknown Legend". "Alabama" va certificar el segell elèctric que acabaria definint el conjunt del passi, i una "Words (Between the Lines of Age)" en clau èpica i expansiva va obrir la porta a tot allò que vindria després, de "Love to Burn" a "Mansion on the Hill" i de "Revolution Blues" a una massiva "Rockin' in the Free World" que acomiadaria per la porta gran la branca central del repertori davant un respectable extasiat. Tot seguit, "Cortez the Killer" segellava definitivament un passi per a emmarcar.

Sense cap necessitat de proferir hipèrboles, el concert d'ahir ja es pot considerar històric. I no pas perquè Young sigui una de les llegendes del rock més cares de veure als nostres escenaris -tres visites en mig segle de trajectòria-, sinó per aquesta enèsima joventut que tot just acaba d'estrenar als seus 70 anys. Quan molts dels seus contemporanis pateixen sense remei el mal de l'autocomplaença, Young segueix injectant vida a un cançoner que cada nit cobra vida pròpia tot construint-se sobre la marxa, servint-se de la química escènica per a renovar-se diàriament damunt les taules i fent de cada interpretació un moment literalment únic i irrepetible. Assistir a una actuació del canadenc equival a presenciar en directe i viure al moment les gestes més èpiques del Dream Team. Amb una diferència, és clar, i és que Young sempre guanya.

Escalfant motors
Abans havia escalfat l'ambient el texà Gary Clark Jr. Tota una revelació del blues en la seva vessant més crua, va fer gala d'una tècnica extraordinària a les sis cordes sense caure en el virtuosisme insuls ni en l'exhibicionisme gratuït. Acompanyat d'una banda solvent, alternant el format cançó amb amplis desenvolupaments instrumentals i conjurant esperits com els de Hendrix o Jeff Beck, Clark va debutar als escenaris barcelonins amb un passi tan estrident com sobri: va estalviar-se les paraules -ni tan sols es va presentar ell mateix- i va deixar que parlés el repertori. Sàvia decisió quan un disposa d'arguments tan sòlids com la inicial "Bright Lights" -un dels grans artefactes en clau blues-rock publicats durant la present dècada- o aquell petit final de festa que va esdevenir "Don't Owe You a Thang". Desconegut pel gran públic però apreciat en cercles especialitzats i cotitzant a l'alça al món anglosaxó, el de Clark és un nom de cita obligada si es parla del blues contemporani. Tant de bo torni aviat com a cap de cartell i, si és possible, en una sala de dimensions mitjanes.

This year's model...

Elvis Costello.

Dies enrere em referia, tot parlant del concert de Rodriguez a Barcelona, a la gran massa de públic que hi va assistir moguda pel documental de torn. Gent que va als concerts perquè toca, com les masses que omplen cada estadi barceloní on toca Bruce Springsteen mentre figures de dimensions similars com Tom Petty o Neil Young són ignorades pel gran públic a la mateixa ciutat. I que consti, ho sabrà qui em conegui, que sóc un gran admirador tant de Rodriguez com d'Springsteen. Però és que hi ha coses que s'escapen a tota lògica possible. I una d'elles és que Rodriguez pengi el cartell de sold out al Poble Espanyol, mentre tot un Elvis Costello no aconsegueix omplir ni tan sols dues cinquenes parts del mateix aforament -avui s'ha confirmat que, per l'escassa venda d'entrades, el concert del britànic passa del Poble Espanyol, amb capacitat per a 5.000 persones, a la sala Razzmatazz, amb un aforament de 2.000 que encara no s'ha omplert-.

Repeteixo: sóc fan de Rodriguez. Però no em sembla lògic que convoqui a aquestes alçades més del doble de públic que Costello. Realment les masses tenen tan poc criteri com per moure's únicament a partir d'un documental amb final feliç i premiat amb un Oscar? No importa que Costello tingui una gran reputació en directe, a més d'una trajectòria musical molt més intensa, rica i sòlida que la de Rodriguez? I sí, això últim es deu a injustícies històriques i circumstàncies adverses que no han fet sinó perjudicar a Rodriguez. Però és el que hi ha: Costello porta més de tres dècades parint discos en molts casos canònics, Rodriguez -injustament i molt al seu pesar- no. I això vol dir, precisament, que si Rodriguez aconsegueix reunir 5.000 persones a Barcelona, no és gràcies als seus mèrits musicals -que també hi són, faltaria més-, sinó al hype. I això, si m'ho permeten, em sembla una falta de respecte més gran fins i tot que la ignorància i l'oblit que Rodriguez ha patit durant gairebé quatre dècades.

Al citat article, l'amic Maurici Ribera (The Missing Leech) explicava que havia conegut al concert del de Detroit una parella segons la qual Rodriguez es mereixia aquest èxit perquè era, textualment, massa bo per ser ignorat. No seré jo qui ho posi en dubte, ni molt menys. Però em pregunto si aquesta mateixa parella sap que Elvis Costello actuarà el proper 26 de juliol a Barcelona, i si també els semblaria prou bo com per no ignorar-lo si el descobríssin en qualsevol documental oscaritzat. Com no podia ser de cap altra manera, Costello tocarà per als quatre gats de sempre, el reduït públic que tenen aquesta mena de concerts en una ciutat on fins i tot The Who van haver de suspendre per la poca demanda d'entrades. I no, no el podrem escoltar al Poble Espanyol. Ens tocarà patir la calor asfixiant del Razz a mitjans d'estiu. I l'endemà no hi haurà cap mitjà de comunicació generalista parlant de l'esdeveniment de l'any. Però, els ho ben asseguro, es viurà una nit de rock'n'roll de les que no s'obliden.

El miracle de Rodriguez

RODRIGUEZ

Poble Espanyol, Barcelona

8 de juliol de 2013

Durant els darrers mesos he hagut d'aguantar que més d'un m'acusés d'haver-me apuntat al carro de Rodriguez a partir del documental de torn. Fins i tot em vaig reprimir a l'hora d'incloure "Cold Fact" (1970) en una llista dels meus deu discos preferits per no haver de justificar-me eternament. I és clar, entendran tots vostès que si poso el debut de Rodriguez entre els meus àlbums de capçalera, és pel significat que té per a mi. Un significat que un àlbum només pot adquirir quan l'has interioritzat durant força més temps del que ha transcorregut des de l'estrena de "Searching for Sugar Man" (2012). Vull dir-los amb això que vaig descobrir al de Detroit quan es van reeditar els seus dos discos ara fa cinc anys. I no vull que això sembli cap mèrit, perquè no ho és. Simplement m'agrada la música i em considero inquiet -en altres paraules, prefereixo consultar la premsa musical a devorar xafarderies de veïns en qualsevol xarxa social-, per això vaig descobrir Rodriguez de la mateixa manera que he descobert tants solistes i grups obscurs sobre els quals ningú ha rodat ni rodarà mai cap documental oscaritzat -i dels quals no hi ha, per tant, carro on apuntar-se-.

He explicat tot això -i perdonin l'excés de vanitat, però en aquest cas m'ha semblat necessari- perquè s'entenguin els motius pels quals no puc escriure objectivament sobre el concert de Rodriguez a Barcelona. Perquè sóc fan -encara que quedi malament dir-ho en una societat tan esnob que crucifica un artista quan la seva popularitat va més enllà dels quatre de sempre-. I perquè el d'ahir va ser per a un servidor l'esdeveniment musical de l'any. No parlo d'esdeveniment en el mateix sentit que ho fa a totes hores la premsa generalista -encara avui més fixada en el documental que en el propi concert-, sinó d'una nit que recordaré durant la resta de la meva vida. Perquè un no pot escoltar cada dia i de la mà del seu autor cançons que formaven part del seu adn des de molt abans que el cinema els fes justícia. I perquè, per molt que ara tots tinguem un blog on opinar i demostrar com en sabem d'allò que toca a cada moment, la música és una via d'expressió artística. I com a tal, la seva funció no és passar l'examen de la crítica -ni de cap blogger-, sinó transmetre emocions -per molt devaluada que estigui aquesta paraula en uns temps tan fastigosament pragmàtics com els que vivim-.

I sí, Rodriguez va desafinar quan cantava un tema de Frank Sinatra, i la seva veu no arribava als tons més elevats quan versionava a Little Richard. I se'l veia feble damunt l'escenari, a punt de fer 71 anys i amb la salut tocada per un glaucoma en estat avançat. I la peça mexicana amb què va obrir el set va sonar a espectacle de fireta. Però tot això són detalls menors. Perquè, tan bon punt va enfilar "Climb Up on My Music" i "Only Good for Conversation", la seva veu va exhibir la mateixa vitalitat amb què les va enregistrar fa més de quatre dècades. I sobretot perquè, amb documental o sense, un concert com el d'ahir era gairebé un miracle. I, creguin-me, tant de bo els miracles com aquest es realitzessin més sovint.

L'APUNT

Tot recordant la cancel·lació del concert de Rodriguez al passat Primavera Sound i el discutible mètode amb què l'organització va distribuir les localitats per l'ajornat esdeveniment, un podia imaginar-se que el públic assistent al Poble Espanyol seria del mateix color que el del festival. Però no va ser ben bé així. El fet que a fora s'arribessin a oferir 200 euros a canvi d'una entrada, fa pensar que més d'un habitual del Primavera devia adquirir la seva pensant en un posterior negoci especulatiu. O potser sí que bona part d'un públic aliè no només a aquest festival, sinó al circuit general de música en directe, havia adquirit al seu moment una entrada de dia amb la intenció de veure -que no escoltar, com deixava clar la xerrameca d'alguns- exclusivament a Rodriguez.

I no, això d'aliè no ho he dit gratuïtament: només així s'entén que el respectable en massa aplaudís amb entussiasme els tres o quatre temes més repetits al documental, però en canvi es mostrés fred davant perles tan precioses com "Forget It" o, fins i tot, una peça canònica de la música popular del segle passat com és "Love Me or Leave Me" -popularitzada entre d'altres per tota una Nina Simone-. Ja se sap, una cosa és anar a veure un documental perquè toca o a un concert per a poder-ho explicar l'endemà a la feina -o a Twitter, com tota la gent de les primeres files que estava més pendent del mòbil que del propi escenari-, i una altra és gastar-se els diners amb un article tan poc glamurós de cara a la galeria com és un disc. La pregunta és per què un públic a priori aliè al consum musical acut en massa a veure un documental sobre un músic injustament ignorat -i el venera com a un messies quan ve de gira-. La resposta, suposo, és una història com a mínim curiosa. I aquella sensació de justícia poètica i final feliç que tan bé llueix a la gran pantalla.

El que tota aquesta gent no té en compte, és que de casos com el de Rodriguez en va plena la història de la música popular, i no tots tenen la sort de protagonitzar un documental dècades després d'haver abandonat qualsevol esperança de prosperar en un negoci fet a mida dels depredadors sense escrúpols. La qual cosa vol dir que allà fora hi ha ara mateix música boníssima que malauradament es troba tan ignorada com la de Rodriguez al seu dia. I no cal anar-se'n a Detroit. Penso en gent com Dino Ratso o Sam Destral, dos dels personatges més peculiars que actualment piquen pedra als nostres escenaris. O en Maurici Ribera, que sota el nom artístic de The Missing Leech no aconsegueix sortir a la superfície a la seva pròpia terra, però és rebut amb els braços oberts per l'escena independent autòctona quan va de gira a Nova Zelanda -un país on, per cert, Rodriguez va ser tan popular al seu dia com a Sud-àfrica-. I no, cap d'ells ha parit una obra de l'alçada de "Cold Fact" o "Coming from Reality" (1971), però probablement mai sabrem de què haurien estat capaços si algú els hagués brindat l'oportunitat de provar-ho. Potser també els cal esperar quatre dècades -si encara es manté aquesta obsessió pel passat que actualment ens fa perdre el nord a tots-. Però, com en el cas de Rodriguez, aleshores ja serà massa tard i només podrem parlar d'allò que hauria pogut ser i mai va ser.

Llum, làsers i pop boirós

THE XX

Poble Espanyol, Barcelona

2 de maig de 2013

The XX van agafar l'electropop FM, el van tornar al laboratori subterrani d'on mai hauria d'haver sortit i, un cop passat pel seu prisma atmosfèric i boirós, el van lliurar novament a les masses encapçalant macrofestivals com el propi Primavera Sound. Que la cosa no és un hype ho deixen clar els dos discos publicats a data d'avui. I també posades en escena tan sòlides com la de la nit passada, on l'arsenal de llums, focus encegadors i làsers efectistes no tapava el més important de tot plegat: les cançons, que hi van ser i de quina manera. Llàstima que encara hi hagi qui va als concerts a parlar amb el veí, o a fer el ruc amb els amics per a immortalitzar el moment amb l'smartphone de torn. I llàstima que esdeveniments a l'aire lliure com el d'ahir hagin esdevingut imants per aquesta mena de públic. Tant se val. Ells s'ho van perdre.

De Bon Iver i Beth Orton

Divendres, 27 de juliol de 2012. Última hora de la tarda. Camino de pressa per la pujada que porta al Poble Espanyol, esquivant hordes de turistes i preguntant-me d'on poden haver sortit tants autobusos amb matrícules estrangeres. La veu de Neil Young ressona al meu ipod. "Keep on rockin' in the Free World...". I de cop em trobo de cara amb una llarga filera de persones que semblen esperar un plat de sopa calenta. Però no esperen cap plat de sopa calenta. Perquè amb la calor que fa, a ningú li ve de gust un plat de sopa calenta. I perquè tots tenen entrades pel concert de Bon Iver al Poble Espanyol. O sigui que automàticament jo passo a formar part d'aquell tot. Un tot que avança més lent que els trens de Rodalies els dies de tempesta. La qual cosa vol dir que m'estic perdent el concert de Beth Orton, telonera de luxe on les hi hagi. Les hordes de turistes segueixen caminant sense cap rumb definit i una dona encuriosida em pregunta qui toca. A jutjar pel seu domini del castellà, m'atreviria a dir que no és cap turista, o sigui que deu sentir-se tan perduda com jo enmig d'aquell camp de batalla improvisat. Li dic que toca Bon Iver i em fa repetir el nom. A la tercera entén que s'ha perdut alguna cosa i es limita a dir que no el coneix abans de marxar. I finalment entro al Poble Espanyol. Beth Orton encara està tocant i puc escoltar-ne unes quantes cançons. Brillant en tots els sentits. Ella sola, amb una guitarra acústica, enfrontant-se a les més de 4.000 ànimes que han esgotat les entrades. El problema és que la gran majoria d'aquestes ànimes es limita a parlar, cridar i passar olímpicament del concert. Quines coses, que el públic de Bon Iver no sembli saber qui és Beth Orton. I el que és pitjor, tampoc sembla importar-li. Ni sembla ser capaç de mostrar un mínim de respecte per a l'artista i per a qui la vol escoltar. Què hi farem. Sospitin quan vegin que es posen a la venda entrades VIP per al concert d'un tio que va compondre el seu primer disc aïllat en una cabana de fusta enmig dels boscos de Wisconsin. I siguin desconfiats quan de la nit al dia Bon Iver sigui capaç d'esgotar entre quatre i cinc milers de localitats en una ciutat on altres han hagut de suspendre concerts per manca de demanda. De cop i volta, Orton s'adreça al públic amb un "Thanks for listening" ("Gràcies per escoltar"). I ara sí, tothom aplaudeix. Ironies. I amb vint minuts de retard salta Bon Iver a l'escenari. Justin Vernon i cinc tios més. Una banda per la qual molts matarien. Precisió, rauxa i musculatura, però tot al seu moment. I Vernon que repassa els seus dos discos amb un posat segur, però flipant amb l'espectacle que suposa un Poble Espanyol ple fins la bandera. Dedica unes paraules a Beth Orton. Els mateixos que abans l'han ignorat, ara aplaudeixen. Més ironies. I el concert està prou bé, tot encaixa, però a mi em falta alguna cosa per arribar a l'èxtasi. Potser els temes nous em tiren enrere de vegades. Qüestió de gustos. Jo sóc més del primer disc que del segón. La cabana, jo vull la cabana. Un refugi on amagar-se del soroll i del món. I sobretot de les masses que van als concerts perquè toca.

Bon Iver: Justin Vernon i la seva ombra.

Beth Orton, brillant malgrat l'incòmode soroll de fons.

Audio: "Skinny Love" - Bon Iver

I finalment, els Beach Boys...

THE BEACH BOYS

Poble Espanyol, Barcelona

23 de juliol de 2012

Mike Love, Brian Wilson, David Marks, Al Jardine i Bruce Johnston. Els Beach Boys. O més ben dit el que queda d’ells, que no és poc tenint en compte l’historial de tragèdies familiars i batalles legals que acumula una de les nissagues més apassionants de la cultura popular del segle XX. El del Poble Espanyol era el segon concert del tram europeu d’una gira que celebra els 50 anys del grup que va posar banda sonora al somni americà -entès com a eterna successió de cotxes imponents, platges impol·lutes, deliciós menjar ràpid i noies en bikini- i va passar en tan sols quatre anys de “Surfin’ Safari” a “God Only Knows”. Dos títols que òbviament no van faltar al llarg de dues hores i quinze minuts en què els cinc supervivents -i els nou músics que els cobrien les espatlles- van donar arguments de sobra tant a qui ja se’ls carregava a priori, com a qui anava a passar-s’ho bé amb unes cançons que estan fetes precisament per això. 

Jo, personalment, em situo en aquesta segona categoria. Conscient que el temps no perdona a ningú -ni tan sols a qui esgrimeix l’edat d’un músic com a únic argument en contra seva- i que els propis Beach Boys són les principals víctimes de la seva turbulenta història, no esperava assistir ahir a cap revel·lació divina. Simplement volia escoltar en directe una sèrie de temes que formen part de la meva vida, i fer-ho de la boca d’una gent que m’ha acompanyat des que tenia onze anys. En altres paraules, volia emocions i en vaig tenir unes quantes. Una cosa que s’estila ben poc en uns temps en què tot assistent a un concert pretén ser un crític musical en potència i on de cara a la galeria queda més bé buscar tres peus al gat que deixar-se portar i emocionar-se amb la música. 

Dit això, i independentment que els Beach Boys mantinguessin o no el tipus -que el mantenien sense problemes, a excepció d’un Brian Wilson que de vegades semblava estar a qualsevol lloc menys en aquell escenari-, ahir a la nit vaig esbossar una bona pila de somriures. I, com tantes de les ànimes que m’envoltaven, vaig fer realitat un somni que m’havia semblat impossible durant tota la vida. I vaig tornar a aquella Califòrnia que no havia pogut trobar a Santa Monica ni a Malibu. La que només existeix als cristal·lins puntejos de guitarra de Marks i Jardine, a les harmonies vocals marca de la casa Wilson i a la veu eternament adolescent de Love. Només per això, i perquè després d’haver-los vist puc afirmar que el mite segueix del tot intacte, va valer la pena ser-hi.

Audio: "Don't Worry Baby" - The Beach Boys