 |
| Nisio, durant la seva actuació a la NAUB1. |
El vallesà
Nisio és tot un veterà de la rumba catalana. Porta dècades dedicant-s'hi, tot i que mai ho ha fet de manera professional. Durant els darrers anys, s'ha envoltat d'una banda formada per joves músics que han donat una nova forma al seu repertori. I la seva actuació a la NAUB1 va suposar, ahir a la tarda, un dels plats forts de la Diada de la Rumba impulsada a Granollers per Brubaker i FORCAT. La rumba té aquestes coses. No importa l'edat d'un músic, se l'escoltarà si té coses a dir. Perquè la veterania pot ser un grau, i perquè és un gènere amb la música com a únic argument i on factors com l'edat, l'aparença o el look són totalment secundaris. El mateix passa amb el blues (fixin-se en casos com els de
Seasick Steve o
T-Model Ford), el jazz i qualsevol gènere que no sigui el pop o el rock. En aquests darrers dos àmbits passa tot el contrari. No hi trobaran cap Nisio (ni cap Seasick Steve), perquè són gèneres creats per una indústria que, com la del cinema o la de la moda, necessita nodrir-se constantment de rostres joves. Fixin-se sinó en grups tan solvents musicalment com uns
Arctic Monkeys als seus inicis, i en com es parlava més de la seva curta edat que del que deien les seves lletres. En altres paraules, cap músic que practiqui rock a l'edat de Nisio tindrà una oportunitat com la que sí que tindria si toqués rumba o jazz -a no ser que tingui una carrera ja consolidada-. I sí, hi ha excepcions com la de
Rodriguez però, no ens enganyem, la seva història no fa més que refermar una realitat: que mentre la música de veritat no té edat, el rock i el pop han esdevingut productes manufacturats -de fet, ja van néixer com a tals- on qui tingui més de 35 anys i encara no s'hagi estrenat ja pot anar dedicant-se a una altra cosa.
