CRUÏLLA BARCELONA 2014
Parc del Fòrum, Barcelona
12 de juliol de 2014
No m'acaba de convèncer Imelda May. Sí, té un tros de veu, l'acompanya una banda solvent i -ahir va tornar a quedar clar- no li manquen taules. La crítica d'arreu del món l'aclama per unanimitat i s'ha guanyat el respecte de gegants com Jeff Beck. I per si encara no n'hi hagués prou, ha transcendit un gènere, el rockabilly, que a la vegada se li ha fet petit -al seu discurs també hi tenen cabuda el blues, el soul o el swing-. Vaja, que té tota la teoria a favor. Però a la pràctica, no m'acaba de convèncer. Potser és que en tot aquest trencaclosques hi falta una peça. Les cançons, que si bé funcionen com a exercicis d'estil no justifiquen tot el rebombori que aixeca la irlandesa. La seva proposta, malgrat no aportar res de nou, em sembla una ràfega d'aire fresc en un mainstream on impera la uniformitat. Però si ens deixem de mainstreams i ens centrem estrictament en la música, no m'acaba de convèncer.
Sí que em convenç, en canvi, Valerie June. Potser perquè al seu discurs no equivalen termes com soul a etiquetes sinó a baròmetres d'un estat d'ànim. Potser perquè se serveix més de l'expressivitat que de la tècnica. O potser perquè defuig els manuals d'estil per a esdevenir ella mateixa un gènere. Ahir es va passejar al seu aire per la tradició musical nord-americana, va interpretar temes a capella i es va enfrontar a "Bring It on Home to Me" (Sam Cooke) amb cap més suport que el del seu ukelele amb forma de banjo. Amb inventiva, nervi i un gran sentit de la imprevisibilitat. Amb el concert acabat i la banda fora de l'escenari, es va acomiadar del respectable entonant una última cançó. Caminant cap a la sortida i amb la bossa de mà penjada a l'esquena, però cantant. I picant la pandereta al ritme d'una tonada tradicional mentre s'allunyava entre ovacions. La revelació del festival.
Una altra veu femenina, i en aquest cas de casa. I quin tresor de veu, si m'ho permeten. La de
Maria Rodés. Ja des dels dies d'
Oníric, la barcelonina s'ha definit com una artista singular i valenta. Singular, perquè el seu discurs no admet comparacions. Valenta, perquè no ha tingut mai por de situar-se un pas per davant de la resta. Enguany s'ha atrevit amb la copla. O s'hi ha trobat de cara, segons diu. El cas és que ha reinventat deu pilars de la cançó espanyola per a donar forma a un disc,
"Maria canta copla" (2014), dels que desfan barreres i les transformen en ponts. Deu cants a l'amor, la vida i la mort. Deu drames que Rodés aborda sense embuts i des de la delicadesa que sempre l'ha definit. Ahir els va alternar amb el seu repertori propi. Sense relliscar, encaixant totes les peces i segellant un passi memorable.
I encara una última veu femenina. La de Pauline Black, que juntament amb Arthur 'Gaps' Hendrickson va comandar uns Selecter enèrgics, festius i reivindicatius. L'espina que li restava al Cruïlla després d'haver comptat en edicions anteriors amb la presència dels Specials i Madness. Els primers van fer de l'ska la cançó protesta del post-punk. Els segons li van atorgar una dimensió universal abans de redefinir el pop en la seva concepció més britànica. The Selecter van ser els tercers d'una fila, la de la generació 2 Tone, que els deu més del que la història acostuma a recordar. A manca dels recursos lírics d'uns Madness o uns Specials, el seu cançoner es va nodrir de proclames tan directes com un repertori del qual beurien legions senceres de formacions skatalítiques arreu del planeta. Tres dècades després i malgrat les batalles legals i la inestabilitat d'un line-up on ja només queden Black i Hendrickson de la formació original, van oferir al Cruïlla tota una lliçó d'història sense lloc per a la nostàlgia. Ho certificaven uns quants centenars d'ànimes ballant frenèticament i sense opció a cap treva.
 |
| VALERIE JUNE. Revelació. |
 |
| JOHN BUTLER TRIO. Americana amb accent australià. |
 |
| MARIA RODÉS. Singular i valenta. |
 |
| THE SELECTER. Festius i reivindicatius. |
 |
| IMELDA MAY. Més enllà del rockabilly. |
