Escoltant Hendrix al Sàhara

Bombino.

"El desert pot ser perillós, però vaig tenir la sort de trobar-hi gent genial que em va acollir, i a més vaig connectar amb altres joves. Vèiem videoclips de Dire Straits i escoltàvem cintes de Jimi Hendrix, tot provant de precisar com tocaven aquelles bogeries". Si obviem el detall del desert i els seus perills, aquesta podria ser la història de milions d'adolescents occidentals. Però qui parla és Omara Moctar, més conegut com a Bombino i un dels màxims exponents de la música contemporània d'arrel tuareg -allò que algú va anomenar afroblues-, que explica com de ben jove va dedicar-se a viatjar amb la seva guitarra per països com Algèria o Líbia abans de tornar al seu Níger natal. Les declaracions formen part d'una entrevista signada per Xavier Gaillard i publicada per Rockdelux aquest mes de maig i, si tenim en compte els esdeveniments que han tingut lloc en països de la regió com Nigèria, Mali o la pròpia Líbia, il·lustren fins a quin punt la música pot salvar vides o com a mínim encarrilar-les. Quan l'educació és la base de tot, la guitarra de Hendrix és més poderosa que cap fusell armat en nom de qualsevol déu. Per cert, Bombino actuarà els propers dies 15 i 18 de maig a Lleida i Barcelona (Cafè del Teatre i sala Apolo, respectivament).

BAM 2015 (2)

Julie Byrne.

BAM 2015

Places dels Àngels i Joan Coromines, Barcelona

23 de setembre de 2015

Té valor, el que va fer Julie Byrne en una plaça Joan Coromines que es va estrenar gairebé deserta però es va anar atapeint a mida que avançava el concert de la nord-americana. En primer lloc, perquè no tothom s'atreviria a sortir a un escenari de dimensions considerables -i davant d'un respectable que ni ha pagat entrada ni ha acudit expressament a escoltar-la a ella- amb l'únic reforç d'una guitarra acústica -ocasionalment la va acompanyar un teclista des d'un discretíssim segon pla-. En segon lloc, perquè va saber transformar un espai tan fred com la plaça Joan Coromines en un entorn càlid i pròxim. I sobretot perquè, atenció, fins i tot quan el volum de personal ja feia més que patxoca tothom callava i escoltava, la qual cosa no es veu cada dia. Ni una mosca de fons se sentia, tan sols la veu profunda de Byrne, els arpegis a trenc d'alba de la seva guitarra i la seva lírica humil i casolana. Sola davant del perill i amb un registre que apunta a Josephine Foster o Vashti Bunyan, va fer gala del menys és més en un passi digne de ser emmarcat.

A l'extrem oposat es va situar Bombino, que va oferir a la plaça dels Àngels l'altre gran concert de la nit. Si Byrne juga fort en les distàncies curtes, el d'Agadez es va adreçar a les masses amb un discurs que renova i universalitza la tradició musical del Sahel a cop de riffs elèctrics i pinzellades d'afrofunk, blues i psicodèlia -a aquestes alçades ja no és cap secret, tot ve d'allà mateix-. Hipnòtic, magnètic, expansiu i imparable en els moments de màxima compenetració amb el trio que l'acompanyava -guitarra, baix i bateria-, l'alter ego d'Omara Moctar hauria de veure's elevat molt més enllà de tota etiqueta ètnica o geogràfica, a la mateixa alçada que alguns dels tòtems occidentals amb qui se l'ha comparat. Un altre gran moment de la nit el van protagonitzar els australians Blank Realm amb una descàrrega de rock de garatge i adrenalínic post-punk. Saun & Starr van posar-hi ganes i ofici, però el seu discurs es troba més a prop dels manuals d'estil soul que de la força bruta de Sharon Jones, i Juan Wauters va relliscar amb les seves cançons d'herència antifolk al mateix escenari on Byrne havia triomfat amb recursos similars.

Bombino.

Saun & Starr.

Blank Realm.