Anita Pointer (1948-2022)

ANITA POINTER
(1948-2022)

Les Pointer Sisters van ser aquell trio vocal que entre les dècades dels 70 i els 80 no tan sols va conquerir les llistes d'èxits amb múltiples registres, sinó que es va saber fer entendre des de llenguatges a priori tan distants com els de la música disco, el (soft) rock, el funk o fins i tot el country. Com a mostres, una bateria de singles tan eclèctica com indiscutible, que va de de "Yes We Can" a "I'm So Exited", passant per "Slow Hand" o "Fairytale". Ens ha deixat Anita Pointer, veu solista en totes aquestes peces. També a l'eterna "Fire", lectura d'un original de Bruce Springsteen –gravat prèviament pel recentment desaparegut Robert Gordon amb Link Wray- que elles mateixes van popularitzar el 1978.

R.I.P. Nigel Owen

Nigel "Niggsy" Owen.

Ha mort Nigel Owen, també conegut com a Niggsy Owen, guitarrista dels Flying Saucers, una d'aquelles bandes britàniques que van mantenir viva la flama del rockabilly més genuí en plena era punk. Estètica teddy boy, revisions de clàssics pretèrits sense regust de naftalina, i sobretot composicions pròpies que d'alguna manera fan de pont entre la generació dels pioners i un revival, el de la dècada dels 80, al qual van arribar massa d'hora. Contemporanis de Crazy Cavan 'N' The Rhythm Rockers –amb qui van compartir crèdits al fundacional recopilatori "Rock'n'Roll Is Stil A-live!" (1976), porta d'entrada de tota una generació d'adolescents britànics a les bondats del primer rock'n'roll- i del recentment desaparegut Robert Gordon, tot i que no tan reconeguts. Àlbums com "Planet of the Drapes" (1976), "Rock & Roll Graffiti House" (1977) o "Some Like It Hot" (1981) encara valen el seu pes en or.

Robert Gordon (1947-2022)

ROBERT GORDON
(1947-2022)

No va ser l'únic responsable del retorn del rockabilly a primera línia durant l'era post-punk, però sí que va esdevenir un dels grans revitalitzadors del gènere en qüestió entre finals dels 70 i principis dels 80. Després va desenvolupar una trajectòria de llarg recorregut, sovint eclipsada per les fites inicials però sempre definida per la coherència i les bones maneres. Originari de l'estat de Maryland, Robert Gordon va debutar com a vocalista al capdavant dels Tuff Darts, una d'aquelles bandes que van formar part de l'escena punk del Bowery novaiorquès sense arribar a assolir la dimensió d'altres contemporanis.

El punk va ser la seva rampa de llançament. El pas previ a l'inici d'una carrera solista ja enfocada cap al seu primer gran amor com a melòman, el rockabilly. Va ser el productor Richard Gottehrer qui el va fitxar pel segell independent Private Stock i el va posar en contacte ni més ni menys que amb Link Wray, amb qui acabaria gravant els seus dos primers àlbums, els essencials "Robert Gordon with Link Wray" (1977) i "Fresh Fish Special" (1978). El llegendari guitarrista va arribar a dir de Gordon que li recordava al jove Elvis Presley, i el fet de debutar en solitari de forma practicament paral·lela a la mort del Rei li va donar un primer impuls.

Els dos àlbums en qüestió són autèntiques perles del millor rockabilly –també es troben entre els punts àlgids de la carrera de Wray, que no és poc-. Versions de clàssics del rock'n'roll executades amb ofici i una dosi extra de frescor, i una lectura gairebé definitiva del "Fire" de Bruce Springsteen lliurada quan el Boss ni tan sols tenia pensat publicar la seva. Després dels dos treballs amb Wray, Gordon va gravar l'igualment notable "Rock Billy Boogie" (1979) amb Chris Spedding, que venia de posar algunes de les bases del punk i la New Wave al Regne Unit. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys i amb una quinzena d'àlbums al seu nom –a destacar també el seu llançament més recent, "Rockabilly for Life" (2020)-.