Ensemble Topogràfic - "Llac" (2017)

Ensemble Topogràfic presentaven la passada tardor “Llac”, una peça on el duet format per la ballarina Anna Hierro i el músic -i explorador sònic- Carlos Martorell refermava la singularitat d’un discurs multidisciplinari ara per ara únic a les nostres latituds. La unió gairebé perfecta de so i moviment, on el primer és conseqüència del segon però el segon tampoc es pot entendre sense el primer. I una reflexió al voltant de les realitats paral·leles pròpies de l’era digital, les d’un món on el nostre dia a dia pot arribar a contrastar -i fins i tot xocar- amb allò que projectem -o volem projectar- a través de les xarxes socials.

“Llac” suposava un pas endavant per a Ensemble Topogràfic. I no tan sols pel fet d’aprofundir en la pròpia essència del projecte, sinó també perquè redefinia l’equilibri entre la seves vessants escènica i musical. Aquesta última acaba de veure la llum en format discogràfic. I si bé la dimensió sònica de “Llac” no es pot deslligar de la visual, escoltada de forma independent transporta a tot un univers paral·lel de cacofonies, sons d’ultratomba i paisatges de vegades onírics i d’altres claustrofòbics, agrupats en quatre seccions que responen a títols com “0x00000001”. El disc l’edita Memory No. 36, segell californià especialitzat en música experimental i avançada.

Originalment publicat a B-Magazine.

El colpidor mirall d'Ensemble Topogràfic

Foto Jordi Cabestany.

ENSEMBLE TOPOGRÀFIC

Sala Hiroshima, Barcelona

16 d'octubre de 2016

Si existeix una fina línia que delimita on s'acaba la música i on comença l'art sonor -o a l'inrevés-, Ensemble Topogràfic la traspassen constantment i amb la subtilesa de qui no entén tant de disciplines com d'expressivitat. Reduït ara a duet -la ballarina Anna Hierro i el músic i explorador sonor Carlos Martorell-, aquest col·lectiu que dos anys enrere va vincular so i moviment a partir de la interacció de música i dansa, acaba de presentar "Llac". Una peça que porta el concepte inicial un pas més enllà, tot introduint un arc argumental i una escenografia a un discurs que fins a data d'avui s'havia perfilat més descriptiu que narratiu. Es mantenen l'experimentació i la improvisació, però la vessant sonora esdevé part de la sinopsi i augmenta la interacció entre els actors escènics -Martorell es mou per l'escenari juntament amb Hierro-.

"Llac" parteix d'una de les grans contradiccions de l'era digital. La distància entre allò que una persona projecta als seus perfils socials i allò que és en realitat. Un mirall que de vegades ens retorna la imatge desitjada però en d'altres pot revelar colpidores realitats. Per això el llac titular exerceix com a mirall al llarg de tota la peça. Una arma de doble tall que en ocasions potencia la projecció de l'individu, en d'altres satisfà instints com la pròpia vanitat, i a la llarga acaba esdevenint tan letal com l'aigua sota la qual Hierro escenifica un ofec. Que tot seguit Martorell culmini l'escena fent-se un selfie amb el cadàver no deixa de ser el retrat més colpidor d'una era en què realitat i ficció es confonen en un oceà de zeros i uns.

Originalment publicat a B-MAGAZINE.

Recomanació: Ensemble Topogràfic presenten "Llac"

Foto Ensemble Topogràfic.

La dualitat entre allò que som i allò que projectem a les xarxes socials. La pressió pel fet de ser jutjats i aquells personatges ficticis que construïm al voltant de nosaltres mateixos per a presentar-nos des de l'entorn digital. Amb aquest punt de partida han elaborat ENSEMBLE TOPOGRÀFIC una nova peça, "Llac", que porta un pas més enllà la seva condició de col·lectiu multidisciplinari. Un nou esglaó conquerit per un discurs que trenca les barreres entre disciplines com la música i la dansa, i on el moviment és conseqüència del so però també a l'inrevés. La presentació oficial de "Llac" tindrà lloc els dies 14, 15 i 16 d'octubre a la sala Hiroshima de Barcelona. Més informació aquí.

Recomanació: Presentació Formes Diverses de Vida 2016

El festival FORMES DIVERSES DE VIDA enfila la seva segona edició amb vistes a consolidar-se com el gran aparador de la música i l'art emergents i d'avantguarda a les Terres de l'Ebre. La cita tindrà lloc els dies 22 i 23 de juliol a l'Antic Castell d'Amposta, però abans es presentarà a Barcelona amb una vetllada que promet ser d'allò més intensa. Ni més ni menys que Ensemble Topogràfic, Abobinable, Plom, Marina Herlop, Anur i Sara Fontan passaran el dissabte, 2 de juliol (20,30h.), per l'escenari del Freedonia. Més informació aquí.

Primavera Club 2015 (3)

Richard Dawson.

PRIMAVERA CLUB 2015

El Teatro Latino, Sala Apolo i La 2, Barcelona

25 d'octubre de 2015

Si Primavera Sound pot definir-se com el marc que encaixa el present de la música pop en un context històric, el seu germà petit podria ser un dels catalitzadors que desencadenen o acaben de consolidar aquest present. Una desfilada de noms majoritàriament obscurs -si bé en molts casos ja beneïts per la crítica especialitzada- que troben en un festival d'aquestes dimensions una porta d'accés no tan sols a nous públics sinó també a cartelleres com la del propi Primavera Sound. La qual cosa també es tradueix en positiu des de la perspectiva d'un melòman que per un preu més que raonable -25 euros l'abonament de tres dies- pot descobrir gairebé una cinquantena de propostes sense aglomeracions i des del caliu de les sales de petita i mitjana capacitat.

Per exemple, la jornada final del Primavera Club 2015 oferia al respectable la possibilitat de combinar en menys de tres hores -retallant per dalt o per baix quan hi obligaven les coincidències horàries, però en cap cas havent de prendre decisions dràstiques- l'avantguarda sonora i visual d'Ensemble Topogràfic, el folk-rock electrificat de Jilguero, el virtuosisme al piano de Lubomyr Melnyk -una proposta que tant pot encaixar als cercles experimentals com als de la música clàssica- i el post-punk gairebé lo-fi de Chastity Belt. Aquest va ser el recorregut d'un servidor -n'hi havia d'alternatius, és clar- abans d'acabar la jornada amb el folk avançat de Richard Dawson. Dels cinc noms que he citat, per cert, dos vénen de casa nostra -senyal inequívoc que la marca Primavera realment es creu l'efervescència i el talent autòctons-.

Personalment, va ser aquest últim qui més em va sorprendre. Probablement perquè encara no estava familiaritzat amb la seva obra -i això que, amb diversos discos publicats des de l'any 2007, era un dels artistes més veterans del cartell: queda clar doncs que al Primavera Club s'hi va sobretot a descobrir-, però també per la singularitat d'un discurs que posa al dia el folk britànic com no ho havia fet ningú des dels dies de Fairport Convention i companyia. Ho fa sense por, sense contemplacions i sense demanar un permís que francament no li cal. Interpretant cançons de taverna a la manera d'un Tom Waits o un Captain Beefheart. Amb nervi i visceralitat, a cappella o amb l'acompanyament d'una vella guitarra que literalment fa saltar espurnes. El seu concert va congregar un públic minoritari -la coincidència horària amb Algiers hi va tenir molt a veure-, però els rostres dibuixats pels presents en acabar evidenciaven que el lloc i el moment havien estat els adequats.

A nivell formal, Ensemble Topogràfic podrien trobar-se a les antípodes de Dawson. Sobre el terreny, però, els de les terres de l'Ebre es van mostrar ahir tan extrems com el de Newcastle. En menys de mitja hora van haver remogut tots els elements possibles. Harmonitzant so i moviment, reformulant per enèssima vegada un discurs en constant metamorfosi i generant en l'espai formes a priori impossibles. Les d'Anna Hierro, que va desafiar tota mena de lleis físiques i fins i tot biològiques per a tornar a fer del seu cos molt més que un instrument musical, tot un eix vertebrador i un punt d'equilibri entre les essències orgàniques i l'arsenal electrònic d'un combo sense límits.

Que l'eclecticisme és un dels punts forts del Primavera Club va quedar clar durant els escassos minuts de franja horària que van compartir Jilguero i Lubomyr Melnyk. Mentre els de Bellvitge injectaven electricitat bruta a un repertori que beu del folk-rock i el so Americana més galopants, l'ucraïnes va oferir tota una declaració d'amor a un instrument, el piano, que significa per a ell més de mitja vida. Alternant explicacions de caràcter didàctic, emotius monòlegs i, és clar, sentides interpretacions d'algunes de les peces amb què ha definit allò que ell mateix anomena continuous music. Un segell personal que va més enllà del virtuosisme gratuït -se'l considera com un dels pianistes més ràpids del món- per a obrir portes i descobrir nous paratges sonors.

I Chastity Belt? Doncs probablement el més fàcil seria despatxar-les dient que toquen malament. Que les de Seattle encara es mostren insegures amb els seus respectius instruments i que de tant en tant s'equivoquen en alguna nota. Això seria el més fàcil, sí, però també equivaldria a obviar el potencial melòdic d'unes cançons fresques com una rosa. Peces com "Drone" o "Cool Slut", tan irresistibles que han fet de les seves autores una de les grans revelacions d'aquest 2015. I tan infal·libles que funcionen en directe sense necessitat de grans lluïments. En certa manera, Chastity Belt són com The Shaggs fent versions de Dolly Mixture o de les Headcoatees. La manca de recursos tècnics és precisament part del seu irresistible encant. La resta, és clar, la fan les cançons.

Ensemble Topogràfic.

Jilguero.

Lubomyr Melnyk.

Chastity Belt.

Richard Dawson.

Trencant tots els esquemes possibles

Anna Hierro, ahir al vespre a la sala Hiroshima - Foto Edu Pérez.

ENSEMBLE TOPOGRÀFIC

Hiroshima, Barcelona

28 de juny de 2015

Ensemble Topogràfic és un projecte en constant transformació. Un col·lectiu multidisciplinari que ha donat forma a un discurs únic i singular a partir de llenguatges com la música, el so, la dansa o la improvisació, i que ha fet del moviment una de les seves raons de ser. Per això el seu repertori es troba en permanent mutació tant a nivell sonor com escènic, i per això cada actuació que ofereixen esdevé un pas endavant respecte a l’anterior. La d’ahir suposava la presentació oficial a Barcelona del seu disc de debut homònim, editat a principis d’aquest mateix any per Cydonia Records. Una ocasió especial que el combo de les Terres de l’Ebre va celebrar trencant una vegada més tots els esquemes possibles.

D’entrada, va sorprendre el format amb què van interpretar “Boira”, la primera de les dues construccions sòniques que integren l’àlbum -en el seu cas, parlar de peces musicals seria com reduir la Sagrada Família a la categoria de capella-. A banda i banda de l’escenari, Andreu Garcia i Carlos Martorell, a les guitarres i als aparells electrònics respectivament. A la part central, en canvi, ni rastre d’Anna Hierro, tercer component i element més visible de l’engranatge. Al seu lloc hi havia cinc ballarines que traçarien cinc itineraris diferenciats però complementaris. Cinc coreografies no establertes prèviament, i tan lliures com un discurs sonor que, novament, era fruit de la improvisació i no pas de cap partitura. Encara amb “Boira” com a marc de fons, les cinc convidades van abandonar l’escenari tot deixant pas a Hierro, que va marcar el ritme a cops de timbal i va cantar onomatopeies sobre capes i més capes de distorsió, feedback i overdrive.

Tot plegat havia estat el preludi d’un clímax iniciat durant els primers compassos de “Sediment”, amb Hierro ballant arreu de la sala, propulsada pel so i a la vegada modelant-lo per mitjà d’un sensor de moviment. Tot això, mentre Garcia i Martorell enllaçaven el post-rock amb l’electrònica de laboratori i els traços orgànics d’una guitarra espanyola en fase terminal. La mateixa que Hierro acabaria rascant durant un crescendo final d’allò més revelador. Novament, capes i més capes de soroll en expansió. I els dits de Garcia esquitxant de sang la seva guitarra elèctrica, gràfica representació de la intensitat assolida sobre el terreny.

PARAL·LELISMES
La presentació oficial d’“Ensemble Topogràfic”, el disc, s’havia d’haver dut a terme dos mesos enrere en un altre espai de la Ciutat Comtal, però un imprevist d’última hora va obligar el trio a cancel·lar l’esdeveniment i trobar un emplaçament alternatiu. Un contratemps que finalment es resoldria a les instal·lacions d’Hiroshima. Un espai artístic multidisciplinari, de vocació avantguardista i arriscada, valors que comparteix plenament amb els protagonistes de la vetllada. Però els paral·lelismes no s’acaben aquí. De la mateixa manera que el d’Ensemble Topogràfic, el d’Hiroshima està cridat a ser un d’aquells noms que marquin la diferència a la Barcelona contemporània. Un equipament que pot emmirallar-se en projectes europeus de referència i que per fi obre les portes a propostes fins ara orfes d’espais d’exhibició en condicions a casa nostra. Benvingut sigui.

Originalment publicat a Brubaker.

Recomanació: Presentació oficial del disc d'Ensemble Topogràfic

Amb un disc homònim que ja es pot considerar com un dels grans debuts d'aquest 2015 i una posada en escena de les que no deixen indiferent, Ensemble Topogràfic s'han confirmat com un dels projectes artístics més singulars, novedosos i atrevits de casa nostra. Un col·lectiu multidisciplinari integrat per músics electrònics, exploradors del so i una ballarina contemporània que no tan sols es mou al ritme de la música, sinó que transforma el seu cos en un instrument musical més per mitjà de sensors. Aquest diumenge, 28 de juny (19,30h.), duran a terme la presentació oficial del disc a la sala Hiroshima de Barcelona. Prometen sorpreses que faran la vetllada tan especial com imprescindible.

Ensemble Topogràfic (pàgina web)

Ensemble Topogràfic (entrevista a Brubaker)

Hiroshima (pàgina web)

Ensemble Topogràfic: “No establim cap distinció entre dansa i música”

Andreu Garcia, Carlos Martorell i Anna Hierro, un mostre de tres caps.
Foto Xavier Casanueva.

El seu àlbum homònim és un dels debuts discogràfics més sorprenents del que portem d’any. Però ells insisteixen que no són cap grup de música, i tenen raó. Ensemble Topogràfic és un col·lectiu multidisciplinari que ha acostat so i moviment des d’una perspectiva gairebé inèdita. Transformant el cos humà en instrument musical i traçant un cercle on música i dansa es retroalimenten mútuament. Ells mateixos ho van explicar durant una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.

Collage sonor

nuu + Shoeg + DPJ Dj's

Espai Erre, Barcelona

11 d'abril de 2015

Resulta significatiu que nuu escollíssin per a la seva presentació oficial un espai dedicat a la dansa -o, si ho prefereixen, un indret aliè als circuits habituals de música en directe-. Perquè malgrat fer cançons i haver editat un disc, la parella artística que formen Aida Oset i Guillem Llotje no acaba d'encaixar l'etiqueta de grup de música. Sí, hi ha les cançons, els instruments i la veu. Però per damunt de tot s'hi troba un background multidisciplinari i la visió de qui no observa el so com a eina sinó com a matèria primera. I la constant necessitat de crear, d'explorar i de transformar tot allò que tinguin a l'abast. Mesos enrere actuaven amb un grup de dansa, i per a la presentació d'ahir van comptar amb projeccions del col·lectiu d'artistes visuals Doppelgänger (Anna Oset, Sasha Stilmann i Irene Mancilla). Complement ideal per a un collage sonor on van ressonar Björk, Daughter o Mogwai, per posar tan sols tres exemples. Abans s'havia enfilat a l'escenari Shoeg -projecte personal de Carlos Martorell (Ensemble Topogràfic)-. Un mosaic de sons en metamorfosi permanent reforçat també per videoprojeccions etèries i oníriques. I un cop fetes les presentacions, Dulce Pájara de Juventud van allargar la nit en condició de dj's. Hi ha ocasions en què no es pot demanar res més. Tres de tres.

Ensemble Topogràfic

La bellesa del caos.

Tradicionalment hem entès la dansa com a conseqüència d’un impuls extern, sovint de caràcter sonor i més concretament musical. Doncs bé, també hi ha qui entén la pròpia música com a conseqüència de la dansa. Un cercle fascinant i fet realitat a mans del col·lectiu Ensemble Topogràfic. Col·lectiu, sí, perquè el componen dos músics i una ballarina, i perquè la seva necessitat expressiva és tan forta que no renuncien a cap disciplina artística que se’ls posi a l’abast.

Ensemble Topogràfic és de fet un monstre de tres caps, cadascun d’ells amb nom propi. Anna Hierro, ballarina contemporània forjada en institucions de renom com l’Institut del Teatre o el Mercat de les Flors; Andreu Garcia, músic de formació clàssica i vocació experimentadora amb passió per les arts plàstiques; i Carlos Martorell, explorador sònic format en els camps del jazz i la música electrònica, així com en l’àmbit audiovisual. Tres potències creatives reunides sota un únic paraigües.

Els seus espectacles són autèntiques orgies tant a nivell visual com sonor. Torrents elèctrics on ressonen el noise, el post-rock o l’electrònica més avantguardista, amb la figura de Hierro com a fil conductor: els seus moviments neixen amb la música, i a la vegada l’alimenten a través d’un sensor que transforma el cos de la ballarina en un instrument més. El resultat és una simfonia en constant metamorfosi, un mosaic lliure de partitures i coreografies preestablertes, un monument al caos i a la seva bellesa.

Ensemble Topogràfic