Harry Dean Stanton (1926-2017)

HARRY DEAN STANTON

(1926-2017)

En certa manera Harry Dean Stanton era com Philip Seymour Hoffman o John Goodman. Actors que no segueixen ni encaixen en cap dels patrons de la maquinària de Hollywood, eterns secundaris de pes que rarament salten a primera línia -Stanton ho va fer de la mà de Wim Wenders a "Paris, Texas" (1984)- però són capaços amb la seva sola presència d'arrodonir qualsevol metratge que requereixi els seus serveis. Ho sabien prou bé, en el cas que ens ocupa, Scorsese, Coppola, Stone, Peckinpah i sobretot David Lynch. Ho sabia també Tom Waits, qui una vegada va explicar això en una entrevista: "Harry Dean Stanton em va dir que havia trobat una còpia del meu primer disc en una via de tren. Estava al mig d'enlloc rodant una pel·lícula i va trobar aquell disc llençat sobre els carrils. I això em va agradar. Un lloc millor on acabar que no pas una cubeta de saldos d'una botiga de discos". Stanton va viure la seva vida al màxim, n'eren testimonis totes i cada una de les arrugues d'aquell rostre castigat i alhora agraciat per dècades d'experiència. I quan ja no havia de demostrar res a ningú es va despenjar publicant el seu debut discogràfic -"Partly Fiction" (2014)- a l'edat de 88 anys. Se n'ha anat una raresa en el millor dels sentits.

Vivint al màxim

Harry Dean Stanton al restaurant Dan Tana's de Los Angeles,
22 d'agost de 2013 - Michael Buckner / Getty Images.

Les arrugues, els pòmuls pronunciats, les bosses sota els ulls, la cabellera desendreçada, el gris de les seves celles i aquesta mirada que ha vist de tot. Harry Dean Stanton és una raresa. Un símbol de Hollywood que res té a veure amb l'oceà de banalitat en què ha desembocat gran part de l'star system contemporani. Etern secundari, actor de culte que defuig els focus principals però ha parlat de tu a tu amb els millors -de Jack Nicholson a Marlon Brando, d'Alfred Hitchcock a David Lynch i de Daniel Lanois a Bob Dylan-, no llueix el seu rostre de la mateixa manera que el de qualsevol tros de plàstic amb vocació d'ídol adolescent. Llueix molt més i molt millor, no cal dir-ho. Perquè cada arruga, cada cabell blanc i cada cicatriu equivalen a experiència, ofici i, sobretot, una vida viscuda al màxim. Així ha estat des que va debutar davant les càmeres a mitjans dels 50. I així segueix essent en ple 2014, any en què ha presentat el seu debut dicogràfic amb 88 hiverns a l'esquena. "Partly Fiction" (Omnivore Recordings), es titula. Dotze versions de clàssics de la música nord-americana, despullades, austeres i tan expressives com les seves interpretacions cinematogràfiques. La fotografia que encapçala aquest text, obra de Michael Buckner, il·lustra una entrevista publicada aquest mes per la revista Uncut. Il·lustra una vida sencera, de fet. La que el propi Stanton explica al llarg de tres pàgines tan intenses com la seva trajectòria.