Herbie Flowers (1938-2024)

Herbie Flowers solia explicar que havia cobrat 17 lliures esterlines –l'equivalent a uns 350 euros actuals- per gravar la icònica doble línia de baix i contrabaix del "Walk on the Wild Side" de Lou Reed, els honoraris habituals de l'època per un músic de sessió al Regne Unit. I que justament havia fet aquell arranjament perquè sabia que, si tocava dos instruments en lloc d'un de sol, se li pagaria el doble.

Més enllà de tot el romanticisme que se li vulgui buscar a "Walk on the Wild Side", la història de Flowers –veterà també de l'òrbita de Bowie- ens ve a recordar que la música és un ofici, i que qui s'hi dedica té les mateixes necessitats que tota la resta de mortals –vaja, el costum de menjar cada dia-. I que quan algú us digui que no està bé barrejar la música amb els diners, és perquè ja té cobertes aquestes necessitats per alguna altra banda.

Herbie Flowers ha mort a l'edat de 86 anys, després de tota una vida tocant amb els millors.

Una dècada sense Lou Reed

Lou Reed (1942-2013).

Es commemora avui el desè aniversari de la mort de Lou Reed. De quan ens vam començar a acostumar a veure com els nostres ídols ja no la palmaven joves i deixant un cadàver exquisit, sinó que se n'anaven a l'altre barri havent viscut molts anys i havent deixat llegats de l'alçada de totes aquelles etapes vitals i artístiques que haguessin arribat a cremar, que en el cas de l'exVelvet Underground havien estat moltes. Podríem recordar ara i aquí, una vegada més, la seva vida i miracles. No ho farem, ja s'ha fet moltes vegades i la llegenda no ha parat de créixer durant aquests 10 anys. En tot cas, tornarem a punxar joies com "Transformer" (1972) o el recentment cinquantenari "Berlin" (1973).

Més discos publicats el 5 d'octubre de 1973

Elton John.

El mateix dia que Lou Reed lliurava el monumental "Berlin", el 5 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys, es publicaven tres àlbums més sense els quals la història de la música no seria tal com l'hem conegut. Començant per l'igualment canònic "Goodbye Yellow Brick Road". El setè disc d'un Elton John que es refermava com una de les grans veus de la seva generació alhora que conqueria tots dos costats de l'Atlàntic amb arguments tan sòlids com "Bennie and the Jets", "Saturday Night's Alright for Fighting" o l'eterna peça titular, també la fràgil "Candle in the Wind". La culminació d'un any meteòric que havia començat amb la publicació del notable "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player".

Encara aquell mateix dia va veure la llum el debut en solitari d'un Bryan Ferry que potser no acabava de marcar distàncies amb Roxy Music però sí que es perfilava com aquell crooner que esdevindria a títol personal. Un "These Foolish Things" compost de versions tan ben triades com reinventades. D'"A Hard Rain's A-Gonna Fall" de Bob Dylan a l'estàndard que el titula, passant pel "Don't Worry Baby" dels Beach Boys o una sorprenent lectura funk del "Sympathy for the Devil" dels Rolling Stones. I encara cal celebrar el cinquantenari de "For Girls Who Grow Plump in the Night", el cinquè àlbum d'uns Caravan en ple procés de reforma interna però encara a l'avantguarda de la música progressiva amb accent de Canterbury.

50 anys de "Berlin"

Podria haver estat perfectament el final de l'era glam. O el principi del punk, si no fos perquè les seves deu pistes anaven molt més enllà del que aquesta etiqueta arribaria a abastar un cop assimilada per la indústria del disc. Encara no feia ni un any que Lou Reed, assistit per David Bowie, havia aconseguit enfilar una carrera solista a priori impossible amb "Transformer" (1972), un àlbum que efectivament transitava per les coordenades del glam alhora que explorava el costat més salvatge, obscur i decadent de la vida.

Qui hauria dit en aquell moment que el següent pas del novaiorquès seria gairebé un acte d'autosabotatge. Un trencament amb tot allò que la indústria podia esperar-se d'ell arribat aquell punt, una escapada de tota zona de confort possible –i això no és poc, venint de l'home que havia encapçalat la Velvet Underground-, un disc que ni crítica ni públic van entendre al seu dia però el temps ha revaloritzat fins a la categoria d'obra mestra. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Berlin" (1973), el tercer àlbum de Lou Reed i possiblement el seu treball més capital.

Adéu a Bowie i adéu al glam. L'autor de "Walk on the Wild Side" marcava un nou punt de partida gravant a mig camí de Londres i Nova York sota el comandament d'un Bob Ezrin que venia d'encarrilar la carrera d'Alice Cooper –a les sessions hi va participar el guitarrista Steve Hunter, que venia de treballar amb gegants del rock de Detroit com Mitch Ryder o el mateix Coop-. I es treia de la màniga la història d'una parella disfuncional a la Berlín occidental de principis dels 70. La d'en Jim i la Caroline. Dos ionquis a les últimes, dues ànimes perdudes i un relat que no podia acabar bé de cap manera.

El món no estava preparat per una obra conceptual d'aquestes característiques, malgrat contenir pistes tan brillants com "Lady Day", "Man of Good Fortune", "How Do You Think It Feels" o l'èpica final de "Sad Song". Pop d'autor, art rock, protopunk, que cadascú en digui com vulgui. Menció a part mereixen els vuit desoladors minuts de "The Kids". Reed recitant com les autoritats li prenen els fills a la protagonista, sobre una base instrumental minimalista i claustrofòbica, amenitzada amb plors infantils que fan posar la pell de gallina. Han passat molts anys des del primer cop que la vaig escoltar, i encara em fa estremir molt més que cap disc de black metal per sinistre que sigui.

50 anys de "Raw Power"

Qui li hauria pogut dir a Iggy Pop, ara fa cosa de cinc dècades, que un bon dia assistiria a la commemoració del cinquantenari de "Raw Power" (1973). El tercer àlbum dels Stooges –el plàstic es va signar amb el nom d'Iggy and The Stooges-, i l'obra que va avançar el glam per l'esquerra tot acabant de posar les bases d'allò que anomenem punk rock. I sí, un d'aquells discos que al seu dia només van cridar l'atenció de selectes minories, però van empènyer tothom qui se'ls va comprar a formar els seus propis grups de música. Publicat avui fa mig segle, segueix sonant tan perillós, letal i corrosiu com el primer dia.

La història de "Raw Power" és també la història de com Pop va sortir de l'espiral d'autodestrucció que havia precipitat, entre d'altres, la implosió dels Stooges a un any d'haver publicat l'igualment essencial "Fun House" (1970). Va resultar cabdal, en aquest sentit, l'entrada en escena d'un David Bowie que el va apadrinar tal com abans ho havia fet amb Lou Reed. El disc es va gravar a Londres amb el Duc Blanc a les tasques de producció. En un principi havia de ser un treball de la Iguana en solitari amb James Williamson a la guitarra. Però, davant la impossibilitat de trobar una base rítmica que fos del seu gust al Regne Unit, el cantant va optar per portar els germans Ron i Scott Asheton des de Detroit –a Ron, per cert, no li va fer gens de gràcia haver d'agafar el baix i cedir a Williamson el lloc de guitarrista-.

El resultat va ser una col·lecció de cançons fruit del seu temps però plenament vigents 50 anys després. Començant per "Search and Destroy", el dard de precisió que enceta el plàstic, l'antihimne que pocs van saber entendre al seu moment però que des d'aleshores s'han fet seu incomptables generacions d'inadaptats. El "Gimme Shelter" dels Stones portat fins a l'extrem a un ritme galopant, amb la guitarra de Williamson fent detonar incendiàries bombes de napalm sònic mentre la Iguana descarrega sexe i mala llet a parts iguals des del precipici existencial que havia esdevingut la ressaca dels 60. Una ressaca que torna a quedar perfectament sintetitzada als tres tèrbols minuts i mig d'aquell definitiu exercici de psicodèlia en fase terminal que és "Gimme Danger".

I podríem seguir parlant del rock'n'roll corrosiu de "Your Pretty Face Is Going to Hell", del misteri sleazy i el sexe explícit de "Penetration", i de l'atac frontal de la pròpia "Raw Power". També del blues decadentista d'"I Need Somebody" i del glam rock vitamínic i desvergonyit de "Shake Appeal". I per descomptat de l'apocalipsi final de "Death Trip", amb Williamson disparant flamarades des del buldòzer rítmic dels germans Asheton mentre Pop fa de mestre de cerimònies en un descens en picat fins a les profunditats més remotes de la ment humana. Sis minuts d'agressió sonora i caos estructural en caiguda lliure, i una peça que encara avui sol tenir un lloc reservat als directes de la Iguana.

El plàstic va sortir amb una imponent fotografia de Mick Rock a la caràtula on Pop personificava tot allò que se suposava que havia de ser el glam, alhora que inspirava una generació punk que tot just començava a prendre consciència dels esdeveniments. La crítica el va aplaudir, el gran públic el va passar per alt i la banda acabaria implosionant de forma definitiva al cap d'un any. El 1997, un cop ja consolidat com un clàssic de ple dret, l'àlbum es va reeditar amb noves mescles a càrrec de la mateixa Iguana que suposadament milloraven les originals de Bowie. Tot plegat va donar peu a un debat que ha arribat fins als nostres dies però en cap cas ha eclipsat la immensitat d'una de les obres fonogràfiques més capitals de tots els temps.

Tom Verlaine (1949-2023)

TOM VERLAINE
(1949-2023)

En algun moment de 2006 vaig escoltar "Songs and Other Things", l'àlbum en solitari que Tom Verlaine havia publicat aquell mateix any. Em va cridar l'atenció una peça, "The Earth Is in the Sky", que em recordava als discos que estava fent aleshores Elliott Murphy però també a certes obres de Lou Reed. Fixin-se vostès que els tres noms que he citat fins ara tenen com a comú denominador l'essència novaiorquesa –per molt que Verlaine fos nascut a Nova Jersey, és part definitòria del so de Nova York-, però també la línia directa amb les arrels d'un moviment, el punk, al qual mai van acabar de militar.

A Verlaine –de nom civil Thomas Miller, el nom artístic volia ser un homenatge a Paul Verlaine- se'l recordarà sobretot com a cantant i guitarrista de Television, aquella banda que va posar algunes de les bases del punk a la Big Apple –i de bona part del rock amb accent novaiorquès de les passades quatre dècades i mitja- sense arribar a ser estrictament punk –tot i haver estat el primer grup en tocar a l'escenari del CBGB, el 1973-. Una formació que bevia del jazz, de les avantguardes i també de les formes més avançades del rock –diguem-ho clar: els agradava la psicodèlia i feien cançons de 10 minuts en un moment en què això no estava gens a l'ordre del dia-.

Venien d'on venien, però eren tan avançats al seu temps que van arribar a facturar algunes obres capitals del post-punk quan aquest terme encara no s'havia inventat. Quan el mateix punk tot just havia sortit de la seva pròpia rampa de llançament, de fet. Penso sense anar més lluny en aquell apoteòsic debut que es van marcar amb el totèmic "Marquee Moon", publicat el mes de febrer de 1977 –abans que els primers àlbums dels Damned, els Clash, els Sex Pistols o Talking Heads-. Una col·lecció de cançons –sí, cançons- que bevien de fonts clàssiques però miraven (molt) endavant, i on Verlaine i Richard Lloyd presumien d'una tècnica extraordinària a les sis cordes alhora que eixamplaven les possibilitats del seu instrument.

L'etapa inicial de Television va durar fins al 1978 –en dècades posteriors es reunirien en diverses ocasions, a casa nostra els vam poder veure l'any 2014 al Primavera Sound-. Va ser aleshores quan Verlaine va seguir nodrint-se de referents més o menys pretèrits per caminar sempre endavant amb una trajectòria que va tenir com a punt de partida un monumental àlbum homònim publicat el 1979. Un plàstic que saludava la New Wave i mostrava a Sonic Youth i companyia part del camí a seguir, però alhora recordava a Lou Reed, la Velvet Underground o fins i tot el Bob Dylan iconoclasta i elèctric dels 60.

I parlant de Dylan, tampoc té desperdici la claustrofòbica lectura que Verlaine va fer de "Cold Irons Bound" per la banda sonora d'"I'm Not There" (2007), la pel·lícula de Todd Haynes inspirada en el de Duluth. De fet, ell mateix era un dels components de The Million Dollar Bashers, supergrup de ments inquietes –John Medeski, Lee Ranaldo, Nels Cline, Smokey Hormel, Steve Shelley, Tony Garnier i el mateix Verlaine- format expressament per gravar diverses peces d'aquella banda sonora –acompanyant a Stephen Malkmus, Eddie Vedder i Karen O, ni més ni menys-. Ens ha deixat Verlaine a l'edat de 73 anys. Una gran pèrdua per la música, un llegat que perdurarà, i un buit que ningú més podrà omplir.

Set anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016).

Venim de commemorar, durant tot el 2022, el cinquantenari d'un any que va ser tan prolífic com meteòric i tan revolucionari com decisiu per a David Bowie. Un exercici, el 1972, en què el de Brixton va situar-se a l'avantguarda del glam i va marcar un abans i un després a la història del rock amb la publicació del canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" –també amb la seva icònica aparició televisiva interpretant "Starman" al Top of the Pops de la BBC-.

Però és que a sobre va donar l'empenta definitiva a les trajectòries de Mott The Hoople i Lou Reed amb les seves aportacions a "All the Young Dudes" i "Transformer", que de seguida s'ha dit. Aquest 2023 commemorarem un altre cinquantenari de pes, el de dues obres igualment notables com són "Aladdin Sane" i el disc de versions "Pin Ups" –i el de "Raw Power" d'Iggy Pop amb els Stooges, on també va deixar empremta-. Mentrestant, avui toca recordar-lo en el setè aniversari del seu traspàs. David Robert Jones va morir el 10 de gener de 2016. Però David Bowie, la seva creació, segueix ben viva.

50 anys de "Transformer"

Mig segle passejant pel costat més salvatge de la vida. Tal dia com avui de 1972, fa exactament 50 anys, Lou Reed va lliurar "Transformer". El seu segon àlbum en solitari, l'obra que va donar l'impuls definitiu a una carrera que fins aleshores semblava condemnada a no enlairar-se, i per damunt de tot la celebració del vessant més decadent, corrosiu i excessiu de l'era glam. Producció de David Bowie, que segellava d'aquesta manera un any absolutament meteòric –venia de publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", d'interpretar "Starman" al Top of the Pops i de cedir "All the Young Dudes" a uns Mott The Hoople que també li acabarien devent part de la seva carrera- i rescatava el novaiorquès tal com posteriorment ho faria amb Iggy Pop.

Gravat durant l'agost d'aquell mateix 1972 als londinencs estudis Trident, "Transformer" es va beneficiar d'una nòmina de músics de sessió on destacava la presència d'habituals de l'òrbita de Bowie com Mick Ronson, a la guitarra i al piano, o un Trevor Bolder que es feia càrrec de la trompeta i deixava el baix a les mans del veterà Herbie Flowers. Reed hi aportava aquella actitud tan seva, a mig camí de la timidesa i la mala llet, i sobretot una col·lecció majúscula de cançons entre les quals ja figuraven alguns dels seus clàssics més canònics. Per exemple, el rock'n'roll subterrani –i deliciosament sleazy- de la inicial "Vicious" o el tènue preciosisme de "Satellite of Love", composta durant els seus últims mesos al capdavant de la Velvet Underground.

Menció a part mereixen, és clar, "Perfect Day" i "Walk on the Wild Side". La primera podria ser perfectament una de les cançons més boniques de la història, postal d'una Nova York tardorenca a partir d'uns versos tan universals com la declaració de qui ha passat el millor dia de la seva vida al costat de la persona a la qual estima. "Walk on the Wild Side", com indica el seu títol, en podria ser el revers. Un passeig per uns baixos fons poblats per transvestits, gigolós, ionquis, camells i totes aquelles criatures de la nit que solen incomodar les ments més benpensants de cada casa. Tot plegat, al ritme gairebé jazzístic que marcava el contrabaix de Flowers i amanit amb els irresistibles cors del trio vocal Thunderthighs. Absolutament icònica, també, la fotografia de la caràtula, obra de Mick Rock.

Tota la vigència d'un clàssic

ELLIOTT MURPHY
Institut Escola Carles Capdevila, Els Hostalets de Balenyà

19 d'agost de 2022

L'any vinent es commemorarà el 50è aniversari d'"Aquashow" (1973), el primer àlbum d'Elliott Murphy, disc de culte gairebé paradigmàtic que inexplicablement porta dècades descatalogat. Ho recordava la nit passada el mateix Murphy durant un concert als Hostalets de Balenyà, aquella població osonenca amb la qual ha establert un vincle tan estret com perdurable des que hi va actuar per primer cop ara fa cosa de 25 anys –ahir l'acompanyaven Danny Montgomery (bateria), Melissa Cox (violí) i el seu inseparable Olivier Durand (guitarra)-. I sí, el cinquantenari d'"Aquashow" serà digne de celebrar-se, però caldria no passar per alt que enguany s'han commemorat dues dècades de la publicació de "Soul Surfing" (2002), una obra igualment essencial per entendre qui és i on es troba el de Long Island en ple segle XXI.

"Soul Surfing" és el disc que d'alguna manera va encetar la lloable etapa de maduresa de Murphy. El treball que el va descobrir a tot un nou públic que encara avui segueix assistint als seus concerts. Generacions de vells rockers però també de joves melòmans que durant aquests 20 anys han crescut amb cada nou llançament del novaiorquès establert a París. Per això "Come On Louann" –la cançó que obre "Soul Surfing"- té tant de pes als seus directes com "Last of the Rock Stars" –la que obre "Aquashow"-. I per això el respectable sol respondre davant "Chelsea Boots", "Take that Devil Out of Me" o "A Touch of Kindness" amb el mateix entusiasme que poden despertar clàssics de la talla de "You Never Know What You're In For", "On Elvis Presley's Birthday" o "Diamonds by the Yard" –aquesta última ni tan sols la va tocar ahir, cosa impensable anys enrere-.

El Murphy de 2022 ha deixat de ser aquell trobador solitari i gairebé maleït que molts vam descobrir per les seves connexions amb Lou Reed i Bruce Springsteen –al primer li va dedicar la nit passada "Deco Dance", del segon va versionar "Better Days"-. Amb 73 anys a l'esquena i cinc dècades llargues de recorregut escènic, el nord-americà compta amb el suport d'una audiència que no és massiva però sí fidel i (molt) agraïda. Un públic que no necessita saber que a "Just a Story from America" (1977) hi tocava un exguitarrista dels Rolling Stones per emocionar-se cada cop que arrenca l'arpegi crepuscular de "Rock Ballad", i que potser no sap gran cosa de la Nova York del Max's Kansas City però en canvi celebra efusivament l'estrena en directe de peces com aquest flamant senzill que és "Sunlight Keeps Falling".

La va tocar en tanda de bisos, poc abans de convidar a l'escenari el promotor del concert –Miquel Solà, el rostre més visible de la K.O.K. (Komissió Organitzadora de Koncerts)- i donar-li les gràcies per tots aquests anys de relació professional, però sobretot d'amistat i de confiança mútua –coses de treballar amb promotors amb noms i cognoms en lloc de fer-ho amb qualsevol dels LiveNations d'aquest món-. "Si no fos per les persones com ell, nosaltres no seríem aquí", va dir en referència als Hostalets de Balenyà però també a tots aquells pobles remots del Vell Continent on sembla trobar-se més a gust que no pas a les grans capitals. Es va acomiadar tocant tot sol "Drive All Night" i, novament amb la banda, una sorprenent "Sicily". Totes dues les havien demanat des de les primeres files. El públic, aquell tresor que pocs saben cuidar tan bé com Elliott Murphy.

Les maquetes desenterrades de Lou Reed

Lou Reed.

"I'm Waiting for the Man" tal com mai abans l'havíem pogut escoltar. El clàssic de la Velvet Underground desproveït de tot el seu aparell elèctric, en una versió acústica i encara embrionària. La que va gravar Lou Reed la primavera de1965 en una maqueta on també figuraven preses primitives de títols com "Heroin" o "Pale Blue Eyes". Una gravació que tot just s'acaba de fer pública i que, més enllà de connectar amb el passat de Reed com a cantant de doo-wop, invoca també les formes més ancestrals del blues, aquell gènere amb el qual la Velvet hauria volgut trencar segons determinats tòpics i mites mal entesos. La pista en qüestió està disponible en plataformes digitals com Youtube, i és el primer avançament de "Words & Music, May 1965", un àlbum que sortirà el mes d'agost vinent i inclourà les maquetes que va gravar Reed aquella primavera. De la seva edició se n'encarrega un segell de solvència tan contrastada com és Light In The Attic, que ha comptat amb l'assessorament de la mateixa Laurie Anderson.

50 anys de "Live at Max's Kansas City"

Molt més que un document històric, la puta essència d'allò que és (o hauria de ser) el rock'n'roll. Una banda en estat de descomposició tocant com si no hi hagués demà, davant dels seus i en la intimitat d'un club. I una gravació més lo-fi impossible, realitzada amb un únic micròfon des de la barra de bar del mateix club. Tot plegat va desconcertar al seu dia fins i tot a qui havia vist en la Velvet Underground el futur del rock'n'roll i la música pop. Però escoltat amb perspectiva, l'àlbum en directe "Live at Max's Kansas City" (1972) bé podria ser l'enregistrament que millor captura l'esperit d'un grup tan maleït al seu dia com influent a mitjà i llarg termini.

Publicat avui fa 50 anys, el plàstic en qüestió documenta els dos últims concerts de la Velvet amb Lou Reed encara al capdavant. Tots dos van tenir lloc la nit del 23 d'agost de 1970 en el marc d'una residència que la formació estava duent a terme al llegendari Max's Kansas City de Nova York –el final de la qual estava previst al cap de cinc dies; la paciència de Reed no va durar tant-. L'enregistrament el va fer Brigid Berlin –artista de l'òrbita d'Andy Warhol- amb una gravadora de cassette portàtil. El micròfon el va aguantar amb les seves pròpies mans un oportú Jim Carroll que passava per allà i a qui es pot escoltar perfectament fent comentaris entre cançó i cançó.

A l'escenari, Reed porta el timó d'un vaixell a la deriva però encara capaç de navegar segur per tota mena d'aigües i corrents. Al seu costat, Sterling Morrison (guitarra) i Doug Yule (baix), la formació que tot just estava acabant de gravar "Loaded" (1970) –l'àlbum va sortir mesos més tard amb el vocalista ja fora de la banda- exceptuant Moe Tucker, que es trobava entre el públic però no va pujar a l'escenari perquè estava embarassada –al seu lloc va tocar la bateria Billy Yule, germà del baixista-. El repertori, una selecció de peces dels àlbums ja coneguts aleshores i d'altres que sortirien a "Loaded" –l'edició original del directe constava d'un únic disc amb una selecció de peces de totes dues actuacions, posteriors reedicions inclouen ambdós concerts sencers-.

Publicat al seu dia per satisfer obligacions contractuals –la banda devia un àlbum a la seva disquera, Atlantic, que va preferir rebuscar a l'arxiu abans d'invertir en un nou treball d'estudi d'una formació mutilada i aliena a tots els cànons de l'època-, "Live at Max's Kansas City" inclou preses potser no definitives però sí essencials d'algunes de les peces de "Loaded" –penso sobretot en "Sweet Jane", amb errors d'execució però amb un nervi i un desvergonyiment que es troben a faltar a la versió d'estudi-, també crues lectures de clàssics com "I'm Waiting for the Man" o "White Light / White Heat". Una banda genial fins i tot al moment de tocar fons. I la llavor de tot allò que era a punt de passar al voltant del Max's. Els New York Dolls, el punk, i una línia evolutiva que enllaça amb l'antifolk i tot allò que vostès vulguin.

50 anys de "Hunky Dory"

Edició espanyola en vinil de la primera obra mestra de Bowie.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hunky Dory", el quart àlbum de David Bowie i l'enlairament definitiu de la seva carrera després de diversos inicis que mai havien acabat d'arribar a bon port malgrat apuntar molt més que maneres. Un plàstic on el folk i el rock de guitarres amb què el de Brixton havia fet la transició dels 60 als 70 deixaven pas a un pop d'autor de tall sofisticat i vocacionalment avançat al seu temps, amb el piano com a fil conductor i una lírica d'allò més afinada, fruit de la primera experiència del futur Duc Blanc girant pels Estats Units però també de la seva determinació de deixar empremta.

Publicat el 17 de desembre de 1971, "Hunky Dory" va ser l'àlbum on Bowie va deixar de seguir corrents subterranis per començar a determinar ell mateix la crònica pop d'una dècada, la dels 70, que pràcticament es pot explicar a partir de l'evolució de la seva obra. Parlem d'un disc que comença amb "Changes", una cançó que és des del propi títol la declaració de principis de qui defuig a qualsevol preu la repetició entesa com a monotonia, i que acaba amb el misteri psicodèlic de "The Bewlay Brothers", on l'alter ego de David Jones sembla voler convocar per últim cop tot allò que havia estat fent fins aleshores.

Entre l'una i l'altra, el pop plusquamperfet d'"Oh! You Pretty Things" –diu la llegenda que el títol és un homenatge a una de les bandes preferides de Bowie, els Pretty Things, òbviament- i les inequívocament titulades "Andy Warhol" i "Song for Bob Dylan". Cants als seus referents nord-americans als quals cal sumar "Queen Bitch", dedicada a Lou Reed amb un riff de guitarra i una urgència desbocada que anticipaven l'etapa glam que el britànic era a punt d'estrenar. I és clar, l'eterna i majestuosa "Life on Mars?", paròdia del "My Way" de Paul Anka –adaptació anglosaxona del "Comme d'habitude" de Claude François, que Bowie ja havia traduït anteriorment- que acabaria esdevenint una de les peces més transcendentals i essencials de tot el repertori del seu autor.

"Hunky Dory" també va suposar l'inici de l'aliança de Bowie amb el productor Ken Scott –que prenia el relleu de Tony Visconti als controls- i la consolidació d'una banda –la que esdevindria The Spiders from Mars- que seria essencial per entendre el seu renovat discurs: Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria), als quals es va afegir a l'estudi Rick Wakeman, de Yes, al piano –no és anecdòtica la seva presència quan aquest instrument jugava un paper clau al llarg de tot el disc-. L'inici d'una meteòrica escalada que culminaria mesos més tard amb la gestació del monumental "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Però d'això ja en parlarem un altre dia.

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK
(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

Emmett Chapman (1936-2021)

EMMETT CHAPMAN
(1936-2021)

Qualsevol seguidor de King Crimson estarà familiaritzat amb el Chapman Stick, aquell instrument de corda a mig camí del baix i la guitarra elèctrica que el baixista Tony Levin sol utilitzar tant en directe com a l'estudi –també l'ha tocat amb bona part de les incomptables estrelles per a les quals ha treballat com a músic d'acompanyament o de sessió al llarg de les passades cinc dècades, que van de Peter Gabriel a David Bowie passant per Lou Reed i John Lennon-.

Doncs bé, l'instrument en qüestió va ser un invent del guitarrista de jazz i luthier californià Emmett Chapman, que el va desenvolupar a finals de la dècada dels 60 per facilitar-se ell mateix la pràctica de la seva pròpia tècnica de tapping. Chapman va iniciar la seva trajectòria solista després d'haver acompanyat a figures com Tim Buckley. Malgrat no haver esdevingut mai tan conegut com la seva creació, el seu nom ocupa un lloc destacat a la història de la música contemporània. Ens ha deixat a l'edat de 85 anys.

Quan Lou Reed va tornar a Nova York

El 27 de gener de 1973, Lou Reed va oferir a l'Alice Tully Hall del Lincoln Center el seu primer concert en solitari a la ciutat de Nova York. La dada és significativa perquè suposava el retorn a casa de qui havia esdevingut far i guia de l'escena més subterrània de la ciutat dels gratacels durant la frenètica recta final de la dècada dels 60 i part dels anys posteriors al capdavant d'una banda, la Velvet Underground, el nom de la qual era aleshores sinònim de perill, mala llet i provocació. Va oferir aquella nit dos passis presentant un "Transformer" (1972) pràcticament acabat de sortir del forn i no va dubtar a reinterpretar, en alguns casos fins i tot revitalitzar, part del repertori encara subversiu de la pròpia Velvet.

La gent de Sony Legacy recupera ara amb caràcter oficial i en luxós doble vinil el segon passi d'aquella nit, el més cotitzat pels col·leccionistes i un bon document sonor de tot allò que Reed era capaç d'oferir en un moment en què títols com "Walk on the Wild Side" o "Vicious" no eren clàssics oportuns a qualsevol hora sinó l'enèsima radiografia d'aquella cara oculta d'aquesta societat nostra que el seu autor va transitar de forma gairebé permanent durant els seus anys més salvatges. Poques vegades tornaria a sonar Reed tan cru com aquella nit en què el flamant repertori del seu segon àlbum alternava amb una narcòtica "I'm Waiting for the Man", una elèctrica "Heroin" i una visceral "Sister Ray". Un document tan valuós com el directe de la Velvet al Max's Kansas City.

Alice Cooper - "Detroit Stories" (2021)

Aquesta mateixa setmana s'ha commemorat el 50è aniversari de "Love It to Death" (1971), l'àlbum amb què Alice Cooper –la banda- va descobrir d'una vegada per totes la seva pròpia veu i va iniciar la seva etapa més recordada, de la mà de Bob Ezrin i amb l'escena de Detroit com a marc de fons. Cinc dècades més tard, Alice Cooper –ara l'alter ego de Vincent Furnier, originari de la metròpoli de Michigan- ha tornat a la ciutat del motor i li ha fet un homenatge amb forma de disc, reivindicant aquella escena que també va esdevenir la seva i novament amb el sempre encertat Ezrin als controls.

Les arrels de "Detroit Stories" es troben a "Breadcrumbs" (2019), l'ep que Cooper ja va dedicar fa un parell d'anys a honrar la seva ciutat natal i on figuraven incontestables lectures de clàssics autòctons alguns dels quals repeteixen a l'àlbum que ens ocupa. És el cas d'"East Side Story" (Bob Seger & The Last Heard) i "Sister Anne" (MC5), a les quals cal afegir ara el nugget psicodèlic "Our Love Will Change the World" (Outrageous Cherry) i una revisió de "Rock & Roll" (The Velvet Underground) feta a la manera dels Detroit de Mitch Ryder i amb el propi Steve Hunter reinterpretant aquell riff de guitarra amb què va redefinir al seu dia l'original de Lou Reed.

La resta són composicions originals tan fresques i rotundes com "Go Man Go", "Social Debris", "Independence Dave", la recuperada "Detroit City 2021" o el blues corrosiu de "Drunk and in Love", que presenten el Cooper més inspirat dels darrers anys, en plena sintonia amb aquella jove promesa que cinc dècades enrere va posar bona part de les bases del hard rock, el glam i el shock rock tal i com aquests s'han entès des d'aleshores. Part del mèrit, és clar, recau en aliats com els citats Ezrin i Hunter, als quals cal sumar veterans de l'escena de la Motor City com Wayne Kramer (MC5) o Mark Farner (Grand Funk Railroad), també d'antics companys de files com Neal Smith, Michael Bruce o Dennis Dunnaway.

Hal Willner (1956-2020)

Foto Clarence Williams / Getty Images.

HAL WILLNER

(1956-2020)

El nom de Hal Willner sol anar associat als discos que va produir per gegants com Marianne Faithfull, Lou Reed o Lucinda Williams, però sobretot als nombrosos concerts i discos d'homenatge que va impulsar al llarg d'una trajectòria tan extensa com eclèctica. Actuacions que sovint s'encarregava de documentar ell mateix en format discogràfic, on solien participar noms de primera línia i que tant podien reivindicar les cançons dels pirates –"Rogue's Gallery: Pirate Ballads, Sea Songs, and Chanteys" (2006)- com els llegats d'Edgar Allan Poe, Kurt Weill, Allen Ginsberg o Tim Buckley –el concert de tribut a aquest últim celebrat el 1991 va ser un dels esdeveniments clau de la trajectòria de Jeff Buckley-. Personalment, m'agrada molt recuperar de tant en tant "The Harry Smith Project" (2006), l'homenatge a l'"Anthology of American Folk Music" (1952) que ell mateix va impulsar i que va aplegar figures com Elvis Costello, Wilco, Steve Earle o els citats Reed i Faithfull.

Guitarra, baix i bateria - Programa 243

Intana.

Nova edició en confinament de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci. Aquesta setmana, Laura Peña i un servidor hem tingut el gust de contribuir amb algunes propostes i recomanacions a la playlist confeccionada per Ricky Gil amb l'ànim d'amenitzar la quarantena. De Miles Kane a Karen Dalton, de Peter Perrett a Lou Reed, de Green On Red a The Crab Apples i d'Intana a Built to Spill. Disponible en podcast.

Nils Lofgren - "Blue with Lou" (2019)

A l'espera de confirmar-se si Bruce Springsteen reunirà o no The E Street Band de cara a la temporada vinent i amb el seu company Little Steven passejant-se pel món de forma triomfal al capdavant dels Disciples of Soul, Nils Lofgren ha decidit tornar a l'estudi pel seu compte i enregistrar tot un seguit de cançons que va compondre amb Lou Reed ara fa més de quatre dècades i que mai havien arribat a veure la llum. Un cop finalitzat l'experiment, hi ha afegit una colla de peces compostes recentment en solitari i ha donat peu a un nou disc en solitari, "Blue with Lou" (2019), que sense acabar de resistir les comparacions amb les obres recents de cap dels seus companys de files habituals es deixa escoltar sense problemes.

5 anys sense Lou Reed

No sol ser una de les cançons més referenciades del catàleg Lou Reed. Però què volen que els digui, és una de les meves preferides de l'autor de "Walk on the Wild Side", "Perfect Day" i "Coney Island Baby". Parlo de "HookyWooky", un cant al Lower Manhattan i als personatges pintorescos que s'hi podien trobar abans de la gentrificació. La peça es va incloure a l'àlbum "Set the Twilight Reeling" (1996), i es va promocionar amb un videoclip que també reflectia els encants de la part baixa de Manhattan. M'ha semblat ideal per a recordar-lo en el cinquè aniversari de la seva mort.