Ella Ella

Determinació i desvergonyiment.

Les cançons dels barcelonins Ella Ella evoquen referents pretèrits i discursos que ja s'havien pogut escoltar abans, però ho fan amb prou determinació i amb prou desvergonyiment per sonar fresques i, en bona mesura, novedoses. Exercicis de techno pop hereus de l'era post-punk i amb una lírica que parla de l'ara i l'aquí, que conviden a ballar però també a reflexionar, i que són capaços de fer somriure l'oient fins i tot quan li canten veritats incòmodes.

Ella Ella són Jaime Espinosa (sintetitzadors) i Marina Serra (veu, sintetitzadors). El primer és un veterà de projectes com Kazuality, la segona tot just debuta al món de la música. Expliquen que tot va començar ara fa cosa de quatre anys, quan van decidir comprar uns sintetitzadors de segona mà a través d'una plataforma digital. Des d'aleshores han publicat tres ep's l'últim dels quals, "Totes les catalanes" (2022, Magic Room Records), bé podria ser el seu treball més rodó.

El plàstic comença amb l'oportunament titulada "Massa grups, molt poc públic", àcida mirada al dia a dia de tantíssimes bandes independents amb un ritme que invoca per moments l'esperit dels mateixos Kraftwerk. I acaba amb la urgència torrencial de "Vivint a Barcelona", traducció lliure del "Schlechte Laune" dels alemanys Easter, i ferma candidata a himne no oficial d'una ciutat en eterna decadència. Pel camí, títols igualment reveladors –i addictius- com "No t'estimis tant" o "Supernovia".

Descobreixin-los a Bandcamp.

Kazuality - "El sesgo" (2016)

Remoure els fonaments perquè tot segueixi al seu lloc. Així és més o menys com Jaime Rodríguez ha plantejat el vint-i-setè disc que edita sota el seu alter ego Kazuality. Si "Estructura de una panacea discreta" (2014) i "Campo Santo" (2015) es podien considerar àlbums de transició i "Campo Santo II" (2015) apuntava ja una nova direcció, "El sesgo" (2016) és el treball que definitivament enceta un nou capítol en la trajectòria del gironí. Un capítol en què Rodríguez es presenta més obert que mai a tot repte que pugui renovar i (sobretot) reforçar un discurs en constant moviment. Com a mostra més evident, el protagonisme adquirit per les tecles al llarg d'aquests onze nous temes. Explica el mateix Rodríguez que a l'hora de compondre'ls va aparcar (momentàniament?) la guitarra i es va asseure al piano. La qual cosa ha suposat un punt de partida gairebé inèdit a la seva obra -fins ara havia recorregut tan sols en una ocasió a aquest instrument- i li ha permès explorar nous territoris. Ho anuncien les tenses semicorxeres de la inicial "Un grado de separación", i ho refermen la cadència pantanosa de "Guante blanco" -on ressonen els White Stripes de "Get Behind Me Satan" (2005)-, la instrospecció d'"En los brazos de Mercurio" o la malenconia creixent de la final "Momento uno". Quatre mostres de com Kazuality ha sabut reinventar-se per a seguir essent ell mateix. Si manté el ritme a què ens té acostumats, de ben segur lliurarà una nova obra abans de finalitzar el present exercici, i molt probablement assistirem a una nova mutació digna de ser escoltada. De moment, podem escoltar "El sesgo" a Bandcamp.

Kazuality - "Campo Santo II" (2015)

Encara no fa mig any que Kazuality lliurava "Campo Santo" (2015), el seu vint-i-cinquè disc, anunciant que les seves sessions de gravació havien generat material suficient per a omplir un altre plàstic. Nou cançons en total que han acabat donant forma a "Campo Santo II" (2015). El títol resulta pertinent perquè les nou peces incloses en aquest àlbum van néixer al mateix temps que les del treball anterior, però que ningú s'esperi una segona part de res. Si "Campo Santo" era un disc de transició -tal i com també ho havia estat "Estructura de una panacea discreta" (2014)-, un mosaic de registres a través dels quals resumia l'alter ego de Jaime Rodríguez els seus tretze anys de trajectòria, "Campo Santo II" sembla apuntar ja una nova direcció. El seu minutatge alterna passatges relaxats ("Alta montaña") amb explosions rockeres ("La estrella de David") i apunts d'experimentació ("La procedencia de la tinta"), però en cada cas guanya terreny el posat tens i reflexiu de qui ha parit vint-i-sis àlbums en menys de quinze anys, sempre des de la més absoluta penombra i encara amb ganes de seguir creixent. Rodríguez enceta doncs un nou capítol que, com sempre, caldrà seguir de prop. Per cert, moltíssima atenció a aquest "XIV" on Planetas ballen ben agafats amb Dinosaur Jr. Escoltin-lo a Bandcamp.

Kazuality - "Campo Santo" (2015)

Jaime Rodríguez havia definit "Estructura de una panacea discreta" (2014), el darrer disc editat a data d'avui sota el seu alter ego Kazuality, com un treball de transició. Un pont entre tot el que havia fet durant els passats tretze anys i un futur que es presentava -i segueix presentant-se-, com a mínim, renovador. Crida l'atenció, per tant, que al seu successor, "Campo Santo" (2015), destaqui entre d'altres un tema titulat "Transición en singular". Perquè la singularitat és un dels trets que defineix Kazuality, i perquè des d'aquest projecte unipersonal es referma cada vegada més Rodríguez com un motor creatiu dels que van a la seva, disposat fins a les últimes conseqüències a navegar a contracorrent en un negoci on l'atreviment, el risc i la pròpia singularitat són valors a la baixa. I perquè, en certa manera, l'àlbum que ens ocupa segueix essent un disc de transició.

"Campo Santo" és el vint-i-cinquè lliurament de Kazuality. Xifra rodona, ocasió especial i moment per tant d'aturar-se, mirar enrere, reflexionar i encarar el que hagi de venir a partir d'ara. Tasques que Rodríguez desenvolupa a través d'onze talls on repassa tots i cada un dels formats i discursos emprats al llarg dels vint-i-quatre àlbums anteriors. Textures orgàniques ("Impulso, valentía, deseo y miedo", "Una libre asociación"), rock d'alta volada ("Un lenguaje para mudos", "En la esquina siempre ganarás"), reflexió en clau pop ("Pulgasari 2") i aquells apunts d'experimentació que sobresurten de tant en tant al llarg de tot el disc. Tretze anys resumits en onze talls. I onze noves composicions com a nou punt de partida. Afirma ell mateix que les sessions de "Campo Santo" van aportar material suficient per a una segona part que veurà la llum aquest mateix any. Caldrà estar atents. De moment, poden gaudir aquí d'aquest darrer llançament.

Kazuality - "Estructura de una panacea discreta"

El gironí Jaime Rodríguez és sens dubte un músic prolífic. Quan encara no fa ni un any que va lliurar "Metamecánica" (2014), es despenja amb "Estructura de una panacea discreta", el 24è disc que signa com a Kazuality en els seus dotze anys de trajectòria. I un àlbum de transició, segons afirma ell mateix al seu compte de Bandcamp, cap a una nova etapa vital que tot just comença a prendre forma en títols com "Descansen armas, rompan rompan filas", "Lo que el trazo resiste", "La marmota del día" o "De las esquinas a la matriz". Registres diversos per a un discurs on predominen la intensitat i els canvis de ritme inesperats. Respecte a la seva anterior obra es mantenen els ressons d'Anímic ("Falso año nuevo") i d'Standstill (la citada "Descansen armas..."), però el ventall sonor s'amplia amb traços com l'electropop sinistre de "Nos queda Roma", l'èpica ombrívola de "Tema serio" -que puntualment remet a Soda Stereo- o l'explosió post-punk de "Finalista (ellas ganaron el premio)". Un disc fosc i enigmàtic que recull els fruits dels que el van precedir i, a la vegada, planta les arrels d'un futur que promet brillar amb llum pròpia. Escoltin-lo aquí.

Kazuality - "Matemecánica" (2014)

Kazuality és el pseudònim de Jaime Rodríguez, prolífic compositor i multiinstrumentista gironí que porta una dotzena d'anys involucrat en diversos projectes, destacant de tots ells la seva aventura en solitari. Una aventura que ja ha donat com a fruits un total de 23 discos -gairebé dos per any-, plantejats tots ells com a diari sonor del dia a dia del seu autor. La seva referència més recent és aquest "Matemecánica" (2014), un àlbum de textures fosques i lírica críptica que denota una etapa vital marcada per la confusió. No necessàriament una confusió individual i subjectiva, com bé apunta ell mateix al text promocional del disc, sinó fruit del context de crisi -econòmica, social i de valors- que d'alguna manera ens envolta a tots. Musicalment cita influències com Anímic o Standstill, i si bé tots dos ressonen al llarg de les deu peces de l'àlbum, també hi ha rastres de Refree -aquestes línies vocals tan fràgils com penetrants- o fins i tot Espaldamaceta. La caràtula és un homenatge a la de "Niandra Lades and Uusually Just a T-Shirt" (1994) de John Frusciante -que a la vegada era un homenatge a Marcel Duchamp-. Escoltin-lo aquí.