(1949-2023)
Ens ha deixat Amado Jaén, baixista de Los Diablos. No crec que a aquestes alçades encara quedi res per escriure sobre la seva cançó més popular, "Un rayo de sol", de la qual ell mateix havia adaptat la lletra –el compositor era el francès Daniel Vangarde-. Poca cosa s'ha escrit en canvi sobre obres com "¡¡Oh, diablos!!", el segon àlbum del grup barceloní.
Publicat el 1970, coincidint amb l'escalada d'"Un rayo de sol" a les llistes d'èxits –la cançó formava part de l'elapé del mateix títol, editat l'any anterior, però la seva popularitat va motivar-ne la inclusió també al plàstic que ens ocupa-, el treball s'emmirallava en registres com el beat britànic, el rhythm & blues de filiació mod o fins i tot la psicodèlia més assolellada de la Costa Oest nord-americana.
Parlem del disc de "Cada día más", amb aquella guitarra carregada de fuzz i aquell ganxo melòdic evocador d'uns Kinks, uns Monkees o fins i tot uns Byrds. Dels aires malencònics d'"El tiempo pasa", amb aquell teclat que podia recordar a uns Zombies. I d'un "Oh, oh, nada más" que era pur Merseybeat. Tot això, per no parlar d'una de les millors caràtules discogràfiques del seu temps en aquestes latituds nostres.
Per cert, un detall que hauria de ser anecdòtic però no ho és en absolut. Que a finals de 2002 haguessin de venir Jarvis Cocker i el recentment desaparegut Steve Mackey de Pulp a punxar "Un rayo de sol" en una desapareguda sala de Barcelona perquè una part de la generació indie d'aquest país nostre –que cadascú posi aquí el nom que més li convingui- descobrís una banda com Los Diablos, diu molt de la mena de lloc on vivim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada