L'Alt Empordà, Terra de Vents

Surto fora de la ciutat

Necessito respirar

Fugir d'aquí és la il·lusió

Ja estic fart d'estar pringat

Necessito llibertat

Fora d'aquí la trobaré

(Sangtraït)

Terra de Vents. El Far d'Empordà, juliol de 2025.

L'immens llegat de Quim Mandado

QUIM MANDADO
Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de l'Església, Granollers

24 d'agost de 2024

Quim Mandado, la veu i el baix de Sangtraït, repassant el repertori de la seva banda de tota la vida, també de Guardians - LGP, ahir a la nit a la festa major de Blancs i Blaus de Granollers, amb el suport del seu vell amic Joan Cardoner (guitarra) i dels seus fills, Ferran (guitarra) i Guillem Mandado (bateria).

De tota la plana major d'aquella mal anomenada escena que va ser el Rock Català dels 90, Sangtraït sempre em van semblar els exponents més sòlids i creïbles –Sopa de Cabra i sobretot Els Pets han tingut evolucions molt interessants, però a posteriori-. El seu repertori –hard rock i heavy metal dels de tota la vida- es podia entendre més enllà de l'etiqueta del moment, i encara avui es defensa sol.

Des d'aleshores, Mandado s'ha mantingut en un discret però honorable segon pla. Ha seguit fent música amb projectes diversos, però mai ha fet massa cas de dictats i tendències, i ni tan sols s'ha molestat a reivindicar amb veu massa alta un llegat que val molt més que un passi de mitjanit en una festa major –val a dir que bona part del públic sabia què anava a escoltar, i la resposta va ser molt més correcta del que sol ser-ho en aquesta mena de saraus-.

El cert és que costa escoltar cançons com "Inqui-missió" o "El guerrer" sense la bateria tot terreny de l'enyorat Martín Rodríguez. Ja no diguem "Els senyors de les pedres" o "El vol de l'home ocell" sense el saxo i l'harmònica del gran (en tots els sentits) Papa Juls (la seva funció a la banda mare anava molt més enllà d'"emprenyar els veïns"). Però són les seves cançons. I a aquestes alçades, un concert com el d'ahir és el més a prop de la font original que un pot arribar-se a trobar.

Una porta tancada

Una porta tancada al Fort de Bellegarde, amb tot el seu misteri i tot el respecte que imposa. La imatge torna a fer ressonar la música de Sangtraït, en aquest cas "La porta", la peça introductòria del quart àlbum d'estudi dels empordanesos, "Contes i llegendes" (1993). El Pertús, gener de 2023.

Ressons de l'Albera

L'Alt Empordà, amb la Jonquera al centre, des del Fort de Bellegarde. Gener de 2023.

"Aquesta és la història / d'un que volia ser ocell / Volia saltar muntanyes / i amb els arbres barallar". Amb aquests versos comença "El vol de l'home ocell", la peça més reconeguda del repertori de Sangraït i una de les composicions més emblemàtiques i definitives del rock cantat en català. Una power ballad de les que fan punts i a part, i un cant a totes aquelles ànimes lliures i rebels que no encaixen en l'estretor de les normes i convencions socials, les mateixes que anhelen volar en un món que massa sovint obliga a tocar de peus a terra. "Això no és cap joc / Deixeu-me volar / Jo sóc lliure de fer el que vulgui / No em prengueu la llibertat", declara en un moment donat la lletra de la cançó.

Escoltar "El vol de l'home ocell" sempre m'ha fet venir al cap la imatge dels turons i els boscos de l'Albera, a tocar de la Jonquera, d'on era originària l'enyorada banda empordanesa. Un procés que dies enrere vaig realitzar en sentit contrari tot contemplant l'Albera i la Jonquera des del Coll de Panissars, i més concretament des del Fort de Bellegarde, en terme municipal del Pertús –de seguida em van venir al cap la línia d'harmònica i l'arpegi de guitarra-. A pocs metres de la fortalesa hi ha la imponent i misteriosa Torre de Panissars, amb el cementiri del mateix nom al seu costat. Arribat aquest punt, el paisatge em va tornar a suggerir una peça del primer àlbum de Sangtraït, "Els senyors de les pedres" (1988), en aquest cas la que el titula. Si l'art és producte del seu entorn, a la música dels empordanesos s'hi aprecien ressons de l'Albera.

La Torre de Panissars.

El Cementiri de Panissars, amb la torre al fons.

Terra de Vents

La fugida cap a la natura com a metàfora de la recerca d'un món millor, però també de la pròpia llibertat. Ho cantaven Sangtraït a la peça que titulava el seu segon àlbum, "Terra de Vents" (1990). El cant de qui fuig de la ciutat a la recerca d'un indret gairebé mitològic, on pot sentir-se lliure perquè tot és possible, i on el fum urbà deixa pas a un cel blau i una herba que creix salvatge. Una de les grans perles del repertori de la banda de la Jonquera, "Terra de Vents" es pot entendre també com un cant a les bondats paisatgístiques i ambientals de l'Empordà i més concretament de la serralada de l'Albera. A la fotografia, l'Alt Empordà amb l'Albera al fons, vistos des del Castell de Sant Ferran de Figueres. Terra de Vents, abril de 2022.

Frank Vila (1962-2021)

FRANK VILA

(1962-2021)

Ha mort Frank Vila, guitarrista dels mai prou reivindicats Rockson. Potent banda de heavy metal formada a Figueres a finals dels 70, es va donar a conèixer amb el single "Herederos del rock" (1984) i va comptar a les seves files amb Martín Rodríguez i Cuco Lisicic, futurs bateria i guitarrista de Sangtraït i Sopa de Cabra, respectivament. El grup es va reunir breument a principis del segle XXI amb formació renovada –Vila i Rodríguez es mantenien a bord-. Durant els darrers anys, Vila havia participat en diversos projectes en àmbits com els de la música clàssica o l'experimentació sonora.

Saüc

Metal de Ponent.

La província de Lleida sol ser la gran oblidada del mapa cultural català, gran error quan les terres de Ponent solen donar sorpreses tan agradables com la que ens ocupa. Saüc és un quintet de Balaguer lliurat en cos i ànima al rock dur i el heavy metal de la vella escola. No s'inventen res, però allò que fan ho fan de fàbula. Es van formar a finals de 2017 i presenten ara el seu primer àlbum, un "Eterna" (2021) que hauria d'haver sortit l'any passat però s'ha acabat publicant amb retard a causa de l'omnipresent coronavirus.

Un dels primers avançaments del disc va ser una encertada versió d'"El guerrer", el clàssic de Sangtraït, amb participació del propi guitarrista de la històrica banda de la Jonquera, Josep Maria Corominas. Fins i tot tenen el detall de fer un homenatge al gran Papa Juls samplejant a mitja cançó la seva celebrada invitació a emprenyar els veïns i fotre canya per un tubo. Més enllà d'això, el plàstic va ple de reclams de pròpia autoria tan potents com "Morfina", "Harpia", "Arrels" o "Serem revolta", aquest últim amb participació dels sempre contundents Siroll.


Més informació:

Saüc  /  Pàgina web

Martín Rodríguez (1955-2020)

MARTÍN RODRÍGUEZ

(1955-2020)

A principis de la dècada dels 90, en plena febre d'allò que es va anomenar Rock Català, Sangtraït era l'únic grup de la seva generació que aconseguia incomodar els nostres professors quan els fèiem sonar al bus escolar anant d'excursió. El preferit de tothom era Papa Juls, per allò d'"emprenyar els veïns" i "canya per un tubo", però el més simpàtic era sens dubte aquell bateria que quan jo amb prou feina tenia ús de raó semblava un ancià, i darrerament semblava simplement etern. Malauradament no ha estat així. Descansa en pau, Martín Rodríguez. A reivindicar també la seva tasca prèvia amb Rockson i, durant els darrers anys, amb Barbablanca i Los Guardians del Pont.