La sinopsi de "Hail, Caesar!" (2016, estrenada a casa nostra com "Ave, César!") gira al voltant del solucionador de problemes d'un gran estudi cinematogràfic durant els anys 50 (Josh Brolin), així com del segrest d'una de les grans estrelles d'aquest mateix estudi (George Clooney) a mans d'una tropa tan entranyable com pintoresca. Dit això, el cert és que l'última obra de Joel i Ethan Coen bé podria tractar el dia a dia d'un realitzador, un productor, un operador de càmera o d'una diva del setè art durant els dies daurats de Hollywood. La història és el de menys en una cinta que funciona com a comèdia àcida -amb aquells apunts protosurrealistes marca de la casa- però sobretot com a homenatge als dies en què el cinema equivalia més a artesania que a miracles digitals.
De la mateixa manera que "Inside Llewyn Davis" (2013) s'endinsava al Greenwich Village del revival folk, "Hail, Caesar!" es passeja per la fàbrica de somnis que va ser Hollywood a mitjans del segle passat. I ho fa saltant d'un gènere a l'altre, anant com qui no vol la cosa del western al drama costumista i del musical al cinema negre. Recorrent a l'autorreferència per a rodar -i mostrar els resultats del rodatge- tal i com es feia quan decoradors, coreògrafs, intèrprets i especialistes feien la feina que dècades més tard desenvoluparien els equips d'efectes especials. Amb "Hail, Caesar!" no tan sols han segellat els Coen un altre dels grans títols de la seva filmografia. Han lliurat una declaració d'amor al setè art a l'alçada d'Alejandro González Iñárritu i el seu "Birdman" (2014).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada