País de merda III: Tenim el que ens mereixem

Un país curiós, aquest on vivim. Un futbolista li trepitja la mà a un altre futbolista i tothom s'enfila per les parets (d’acord, l’acció és molt lletja i hauria de tenir conseqüències), però en canvi ningú es queixa davant dels escandalosos casos de corrupció que surten a la llum gairebé cada setmana i que esquitxen pràcticament tota la classe política, independentment de partits i línies ideològiques. Sortim tots al carrer quan un equip de futbol guanya un títol del qual nosaltres no veurem ni cinc, però en canvi ens quedem a casa (o al bar) quan els mentiders que ens governen aproven un increment de l’IVA o una reforma laboral que ens fa a tots plegats més vulnerables en un moment que ja és prou delicat. Potser és que, en el fons, tenim el que ens mereixem. Per norma general ens queixem que els mitjans de comunicació manipulen, però quan en consultem un és exclusivament per mirar la informació esportiva -a excepció del 23 de desembre, que es publiquen els resultats de la loteria i ja se sap que a tots ens agrada el diner fàcil, potser per això som el país d’Europa amb més polítics per habitant-. I potser perquè no arribem a consultar cap més informació, no ens escandalitzem quan el Rei -no, Messi no, el cap d’Estat- cobra, fins i tot amb el sou retallat, més de 140.000 euros anuals mentre des de dalt no paren de dir-nos que ens hem d’estrènyer tots el cinturó (tant parlar d’ofenses a la Corona, i no es parla de les ofenses de la pròpia Corona contra el sentit comú dels seus súbdits). Potser, insisteixo, és que en el fons tenim el que ens mereixem. La millor lliga de futbol del món. I un país de merda que cada dia fa més pudor.

El sou del Rei és elevat, però no cobreix ser objecte de bromes televisives com qualsevol altre personatge públic. Sinó, que us ho expliquin els guionistes de 'Bestiari il·lustrat'.