HARRY DEAN STANTON
(1926-2017)
En certa manera
Harry Dean Stanton era com Philip Seymour Hoffman o John Goodman. Actors que no segueixen ni encaixen en cap dels patrons de la maquinària de Hollywood, eterns secundaris de pes que rarament salten a primera línia -Stanton ho va fer de la mà de
Wim Wenders a
"Paris, Texas" (1984)- però són capaços amb la seva sola presència d'arrodonir qualsevol metratge que requereixi els seus serveis. Ho sabien prou bé, en el cas que ens ocupa, Scorsese, Coppola, Stone, Peckinpah i sobretot
David Lynch. Ho sabia també
Tom Waits, qui una vegada va explicar això en una entrevista:
"Harry Dean Stanton em va dir que havia trobat una còpia del meu primer disc en una via de tren. Estava al mig d'enlloc rodant una pel·lícula i va trobar aquell disc llençat sobre els carrils. I això em va agradar. Un lloc millor on acabar que no pas una cubeta de saldos d'una botiga de discos". Stanton va viure la seva vida al màxim, n'eren testimonis totes i cada una de les arrugues d'aquell rostre castigat i alhora agraciat per dècades d'experiència. I quan ja no havia de demostrar res a ningú es va despenjar publicant el seu debut discogràfic -
"Partly Fiction" (2014)- a l'edat de 88 anys. Se n'ha anat una raresa en el millor dels sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada