Fetus canten per la Diada

Fetus, amb els col·laboradors del seu nou senzill - Foto Néstor Noci.

Fins i tot durant els dies més àlgids de l'independentisme català hi va haver un factor que, certament, grinyolava enmig d'un moviment de naturalesa trencadora i alliberadora. L'elecció de les bandes sonores de les Diades –i del mateix 1 d'Octubre- per part de les entitats que van encapçalar allò que es va anomenar Procés. Unes tries musicals que no anaven més enllà del mestissatge de festa major més inofensiu i previsible –si la cultura és el pilar de tota societat, no podia sortir res de bo d'una república construïda al ritme de txarangos i similars-.

Per això és d'agrair que enguany, malgrat haver tornat la Diada a ser una jornada més folklòrica que una altra cosa, hagin estat Fetus els encarregats de fer-ne la cançó oficial. Una banda punk que ha sabut maridar l'essència del rock'n'roll amb la tradició catalana –l'homenatge a Jaume Arnella amb "Sota, cavall i rei" (2021), aquell "La Serra dels Perduts" (2022) on es postulaven com una mena de Pogues nostrats i, de passada, deixaven en evidència els txarangos de torn-. En aquesta ocasió han adaptat "Au, jovent!", el text anònim que Jordi Fàbregas va musicar el 1976 i va enregistrar al capdavant de Coses.

Es tracta d’una expressió d'alarma medieval que, acompanyada del repic de campanes, cridava la població a sortir a defensar les llibertats –un clam més necessari que mai tal com està el panorama allà fora, i no parlo ara com a independentista sinó com a persona preocupada per l'avanç dels moviments totalitaris i de les ideologies que fomenten l'odi en tants racons d'aquest món nostre-. L'enregistrament es va fer a l'estudi de Joan Colomo –productor habitual del grup- al Baix Montseny, i va comptar amb la participació de vells coneguts com l'acordionista Carles Belda o les veus de Les Testarudes. El senzill l'ha publicat Bankrobber.

Poden visionar-ne el videoclip a Youtube.

Ran Ran Ran - "Jo faig rànquings, tu poemes" (2023)

Sembla mentida però ja fa deu anys que Ran Ran Ran es van presentar en societat amb "Més brots" (2013), un primer disc autoeditat amb un peu a l'òrbita antifolk i l'altre en allò que s'anomenava Nou Pop Català. Des d'aleshores ha plogut molt i les coses han canviat encara més, però resulta reconfortant comprovar que Ferran Baucells no només segueix lliurat en cos i ànima al noble art de perseguir la cançó (gairebé) perfecta, sinó que encara és capaç d'ampliar horitzons sense deixar de ser ell mateix ni caure en la temptació de cap cant de sirena.

Mirin si han canviat, les coses, que un projecte que havia començat com un duet ha acabat esdevenint una banda de naturalesa polièdrica, amb secció de corda inclosa –els sempre oportuns Joan Gerard Torredeflot (violí) i Núria Maynou (violoncel), veterans de projectes com Appledog o Invisible Harvey-. Una formació –la completen Martina Borrut (teclats i veu), Miguel Ballester (bateria) i Joan Villarroya (baix, violí i veu)- que es va estrenar ara fa dos anys amb el notable "Clàssics populars" (2021), i que es consolida ara a "Jo faig rànquings, tu poemes" (2023) –tots dos els ha publicat la bona gent de Bankrobber, Edita La Servidumbre i Ultra-Local Records-.

Un àlbum on tots els elements del conjunt semblen haver trobat el seu lloc –el pop de cambra plusquamperfet de "L'Estany", amb les seves cordes tardorenques i harmonies vocals a joc; els duets vocals que es marquen Baucells i Borrut a "RV: No serveix si és d'amagat" i "Etapa fosca"-. També una obra de naturalesa reflexiva i madura en el millor sentit, on Baucells es referma com a superlatiu lletrista alhora que presumeix d'una versatilitat fora de sèrie tot conjugant l'alta sofisticació pop de "Danses paganes" amb els ressons orgànics de la dylaniana "Fantasmes, II" o aquest sorprenent "La vida és massa curta per rellegir" –quin gran títol- que remet als Wilco més inspirats. Passen els anys i les coses canvien, però les bones cançons segueixen essent eternes.

Disponible a Bandcamp.

80 anys amb Jaume Arnella

Jaume Arnella celebra 80 primaveres – Foto Bandcamp.

"Jaume Arnella és una baula imprescindible per entendre com la cançó tradicional ha perviscut i transmutat fins als nostres dies. La seva trajectòria, sempre allunyada de la indústria i dels grans poders, és un exemple d’autenticitat i un cant a la coherència. Per nosaltres és tot un referent, un dels millors artistes que mai han donat els Països Catalans. El seu llegat és una joia que cal posar en valor arreu: s’hauria d’estudiar a totes les escoles i cantar a totes les tavernes”. M'ho deia Adrià Cortadellas, cantant i guitarrista de Fetus, en una entrevista que va publicar El 9 Nou ara fa poc més de dos anys.

La banda empordanesa acabava de lliurar aleshores "Sota, cavall i rei" (2021, Bankrobber), un disc on portava fins als seus paràmetres part del cançoner de Jaume Arnella. Al mateix article, el romancer vallesà es mostrava entusiasmat amb la forma com les noves generacions encara són capaces de fer-se seu un repertori canònic com pocs. El d'un artista que ha preservat i renovat la tradició catalana, alhora que ha influït en el desenvolupament i l'evolució de la cançó d'autor en clau nostrada –tal com sol explicar molt bé Carles Belda, si aquest estil no s'entendria sense el patró rítmic del calipso és justament per la passió d'Arnella pel gènere tropical en qüestió-.

L'autor de "Les rondes del vi" i "La timba de les cartes" fa avui 80 anys i els celebra encara actiu i en plena forma, actuant a qualsevol escenari que se li posi al davant i sense oferir cap símptoma d'esgotament. Pocs músics de la seva mateixa condició poden presumir d'enfilar la novena dècada vital mantenint encara la plena dedicació al seu ofici. A fora tenim exemples com els de Bob Dylan o Willie Nelson. A casa nostra els casos són més comptats, i el d'Arnella, com el de Quico Pi de la Serra, és tan honrós com excepcional. Per molts anys, mestre.

Elle León - "The Musical" (2022)

Les seves composicions portaven anys demanant a crits que algú les descobrís, i finalment ha passat. Elle León, aquella polifacètica cantautora irlandesa que ha fet de Barcelona la seva base d'operacions, ha deixat de ser un dels secrets més ben guardats del sotabosc melòman de la capital catalana per esdevenir una ferma realitat. El seu ep de debut, "Heart to Hearts" (2020), ja va ser un primer avís de tot allò que havia de venir i que ara tot just acaba d'arribar amb un primer àlbum, "The Musical" (2022), que pràcticament ha servit per estrenar El Jardí Amagat, un subsegell de Bankrobber que justament té per objectiu rastrejar i treure a la llum tot aquell talent que encara hi ha ocult al nostre subsòl.

Ens trobem davant d'una dotzena de pistes que deixen enrere el folk minimalista dels seus inicis per abraçar les formes més sofisticades i dinàmiques del folk rock i el pop d'autor més clàssics i atemporals. Un discurs que tant podria emmirallar-se en Joni Mitchell i Carole King com en Carly Simon i Kate Bush. Per buscar referents més propers, podríem dir que León transita per les mateixes coordenades que prèviament havien vist créixer Maïa Vidal o Núria Graham, però ho fa amb veu pròpia i al seu aire. Acompanyada per confidents com Guillem Torà, Albert Lax o Víctor Valiente –els dos primers s'han fet càrrec de les guitarres, el tercer ha produït el disc i també hi toca els teclats-, i ben equipada amb una colla de cançons memorables.

És pràcticament impossible no caure rendit davant dels arranjaments cinemàtics d'"End of an Era", un exercici de pop plusquamperfet on l'autora fa gala d'un registre vocal tan dolç com poderós i tan versàtil com ric en matisos. Tampoc es queda curt el dinàmic folk rock de "Pedestal", un dels plats més forts de tot el seu repertori i una d'aquelles cançons que es perfilen eternes com elles soles. Altres punts àlgids de l'àlbum són el soft rock oníric d'un "Best Moves" que saluda a tota la plana major del pop metafísic sense acabar-s'hi d'aturar, els aires teatrals de "Conclusions" o el tour de force elèctric d'un "The Bigger Picture" on ressonen Anna Calvi i Sharon Van Etten. "Everyone around me is a work of art", canta tota sola al piano a la final "Somewhere Down the Line". Si el món sencer és un escenari, el gran musical d'Elle León no ha fet més que començar.


Més informació:

El Jardí Amagat  /  Bandcamp
Bankrobber  /  Pàgina web

Mazoni - "Sense pluja però amb diluvi"

Ahir va ser un dia fred i certament fosc en termes meteorològics, però alhora va ser un molt bon dia. I ho va ser perquè va tornar a ploure a bona part del país després de molts mesos sense fer-ho, però també perquè el retorn de la pluja va venir acompanyat pel retorn discogràfic de Mazoni. "Sense pluja però amb diluvi" és la primera cançó que lliura l'alter ego de Jaume Pla des de la publicació del seu darrer àlbum, el notable "Ludwig" (2021, Bankrobber), ara fa més d'un any.

Un oportú exercici de vaporós dream pop que posa sobre la taula la crisi climàtica i els abusos que cometen els de dalt amb el pretext del bé comú i l'interès general, i al mateix temps la passivitat i la mentalitat de ramat amb què els de baix ens hem acostumat a assumir tot allò que se'ns dicta. "Ens hem convertit en una veu sense protesta, que no molesta a ningú", canta Pla de bon principi, tot retratant l'apatia estructural que ens ha acabat definint com a societat. Mazoni tancarà gira aquest dissabte, 11 de febrer, a la sala 2 d'Apolo.

Fetus - "La Serra dels Perduts" (2022)

La de Fetus bé podria ser una de les trajectòries més sòlides i exemplars de la música en català de la darrera dècada. Si els seus primers dos àlbums –"L'epicentre del fangar" (2017) i "Terra cuita" (2019), tots dos publicats per Bankrobber- els havien situat a l'avantguarda del punk rock més genuïnament nostrat, ara fa un any i mig van fer tot un salt endavant amb un "Sota, cavall i rei" (2021, Bankrobber) on passaven per la seva pròpia mola part del cançoner de Jaume Arnella –el romancer vallesà no tan sols va beneir la iniciativa, sinó que fins i tot es va animar a enfilar-se a l'escenari a tocar algunes d'aquelles cançons amb els empordanesos-.

"La Serra dels Perduts" (2022, Bankrobber), el quart treball de la banda que encapçala Adrià Cortadellas (veu i guitarra), és la continuació lògica del seu predecessor tant en termes estètics com conceptuals. Onze peces, aquest cop d'autoria pròpia, que remeten a la forma com Fetus sempre han entès el punk rock –els ritmes de garatge, les melodies que atrapen a la primera, les tornades que conviden a corejar-les com si fossin càntics de taverna-, però alhora connecten de ple amb tots aquells gèneres d'arrel popular que l'oficialisme també nostrat tendeix a contemplar com si fossin peces de museu. Cançons que mariden el rock'n'roll més urgent i vitamínic amb tot el llegat de la música tradicional catalana, i que a sobre diuen unes quantes coses ben dites.

"El Rebombori del Pa" i "Goigs de Sant Martí", per exemple, parteixen d'episodis com la revolta del pa de 1789 per posar sobre la taula reivindicacions que es mantenen vigents per molts segles que passin –"Goigs de Sant Martí", a més, té l'honor d'haver estat al punt de mira del nacionalisme espanyol més hiperventilat i recalcitrant quan es va publicar com a avançament del disc la primavera passada-. També hi ha espai per recordar les gestes d'"El Rellotger de Creixells" i musicar la llegenda del Sabater d'Ordis ("Balada del Sabater d'Ordis"). El folklore empordanès, revisat amb el suport de vells coneguts com Guille Caballero (teclats) i nous aliats com Carles Belda (acordió) o Ricard Ros (sac de gemecs). La cita als Pogues la deixem pel final, per òbvia i perquè el fons d'aquest disc amaga molt més que referents evidents.

Disponible a Bandcamp.

Dues artistes que van a la seva

Anna Andreu.

Aquelles cançons que potser no entren a la primera però un cop són dins ja no t'abandonen mai més, aquelles obres que cal degustar poc a poc i trobant si cal el moment oportú, i sobretot aquelles artistes que han optat per fer la seva i expressar-se al marge d'unes dinàmiques, les de la indústria del disc, on la novetat ha esdevingut dogma i la immediatesa sol equivaler a caducitat. Porten ja alguns mesos al carrer els darrers àlbums d'Anna Andreu i Maria Jaume, "La mida" (2022, Hidden Track) i "Voltes i voltes" (2022, Bankrobber).

Dos d'aquells treballs que tendirien a passar desapercebuts enmig de la sempre sorollosa allau de llançaments discogràfics si no fos per la dimensió de les seves autores, dues artistes que efectivament han après a fer les coses a la seva manera i sense respondre a cap altra necessitat que no es derivi del seu propi art. I dos segons discos que també equivalen a confirmacions, en el cas de la barcelonina d'una trajectòria solista que té les seves arrels al capdavant dels enyorats Cálido Home –va debutar pel seu compte, amb el suport sempre oportú de Mariana Arrufat a la bateria, amb "Els mals costums" (2020)-, en el cas de la mallorquina després d'haver aterrat amb el formidable "Fins a maig no revisc" (2020).

Dues trajectòries que van alçar el vol en plena pandèmia i que ara, un cop superada la tempesta, es perfilen com a fermes realitats amb grans perspectives de futur. Les de qui sap parlar amb veu pròpia sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all, les de qui és conscient de tot allò que encara pot arribar a dir un format sempre a l'ordre del dia com és el de la cançó al marge d'etiquetes. En tots dos casos podríem parlar de folk i fins i tot de pop metafísic. Però ben mirat no cal filar tan prim quan tenim sobre la taula perles com "Un son" o "Me desplom". La primera és d'Andreu, la segona de Jaume. I que bé que es complementen l'una a l'altra.

Inspira - "Acaba i comença" (2022)

Feia set anys que Inspira no publicaven disc nou, des del llunyà "Greta" (2015) –des d'aleshores havíem pogut escoltar "Com a casa" (2018), debut en solitari de Jordi Lanuza-. I quan semblava que els barcelonins ja no tornarien mai més, van i es despengen quan menys ens els esperàvem amb un dels seus treballs més rodons. Un "Acaba i comença" (2022, Bankrobber) produït pel seu bon amic Pau Vallvé i gravat en directe als estudis Casa Murada.

No és gratuït, el detall d'haver gravat el disc en directe, perquè justament les 11 peces que el formen sonen a això. A tota una banda anant a una, a quatre músics fent música plegats i a una química que no s'ha desfet –al contrari- malgrat tots aquests anys d'aturada. Amb el suport de vells coneguts com Fer Acosta (guitarra i segona veu), Dario Vuelta (baix) i Xavi Molero (bateria), Lanuza (veu i guitarra) segueix desplegant aquella malenconia marca de la casa en un repertori que bé podria ser el més heterogeni que hagi lliurat a data d'avui.

La inicial "Al bar Vinil", sentit homenatge a tot un clàssic de les nits de Gràcia regentat pel mateix vocalista, sona a tot allò que invoca la seva lletra. A aquell rock de factura independent i tan genuïnament barceloní que durant la primera dècada del present segle –i part de la segona- va semblar dibuixar altres horitzons possibles per a una escena catalana que des d'aleshores ha fet un pas de gegant enrere. "La teva memòria" és un simpàtic exercici de folk pop amb la dosi justa d'èpica. I "Mentre cauen els demés" és una torrencial descàrrega de rock alternatiu amb la sensibilitat a flor de pell.

Menció a part mereix "El desig original". Tempo pausat i uns contorns a contrallum que recorden els passatges intimistes dels inicis del grup, i una tornada marcada per l'esclat d'una guitarra en flames que ens ve a dir que els Inspira de 2022 segueixen essent els de 2012 però han crescut en el millor sentit. Que han evolucionat cap a nous i fascinants horitzons sense renunciar a les seves essències. Possiblement la peça que millor defineixi l'esperit del disc i d'aquesta segona joventut que Lanuza i companyia semblen haver acabat d'encetar. Ben tornats.

Disponible a Bandcamp.

El Petit de Cal Eril i Isabel Vinardell, a El 9 Nou

Històries que acaben bé. El Petit de Cal Eril va encetar aquest dissabte una nova edició del Tastautors al Teatre Auditori Cardedeu. Presentació de "N.S.C.A.L.H." (2021, Bankrobber) amb Isabel Vinardell com a artista convidada. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

L'Eril comença el compte enrere

El Petit de Cal Eril.

EL PETIT DE CAL ERIL + ISABEL VINARDELL
Tastautors 2022

Teatre Auditori Cardedeu

5 de febrer de 2022

Anunciava dies enrere El Petit de Cal Eril que el proper mes de setembre tancarà gira i es prendrà un (merescut) descans després de quatre anys d'activitat frenètica durant els quals, més enllà d'una presència gairebé constant als escenaris, ha publicat algunes de les obres capitals no tan sols del seu catàleg sinó també del pop català de la passada dècada –del disc triangular (2018) a l'encara flamant "N.S.C.A.L.H." (2021), passant pel definitiu "Energia fosca" (2019), tots sota el paraigua de Bankrobber-. En tot cas, els vuit mesos que tenim per davant es presenten com una última oportunitat per degustar el directe del de la Segarra en un dels moments més àlgids de tota la seva carrera a data d'avui. Aprofitin-la si encara no ho han fet.

L'alter ego de Joan Pons va actuar ahir a la tarda a Cardedeu. El seu primer concert de 2022, i la sessió inaugural del Tastautors 2022. Una actuació centrada en el repertori més recent, el d'aquests darrers quatre anys, amb "N.S.C.A.L.H." sonant en la seva integritat i amb comptadíssimes cites al cançoner més pretèrit –un "Amb tot" reinterpretat en clau metafísica, la sempre oportuna "El plor"-. Inici amb empenta al ritme de "Les hores", "Cada dia surt el sol" i "Non tornerai". Passatges tan suggeridors com "Pols", "Sento", una expansiva "Som transparents" o l'escalada psicodèlica de "Jo crec en tu". I la simpàtica lectura en català de "Close to Me" (The Cure) com a cirereta final.

Abans havia actuat Isabel Vinardell, cantant i ballarina de llarg recorregut, natural de Barcelona tot i que establerta a Cardedeu, a duet amb el baixista Sergio Di Finizio i interpretant en clau minimalista algunes de les peces musicals de l'espectacle multidisciplinari "Replecs", estrenat l'any passat al mateix Teatre Auditori Cardedeu. La veu prodigiosa d'una vocalista d'escola flamenca però amb un discurs que apunta en múltiples direccions, dialogant amb la seva pròpia expressió corporal i amb els sorprenents arranjaments d'un Di Finizio que va treure molt més que suc del seu baix de sis cordes, eixamplant-ne els horitzons i transformant-lo en un instrument solista en tota regla.

El futur ja no és el que era: Chaqueta de Chándal a El 9 Nou

"Cap cançó del disc tracta sobre la pandèmia. Si hi ha algunes lletres que puguin indicar el contrari, és perquè moltes de les coses que ja feia temps que denunciàvem s'han agreujat justament arran del coronavirus. Però si no hi hagués hagut la pandèmia, hauríem fet el mateix disc. Vivim en una societat malalta, fruit d'un sistema que també està malalt. Això ja passava abans, ara només és més evident".

Ho diuen Chaqueta de Chándal en aquesta entrevista que publiquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental amb motiu de l'edició del seu segon àlbum, un "Futuro, tú antes molabas" (2022, Bankrobber) que segueix servint-se de l'humor i la ironia a l'hora de passar revista a un món que no acaba de rutllar. Als quioscos fins dijous.

Ran Ran Ran - "Clàssics populars" (2021)

Aviat farà dos anys de la publicació de "Cançons confinades", un dels primers treballs discogràfics –potser el primer- concebuts durant la quarantena de 2020. Un ep que Ferran Baucells va enregistrar en la intimitat de casa seva durant els primers dies d'aquell confinament, i que va editar sota el paraigua de Ran Ran Ran, una projecte que té nom de banda però gairebé es pot entendre com l'alter ego d'aquest artesà de la cançó folk pop amb base d'operacions al Vallès Occidental.

Des d'aleshores han passat moltes coses. D'entrada, el bateria i membre fundador del que havia començat com un duet, Jordi Farreras, ha abandonat la formació per concentrar-se en altres aventures. Al seu lloc hi ha entrat una base rítmica completa, la que formen Miguel Ballester (bateria) i Joan Villarroya (baix), als quals cal sumar una vella coneguda com és Martina Borrut aka Mad'zelle (cors i teclats), ja consolidada des de fa temps com a membre estable del grup, i la secció de corda que integren Joan Gerard Torredeflot (violí) i Núria Maynou (violoncel), veterans de bandes com Appledog o Invisible Harvey.

Debuta aquesta nova encarnació de Ran Ran Ran amb "Clàssics populars" (2021, Bankrobber / Ultra-Local Records/ Edita La Servidumbre), un quart àlbum que efectivament sembla albirar nous horitzons sonors però alhora es manté ferm en un discurs que segueix assenyalant la línia invisible que va de Bob Dylan a Iron & Wine passant per Neutral Milk Hotel. Un disc on la lírica personal i intransferible de Baucells troba nous i oportuns companys de viatge com el violí de Torredeflot, un element que aporta textures diferents al resultat final.

La base de tot plegat, no cal dir-ho, segueixen essent les cançons. I en aquest sentit val la pena destacar passatges tan evocadors com el folk cristal·lí de la inicial "Fulles", els aires Southern Gothic de "Leviatan", o la boirina tardorenca de "Viure". També l'èpica en positiu de "Pioners", des d'ara mateix un dels grans reclams del cançoner d'uns Ran Ran Ran que, havent deixat enrere aquell confinament de fa dos anys, semblen venir a dir que arribat aquest punt toca tornar-se a aixecar.

Disponible a Bandcamp.

Chaqueta de Chándal - "Futuro, tú antes molabas" (2022)

S'ha fet esperar el segon àlbum de Chaqueta de Chándal, aquest flamant "Futuro, tú antes molabas" (2022, Bankrobber) que ve a refermar el trio amb base d'operacions al Vallès Oriental com una de les criatures més fascinants i amb més projecció de l'underground autòcton. Més de dos anys han passat des que van debutar amb aquell "Gimnasia Menor" (2019, Bankrobber/TBC) que ja els va posar sota la pista dels radars més o menys inquiets. Des d'aleshores han passat moltes coses, com ara una pandèmia mundial que ha obligat a repensar múltiples ritmes i incomptables processos, i que d'alguna manera també ha afectat la gestació d'aquest nou plàstic.

Res que no puguin solucionar unes bones dosis de rock'n'roll de garatge ben esmolat i lliure de complexos, el que Guille Caballero (veu i teclats), Natalia Brovedanni (guitarra) i Alfonso Méndez (bateria) tornen a despatxar en un disc que suposa un pas endavant i alhora referma les credencials del trio. Lletres que es queixen i denuncien, desplegades sobre melodies i ritmes que conviden a cantar i a ballar com si no n'hi hagués demà. El títol fa referència al desengany propi de l'edat, també del fet d'haver constatat que el món no necessàriament evoluciona en positiu. I cançons com "Vademécum", ferotge crítica a la indústria farmacèutica, adrecen problemàtiques que ja venien de lluny abans del coronavirus, però semblen ara més actuals que mai.

Disponible a Bandcamp.

Mazoni - "Ludwig" (2021)

De totes les trajectòries que es van impulsar sota el paraigua d'allò que algú va anomenar ara fa una dècada i mitja nou pop català, la de Mazoni no tan sols s'ha acabat manifestant com una de les més sòlides sinó també confirmant com una de les més versàtils, imprevisibles i, en definitiva, sorprenents en el millor sentit. Quan àlbums com "Eufòria 5 - Esperança 0" (2009) o "Fins que la mort ens separi" (2011) havien consolidat l'alter ego de Jaume Pla com un dels grans artesans de la cançó pop i rock en llengua catalana en ple segle XXI, aquest va començar a fer tota una sèrie de cops de timó que el van portar de l'electrònica –"Sacrifiqueu la princesa" (2014)- a les formes més bàsiques i estripades del pop d'autor –"Carn, os i tot inclòs" (2017)- i novament al rock –"Desig imbècil" (2019)-, arribant sempre a bon port.

La lectura d'una biografia de Ludwig van Beethoven durant el confinament covídic d'ara fa prop de dos anys el va portar a proposar-se i assumir un dels reptes més ambiciosos de tota la seva carrera. I el resultat ha estat un nou canvi de rumb en un discurs que ha après a no repetir-se però també a no deixar mai de ser ell mateix. "Ludwig", així es titula el desè àlbum de Mazoni, publicat la passada tardor per Bankrobber –el seu segell de tota la vida, i un altre ingredient essencial per entendre l'essència mazònica- i presentat com una aproximació de la sensibilitat pop marca de la casa al catàleg canònic d'un dels grans mestres de l'art de la música. Si les expectatives sobre el paper eren altes, la realitat sobre el terreny és el diàleg de dos universos distants que aprenen a complementar-se sobre la marxa. I de quina manera.

Produït amb el suport d'Espai Ter i La Marfà - Centre de Creació Musical, i enregistrat amb els habituals Miquel Sospedra i Aleix Bou a la base rítimica, "Ludwig" comença amb l'esclat colorista "Zombies", un robust exercici de rock simfònic –sí, hem dit rock simfònic- que evoca els dies daurats de la ELO però també les formes més ambicioses del Britpop que sempre s'ha trobat present en l'adn de Jaume Pla. Un ritme hipnòtic, una línia melòdica inesborrable i fragments samplejats de l'obra de Beethoven que semblen fets a mida de la cançó. Són el fil conductor, aquests últims, d'un repertori que conjuga el misteri d'"Aldarulls emocionals" amb el trip hop terminal d'"És veritat perquè és bonic" o la invitació a la pista de ball de "T'estimes?", on novament planeja l'esperit de la ELO. No és una comparació gratuïta, tampoc hauria de ser ni molt menys una llosa. "Ludwig" parla amb veu pròpia. I és un dels àlbums més rodons de la discografia de Mazoni, que de seguida s'ha dit.

Disponible a Bandcamp.

Marialluïsa - "La vida és curta però ampla" (2021)

Les etiquetes, en l'àmbit de la música pop, solen quedar obsoletes tan bon punt els seus referents les donen per superades. En una entrevista recent, Pau Codina, vocalista de Marialluïsa, deixava clara la voluntat del quartet d'Igualada de transcendir el pop metafísic, aquell corrent patentat al seu dia per Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, però abanderat millor que ningú pels de l'Anoia. I si bé el seu segon àlbum, "La vida és curta però ampla" (2021, Bankrobber), es construeix a partir dels mateixos patrons que fins ara havien definit l'obra del grup –les atmosferes hedonistes, els passatges relaxats, la permanent invitació a prendre's la vida amb més calma-, no es pot obviar que durant els darrers dos anys han après a parlar amb veu pròpia i a veure-hi més enllà d'hipotètiques comparacions.

Dit això, i al marge de les etiquetes i les consideracions estilístiques, si "La vida és curta però ampla" destaca per una cosa, és per contenir algunes de les cançons més rodones signades pel conjunt a data d'avui i, per tant, seguir traçant una línia evolutiva que va en ascens. Parlem de cançons com "Cauen flors", una dinàmica i elegant perla pop que la banda ja havia presentat en directe durant els mesos previs a la sortida del disc, i que remet al bo i millor d'aquell nou pop català que va donar la volta al panorama musical autòcton durant la primera dècada del segle XXI. O com l'exòtica i malencònica "Veig la sort", que assenyalant encara més lluny. I després tenim la preciosa "Oh my love (ho tens tot per fer)", balada tardorenca d'acabats orgànics que tanca el disc apuntant cap a nous horitzons.

Disponible a Bandcamp.

El "Vademécum" de Chaqueta de Chándal

Chaqueta de Chándal, en una captura del videoclip de "Vademécum".

Acaben de lliurar Chaqueta de Chándal el primer avançament del que serà el seu segon àlbum, un treball encara sense títol que veurà la llum durant els propers mesos de la mà de Bankrobber i TBC Produccions. "Vademécum", la peça en qüestió, és un dinàmic exercici de post-punk amb mètrica krautrock i amb una lletra que carrega sense miraments contra els excessos de la indústria farmacèutica. Molt oportú en aquests temps que corren, tot plegat. La cançó ja l'havíem pogut escoltar en concerts com el que el trio va oferir el mes passat al festival Som del Montseny, però ara la presenten amb un psicotròpic videoclip on els components del grup arriben a aparèixer caracteritzats com a músics de black metal –corpse paint inclòs-. Disponible a Youtube.

El Petit de Cal Eril estrena single en directe

EL PETIT DE CAL ERIL
Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers

15 de juliol de 2021

Les xarxes socials estrenaven ahir a les 8 del vespre el nou single d'El Petit de Cal Eril, "Cap a tu", un refrescant exercici de pop metafísic marca de la casa que manté elevat el llistó a partir del qual caldrà valorar el nou àlbum que Joan Pons i companyia han promès de cara a la tardor. A la mateixa hora, els de la Segarra s'enfilaven a un dels escenaris exteriors de Roca Umbert i emmarcaven la peça en qüestió en una hora llarga de recital durant la qual van passar revista a tot el seu catàleg recent. Privilegiades les ànimes que s'hi van aplegar –aforament limitat a causa de les restriccions sanitàries-, que van poder descobrir la cançó en directe i sense pantalles pel mig.

El concert va començar amb la brisa suau d'"Ets una idea" i "El sentit de les coses", dues peces ideals per degustar sota una posta de sol estiuenca i dos dels grans reclams del notable "Energia fosca" (2019, Bankrobber). El que va venir a continuació va ser un repàs abundant i ben proporcionat a l'àlbum en qüestió, amb oportunes escapades a plàstics encara tan presents entre bona part del respectable com ara l'anomenat disc triangular (2018, Bankrobber). Reivindicació d'una etapa, la que va tallar d'arrel amb el Nou Pop Català de fa deu anys i va abraçar allò que el mateix Pons definiria com a pop metafísic, on figuren títols de la mida de "Pols" o "Som transparents". També la simpàtica lectura en català del "Close to Me" de The Cure que va tancar el set ja en tanda de bisos.

Cançons que conviden a gaudir

MARIALLUÏSA

Cicle Amb Empremta d'Autor

Teatre Pare Casals, Sant Esteve de Palautordera

3 de juliol de 2021

No es van inventar ells el pop metafísic, un concepte que prèviament havien patentat a mitges per Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, però en certa manera en van definir un hipotètic llibre d'estil amb un discurs que emmarcava lírica existencialista en un coixí de pop reposat, a mig camí de l'hedonisme primaveral i els ressons més onírics d'allò que algú va anomenar indie. Van reclamar terreny ara fa dos anys amb l'ep "Pren-t'ho amb calma" (2019, Bankrobber), i el van acabar de conquerir la temporada passada amb el seu primer àlbum, "És per tu i per mi" (2020, Bankrobber).

Aleshores va arribar la pandèmia, i el que havia d'haver estat el gran any de Marialluïsa es va quedar en standby. I ara que les aigües semblen esar tornant al seu lloc ni que sigui amb comptagotes, els d'Igualada celebren el tan anhelat retorn als escenaris repassant generosament tota la seva producció discogràfica, però també avançant algunes de les peces que formaran el seu segon àlbum, previst per la tardor. Ahir van actuar al cicle Amb Empremta d'Autor de l'associació Som del Montseny, brillant amb títols com "Mala sang" o "Moments". Un grapat de perles pop que aviat deixaran de requerir cap més etiqueta, que diuen coses i ens conviden a gaudir del bon temps.

El bon berenar de Maria Jaume

El seu àlbum de debut, "Fins al maig no revisc", va ser una de les grans revelacions musicals de l'any passat. Des d'aleshores, Maria Jaume no ha deixat de confirmar una trajectòria que es perfila de llarg recorregut i on el fet d'haver guanyat un conegut concurs de bandes emergents no deixa de ser una anècdota a peu de pàgina. Ho ha fet des dels escenaris, amb una atapeïda agenda de concerts que ha desafiat amb èxit la coronacrisi i durant la qual no ha deixat de rebre crítiques entusiastes. I ho acaba de fer novament aquest mes de juny amb un nou single, "Un bon berenar" (Bankrobber), on segueix endinsant-se en les coordenades més metafísiques del folk. L'ha produït un vell conegut de la casa com és Lluís Cabot, i s'ha presentat amb un videoclip realitzat per RV Films que poden vostès visionar a Youtube.

El Petit de Cal Eril, ciència-ficció i paganisme

Joan Pons (El Petit de Cal Eril), en una captura del videoclip de "Cauen les estrelles".

El Petit de Cal Eril ha avançat una primera peça del que serà el seu vuitè àlbum, que veurà la llum la propera tardor a través de Bankrobber. "Cauen les estrelles" és un exercici de pop metafísic marca de la casa, que conjuga sentit melòdic amb una atmosfera sintètica a contrallum i eleva les expectatives de cara a la sortida del disc. L'ha presentat amb un videoclip que barreja ciència-ficció i paganisme al més pur estil de clàssics i pel·lícules de culte de dècades enrere. Produït per Escafior Films, el clip l'ha dirigit Artur Tort i s'ha rodat en un paratge tan singular, evocador i certament oportú com és el Bosc de les Creus, a la frontera entre les comarques del Bages i l'Anoia. Poden visionar-lo a Youtube.