50 anys de "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player"

Un dels grans esdeveniments melòmans d'aquest 2023 serà sens dubte la culminació de la gira de comiat d'Elton John, una empresa tan mastodòntica com els preus de les entrades per poder veure el pianista britànic per últim cop en un escenari –a casa nostra té previst actuar els dies 22 i 23 de maig en un Palau Sant Jordi on ja ha protagonitzat més d'una vetllada memorable-. Doncs bé, la retirada de Reginald Kenneth Dwight es produeix justament a cinc dècades d'haver segellat un dels seus exercicis més memorables. Un any 1973 durant el qual va publicar amb nou mesos de diferència dues obres de l'alçada de "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player" i "Goodbye Yellow Brick Road".

D'aquest últim ja en parlarem quan sigui el moment –va sortir durant el mes d'octubre-. De "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player" en celebrem avui mateix el cinquantenari. Es tracta de l'àlbum de les eternes "Daniel" –l'emotiva carta d'amor a un germà o un amic que es recupera de les seqüeles de la Guerra del Vietnam- i "Crocodile Rock" –refrescant homenatge al rock'n'roll dels 50 i una de les melodies més addictives del catàleg d'Elton John i Bernie Taupin-. També de "Teacher I Need You", "Have Mercy on the Criminal" i "Midnight Creeper". Gravat al Château d'Hérouville amb Gus Dudgeon als controls, el títol –absolutament brillant- va sorgir d'una conversa entre John i Groucho Marx en una festa a casa de l'actor.

50 anys de "Honky Château"

No va ser la primera obra notable d'Elton John, però sí la que li va obrir de bat a bat les portes del mercat nord-americà i li va donar via lliure per esdevenir un dels artistes més massius de tots els temps. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Honky Château" (1972), el cinquè àlbum d'estudi del britànic i el seu primer número 1 a les llistes dels Estats Units. També un plàstic rodó de cap a peus, estilísticament variat però coherent, i amb algunes de les composicions més definitives del tàndem format per John i Bernie Taupin.

Batejat en honor del Château d'Hérouville, on s'havia gravat a les ordres de Gus Dudgeon, el disc comença amb els aires boogie woogie d'un "Honky Cat" on el piano de John sembla reptar per moments al seu bon amic i referent Leon Russell. La fràgil "Mellow" s'aproxima al country rock de la Costa Oest nord-americana on el londinenc havia picat pedra en anys anteriors. I després hi ha l'eterna "Rocket Man (I Think It's Going to Be a Long, Long Time)", aquella entranyable història de ciència-ficció cantada al ritme d'una de les balades més emocionants i memorables de tots els temps.