Una imatge de la música surf

Los Straitjackets en posició d'atac, perfectament aliniats com qui manté l'equilibri sobre una taula de surf, ahir al vespre al Poble Espanyol durant la seva actuació com a banda d'acompanyament de Nick Lowe al Festival Feroe –a la mitja part van interpretar algunes peces instrumentals sense Lowe, entre elles una versió en clau 'sufera' del tema de "The Magnificen Seven"–. La imatge de l'instro surf bé podria ser aquesta.

Dues perles New Wave amb minuts de diferència

Squeeze, debutant en plena forma a Barcelona.

FESTIVAL FEROE
Poble Espanyol, Barcelona

15 de novembre de 2025

Aquest cap de setmana hem assistit a la primera edició del Festival Feroe, una nova cita musical que s'ha estrenat al Poble Espanyol amb un cartell tan coherent com llaminer. També cuidant (sí, cuidant) el melòman de base tal com no s'ha vist mai en cap dels macro-saraus que s'organitzen cada estiu al parc del Fòrum (per exemple).

Al Feroe no hi ha zona VIP ni àrea de 'food trucks' (tampoc entorns massificats, entrades a preus dinàmics ni cues a la barra). Però, a canvi, el respectable pot permetre's el luxe d'escoltar, amb minuts de diferència, a Nick Lowe cantant "Cruel to Be Kind" (amb el suport de Los Straitjackets) i a Squeeze interpretant "Up the Junction".

Dues de les perles més absolutes de la New Wave anglesa, lliurades amb tota la seva plenitud pels respectius autors. Va passar ahir dissabte, durant la segona jornada del festival. I val la pena subratllar-ho, perquè és una d'aquelles coses que no passen cada dia (sense anar més lluny, a Barcelona no s'havia vist mai).

Squeeze, de fet, debutaven als nostres escenaris amb quatre dècades i mitja de retard però encara en plena forma. I tancant una jornada que havia comptat també amb la presència de Valerie June, nom de pes de l'escena 'roots' nord-americana contemporània. Una altra figura internacional que és molt cara de veure a casa nostra (no havia tornat des del seu llunyà debut al Cruïlla 2014).

Personalment, m'agradaria observar en tot plegat una declaració d'intencions per part d'un festival que sembla no haver vingut a repetir esquemes, sinó a brindar-nos propostes que van més enllà dels quatre caps de cartell de sempre, en un entorn amable i en unes condicions assumibles. De moment, i esperant poder-hi tornar l'any vinent, crec que és de justícia donar una càlida benvinguda al Feroe.

Nick Lowe amb Los Straitjackets.

Valerie June amb format power trio.

Los Straitjackets amb Big Sandy i les Pontani Sisters

LOS STRAITJACKETS amb BIG SANDY i THE PONTANI SISTERS

La 2 d'Apolo, Barcelona

9 de novembre de 2012

Los Straitjackets i Big Sandy cobreixen conjuntament un ventall estilístic que repassa bona part de la producció musical de l'Amèrica blanca dels anys 40, 50 i principis dels 60. Els primers són una infal·lible màquina de surf instrumental que des de mitjans dels 90 es cotitza gairebé tan a l'alça com els pioners dels anys 60. Sandy, de la seva banda, porta també una pila d'anys passejant-se sense problemes per les coordenades del rockabilly, el hillbilly i el western swing. Afegeixin a l'equació l'espectacle burlesque de The Pontani Sisters, i obtindran com a resultat una festa fifties gairebé perfecta. I dic gairebé perquè a mi, tossut com puc arribar a ser de vegades, em va faltar alguna cosa. Que ningú em malinterpreti. L'espectacle d'ahir no baixa del notable alt. Una hora i mitja durant la qual els emmascarats van alternar el seu guió habitual -clàssics propis com  "Casbah", potents versions instrumentals de hits com "I Feel Fine", dels Beatles, o "Bus Stop", dels Hollies, i solos impossibles, que no empalagosos, de guitarra i bateria- amb aparicions de Sandy i les Pontanis. El primer es va mostrar en plenitud de facultats, tant a nivell vocal com d'entertainer, amb una col·lecció de clàssics del rock'n'roll més primitiu, la majoria adaptats al castellà -en la tradició de formacions mexicanes com Los Teen Tops-. Elles van aixecar passions amb coreografies que evocaven la innocència del rock'n'roll més primitiu i suggerents números d'striptease sempre marcadament vintage. Quin és el problema doncs? Pel meu gust, Sandy. Per molt que es mostrés pletòric, ho va fer interpretant un repertori que no és el seu. La qual cosa no suposaria cap greuge de no ser perquè aquest home ha firmat pel seu compte títols tan reivindicables com "Radio Favorites" (1999), que ahir es van trobar a faltar. Per tant, del concert d'ahir em quedo amb l'espectacle de les Pontani Sisters i, sobretot, la força d'uns Straitjackets que van defensar sense problemes el seu lloc d'honor a la història de la música surf.

Audio: "Casbah" - Los Straitjackets