SAVAGES + A DEAD FOREST INDEX
Sala Apolo, Barcelona
18 de febrer de 2014
Ja era hora. Després d’una dècada de revival post-punk reduït a clons (generalment defectuosos) de Joy Division, per fi apareix un grup que va més enllà. Que s’escapa de la norma i aporta valors com espontaneïtat, imprevisibilitat o el més important de tot, personalitat. Amb cançons que defugen qualsevol fórmula o llibre d’estil. Amb una posada en escena on tot -foscor, fum, una inquietant il·luminació i uns moviments, els de Jehnny Beth, a mig camí entre el cel i l’infern- gira al voltant d’aquestes mateixes cançons. I transmetent aquella sensació de perill inherent al rock’n'roll. La mateixa que sembla haver-se esvaït en aquests temps de macrofestivals, polseres VIP i portals de venda d’entrades gestionats per entitats bancàries.
Sí, Savages també tenen quelcom de Joy Division -els balls puntualment epilèptics de Beth, el punteig de guitarra lovewilltearusapartià de “She Will”-, però la seva vocació incòmoda i el seu gust pel soroll, les atmosferes impenetrables i els ritmes hipnòtics les acosten més a discursos com els de Bauhaus, Sonic Youth, The Birthday Party, el Pop Group o Suicide -d’aquests darrers van rescatar la nit passada un “Dream Baby Dream” que igualava l’original en majestuositat i el superava en corrosivitat-. Una base rítmica frenètica com a columna vertebral, una guitarrista -Gemma Thompson- que edifica temes sencers a partir de feedback i distorsió, i una vocalista -Beth- tan polifacètica com carismàtica.
La d’ahir era la seva primera visita a Barcelona com a caps de cartell -havien debutat a la ciutat en un marc poc apropiat: un dels macroescenaris del passat Primavera Sound-. Una hora intensa -no hi va haver bisos: no calien- durant la qual van disparar projectils d’alçada com “Shut Up”, “Husbands” o “Hit Me”. I com qui anuncia que tot això només és el principi, es van acomiadar amb un tema nou i a data d’avui inèdit, “Fuckers”, culminat amb una orgia sorollista de les que posen les coses al seu lloc. Abans havien trencat el gel els australians A Dead Forest. Més tenebres i més distorsions, aquest cop canalitzades a través d’un duet de guitarra i bateria que beu tant del folk més fosc com del rock d’estètica noir. Seguidors de Nick Cave i la PJ Harvey més recent, es troben d’enhorabona.
 |
| Savages. |
 |
| A Dead Forest Index. |