Explosió de blues rock amb accent del Sud

LARKIN POE + THE SHEEPDOGS
Razzmatazz, Barcelona

7 de novembre de 2023

Més enllà de la química extraordinària que mostren a l'escenari, sembla haver-hi una certa dualitat entre les germanes Rebecca i Megan Lovell. Si la primera és un torrent d'actitud, una frontwoman nata que surt a posar-se el respectable a la butxaca com qui és conscient de ser tota una divinitat rockera, la segona adopta un posat més distès i fins i tot relaxat, com qui simplement surt a passar-s'ho bé. Les mirades i els somriures de complicitat que es dediquen l'una a l'altra –allò del llenguatge no verbal-, són els de qui efectivament recull els fruits sembrats al llarg de tot un trajecte vital que encara sembla fer pujada.

Queden lluny els dies en què Larkin Poe tot just es donaven a conèixer a través de les xarxes socials i mitjançant una sèrie de vídeos casolans on interpretaven clàssics del blues, del country i del rock. En menys d'una dècada, i a base de fer molts quilòmetres i cremar incomptables escenaris, les de Calhoun, Georgia –establertes actualment a Nashville, Tennessee-, han esdevingut una de les realitats més fermes de la música d'arrel nord-americana en ple segle XXI. Una banda de southern rock que fa honor a tot el seu bagatge però no renuncia a veure-hi més enllà de les etiquetes.

ARRELS EN EL BLUES

"Toquem rock americà amb arrels en el blues", va declarar Rebecca Lovell la nit passada des de l'escenari de la sala Razzmatazz. La tercera visita de les Poe a Barcelona s'emmarcava dins de la gira de presentació del seu darrer àlbum, un "Blood Harmony" (2022) que tant sembla apel·lar a jovenalla amb fam de noves sensacions com a veterans que ja han vist de tot. Va ser l'espina dorsal d'un repertori sòlid com l'asfalt i fresc com un bourbon amb cola –fins a 9 cançons en van despatxar, del total de 16 que van tocar-. De l'inici amb el blues rocallós d'"Strike Gold" al gran final que va segellar una pantanosa "Deep Stays Down".

Entre l'una i l'altra, un "Summertime Sunset" que van enllaçar amb una versió de "Jessica" de The Allman Brothers Band –salvant totes les distàncies que vostès vulguin, les habituals comparacions entre els germans i les germanes no són gens gratuïtes-, l'embranzida country rock de "Georgia Off My Mind", el blues rock monolític de "Bad Spell" –dedicada a Screamin' Jay Hawkins- o el boogie endimoniat de "Bolt Cutters & The Family Name". També cites al fons d'armari com les celebrades "She's a Self Made Man", "Bleach Blonde Bottle Blues" o "Holy Ghost Fire" –introduïda amb el "Rumble" de Link Wray-. I "Preachin' Blues", l'original de Son House que les Poe havien gravat a "Peach" (2017).

Vestides d'impecable color blanc, amb Rebecca reclamant un lloc propi entre els grans guitarristes rítmics de la seva generació i Megan explorant totes les possibilitats d'una lap steel de la qual van saltar espurnes, recolzades per una austera però solvent secció rítmica de baix i bateria, Larkin Poe venien a celebrar un present que els pertany però sobretot a assenyalar un futur que també hauria de ser seu. I ho van fer amb escreix, fins i tot quan van abaixar revolucions per introduir un breu set acústic a mig concert. Tres cançons –"Might as Well Be Me", "Southern Comfort" i una simpàtica lectura de "Crocodile Rock", d'Elton John- que van interpretar desendollades i fent emmudir tota la sala –de seguida s'ha dit-.

SOUTHERN ROCK DES LA TERRA DE THE BAND

Abans de les Lovell havien escalfat motors els canadencs Sheepdogs. Dignes ambaixadors del llegat d'uns Lynyrd Skynyrd o uns Allman Brothers a la terra de Neil Young i The Band, els d'Ewan Currie venien en condició de teloners però el cert és que el cartell es podia contemplar perfectament com un programa doble i d'allò més coherent. Perquè totes dues formacions són pràcticament contemporànies, perquè conflueixen a nivell discursiu, però sobretot per la fidelitat a unes essències que refermen la seva vigència en pistes com "Scarborough Street Fair" –del seu darrer àlbum, "Outta Sight" (2022)- o "Nobody", tot un clàssic en potència amb què es van acomiadar abans de deixar pas a Larkin Poe. Molt més que un simple aperitiu, una actuació que bé va valer part del preu de l'entrada.

Larkin Poe.

The Sheepdogs.

Anita Pointer (1948-2022)

ANITA POINTER
(1948-2022)

Les Pointer Sisters van ser aquell trio vocal que entre les dècades dels 70 i els 80 no tan sols va conquerir les llistes d'èxits amb múltiples registres, sinó que es va saber fer entendre des de llenguatges a priori tan distants com els de la música disco, el (soft) rock, el funk o fins i tot el country. Com a mostres, una bateria de singles tan eclèctica com indiscutible, que va de de "Yes We Can" a "I'm So Exited", passant per "Slow Hand" o "Fairytale". Ens ha deixat Anita Pointer, veu solista en totes aquestes peces. També a l'eterna "Fire", lectura d'un original de Bruce Springsteen –gravat prèviament pel recentment desaparegut Robert Gordon amb Link Wray- que elles mateixes van popularitzar el 1978.

Robert Gordon (1947-2022)

ROBERT GORDON
(1947-2022)

No va ser l'únic responsable del retorn del rockabilly a primera línia durant l'era post-punk, però sí que va esdevenir un dels grans revitalitzadors del gènere en qüestió entre finals dels 70 i principis dels 80. Després va desenvolupar una trajectòria de llarg recorregut, sovint eclipsada per les fites inicials però sempre definida per la coherència i les bones maneres. Originari de l'estat de Maryland, Robert Gordon va debutar com a vocalista al capdavant dels Tuff Darts, una d'aquelles bandes que van formar part de l'escena punk del Bowery novaiorquès sense arribar a assolir la dimensió d'altres contemporanis.

El punk va ser la seva rampa de llançament. El pas previ a l'inici d'una carrera solista ja enfocada cap al seu primer gran amor com a melòman, el rockabilly. Va ser el productor Richard Gottehrer qui el va fitxar pel segell independent Private Stock i el va posar en contacte ni més ni menys que amb Link Wray, amb qui acabaria gravant els seus dos primers àlbums, els essencials "Robert Gordon with Link Wray" (1977) i "Fresh Fish Special" (1978). El llegendari guitarrista va arribar a dir de Gordon que li recordava al jove Elvis Presley, i el fet de debutar en solitari de forma practicament paral·lela a la mort del Rei li va donar un primer impuls.

Els dos àlbums en qüestió són autèntiques perles del millor rockabilly –també es troben entre els punts àlgids de la carrera de Wray, que no és poc-. Versions de clàssics del rock'n'roll executades amb ofici i una dosi extra de frescor, i una lectura gairebé definitiva del "Fire" de Bruce Springsteen lliurada quan el Boss ni tan sols tenia pensat publicar la seva. Després dels dos treballs amb Wray, Gordon va gravar l'igualment notable "Rock Billy Boogie" (1979) amb Chris Spedding, que venia de posar algunes de les bases del punk i la New Wave al Regne Unit. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys i amb una quinzena d'àlbums al seu nom –a destacar també el seu llançament més recent, "Rockabilly for Life" (2020)-.

20 anys de l'actuació de Link Wray a La Capsa

Link Wray a La Capsa, 10 de novembre de 2000 - Foto Oriol Serra.

Es commemoren avui dues dècades de l'actuació de tot un Link Wray a la sala La Capsa del Prat de Llobregat. Un esdeveniment històric, l'única visita a casa nostra d'un dels pioners del rock'n'roll, arquitecte del rock instrumental durant la dècada dels 50 i precursor amb el seu estil salvatge i visceral de corrents que van del garatge al punk i del heavy metal al grunge. Presentava aleshores el que acabaria esdevenint el seu últim disc, un "Barbed Wire" (2000) que va defensar despatxant electricitat, decibels i pràcticament mig segle d'ofici. Amb la salut ja visiblement afectada, però encara capaç de fer saltar espurnes d'aquella Stratocaster negra com el cuir de la seva jaqueta. Tampoc hi van faltar, és clar, himnes de l'instro rock més transgressor com "Jack the Ripper" o "Rumble". Prèviament havien actuat The Phantom Surfers, Deke Dickerson i The Church Keys com a part d'un cartell de luxe dins de l'òrbita fifties.

Nou dècades amb Link Wray

Link Wray (1929-2005).

Tal dia com avui de fa 90 anys va néixer Link Wray a la localitat de Dunn, Carolina del Nord. Un dels guitarristes més influents del segle XX, amb tan sols tres acords i la dosi justa de mala llet va eixamplar els horitzons elèctrics del flamant rock'n'roll i va posar els pilars de gèneres sencers com el garatge, el punk, el metal o la psicodèlia. El seu single de debut, "Rumble" (1958), va ser objecte d'una gran controvèrsia en diversos estats nord-americans que el van arribar a censurar per una suposada incitació a la violència -recordem que es tractava d'una peça instrumental-, i a la vegada va mostrar el camí a seguir a futures icones com Jimmy Page, Pete Townshend o Jimi Hendrix. A casa nostra el vam poder veure en directe en una única ocasió, ja durant els seus últims anys de vida i amb la salut visiblement malmesa però encara en plena forma quan s'enfilava a l'escenari. Va ser el 10 de novembre de 2000, a la sala La Capsa i en el marc d'un festival on també van actuar Deke Dickerson, els Phantom Surfers i els Church Keys. Anys enrere li vaig dedicar aquest article amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Que avui torni a servir com a homenatge a un dels més grans.

Eggs Over Easy - "Good'n'Cheap" (1972)

La història del pub rock és francament curiosa. Un moviment musical essencialment britànic -o més ben dit londinenc- amb fortes arrels a l'altre costat de l'Atlàntic, un conglomerat d'inadaptats que en plena era glam i progressiva van optar per apuntar-se a registres com el country, el blues o el folk, sempre amb una fina capa de rock'n'roll primari com a fil conductor. Noms de culte com The Count Bishops, Chilli Willi & The Red Hot Peppers, The Kursaal Flyers o Kilburn & The High Roads -si en volen una àmplia selecció consultin el doble volum "Goodbye Nashville, Hello Camden Town - A Pub Rock Anthology", editat per Sanctuary l'any 2007-, alguns dels quals establirien nexes amb el punk (Dr. Feelgood o els 101ers de Joe Strummer) i la New Wave (Brinsley Schwarz o Graham Parker & The Rumour). Més enllà de l'etiqueta de torn, tots ells tenien en comú el fet d'haver validat allò que els Kinks ja havien provat de dir a "Muswell Hillbillies" (1971), però sobretot la forta influència d'Eggs Over Easy.

I si la història del pub rock és curiosa, la d'aquest quartet encara ho és més. Pares involuntaris del pub rock -amb permís dels Kinks- i referents de pes per a qualsevol dels noms citats anteriorment, Eggs Over Easy eren irònicament quatre nord-americans que van anar a buscar a fortuna a Londres. No la van acabar de trobar, però la seva residència setmanal al pub Tally Ho va esdevenir tot un catalitzador, fent de la banda un mirall per a desenes de joves que no s'identificaven amb la sofisticació prog ni amb la brillantor glam i, de passada, donant el tret de sortida a un moviment que els seus propis impulsors coneixerien tan sols de forma testimonial. Formada a Nova York al voltant dels californians Austin de Lone i Jack O'Hara, la banda va arribar a Anglaterra el 1970 amb la perspectiva de signar un contracte discogràfic. La cosa va començar bé: van enregistrar un disc amb Chas Chandler -exbaixista dels Animals i descobridor de Jimi Hendrix- als controls i van obtenir la citada residència al Tally Ho. Però el contracte no es va materialitzar, el disc es va acabar arxivant i problemes de visats van començar a complicar la vida als components del grup, que van decidir tornar als Estats Units.

Establerts primer a Nova York i després a San Francisco, van acabar enregistrant el que seria el seu primer disc oficial a Tucson, Arizona, amb tot un Link Wray als controls. "Good'n'Cheap" va veure finalment la llum el 1972 a través d'A&M i constava dels mateixos temes que la banda havia gravat a Londres l'any anterior. Peces com "Party Party", "Arkansas" o "Runnin' Down to Memphis", amb un peu en el folk-rock entès a la manera de The Band i un altre en el country-rock amb regust de Laurel Canyon i Santa Monica Boulevard. Eggs Over Easy van arribar a editar un single -"Back of My Car" (1974)- i un segon disc -"Fear of Frying" (1981)- abans de separar-se i dedicar-se a altres projectes -de Lone esdevindria músic de sessió per a Nick Lowe i Elvis Costello, entre d'altres-. Tot aquest material s'inclou a la luxosa reedició de "Good'n'Cheap" que Yep Roc acaba de posar en circulació amb l'il·lustratiu subtítol "The Eggs Over Easy Story". També s'hi inclou, i això és el que convidarà més d'un a tornar a passar per caixa, la gravació fins ara inèdita de 1971 -d'aquesta manera es reuneixen sota un sol títol totes les gravacions conegudes d'Eggs Over Easy-. Un regal per a completistes i la porta d'entrada definitiva a una banda que es mereixia molt més del que va rebre.

Deu anys sense Link Wray

El pioner del power chord ens deixava el 5 de novembre de 2005.

Diu la llegenda que Link Wray va arribar a coincidir amb John Lennon i Yoko Ono en un ascensor de Manhattan. El guitarrista va saludar el matrimoni i Lennon, que tenia a Wray entre els seus ídols d'adolescència, es va limitar a dir "Yoko, aquest és Link Wray". Timidesa de fan? O bé una demostració més de l'imprevisible caràcter de l'autor d'"Imagine"? Sigui com sigui, s'ha especulat molt al voltant d'aquella trobada i, sobretot, dels hipotètics resultats d'una col·laboració que mai es va arribar a produir. Corria l'any 1971, Lennon acabava d'aterrar a Nova York tot deixant enrere la desfeta dels Beatles i Wray es trobava a la ciutat buscant l'enèsima oportunitat en un negoci que el maltractaria fins al final dels seus dies. Com en tantes altres ocasions, l'oportunitat no es va acabar de materialitzar i el pioner del power chord va tornar a actuar en bars de mala mort i davant de públics compostos per bandes de motoristes i militars amb ganes de gresca. Wray mai esdevindria una icona social com Lennon, però ningú podia plantar-li cara en termes d'autenticitat.

Nascut el 1929 a Carolina del Nord, Fred Lincoln Wray Jr. ja havia viscut ell sol unes quantes vides abans de dedicar-se de ple al rock'n'roll. Durant la infància i l'adolescència, la sang shawnee que corria per les seves venes li havia portat més d'un problema en un entorn on les barreres racials es trobaven encara a l'ordre del dia. Per si això fos poc, i després de combatre a la Guerra de Corea, va contreure una tuberculosi que el va mantenir hospitalitzat durant un any i li va fer perdre un pulmó. Un historial que ajuda a entendre la cruesa i la mala llet que van definir les seves gravacions durant gairebé cinc dècades. L'essència de peces com "Rumble", editada com a single l'any 1958 i censurada en diversos estats nord-americans que hi van veure una suposada incitació a la violència -cal no oblidar que, com bona part del repertori de Wray, el tema era instrumental-.

Amb censura o sense, "Rumble" va esdevenir l'espurna de nombroses flames que van del surf al punk i del psychobilly al grunge passant per noms propis tan il·lustres com els de Pete Townshend, el propi Lennon o fins i tot Quentin Tarantino -qui no va dubtar a fer-la sonar en una de les escenes de "Pulp Fiction" (1994), si bé la peça no va entrar al disc de la banda sonora-. Però malgrat tot, la seva condició d'outsider el mantindria lluny dels focus mediàtics i sobretot del reconeixement assolit per molts dels seus deixebles. Dos discos enregistrats i signats juntament amb Robert Gordon a finals dels 70 -i connectats amb un altre incondicional com era i segueix essent Bruce Springsteen, autor d'aquell "Fire" que el duet es va fer pràcticament seu- van aportar una escletxa de llum a la seva figura, però la dècada dels 80 va suposar un nou retorn a l'anonimat i el seu exili definitiu a Dinamarca, on va viure fins que el seu cor va dir prou el 5 de novembre de 2005, avui fa deu anys.

Wray va arribar a visitar casa nostra en una única ocasió. Va ser el 10 de novembre de 2000 a la sala La Capsa del Prat de Llobregat i en el marc d'un festival on també actuaven Deke Dickerson, Phantom Surfers i The Church Keys. Un servidor va tenir la sort d'assistir-hi i saludar el propi Wray abans de l'inici de les actuacions. La trobada va durar poc més d'un minut, però l'empremta que em va deixar perdura a data d'avui. No oblidaré mai la seva mirada d'aprovació, la serenor del seu rostre ni la fragilitat que desprenia el seu tacte quan ens vam donar la mà. Al cap d'unes hores, quan ell ja es trobava damunt l'escenari i jo a primera fila, se'm va acostar i em va posar la guitarra davant mateix dels morros. El moment, s'ho poden imaginar, va ser indescriptible. No tan sols tornava a tenir Link Wray cara a cara sinó que estava tocant la seva guitarra. Cinc anys més tard ens hauria deixat, però el seu record no m'abandonarà mai.