Bobby Gillespie i Jehnny Beth

Beth i Gillespie, l'inici d'una bona sintonia.

Sens dubte ha estat una de les grans sorpreses d'aquest 2021, musicalment parlant. La inesperada unió de Bobby Gillespie i Jehnny Beth i el disc conjunt que han signat a mitges, "Utopian Ashes" (2021). Un àlbum que presenta al vocalista de Primal Scream molt més inspirat del que ho ha estat durant els darrers anys al capdavant de la seva pròpia banda –part de la qual ha participat a l'àlbum-, i que referma la líder de Savages com una de les criatures més inquietes i imprevisibles de l'indie britànic contemporani.

Tots dos, és clar, s'allunyen dels seus registres més evidents i confortables en una obra que apunta al pop més tardorenc i crepuscular. Diuen que s'emmirallen en discos de duets vocals com els de Lee Hazlewood i Nancy Sinatra, George Jones i Tammy Wynette, o Serge Gainsbourg i Jane Birkin, i alguna cosa de tots ells s'hi pot escoltar. El marc conceptual de l'àlbum és una relació de parella en fase terminal. Cançons que relaten el final d'una història en la ficció, però que alhora podrien estar marcant l'inici d'una relació professional i artística a llarg termini.

Jehnny Beth - "To Love Is to Live" (2020)

Quan Jehnny Beth es va aliar ara fa un any amb Johnny Hostile per facturar la banda sonora d'un documental sobre Chelsea Manning, en certa manera va venir a dir dues coses. La primera, que la seva amplitud de mires anava més enllà del post-punk directe i visceral de Savages –amb tota probabilitat, un dels grans exponents del gènere en el que portem de segle-. La segona, que no té pèls a la llengua a l'hora d'abordar a través del seu art tota una sèrie de temàtiques que si no són tabú sí que com a mínim solen resultar encara incòmodes per a bona part de l'audiència (blanca i heterosexual) que sol assistir a concerts de rock com els que ofereix la banda mare.

El seu primer disc en solitari, "To Love Is to Live" (2020) referma aquesta doble intenció a través d'una col·lecció de peces de format més tradicional que les que va enregistrar amb Hostile –"Xy Chelsea" (2019)-, però igualment allunyades dels paràmetres que havien encasellat la vocalista francesa –establerta al Regne Unit- com un dels grans referents del post-punk contemporani. L'àlbum en qüestió, de fet, té tant de post-punk com el debut en solitari de Neneh Cherry, per trobar un referent més o menys proper en termes conceptuals. Cançons que que agafen tot allò que els convé de registres com el jazz o el trip hop ("Flower"), arribant a trepitjar molt fort quan s'ho proposen ("Heroine"), i on Beth trenca convencions al voltant de conceptes com la sexualitat ("Innocence").

Johnny Hostile & Jehnny Beth

Jehnny Beth i Johnny Hostile.

El productor Johnny Hostile i la vocalista de Savages, Jehnny Beth, han sumat esforços enregistrant la banda sonora del documental sobre Chelsea Manning realitzat pel director Tim Hawkins. La cinta s'estrenarà properament sota el títol d'"XY Chelsea", i es centrarà en la figura de la soldat transexual de l'exèrcit nord-americà que va ser condemnada a 35 anys de presó per haver revelat informació militar a WikiLeaks -posteriorment va ser indultada per Barack Obama, però recentment ha tornat a ser detinguda al negar-se a declarar en contra de Julian Assange-. De la col·laboració entre Hostile i Beth en podem escoltar ja una peça, "Let It Out", que transita per les coordenades més fosques i boiroses del pop electrònic. Disponible a Youtube.

180dB

Fay Milton.

Unió transatlàntica d'alt nivell, la que han segellat Fay Milton i Ayse Hassan, bateria i baixista del quartet londinenc Savages, amb Meredith Graves i Nick Zinner, vocalista i guitarrista respectivament de les bandes novaiorqueses Perfect Pussy i Yeah Yeah Yeahs. El cas és que les dues primeres han començat un projecte paral·lel que han batejat amb el nom de 180dB, i l'han presentat amb un single on participen com a convidats Graves i Zinner. El resultat de la col·laboració és un tractat d'electricitat i mala llet titulat "Road Trip". Poden veure'n el videoclip a Youtube.

Primavera Sound 2016 (3)

PRIMAVERA SOUND 2016

Parc del Fòrum, Barcelona

3 de juny de 2016

Aproximar-se ahir a la tarda a l'esplanada gran del Fòrum suposava enfrontar-se a tota una cursa d'obstacles amb forma de marees humanes. Les que des de primera hora es van anar aplegant al voltant de l'escenari Heineken a l'espera que Radiohead hi oferíssin la seva primera actuació a la ciutat en vuit anys. La qual cosa va proporcionar a SAVAGES -que hi actuaven un parell d'hores abans- un envejable volum de públic. Sort o desgràcia? Una mica de tot, probablement. Perquè poques vegades han tingut les britàniques ocasió de presentar-se davant de tal multitud, però a la vegada és poc probable que molts dels que esperaven a Thom Yorke i companyia es recordin avui de l'huracà Jehnny Beth i aquella força de la natura anomenada Savages.

El quartet va sortir a totes i va saber aprofitar la immensitat del context per a oferir un concert massiu i expansiu, però sense perdre en cap moment la força en les distàncies curtes ni el seu inconfusible ganxo de garatge. Si "Adore Life" (2016) suposa la consolidació d'un discurs propi, el passaport cap a un terreny on tota comparació deixa de tenir sentit, a l'escenari es va acabar d'esvair qualsevol símptoma de dubte que encara pogués trobar-se en l'ambient. La base instrumental es va manifestar més letal que mai i Beth -novament amb un estil propi on ja no hi tenen cabuda els tics iancurtians- es va confirmar com la millor frontwoman de la seva generació. Cantant cada nota com si s'acabés el món, establint la comunió definitiva de ràbia i èxtasi, i gaudint d'allò més un moment que és seu perquè se l'ha guanyat a cop de suor, actitud i cançons memorables.

Ja fa anys que parlar de RADIOHEAD és com fer-ho dècades enrere de Pink Floyd. Els de Thom Yorke comparteixen amb els de Roger Waters una condició i una dimensió poques vegades conciliades. Les de dues bandes que han sabut esdevenir i mantenir-se massives sense renunciar a una vocació essencialment avançada. En el cas de Radiohead, però, encara hi podem afegir una tercera medalla: la de ser l'últim grup de rock de masses amb discurs propi i novedós -el que ha vingut després d'ells, agradi o no, són els Muse i Coldplay d'aquest món-. I una banda amb prou pes històric per a esdevenir tot un fetitxe de la generació dels macrofestivals: a diferència d'altres caps de cartell que actuen en escenaris similars, Yorke i companyia podien adreçar-se a la totalitat del respectable com a públic propi, inclosos els curiosos.

Per això es va donar una escena poques vegades observada en aquesta mena d'entorns: braços enlaire en els moments èpics, singalongs perfectament coordinats -tant en el clàssics com en l'abundant material recent- i silenci sepulcral en passatges tan majestuosos com "Karma Police" -si algú alçava la veu, la resta li reclamava silenci tal i com sol passar als concerts en sales, increïble-. Que ja en temps de descompte tornessin per a oferir un últim bis no hauria d'haver sorprès ningú. Ara bé, que aquest bis fos "Creep" -que rarament interpreten en directe malgrat ser la seva peça més universal- va arrodonir el passi fins a fer-lo un dels més especials de la història del festival. Aquells espetecs de guitarra, creguin-me, encara sonen més colpidors que les discografies senceres de sorollistes sense arguments, terroristes sònics de cap de setmana i bandes de metal amb barbes ben retallades.

L'espera, doncs, havia valgut la pena. Ara bé, qui vagi optar per agafar lloc a primera hora de la tarda i ignorar tot allò que passés en qualsevol altre racó del Fòrum es va perdre unes quantes coses interessants. Per exemple, la cançó pop artesana de tot un ROBERT FORSTER, que tornava a casa nostra pocs mesos després de la seva visita a la 2 d'Apolo, si bé aquest cop amb l'esquena ben coberta per una banda d'allò més solvent. O la unió de SELDA BAGCAN amb BOOM PAM. La primera, llegenda del folk turc, es va aliar amb els israelians, una banda de surf amb accent mediterrani, per a revitalitzar un repertori ric en color, textura i matís. Si el Parc del Fòrum es va inaugurar amb aquell invent anomenat Fòrum de les Cultures, aquest concert va atorgar molt més sentit al terme multiculturalitat que qualsevol pessebre concebut a les profunditats dels despatxos municipals.

I THE LAST SHADOW PUPPETS? Doncs el seu repertori és ideal per a auditoris però també pot funcionar a la perfecció en distàncies grans. Ho van deixar clar davant els milers d'ànimes que encara provaven d'assimilar la catarsi de Radiohead, amb un passi on cançons com "Standing Next to Me" van esdevenir més expansives i majestuoses que mai. L'única taca a l'expedient van ser els posats i la impostura d'Alex Turner, que per moments l'acostaven més a un Raphael de segona que no pas al jove Scott Walker a qui un dia va voler emular. Això sí, les fans incondicionals de les primeres files semblaven encantades i ell encara més. Ja ho cantaven The Jam: The public gets what the public wants.

El millor de cadascú

"Crec que la gent es porta millor a les sales de concerts que al carrer. (Els concerts) fan brotar el millor de cadascú. La passió i el desig de sentir-se vius, d'estimar i ser estimats". Jehnny Beth (Savages), en una entrevista publicada per Q a la seva edició de febrer.

Savages - "Adore Life" (2016)

Si el primer treball de Savages, "Silence Yourself" (2013), va suposar una revelació, el seu successor hauria de ser l'àlbum de la confirmació. "Adore Life" té prevista la seva sortida per al proper 22 de gener, i el que n'hem pogut escoltar fins ara apunta a noves textures, a un repertori que no renuncia a la intensitat del disc de debut però la canalitza a través de registres més introspectius. Si abans apuntaven a Joy Division, Banshees i companyia, ara eixamplen horitzons i refermen una veu pròpia que personalment em recorda les Sleater-Kinney de "The Woods" (2005). I això, d'entrada, només pot ser positiu.

Torna el perill

SAVAGES + A DEAD FOREST INDEX

Sala Apolo, Barcelona

18 de febrer de 2014

Ja era hora. Després d’una dècada de revival post-punk reduït a clons (generalment defectuosos) de Joy Division, per fi apareix un grup que va més enllà. Que s’escapa de la norma i aporta valors com espontaneïtat, imprevisibilitat o el més important de tot, personalitat. Amb cançons que defugen qualsevol fórmula o llibre d’estil. Amb una posada en escena on tot -foscor, fum, una inquietant il·luminació i uns moviments, els de Jehnny Beth, a mig camí entre el cel i l’infern- gira al voltant d’aquestes mateixes cançons. I transmetent aquella sensació de perill inherent al rock’n'roll. La mateixa que sembla haver-se esvaït en aquests temps de macrofestivals, polseres VIP i portals de venda d’entrades gestionats per entitats bancàries.

Sí, Savages també tenen quelcom de Joy Division -els balls puntualment epilèptics de Beth, el punteig de guitarra lovewilltearusapartià de “She Will”-, però la seva vocació incòmoda i el seu gust pel soroll, les atmosferes impenetrables i els ritmes hipnòtics les acosten més a discursos com els de Bauhaus, Sonic Youth, The Birthday Party, el Pop Group o Suicide -d’aquests darrers van rescatar la nit passada un “Dream Baby Dream” que igualava l’original en majestuositat i el superava en corrosivitat-. Una base rítmica frenètica com a columna vertebral, una guitarrista -Gemma Thompson- que edifica temes sencers a partir de feedback i distorsió, i una vocalista -Beth- tan polifacètica com carismàtica.

La d’ahir era la seva primera visita a Barcelona com a caps de cartell -havien debutat a la ciutat en un marc poc apropiat: un dels macroescenaris del passat Primavera Sound-. Una hora intensa -no hi va haver bisos: no calien- durant la qual van disparar projectils d’alçada com “Shut Up”, “Husbands” o “Hit Me”. I com qui anuncia que tot això només és el principi, es van acomiadar amb un tema nou i a data d’avui inèdit, “Fuckers”, culminat amb una orgia sorollista de les que posen les coses al seu lloc. Abans havien trencat el gel els australians A Dead Forest. Més tenebres i més distorsions, aquest cop canalitzades a través d’un duet de guitarra i bateria que beu tant del folk més fosc com del rock d’estètica noir. Seguidors de Nick Cave i la PJ Harvey més recent, es troben d’enhorabona.

Savages.

A Dead Forest Index.

Un passeig pel Primavera (1)

NEKO CASE. Grans cançons per a un escenari desproporcionat.

SAVAGES. Un grup de garatge en un escenari encara més desproporcionat.

DEGREASER. Rock'n'roll. I punt.

TAME IMPALA tocant davant d'una nòria.

MANEL. El firmament autòcton.

HOT SNAKES. Detroit i Orange County via San Diego.

La 'salvatjada' d'Oliver Stone

La narcomadrina Salma Hayek.

Diumenge a la nit. Surto del cinema i em sento com un estrany. Camino entre gent que torna a casa tapada amb banderes, samarretes i bufandes del Barça -alguna n’hi ha del Madrid, però són poques-. El seu equip -que també seria el meu si m’agradés el futbol- acaba d’empatar a casa amb l’etern rival, i alguns s’ho prenen més bé que d’altres. Jo segueixo anant a la meva. Els Who, Nirvana i els Neurotic Outsiders cremen el meu ipod mentre reflexiono sobre la pel·lícula que acabo de veure. L’última d’Oliver Stone. “Salvajes” (2012), adaptació a la gran pantalla d’un dels nombrosos volums de ficció que el sempre brillant Don Winslow ha dedicat a l’univers dels narcos mexicans i les seves connexions amb els baixos fons dels Estats Units.

Podria ser la continuació lògica de la seva obra totèmica. “El poder del perro” (2005). Brutal i realista crònica de gairebé tres dècades de lluita impossible contra el narcotràfic, els cártels que se’n retroalimenten i els seus tentacles geopolítics a escala global. “Salvajes” (2010) és la cara més o menys gamberra de la moneda. L’acció es desenvolupa en un altre univers, però en l’espai temporal immediatament posterior als fets explicats a “El poder del perro”. Tot i que aquí no hi ha vides al límit, tragèdies personals de dimensions èpiques ni decisions que poden canviar la història de països sencers, sinó dos surfistes californians que es forren venent herba fins que topen frontalment amb el cártel de Baja i s’adonen que estan més fotuts que un vegetarià en una fàbrica d’embotits.

El llibre és una passada, com no podria ser menys a mans de Winslow. La pel·lícula, per molt que el propi Winslow hagi posat cullerada al guió, és un desastre de cap a peus. Alteracions imperdonables de la sinopsi -només cap a la meitat hi ha algun moment aprofitable, però no pas memorable-. Uns personatges que al llibre acaben formant part del teu cercle social, però resulten al cel·luloide menys creïbles que un ministre del PP parlant d’economia -a excepció d’una oportuníssima Salma Hayek a la pell de la temible narcomadrina Elena-. I un final tan desconcertant com absurd: va ser Stone qui va voler fer Winslow content? O va ser a la inversa?

Tant se val, es podrien haver estalviat aquest final. De fet, es podrien haver estalviat tota la pel·lícula. Perquè fins i tot aquella estètica ultracaliforniana a mig camí entre la psicodèlia i el surf de cap de setmana té un regust de cartró-pedra més mullat que la bodega del Titanic. En definitiva, si volen un consell llegeixin el llibre. I no perdin de vista la seva preqüela, “Los reyes de lo cool” (2012), obra també de Winslow i de moment sense versió cinematogràfica -i que duri, vista l'experiència-. La tinc a les mans i crec que m’ho passaré tan bé com amb “Salvajes” -el llibre, no pas la pel·lícula-.

Savages

Gemma Thompson volia ser pilot d'aviació, i Jehnny Beth actriu. Però el destí les va fer coincidir als ambients artístics de Londres, i ara mateix són respectivament la guitarrista i la vocalista de Savages. Un quartet femení que s'està fent un nom a la capital britànica amb el beneplàcit de mitjans com The Guardian o Mojo. I el més important, ha aconseguit tornar al terme post-punk el significat que tenia abans d'esdevenir sinònim d'imitar malament a Interpol i, per extensió, a Joy Division. És cert que Savages poden recordar a Ian Curtis i companyia, però és més aviat a nivell visual. Musicalment es mouen per territoris més pròxims a Siouxsie and The Banshees, els primers PiL o la No Wave. Bateries que tronen, guitarres hipnòtiques, les línies de baix com a fil conductor i una veu sense domesticar. En breu editaran físicament el seu primer disc, ja disponible en format digital.

http://savagesband.com/

Audio: "Shut Up" - Savages