La crítica el va castigar al seu moment. Un fet comprensible tenint en compte que no es tractava d'un àlbum convencional sinó d'una banda sonora, i que com a tal requeria un format propi alhora que atorgava al seu autor certes llicències i certes llibertats que fins aleshores no s'havia permès a l'estudi –i parlem d'algú que s'ha caracteritzat per haver fet sempre i seguir fent a data d'avui allò que li dona la gana, i només faltaria que hagués de ser d'una altra manera-. En tot cas, el temps li ha acabat donant la raó de forma incondicional.
Avui fa 50 anys que Bob Dylan va publicar "Pat Garrett & Billy the Kid" (1973), banda sonora de la pel·lícula del mateix títol dirigida per Sam Peckinpah –estrenada un parell de mesos abans-, western crepuscular i revisionista on el de Duluth actuava en un repartiment encapçalat per James Coburn i Kris Kristofferson. Parlem de l'àlbum de la totèmica i eterna "Knockin' on Heaven's Door", però també d'instrumentals tan preciosos com "Cantina Theme (Workin' for the Law)" o "Turkey Chase" –amb aquell deliciós aire hillbilly que avançava per l'esquerra a tota la generació del country rock-. També de les tres variacions del tema "Billy".
Com a curiositat, Dylan va deixar gravades diverses maquetes de temes inacabats durant les sessions de l'àlbum, Dues d'aquelles peces van ser recuperades i completades dècades més tard per Old Crow Medicine Show, que van acreditar el de Duluth com a coautor. Es tracta de "Rock Me Mama", rebatejada com a "Wagon Wheel" i inclosa al debut homònim del grup (2004), i de "Sweet Amarillo", inclosa a "Remedy" (2014). Encara com a curiositat, el bateria de la mateixa banda, Jerry Pentecost –qui encara no formava part del grup al moment de gravar aquests àlbums- és l'actual bateria de Dylan al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.