Ressons de l'Albera

L'Alt Empordà, amb la Jonquera al centre, des del Fort de Bellegarde. Gener de 2023.

"Aquesta és la història / d'un que volia ser ocell / Volia saltar muntanyes / i amb els arbres barallar". Amb aquests versos comença "El vol de l'home ocell", la peça més reconeguda del repertori de Sangraït i una de les composicions més emblemàtiques i definitives del rock cantat en català. Una power ballad de les que fan punts i a part, i un cant a totes aquelles ànimes lliures i rebels que no encaixen en l'estretor de les normes i convencions socials, les mateixes que anhelen volar en un món que massa sovint obliga a tocar de peus a terra. "Això no és cap joc / Deixeu-me volar / Jo sóc lliure de fer el que vulgui / No em prengueu la llibertat", declara en un moment donat la lletra de la cançó.

Escoltar "El vol de l'home ocell" sempre m'ha fet venir al cap la imatge dels turons i els boscos de l'Albera, a tocar de la Jonquera, d'on era originària l'enyorada banda empordanesa. Un procés que dies enrere vaig realitzar en sentit contrari tot contemplant l'Albera i la Jonquera des del Coll de Panissars, i més concretament des del Fort de Bellegarde, en terme municipal del Pertús –de seguida em van venir al cap la línia d'harmònica i l'arpegi de guitarra-. A pocs metres de la fortalesa hi ha la imponent i misteriosa Torre de Panissars, amb el cementiri del mateix nom al seu costat. Arribat aquest punt, el paisatge em va tornar a suggerir una peça del primer àlbum de Sangtraït, "Els senyors de les pedres" (1988), en aquest cas la que el titula. Si l'art és producte del seu entorn, a la música dels empordanesos s'hi aprecien ressons de l'Albera.

La Torre de Panissars.

El Cementiri de Panissars, amb la torre al fons.

Fronteres (2)

Els Límits (La Jonquera), agost de 2015.

Si les diferències entre França i Espanya s'evidencien a l'antiga frontera entre Cerbère i Portbou, encara resulten més evidents en un altre pas fronterer, el que enllaça La Jonquera amb Le Perthus. Sobretot a la zona coneguda com Els Límits, la part de Le Perthus situada en territori espanyol i administrativament emmarcada al terme municipal de La Jonquera. És el propi traçat de la carretera principal el que divideix el territori d'ambdós estats: la calçada pertany a França, la vorera oriental a l'Estat espanyol. Si una persona es fa mal al damunt de l'asfalt, m'explicava un simpàtic comerciant, cal avisar els gendarmes. Ara bé, si l'incident té lloc a la vorera que passa just pel davant del seu establiment, la cosa passa a mans dels Mossos. Si entre Cerbère i Portbou són uns metres de terreny muntanyós els que separen Espanya de la resta d'Europa, a Le Perthus i La Jonquera parlem tan sols d'un pas de zebra.

Cinc dècades enrere, creuar aquesta distància insignificant implicava passar d'una república democràtica liberal a un estat governat per un règim feixista (o a la inversa). Actualment, implica saltar d'un estat que penalitza els prostíbuls i la publicitat d'alcohol i tabac (França), a un altre (Espanya) on la legislació en aquests àmbits és totalment oposada. En un costat del carrer, un petit cartell anunciant productes alcohòlics pot comportar una sanció. Just al davant, les tanques publicitàries de Ballantine's, Ricard i J&B donen la benvinguda al turista europeu i, de passada, atorguen un "valor afegit" a la marca España. Ja al nucli principal de La Jonquera, macroprostíbuls de dimensions tan descomunals com les de les àrees comercials i els aparcaments per a camions, acaben de rematar la feina.

La Jonquera és un lloc tan exagerat que sembla irreal. Una petita Tijuana mediterrània. Una mena de parc d'atraccions per a adults situat enmig del no res i envoltat de turons rocallosos que recorden la caràtula de "The Joshua Tree". Hi ha qui veu aquest municipi de 3.000 habitants com la ciutat del pecat -oblidant-se precisament d'aquests 3.000 habitants que no tenen cap culpa de viure en una de les principals entrades per carretera a l'Estat espanyol-. També hi ha qui hi veu oportunitats -comerciants amb bona vista i turistes amb ganes de gresca-. I jo, que contemplo des d'una altra perspectiva el concepte pecat -però a la vegada em faig càrrec que més enllà dels llums i les tanques publicitàries hi viu gent-, hi observo un encant decadent i fins i tot perillós. Un purgatori d'estètica kitsch on tot pecat pot esdevenir una simple transacció comercial si un porta prou diners a la butxaca. L'indret on molts turistes europeus es mostren tal i com són i fan allò que als seus respectius països no se'ls permet fer. El punt, en definitiva, on la condició humana celebra les seves misèries en lloc de negar-les.

La Jonquera.

Els Límits.