 |
| L'Alt Empordà, amb la Jonquera al centre, des del Fort de Bellegarde. Gener de 2023. |
"Aquesta és la història / d'un que volia ser ocell / Volia saltar muntanyes / i amb els arbres barallar". Amb aquests versos comença
"El vol de l'home ocell", la peça més reconeguda del repertori de
Sangraït i una de les composicions més emblemàtiques i definitives del rock cantat en català. Una
power ballad de les que fan punts i a part, i un cant a totes aquelles ànimes lliures i rebels que no encaixen en l'estretor de les normes i convencions socials, les mateixes que anhelen volar en un món que massa sovint obliga a tocar de peus a terra.
"Això no és cap joc / Deixeu-me volar / Jo sóc lliure de fer el que vulgui / No em prengueu la llibertat", declara en un moment donat la lletra de la cançó.
Escoltar
"El vol de l'home ocell" sempre m'ha fet venir al cap la imatge dels turons i els boscos de l'Albera, a tocar de la Jonquera, d'on era originària l'enyorada banda empordanesa. Un procés que dies enrere vaig realitzar en sentit contrari tot contemplant l'Albera i la Jonquera des del Coll de Panissars, i més concretament des del Fort de Bellegarde, en terme municipal del Pertús –de seguida em van venir al cap la línia d'harmònica i l'arpegi de guitarra-. A pocs metres de la fortalesa hi ha la imponent i misteriosa Torre de Panissars, amb el cementiri del mateix nom al seu costat. Arribat aquest punt, el paisatge em va tornar a suggerir una peça del primer àlbum de Sangtraït,
"Els senyors de les pedres" (1988), en aquest cas la que el titula. Si l'art és producte del seu entorn, a la música dels empordanesos s'hi aprecien ressons de l'Albera.
 |
| La Torre de Panissars. |
 |
| El Cementiri de Panissars, amb la torre al fons. |
