Un lustre pot esdevenir tota una eternitat en un món que cada dia avança més de pressa i on no oferir senyals constants de vida pràcticament equival a no existir. La qual cosa no sembla inquietar en absolut un Pau Guillamet que, aliè a tota dinàmica que no siguin les seves pròpies, ha deixat reposar el seu alter ego Guillamino durant gairebé cinc anys, els que separen els seus dos últims llançaments discogràfics, abans de tornar amb energies renovades i la que possiblement sigui la seva obra més transcendental.
"Fra Júpiter" (2018, Bankrobber) és un àlbum cuinat a foc lent. El resultat de la setmana sencera que Guillamet es va passar tancat al monestir de Poblet. Set dies durant els quals va habitar una cel·la, va conviure amb els monjos als espais comunitaris i només va tenir contacte amb l'exterior a través dels paisatges que podia intuir tot mirant per la finestra. Un aïllament gairebé total que li va servir per explorar el seu interior i extreure'n nou de les deu peces que conformen aquest darrer treball -la desena és una lectura d'"Els senyors de les pedres", original de Sangtraït que Guillamino despulla de tot ornament i interpreta com si es tractés de "Jesus, Etc." de Wilco-.
Va ser també a l'interior del monestir on Guillamet va enregistrar la base del disc. Tot sol amb la seva guitarra, va aprofitar la reverberació natural de la sala de música de la Torre Reial i va donar forma als esquelets de les cançons. Va ser la primera part d'un procés que es complementaria en mesos posteriors amb l'enregistrament de la bateria i l'orgue -per cortesia de Toni Molina i Marina Herlop, respectivament- als estudis Jezz Records de Solsona, i de les pistes vocals del cor Petits Cantors Amics de la Unió -dirigit per Marta Dosaiguas- a la sala Tarafa, un antic hospital del segle XV ubicat al casc antic de Granollers.
"Fra Júpiter" és un àlbum de naturalesa etèria i fins i tot mística, íntimament arrelat a l'entorn mil·lenari i al context metafísic en què es va concebre però carregat també de ressons orgànics que li atorguen un aire terrenal -no és casual que la mescla hagi anat a càrrec de Joan Pons: peces com "Serpents" o "Perdura eternament el teu amor" no desentonarien en determinades obres d'El Petit de Cal Eril-. Un disc on Guillamino es desvia puntualment de la pista de ball per a destapar sense reserves la seva vessant més fràgil i íntima.
A destacar també el luxós embolcall amb què es presenta el plàstic en qüestió. Un disc compacte de color daurat, curosament dipositat com si d'un tresor es tractés a l'interior d'una funda amb motius medievals, evocadora d'aquells volums custodiats durant segles en biblioteques i arxius eclesiàstics. Un detall que pot passar inadvertit en aquests temps d'immediatesa i comoditat digital, però que molts melòmans de base contemplaran com un valor afegit. La possibilitat de descobrir i tocar l'objecte físic abans d'apreciar l'obra enregistrada des d'una perspectiva que cap plataforma d'streaming pot arribar a oferir.
Més informació:
Bankrobber / Bandcamp
