Amb els seus penya-segats i la seva geografia extrema, Portbou és l'escenari perfecte per a la concepció romàntica del suïcidi. Però el suïcidi de Walter Benjamin no va tenir res de romàntic. Va arribar a l'estació de Portbou fugint de l'Alemanya nazi i de la França col·laboracionista de Vichy. Però entrar a Portbou el setembre de 1940 era sortir del foc per caure a les brases de l'Espanya franquista. Els agents que el van identificar tenien ordres de deportar-lo, però li van permetre fer nit al poble degut al seu complicat estat de salut. Era la nit del 26 de setembre i Benjamin, jueu i comunista a l'Europa més fosca, sabia que no hi havia res pitjor que la deportació. Per això va optar per a un suïcidi que va comentre a l'habitació número 4, a la segona planta de l'Hotel de Francia, un edifici convertit actualment en una finca particular. Les seves restes descansarien durant tot el decurs de la II Guerra Mundial al nínxol número 563 del cementiri de Portbou. Un cop finalitzat el conflicte, les autoritats franquistes van dipositar-les a la fossa comuna del propi cementiri. Dècades després, amb la democràcia ja recuperada i davant la impossibilitat d'identificar les restes de Benjamin, el consistori va erigir una làpida a mode de monument funerari. Des de 1994, el monument
Passatges, de l'escultor israelià Dani Karavan, recorda la figura de Benjamin al mateix penya-segat sobre el qual es troba el cementiri.
 |
| L'antic Hotel de Francia, on va morir Benjamin, al número 5 del carrer del Mar. |
 |
| El nínxol 563 (detalls obviats per respecte a la família que l'ocupa actualment). |
 |
| La làpida de Walter Benjamin. |
 |
| El monument Passatges, erigit el 1994 en memòria de Benjamin. |
"La història no és només la dels triomfadors, dels dominadors, dels supervivents, és primàriament la història del sofriment del món" (Walter Benjamin).
