L'art de fer cançons (i d'enregistrar-les), entès com un procés gairebé artesanal on conceptes com la cura, la pausa o fins i tot el silenci són tan essencials com la tècnica o el sentit harmònic i melòdic de qui el porta a terme. En un món que cada dia va més de pressa i on cada cop resulta més difícil no fer tard, és un gustàs poder-se parar a escoltar aquelles obres fonogràfiques on el temps sembla haver-se aturat. Aquells discos que no s'han concebut per competir a la gran cursa de fons que ha esdevingut el dia a dia, sinó justament per mantenir-se'n al marge. Aquelles composicions que es manifesten tan vigents avui com ho haurien fet cinc dècades enrere. Com ho seguiran fent en el futur, per molts anys que passin i sigui quina sigui la tendència del moment.
Penso tot això mentre degusto per enèsima vegada "The Human Factor" (2023, King Forward Records / Llively Music), el segon àlbum de Davy Lyons. Una dotzena de cançons on l'irlandès establert a Barcelona, brillant compositor i solvent intèrpret foguejat en escenaris d'arreu d'Europa –també als carrers de Gràcia i del Barri Gòtic-, va un pas més enllà a l'hora de trobar la seva pròpia veu a partir d'un discurs de vocació essenciament clàssica. Si "Evidence" (2019), el seu disc de debut, era una notable carta de presentació on ressonaven registres com els de Jeff Buckley o el Dylan dels 70, aquest nou treball acaba d'afinar la punteria tot assenyalant el Van Morrison més tardorenc o els Waterboys més reposats.
N'és una bona mostra la inicial "Lady Luck". Versos d'encís bohemi, desplegats sobre una base de misteriós però dinàmic folk rock, i amanits amb el diàleg constant d'un violí feréstec i un piano de batec jazzístic. "Amen", amb tot el seu pòsit espiritual, és com el seu títol indica una oració per als moments difícils, però sobretot un agraïment a les petites coses que ajuden a matisar-los. "Mystery" és un cant a les bondats quotidianes, una balada d'ascendència gòspel augmentada amb les oportunes pinzellades d'un saxofon nocturn. I el country soul de "Nothing but Light" remet d'alguna manera a The Band. Són tan sols quatre retalls d'un àlbum que cal degustar poc a poc i que guanya amb cada nova escolta.