Gwenno

És increïble el llarg camí que ha seguit Gwenno Saunders -artísticament coneguda com a Gwenno- durant la passada dècada. De facturar hits de temporada -entranyables a aquestes alçades, però de temporada per naturalesa- amb The Pipettes, a esdevenir una de les veus més singulars del pop britànic. Els seus dos discos en solitari -"Y Dydd Olaf" (2014) i "Le Kov" (2018)- són col·leccions de cançons sofisticades, farcides de paisatges freds i textures oníriques que contrasten amb la senzillesa i la immediatesa de les Pipettes. Un cop de volant en clau inconformista -per a posar les coses encara més difícils a qui encara s'esperi d'ella allò que ja no pot ni vol oferir, ha adoptat el gal·lès com a llengua vehicular- que ara per ara ha donat dos capítols dignes d'emmarcar. Han passat quatre anys entre l'un i l'altre, la noia prefereix prendre's el seu temps i signar obres memorables abans d'anar amb pressa i satisfer únicament les pressions del mercat. Però tant de bo no haguem d'esperar tant per a poder escoltar el tercer.

Gwenno - "Y Dydd Olaf" (2014)

És probable que molts de vostès recordin The Pipettes, aquell girl group de Brighton que es va presentar com les noves Shangri-Las però es va quedar en un debut notable i un segon disc més aviat prescindible -això sí, "Pull Shapes" va ser un dels trencapistes definitius de la passada dècada-. Gwenno Saunders, membre del trio original coneguda aleshores com Gwenno Pipette, va abandonar el vaixell l'any 2010. Des d'aleshores s'ha mantingut en un discret segon pla, dedicant-se a tocar el sintetitzador i girant per tot el món com a acompanyant d'altres músics -entre ells, Elton John-. L'any passat va enregistrar el seu primer treball en solitari, signat simplement com a Gwenno, titulat "Y Dydd Olaf" i reeditat recentment per Heavenly Recordings, que n'ha ampliat la distribució a escala global. L'àlbum conté deu cançons, totes elles cantades en la llengua materna de Saunders -el gal·lès- i ubicades en unes coordenades sonores diametralment oposades al pop immediat de les Pipettes. Predominen aquí els microclimes freds, els passatges ambientals i uns acabats electrònics que poden recordar a The XX o La Roux. Una declaració d'intencions, i tot un tros de disc que referma i projecta el potencial de Saunders molt més enllà de la pista de ball.