Amado Jaén (1949-2023)

AMADO JAÉN
(1949-2023)

Ens ha deixat Amado Jaén, baixista de Los Diablos. No crec que a aquestes alçades encara quedi res per escriure sobre la seva cançó més popular, "Un rayo de sol", de la qual ell mateix havia adaptat la lletra –el compositor era el francès Daniel Vangarde-. Poca cosa s'ha escrit en canvi sobre obres com "¡¡Oh, diablos!!", el segon àlbum del grup barceloní.

Publicat el 1970, coincidint amb l'escalada d'"Un rayo de sol" a les llistes d'èxits –la cançó formava part de l'elapé del mateix títol, editat l'any anterior, però la seva popularitat va motivar-ne la inclusió també al plàstic que ens ocupa-, el treball s'emmirallava en registres com el beat britànic, el rhythm & blues de filiació mod o fins i tot la psicodèlia més assolellada de la Costa Oest nord-americana.

Parlem del disc de "Cada día más", amb aquella guitarra carregada de fuzz i aquell ganxo melòdic evocador d'uns Kinks, uns Monkees o fins i tot uns Byrds. Dels aires malencònics d'"El tiempo pasa", amb aquell teclat que podia recordar a uns Zombies. I d'un "Oh, oh, nada más" que era pur Merseybeat. Tot això, per no parlar d'una de les millors caràtules discogràfiques del seu temps en aquestes latituds nostres.

Per cert, un detall que hauria de ser anecdòtic però no ho és en absolut. Que a finals de 2002 haguessin de venir Jarvis Cocker i el recentment desaparegut Steve Mackey de Pulp a punxar "Un rayo de sol" en una desapareguda sala de Barcelona perquè una part de la generació indie d'aquest país nostre –que cadascú posi aquí el nom que més li convingui- descobrís una banda com Los Diablos, diu molt de la mena de lloc on vivim.

Jarvis Cocker & Chilly Gonzales - "Room 29" (2017)

El Chateau Marmont no és tan sols un dels hotels més elegants de Los Angeles, és també un escenari emblemàtic de la història de la cultura pop. I no tan sols per la gran quantitat de figures i celebritats que s'hi han allotjat al llarg de les dècades, sinó també per episodis tan sonats com aquell en què els components de Led Zeppelin es van dedicar a conduir motocicletes pels seus passadissos. Jarvis Cocker hi va pernoctar durant la branca californiana de la gira de reunió de Pulp, i l'estada el va inspirar a fer el millor que podria fer a aquestes alçades d'una carrera per ara immaculada. Compondre tota una col·lecció de cançons majúscules amb l'hotel de torn com a marc de fons i unes cotes de sensibilitat i savoir faire que l'acosten a grans arquitectes del pop com Bacharach o Rodgers i Hart. Un àlbum, "Room 29" (2017), que signa a mitges amb el pianista Chilly Gonzales, còmplice de luxe en un plàstic tan atemporal com l'entorn que l'ha inspirat.

Eren altres temps

Jarvis Cocker boicotejant l'actuació de Michael Jackson als Brit Awards de 1996.

El temps passa volant. No hi vaig caure al seu moment, però resulta que setmanes enrere es commemorava el vintè aniversari d'un dels moments més definitius de la història dels Brit Awards. Aquell en què Jarvis Cocker, aleshores líder de Pulp, envaïa l'escenari durant l'actuació d'un Michael Jackson que ni tan sols s'immutava davant d'aquell intent de sabotatge. L'escena, sens dubte la més recordada d'una gala on Oasis van esdevenir els grans triomfadors, tenia lloc pocs mesos després que la banda de Sheffield lliurés una de les obres capitals no tan sols de la seva discografia sinó de la dècada aleshores en curs, un "Different Class" (1995) que havia patit la mala sort de coincidir en el temps amb "(What's the Story) Morning Glory" (1995). Sigui com sigui, eren altres temps i la música alternativa tenia associats uns valors i una manera de fer.

Dies enrere vaig visionar aquella escena a Youtube. I una cosa va portar a l'altra: després d'entretenir-me amb els videoclips de rigor ("Common People", "Babies", "Disco 2000"...), vaig arribar a una de les multitudinàries actuacions que els propis Pulp havien realitzat durant la gira de reunió d'ara fa cinc anys. El fet de veure els britànics fent-se un bany de masses i recreant fites passades en un escenari de dimensions descomunals, em va fer venir al cap el seu pas pel Primavera Sound 2011. I de passada em va recordar els motius pels quals vaig abandonar aquell concert abans d'hora: massa gent, massa instagramers, massa parafernàlia i, en definitiva, massa de tot per al meu gust. Va ser arribat aquest punt quan em vaig preguntar què li hauria semblat tot allò al Jarvis Cocker irreverent de 1996. I francament, alguna cosa em fa pensar que no li hauria agradat gaire.