Ressons de l'Albera

L'Alt Empordà, amb la Jonquera al centre, des del Fort de Bellegarde. Gener de 2023.

"Aquesta és la història / d'un que volia ser ocell / Volia saltar muntanyes / i amb els arbres barallar". Amb aquests versos comença "El vol de l'home ocell", la peça més reconeguda del repertori de Sangraït i una de les composicions més emblemàtiques i definitives del rock cantat en català. Una power ballad de les que fan punts i a part, i un cant a totes aquelles ànimes lliures i rebels que no encaixen en l'estretor de les normes i convencions socials, les mateixes que anhelen volar en un món que massa sovint obliga a tocar de peus a terra. "Això no és cap joc / Deixeu-me volar / Jo sóc lliure de fer el que vulgui / No em prengueu la llibertat", declara en un moment donat la lletra de la cançó.

Escoltar "El vol de l'home ocell" sempre m'ha fet venir al cap la imatge dels turons i els boscos de l'Albera, a tocar de la Jonquera, d'on era originària l'enyorada banda empordanesa. Un procés que dies enrere vaig realitzar en sentit contrari tot contemplant l'Albera i la Jonquera des del Coll de Panissars, i més concretament des del Fort de Bellegarde, en terme municipal del Pertús –de seguida em van venir al cap la línia d'harmònica i l'arpegi de guitarra-. A pocs metres de la fortalesa hi ha la imponent i misteriosa Torre de Panissars, amb el cementiri del mateix nom al seu costat. Arribat aquest punt, el paisatge em va tornar a suggerir una peça del primer àlbum de Sangtraït, "Els senyors de les pedres" (1988), en aquest cas la que el titula. Si l'art és producte del seu entorn, a la música dels empordanesos s'hi aprecien ressons de l'Albera.

La Torre de Panissars.

El Cementiri de Panissars, amb la torre al fons.

Car Wheels on a Gravel Road

Avinyonet de Puigventós, abril de 2022.

Rodes de cotxe en una carretera de grava. Un d'aquells paisatges on el temps sol passar més a poc a poc i les dinàmiques solen ser unes altres. A la fotografia, un camí rural a Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà), amb els Pirineus al fons –darrere de tot, el Canigó nevat-. Sonant de fons, "Car Wheels on a Gravel Road" (1998), l'àlbum que va elevar Lucinda Williams fins al panteó dels més grans de la música d'arrel nord-americana. A cavall del Sud i el Midwest, l'Empordà amb tota la seva immensitat.

Discos Quim

Discos Quim, a la plaça de l'Ajuntament de Figueres, abril de 2022.

Si el comerç local és un d'aquells factors que determinen l'essència i la identitat d'una ciutat, Discos Quim és un d'aquells establiments que a dia d'avui diferencien Figueres d'altres capitals de comarca com ara, posem per cas, Vic, Ripoll, Olot o Granollers. Una botiga de discos de les de tota la vida que es manté oberta malgrat tot. I que es troba situada al bell cor de la seva ciutat, a la mateixa plaça de l'Ajuntament, venint-nos a recordar que hi va haver un temps en què aquesta mena de comerços ocupaven un espai de centralitat en aquest món nostre cada dia més devorat pel seu propi pragmatisme. Discos Quim i les persones que la regenten són, més que uns supervivents, uns superherois. Una mostra de com, de vegades, la fidelitat a un mateix pot imposar-se amb èxit als cants de sirena del mercat i les seves tendències. I una aturada obligada per a qualsevol melòman de base que visiti la capital de l'Alt Empordà i vulgui tornar a casa amb material de primera.

Terra de Vents

La fugida cap a la natura com a metàfora de la recerca d'un món millor, però també de la pròpia llibertat. Ho cantaven Sangtraït a la peça que titulava el seu segon àlbum, "Terra de Vents" (1990). El cant de qui fuig de la ciutat a la recerca d'un indret gairebé mitològic, on pot sentir-se lliure perquè tot és possible, i on el fum urbà deixa pas a un cel blau i una herba que creix salvatge. Una de les grans perles del repertori de la banda de la Jonquera, "Terra de Vents" es pot entendre també com un cant a les bondats paisatgístiques i ambientals de l'Empordà i més concretament de la serralada de l'Albera. A la fotografia, l'Alt Empordà amb l'Albera al fons, vistos des del Castell de Sant Ferran de Figueres. Terra de Vents, abril de 2022.

Megmao

MEGMAO
Concert en streaming a La Sala Online

Estudis Music Lan, Avinyonet de Puigventós

14 d'abril de 2022

La Sala Online és un projecte que va néixer durant el confinament d'ara fa dos anys amb l'objectiu de mantenir viva la música en directe a través de l'streaming. Una iniciativa pròpia d'aquells dies incerts que s'ha acabat consolidant a hores d'ara com una empresa de llarga durada, emetent setmanalment una actuació des dels estudis Music Lan d'Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà). Ahir vaig tenir el gust d'asseure'm al sofà que els seus promotors reserven cada dijous perquè s'hi assegui un periodista musical i segueixi el concert no pas des de l'altre costat de la pantalla, sinó literalment a tocar dels mateixos músics.

To plegat em va permetre descobrir la proposta de Megmao, una jove banda sorgida de la sempre efervescent escena de Vilanova i la Geltrú i encapçalada per Jordi Megmao, veterà de formacions com The Bongo Experience. L'acompanyen en aquesta aventura músics de llarga trajectòria com l'harmonicista Xiscu Rubio (La Golden, Noctämbuls), amb qui va actuar la nit passada amb format de duet. I amb un repertori de versions tan ben triades com ben executades, que van anar de "Cover Me Up" (Jason Isbell) a "Heaven" (Depeche Mode) o "Blackbird Song" (Lee DeWyze), assenyalant les coordenades per on podria transitar el cançoner propi en el qual Megmao ja ha començat a pensar.

El concert d'ahir es troba disponible a Youtube.

Platja d'Aro, setembre de 2020

Encant decadent, bellesa singular.

El que avui coneixem com a Platja d'Aro es va desenvolupar urbanísticament a partir del boom turístic dels anys 60, i va viure la seva època de màxima esplendor entre les dècades dels 70 i els 90. Actualment segueix essent un dels principals nuclis de turisme tant al Baix Empordà com al conjunt de la Costa Brava, però l'arquitectura de bona part de les seves edificacions remeten a temps més aviat pretèrits. Platja d'Aro és una ciutat viva, sobretot en temporada alta, però té un encant decadent que li atorga un aire d'allò més singular.

Blocs d'apartaments que al seu dia podien semblar futuristes, avui es perfilen com a testimonis de temps llunyans en què el turisme tal i com l'hem acabat entenent tot just començava a prendre forma. Discoteques tancades i locals encara en actiu invoquen els dies en què els controls d'alcoholèmia no es trobaven encara a l'ordre del dia i la normativa viària era més permissiva amb qui optava per divertir-se de nit desplaçant-se amb transport privat. També els temps en què la pressió veïnal no havia desterrat bona part de l'oci dels centres de les ciutats.

D'altra banda, rètols i llums de neó anunciant que un pot prendre's un cubata a mitja tarda o menjar-se una pizza abans d'anar a dormir sense sortir del mateix local es perfilen, a aquestes alçades, com a símbols de resistència davant la rigidesa de les administracions a l'hora de tolerar determinades activitats d'oci. Més encara, no cal dir-ho, en un context de crisi global en què l'emergència sanitària s'està aprofitant des de dalt com a pretext per carregar-s'ho tot. Que un d'aquests locals disposi d'una figura a escala gairebé real d'Elwood Blues donant la benvinguda als seus clients, li atorga un aire encara més únic i entranyable.

Un bloc d'apartaments d'estètica futurista en temps passats.

ASSAC, un clàssic de l'oci nocturn empordanès. 

Elwood Blues rebent la clientela d'un pub restaurant.

Pub, discoteca i restaurant, tot en un.

Dijous Sant a Verges

Representació de la Dansa de la Mort, la nit passada a Verges.

Circular de nit per les carreteres secundàries del Baix Empordà tot escoltant blues pantanós pot resultar una experiència gairebé mística. Si a sobre és la nit de Dijous Sant i el que sona pels altaveus són discos de Guadalupe Plata o Los Espiritus, la sensació és encara més intensa. Ahir vam anar a Verges a veure la representació de la Dansa de la Mort -a la fotografia-, un ritual que té les seves arrels en la tradició medieval de la Danse Macabre i que suposa un dels elements més fascinants del patrimoni cultural català.

Nick Cave - "From Her to Eternity" (1984)

Circular de nit per les carreteres secundàries de l'Empordà al ritme de "From Her to Eternity" (1984), de Nick Cave and The Bad Seeds, és una experiència digna de ser viscuda. De cop i volta i com per art de màgia, els camps adopten una estètica sinistra, els boscos esdevenen més misteriosos i inquietants que de costum, i les línies rectes d'asfalt semblen enllaçar directament amb la mitologia Southern Gothic que tant ha fascinat i influït a Cave. Si a sobre presideix la nit una lluna plena d'enormes proporcions i rogenques tonalitats, l'encanteri acaba de fer-se realitat.

Del Rosselló a l'Empordà

Cerbère.

Portbou.

Colera en primer terme. Al fons, el Cap de Creus, el Port de la Selva i Llançà.

Un passeig per l'antiga frontera. 21 d'agost de 2014.