Les maquetes desenterrades de Lou Reed

Lou Reed.

"I'm Waiting for the Man" tal com mai abans l'havíem pogut escoltar. El clàssic de la Velvet Underground desproveït de tot el seu aparell elèctric, en una versió acústica i encara embrionària. La que va gravar Lou Reed la primavera de1965 en una maqueta on també figuraven preses primitives de títols com "Heroin" o "Pale Blue Eyes". Una gravació que tot just s'acaba de fer pública i que, més enllà de connectar amb el passat de Reed com a cantant de doo-wop, invoca també les formes més ancestrals del blues, aquell gènere amb el qual la Velvet hauria volgut trencar segons determinats tòpics i mites mal entesos. La pista en qüestió està disponible en plataformes digitals com Youtube, i és el primer avançament de "Words & Music, May 1965", un àlbum que sortirà el mes d'agost vinent i inclourà les maquetes que va gravar Reed aquella primavera. De la seva edició se n'encarrega un segell de solvència tan contrastada com és Light In The Attic, que ha comptat amb l'assessorament de la mateixa Laurie Anderson.

Lee Robinson Machine - "Family Album" (1997)

Tota una sorpresa, la recuperació d'aquesta petita gran joia per part de dues de les disqueres més respectades a escala global en l'àmbit de les reedicions, ni més ni menys que l'espanyola Munster i la nord-americana Light In The Attic. Lee Robinson era un anglès que es va establir a Madrid a mitjans dels anys 90, després d'haver militat en bandes com els Fortunate Sons -amb Chris Wilson i Robin Wills dels Flamin' Groovies i els Barracudas, respectivament-. Jo el vaig descobrir en algun moment de l'any 2000, quan va actuar a Barcelona al capdavant dels potents i mai prou reivindicats Sin City Six -la maquinària de punk rock d'escola australiana posada en marxa per Mike Sobieski i Norah Findlay un cop desfets els irrepetibles Pleasure Fuckers-, però pocs anys abans havia lliurat el que acabaria esdevenint el seu únic disc en solitari, signat com Lee Robinson Machine. Aquest "Family Album" que va veure la llum originalment el 1997 de la mà d'un petit segell madrileny, Por Caridad. El que va passar a continuació és una d'aquelles històries malauradament tan habituals a les carreteres secundàries del negoci discogràfic: del disc en qüestió se'n van vendre unes quantes còpies, el seu autor va arribar a fer alguna actuació en solitari i tot plegat es va acabar quan el segell va desaparèixer. Enrere quedava un projecte d'allò més personal i heterogeni. Dotze cançons que anaven del pop al folk i del country als experiments sonors a baixa fidelitat. Molt més que una curiositat, un àlbum que mostrava l'altra cara d'un músic a reivindicar. Robinson va morir l'any 2001 víctima d'un càncer. Que aquesta merescuda reedició mantingui ben viva la seva memòria, i tant de bo algú es recordi també del disc de Sin City Six: acabo de punxar-lo i segueix sonant a dinamita en estat pur.