"Sicario: Day of the Soldado" (2018)

Benicio del Toro en un fotograma de "Sicario: Day of the Soldado".

A aquestes alçades no és cap disbarat afirmar que Sicario podria ser al setè art allò que les novel·les de Don Winslow són a la literatura de ficció. Una mirada sense embuts a la lluita contra el narcotràfic que té lloc a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Dos bàndols -els càrtels de la droga i les diferents agències governamentals nord-americanes; en tots dos àmbits solen haver-hi també faccions enfrontades entre elles- i una guerra on tot s'hi val perquè no hi ha bons ni dolents. Així ho va obervar Winslow i així ho ha observat Stefano Sollima -qui relleva Denis Villeneuve com a director a la nissaga cinematogràfica- a "Sicario: Day of the Soldado" (2018), segon lliurament del que ja es perfila com una sèrie -en aquesta segona part queden uns quants ítems per resoldre-. Repeteixen Josh Brolin i Benicio del Toro al capdavant d'un repartiment que aquesta vegada prescindeix d'Emily Blunt. I l'acció s'endinsa tant a l'interior de Mèxic com al fons més obscur de les misèries que la corrupció, el narcotràfic i la manca de perspectives vitals desencadenen en ambdós costats de la frontera. Un thriller coral que comença a ritme frenètic i acaba malament, molt malament, però és que d'això es tractava.

Joel i Ethan Coen - "Hail, Caesar!" (2016)

La sinopsi de "Hail, Caesar!" (2016, estrenada a casa nostra com "Ave, César!") gira al voltant del solucionador de problemes d'un gran estudi cinematogràfic durant els anys 50 (Josh Brolin), així com del segrest d'una de les grans estrelles d'aquest mateix estudi (George Clooney) a mans d'una tropa tan entranyable com pintoresca. Dit això, el cert és que l'última obra de Joel i Ethan Coen bé podria tractar el dia a dia d'un realitzador, un productor, un operador de càmera o d'una diva del setè art durant els dies daurats de Hollywood. La història és el de menys en una cinta que funciona com a comèdia àcida -amb aquells apunts protosurrealistes marca de la casa- però sobretot com a homenatge als dies en què el cinema equivalia més a artesania que a miracles digitals.

De la mateixa manera que "Inside Llewyn Davis" (2013) s'endinsava al Greenwich Village del revival folk, "Hail, Caesar!" es passeja per la fàbrica de somnis que va ser Hollywood a mitjans del segle passat. I ho fa saltant d'un gènere a l'altre, anant com qui no vol la cosa del western al drama costumista i del musical al cinema negre. Recorrent a l'autorreferència per a rodar -i mostrar els resultats del rodatge- tal i com es feia quan decoradors, coreògrafs, intèrprets i especialistes feien la feina que dècades més tard desenvoluparien els equips d'efectes especials. Amb "Hail, Caesar!" no tan sols han segellat els Coen un altre dels grans títols de la seva filmografia. Han lliurat una declaració d'amor al setè art a l'alçada d'Alejandro González Iñárritu i el seu "Birdman" (2014).