R.I.P. Travis Dopp

Travis Dopp.

Ha mort Travis Dopp, guitarrista d'Small Brown Bike. La banda de Michigan es va formar el 1996 i va evolucionar del punk rock més urgent fins a la intensitat del post-hardcore i fins i tot de l'emocore. A reivindicar àlbums com el seu debut de 1999, "Our Own Wars".

Manny Martínez (1954-2023)

MANNY MARTÍNEZ
(1954-2023)

No va ser el bateria original dels Misfits –abans hi havia hagut una efímera primeríssima formació amb Jim Catania "Mr. Jim"-, però sí que es pot considerar com a part fundacional de la banda punk de New Jersey juntament amb Glenn Danzig i Jerry Only. Manny Martínez va tocar amb el grup entre març i desembre de 1977, arribant a gravar el seu primer single, "Cough/Cool", publicat aquell mateix any. Després els seus companys van prescindir d'ell per desavinences –el va substituir el mateix Mr. Jim-. Ha mort a l'edat de 69 anys.

D.E.P. Julián 'Ross' Loza

Julián 'Ross' Loza.

Ha mort Julián 'Ross' Loza, bateria de llarg recorregut a l'underground barceloní. El 1986 es va incorporar a Acció Directa, una de les bandes pioneres del hardcore punk a Catalunya, i el 1991 va entrar a Legion, un dels pilars fundacionals del thrash metal a casa nostra, on va tocar fins que el grup es va dissoldre el 1994. A finals dels 90 va formar part de la banda de funk i rock Speed Tortugas. Tres estils i tres formacions de les quals caldria recordar-se més sovint. D.E.P.

Garageland

Les Franqueses del Vallès, desembre de 2023.

"We're a garage band / We come from Garageland", cantava Joe Strummer a la tornada de "Garageland", la peça que tancava l'àlbum de debut homònim de The Clash, publicat el 1977 per CBS. La contundent resposta dels londinencs al crític musical Charles Shaar Murray, que després de veure'ls actuar com a teloners dels Sex Pistols havia escrit a la revista NME que més els valia tornar al garatge d'on haguessin sortit. També la declaració d'intencions d'una banda compromesa amb els seus principis malgrat haver fitxat per una multinacional. I un dels grans himnes de la generació punk del 77.

En qüestió de pocs anys, The Clash van esdevenir un dels grups de rock més grans del món. Però essencialment mai van deixar de ser una banda de garatge. I ja saben vostès què diuen. Algunes de les coses més grans d'aquest món han començat a l'interior d'un garatge. Per això, cada cop que passo pel costat de la porta d'un d'aquests espais i sento xavals fent soroll amb els seus instruments musicals a l'interior, no puc evitar pensar que encara no estem del tot perduts com a espècie. A la fotografia, un carreró amb entrades de garatge, ahir al vespre a les Franqueses del Vallès.

50 anys de l'obertura del CBGB

L'entrada del CBGB. Nova York, març de 2006.

Avui fa 50 anys que el llegendari CBGB va obrir portes per primer cop al 315 del Bowery, a Nova York. Al seu escenari hi va acabar d'agafar forma aquella escena punk que havia començat a germinar al Max's Kansas City i al Mercer Arts Center. Rampa de llançament de Ramones, Television, Dictators, Patti Smith, Blondie, Talking Heads i tants altres, va esdevenir una de les meques mundials del rock'n'roll fins que va haver d'abaixar la persiana la tardor de 2006 davant la impossibilitat de pagar el lloguer.

Si durant la dècada dels 70 el CBGB havia representat com cap altre lloc l'essència més genuïna del Lower Manhattan –aleshores un entorn inhòspit i fins i tot perillós-, el seu final també va ser signe d'un temps en què els artistes se n'havien d'anar a viure a Brooklyn perquè no es podien permetre fer-ho a Manhattan. El seu local l'ocupa actualment una botiga de roba on es venen jaquetes de cuir amb logotips de bandes punk a 2.000 dòlars la peça. Això sí, el carrer és net com una patena. Signe del temps, també.

La fotografia és de març de 2006, pocs mesos abans de tancar la sala. Si no em falla la memòria, l'últim concert que hi vaig veure va ser un festival de música Oi! amb Red Alert com caps de cartell, aquell mateix mes de març. Érem quatre gats, i la meitat devíem ser turistes encantats de poder posar els peus al lloc on havia començat tot –i al seu lavabo, igualment mític-. No ho sabíem, però estàvem assistint al final de tota una era.

Scott Kempner (1954-2023)

SCOTT KEMPNER
(1954-2023)

El rock'n'roll amb el més genuí accent de Nova York ha perdut un dels seus grans referents. Scott Kempner va ser el guitarrista dels històrics Dictators. La banda que hi havia abans dels Ramones, tal com s'ha arribat a dir en alguna ocasió. Pioners del punk a la Big Apple –i per extensió a escala global-, també el pont entre el discurs i l'estètica d'uns New York Dolls –als seus inicis no es van estar de flirtejar amb el glam més subterrani, tal com testimonien els pocs vídeos que hi ha de l'època del seu fundacional àlbum de debut, "Go Girl Crazy!" (1975)-, i la descàrrega elèctrica a tota pastilla dels de Queens.

Nascut i criat al Bronx, Kempner va ser el guitarrista rítmic de la banda encapçalada per Handsome Dick Manitoba, però va ser un cop desfeta aquesta quan va brillar amb llum pròpia al capdavant dels Del-Lords –amb un jove Eric "Roscoe" Ambel-, on es va destapar també com a cantant i compositor. Si amb els Dictators s'havia situat a l'avantguarda del punk durant la segona meitat dels 70, amb el seu segon grup va posicionar-se entre els pilars d'aquell rock'n'roll d'arrel genuïnament nord-americana que durant els 80 va posar els fonaments del que s'anomenaria country alternatiu –com a mostra el seu debut de 1984, "Frontier Days"-.

El quart àlbum dels Del-Lords, publicat el 1990, es va titular "Lovers Who Wander", com la cançó que donava nom al tercer disc de Dion DiMucci sense els Belmonts. Justament, a principis dels 90, el guitarrista va militar als Little Kings del mateix DiMucci. També durant aquella època va publicar el seu primer àlbum en solitari, el magnífic "Tenement Angels" (1992), gravat amb components de The Skeletons. El 2008 va lliurar-ne el successor, l'igualment recomanable "Saving Grace". Kempner, que durant les últimes dècades havia participat de les reunions tant dels Dictators com dels Del-Lords, s'havia retirat de la música el 2021 per problemes de salut. Ens ha deixat a l'edat de 69 anys.

Mars Williams (1955-2023)

MARS WILLIAMS

(1955-2023)

De la mateixa manera que Steve Mackay quan s'havia incorporat als Stooges, Mars Williams va revelar el nexe entre les formes més lliures i avançades del jazz, i les manifestacions més subversives del punk i els seus derivats. Format en l'àmbit jazzístic, el saxofonista nord-americà va militar a l'òrbita New Wave des de les files de The Waitresses. Un cop dissolt el grup d'Ohio el 1983, va fer el salt a l'escena post-punk britànica tot ingressant als Psychedelic Furs, banda amb la qual sol associar-se més sovint el seu nom. Paral·lelament va formar part també del combo de free jazz NRG Ensemble, i durant la dècada dels 90 va ser un dels fundadors del grup d'acid jazz Liquid Soul. També va tocar amb el recentment traspassat Peter Brötzmann. Ha mort a l'edat de 68 anys.

El crim masclista que va colpejar l'escena de Seattle

Mia Zapata (1965-1993).

No acostuma a sortir el seu nom quan es parla d'allò que algú va anomenar el Club dels 27. Però aquesta és l'edat que tenia Mia Zapata quan va morir assassinada l'estiu de 1993, ara fa poc més de 30 anys. Zapata era la cantant de The Gits, una banda de punk rock formada a Seattle en ple adveniment de l'era grunge. Van lliurar dos àlbums més que notables –"Frenching the Bully" (1992) i "Enter: The Conquering Chicken" (1994), aquest últim publicat a títol pòstum-, i francament haurien merescut més repercussió de la que van tenir al seu dia –possiblement l'haurien assolit si la seva història no s'hagués acabat de la pitjor manera possible-.

El cos sense vida de Zapata va ser trobat la matinada del 7 de juliol de 1993. L'havien colpejat, violat, estrangulat i deixat tirada al mig del carrer. L'autòpsia va revelar que, de no haver mort estrangulada, ho hauria fet a causa de les ferides internes provocades pels forts cops que havia rebut. A l'assassí, un maltractador reincident, no se'l va arribar a identificar fins al cap de 10 anys. Les investigacions posteriors van determinar que l'agressor havia seguit la víctima al sortir aquesta d'un bar, l'havia atacat per sorpresa i l'havia arrossegat fins al seu cotxe, on havia passat tota la resta.

Arran de l'assassinat de Zapata, activistes de Seattle van impulsar la creació de Home Alive, un grup feminista d'autodefensa que va comptar amb el suport d'artistes com Joan Jett o Lydia Lunch, també de la plana major de l'escena de la pròpia ciutat, inclosos Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden. El 1996, el segell Epic va publicar el recopilatori "Home Alive (The Art Of Self Defense)", amb rareses de tots ells. Els beneficis es van destinar a la causa de l'organització i a pagar les despeses de la investigació de la mort de la cantant.

Explico el tràgic final de Mia Zapata de la mateixa manera que podria referir-me a la violació que va patir Tori Amos quan tenia 21 anys i que la va portar a compondre una cançó tan colpidora com "Me and a Gun". Són episodis que ressonen molt fort en una jornada com la d'avui, 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones, però que caldria recordar cada dia de l'any. Com també caldria tenir presents a totes aquelles víctimes anònimes d'una xacra social que trenca i arrabassa vides. Més encara quan els vells carcamals de tota la vida tornen a bramar amb una poca vergonya que no s'havia vist des de feia dècades.

R.I.P. Tony Slug

Tony Slug aka Tony Nitwitz.

Ha mort Tony Slug, també conegut com a Tony Nitwitz –el seu nom civil era Tony Leeuwenburgh-, baixista de llarg recorregut a l'escena punk neerlandesa. A finals dels 70 va ser un dels fundadors dels essencials Nitwitz, amb els quals va gravar l'àlbum "The Scorched Earth Policy" (1981). Posteriorment va formar part de bandes com BKG i va fundar el segell discogràfic Vögelspin.

John Lydon, l'etern provocador

PUBLIC IMAGE LTD
Sala Salamandra, L'Hospitalet de Llobregat

21 d'octubre de 2023

Hi va haver un temps en què John Lydon personificava els pitjors malsons de les ments més benpensants del Regne Unit. Era l'Anticrist, i no pas perquè així ho proclamés una de les cançons més populars del seu primer grup, sinó perquè no es mossegava la llengua a l'hora de posar el dit a la llaga d'institucions com la mateixa monarquia –sí, hi ha països on es fan aquestes coses sense que ningú vagi a judici-. Tot plegat li va valer cancel·lacions, agressions físiques i fins i tot amenaces de mort, però res de tot això el va fer arronsar el més mínim. Que n'aprenguin tots aquells aspirants a enfant terrible que un dia juguen a fer-se els provocadors per televisió, i l'endemà fan el ploricó a Twitter perquè l'amo s'ha enfadat i els ha retirat la pagueta.

Gairebé cinc dècades després d'haver abanderat la revolució punk del 77, Lydon no tan sols segueix fent música rellevant sinó que es referma encara com un provocador nat i sense pèls a la llengua. Si aleshores els ofesos eren els devots més carcamals d'Elisabet II, avui ho són els guardians de la moral políticament correcta a qui dedica dards tan ben esmolats com "Being Stupid Again", una de les pistes que formen el flamant "End of the World" (2023), l'onzè àlbum d'estudi dels seus Public Image Ltd (PiL) i el tercer que lliura la banda des que es va reactivar el 2009. "You're being stupid again / Well done, it's the students again / So sloganed again, verbatim again", proclama un desvergonyit Lydon sobre un claustrofòbic ritme post-punk.

Va ser una de les peces que van sonar la nit passada a la sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat. Primera actuació de PiL a casa nostra en més d'una dècada, i una formació que no és la clàssica però sí la més estable que ha tingut el conjunt –a banda i banda de Lydon, aquell terrorista de les sis cordes que és Lu Edmonds i aquell baixista metronòmic anomenat Scott Firth; al seu darrere, el bateria Bruce Smith-. Van sortir a l'escenari al ritme de la majestuosa "Penge", una de les comptades cites a "End of the World" juntament amb una frenètica "Car Chase" i la mencionada "Being Stupid Again", que va esdevenir el primer moment climàtic del concert quan es va encadenar amb una eufòrica "This Is Not a Love Song".

La resta del repertori es va nodrir de clàssics que d'una banda expliquen la gènesi de registres com el propi post-punk, i de l'altra es manifesten avui tan vigents com el primer dia. "Death Disco" i "Memories", per exemple, van sonar ahir més contemporànies que cap de les rèpliques que han arribat a tenir durant les passades dues dècades entre la comunitat festivalera. I "Flowers of Romance", amb la seva atmosfera opressiva i el seu ritme tribal, va destil·lar molt més perill que cap aspirant a estrella del trap amb roba de marca i cara de pocs amics.

En plena recta final, l'electrònica gairebé industrial de "Shoom" va tenyir l'ambient d'estètica rave mentre el cantant es quedava ben a gust: "It's all bollocks / You fucking bollocks / Now turn to your bollocks / Two shits for bollocks / Humans are bollocks" –que en prenguin nota Sleaford Mods i companyia-. I en tanda de bisos, la urgència punk de "Public Image" va deixar pas als compassos ballables d'"Open Up" –original de Leftfield- abans de rematar la feina amb una immensa "Rise". "We don't work for the 'shitstem'", va deixar anar Lydon amb un oportú joc de paraules, un cop presentats els membres de la banda i havent anunciat que tornaran l'any vinent. Si ho fan, seran benvinguts.

Robert Becerra (1959-2023)

ROBERT BECERRA
(1959-2023)

Banda essencial però mai prou reivindicada del hardcore californià de principis dels 80, els Stains van ser una de les formacions pioneres en l'acostament de la velocitat punk i la contundència del metal. Hi ha qui considera el seu debut homònim de 1983 –publicat per SST i produït pel recentment desaparegut Spot- com un precursor del thrash metal. Ha mort el seu guitarrista, Robert Becerra, a l'edat de 64 anys.

Kent Stax (1962-2023)

KENT STAX
(1962-2023)

Va ser una de les bandes pioneres del hardcore punk a l'àrea de Washington, també un dels pilars de l'escuderia Dischord. Scream, una d'aquelles formacions sense les quals no s'entendria l'evolució de la música independent i alternativa nord-americana de les passades quatre dècades. El bateria Kent Stax en va ser un dels membres fundadors i va tocar a tots els discos del grup fins a "Banging the Drum" (1986). Va deixar la banda per motius personals i va ser substituït per un jove Dave Grohl, però hi va tornar a partir de la reunió de 2009. Ha mort a l'edat de 61 anys.

Pablo Molina (1965-2023)

PABLO MOLINA
(1965-2023)

Va ser una de les bandes pioneres del punk a l'Argentina, també un referent en la fusió d'aquest estil musical amb els gèneres d'arrel jamaicana en l'àmbit hispanoparlant. Pablo Molina va entrar a Todos Tus Muertos el 1993 com a percussionista, i de seguida va esdevenir una peça clau en l'engranatge del combo encapçalat per Fidel Nadal, destacant també com a segon vocalista. Més tard va formar Lumumba, banda de reggae on l'acompanyaven components de Todos Tus Muertos, i es va acabar de consolidar en solitari com un dels grans cantants de reggae en llengua castellana. Ha mort a l'edat de 58 anys, víctima d'un maleït càncer.

John Kezdy (1959-2023)

JOHN KEZDY
(1959-2023)

Ambaixadors destacats del punk més genuí al Midwest dels Estats Units a començaments de la dècada dels 80, The Effigies van ser una d'aquelles bandes que van partir del principi fundacional del Do It Yourself per evolucionar al seu aire cap a les coordenades sonores que definirien el rock alternatiu nord-americà durant els anys posteriors –i fins a data d'avui, val a dir-. El seu ep de debut de 1981, "Haunted Town", ja oferia algunes pistes tot flirtejant amb el hardcore i aproximant-se a les formes més crues del post-punk. John Kezdy va ser el vocalista del combo de Chicago, i el seu únic membre permanent fins a data d'avui. Ha mort a l'edat de 64 anys, víctima d'un accident de trànsit mentre circulava amb bicicleta.

The Damned - "Darkadelic" (2023)

Era evident que no podia durar pas gaire, la reunió de la formació original de The Damned. Fins i tot si el quartet fundacional ha pogut arribar a resoldre definitivament les seves diferències històriques, tenia poc sentit a aquestes alçades un moviment que hauria suposat un pas enrere per a una banda que sempre s'ha caracteritzat per mirar endavant –i que justament ha sabut reinventar-se periòdicament a partir de la mutació constant de la seva composició-.

Sí, es perfilava molt llaminera la gira britànica que l'any passat va permetre a una colla d'afortunats veure a Dave Vanian i Captain Sensible en un escenari amb Rat Scabies i Brian James per primer cop en més de tres dècades. Però un simple repàs a la línia evolutiva del grup –pioner del punk britànic, pilar de la New Wave i del vessant gòtic del post-punk, i una institució de ple de dret encara en clau de present- apunta que, a hores d'ara, té molt més sentit prendre com a punt de partida obres de maduresa tan notables com "Evil Spirits" (2018), que no pas fer veure que no ha passat res des de "Music for Pleasure" (1977).

"Darkadelic" (2023), el dotzè àlbum d'estudi dels londinencs –i el successor del citat "Evil Spirits"- referma la vigència de la formació actual dels Damned –la que completen Paul Gray (baix), Monty Oxymoron (teclats) i un flamant nou fitxatge, Will Taylor (bateria)-. També confirma la reunió amb Scabies i James com un parèntesi que simplement va estar bé mentre va durar. I per si encara pogués quedar cap dubte, la mateixa caràtula mostra els rostres dels cinc integrants actuals del grup fonent-se en una mena de prisma a mig camí de la coloraina àcida i de la foscor gòtica.

Efectivament, la coberta de "Darkadelic" fa honor al seu títol. I també en fa un repertori que oscil·la entre els horitzons sinistres explorats per Vanian i companyia un cop superada l'era punk, i les essències psicodèliques que sempre han format part del seu adn –fins i tot quan això era proscrit per certs dogmes de l'imperdible-. El fil conductor, però, segueix essent l'electricitat punk que ha propulsat des dels inicis als autors de "Love Song" i "Smash It Up". Com a bona mostra la inicial "The Invisible Man", que alterna el seu ritme de garatge amb una escapada lisèrgica fins a cotes gairebé siderals.

Després tenim l'estètica de sèrie b d'un "Bad Weather Girl" i un "You're Gonna Realise" que vindrien a assenyalar els Damned com el pont hipotètic entre uns Mysterians i uns Fuzztones. "Beware of the Clown" sona a himne marca de la casa, una peça que seria un clàssic d'haver-se gravat quatre dècades enrere i que de ben segur funcionarà molt bé en directe. Els aires fronterers, gairebé Americana, de la crepuscular "Western Promise", ens venen a recordar l'amplitud de mires d'un conjunt que ha abanderat gèneres musicals sencers però sempre ha defugit l'estretor de les etiquetes.

Atenció també a la mètrica rockabilly de "Follow Me", al batec àcid d'un "Leader of the Gang" on ressona la Costa Oest més assolellada –la dels Estats Units, s'entén-, i a l'embranzida psicodèlica d'un "Motorcycle Man" que prem gas a fons fins a endinsar-se en alguna carretera desèrtica on Hawkwind van de trip amb Steppenwolf. Sí, seguim parlant de The Damned. Possiblement l'única banda capaç de reunir a la seva formació original en temps de descompte i, tot seguit, reprendre el seu camí amb un àlbum que reivindica el seu present però sobretot anuncia el seu futur.

L'art de Jamie Reid en una paret

No sé què n'hauria pensat, Jamie Reid, de les persones que fem servir el seu art per decorar els immobles que habitem. En tot cas, aquest pòster de la caràtula que va dissenyar per a "God Save the Queen" (1977), el single dels Sex Pistols, decora des de fa bastants anys una de les parets de casa meva. I arran de la mort del seu autor, aquests dies me l'estic mirant amb uns altres ulls.

Jamie Reid (1947-2023)

JAMIE REID
(1947-2023)

S'ha arribat a dir que la caràtula que Jamie Reid va dissenyar per "God Save the Queen" (1977), el totèmic i al seu dia controvertit single dels Sex Pistols, és la imatge més icònica de l'era punk. Ho serà o no ho serà, però no hi ha cap dubte que els dissenys de l'artista britànic van definir no tan sols l'estètica dels Pistols sinó la de tot un moviment. Logotips amb lletres retallades a l'estil d'una nota de rescat que, en el cas de la caràtula en qüestió, es sobreposaven sobre una fotografia del rostre de la reina Elisabet II tot tapant-li els ulls i la boca. L'atreviment va aixecar molta polseguera en una societat, la del Regne Unit, que encara no estava preparada per tal desafiament a un dels seus símbols. Gairebé cinc dècades després, la imatge s'ha pogut veure en museus i s'estudia a les escoles d'art –sí, hi ha països que són capaços de créixer i madurar amb el pas del temps-. Reid ha mort a l'edat de 76 anys, a tan sols un mes de commemorar-se el primer aniversari del traspàs de la monarca.

Mig segle de "New York Dolls"

El punk abans del punk. El glam en la seva manifestació més vital i alhora decadent. El retorn del rock'n'roll a les seves formes més bàsiques i fundacionals, i alhora un salt endavant per al qual ningú –ningú!- estava encara preparat. El sexe, la provocació, el perill i, sí, el rhythm & blues. Tot això representaven els New York Dolls quan van irrompre als escenaris del Lower Manhattan durant la primera meitat de la dècada dels 70.

Eren els dies del Max's Kansas City i del Mercer Arts Center –també d'un CBGB que tot just acabava d'obrir portes-, de la ressaca de la Velvet Underground i la implosió dels Stooges. Entre la primera i els segons havien posat bona part de les bases de tot allò que encara trigaria alguns anys en acabar de quallar. Els Dolls van afegir-hi tota la resta. L'estètica glam, l'herència stoniana, la frescor dels girl groups de la dècada anterior, i sobretot un repertori que gairebé ningú va saber entendre al seu dia però –com els dels Stooges i la Velvet- pràcticament dibuixaria el full de ruta del punk i tota la seva ona expansiva.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "New York Dolls" (1973). El debut homònim del quintet que integraven David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Arthur "Killer" Kane (baix) i Jerry Nolan (bateria) –aquest últim pràcticament s'acabava d'integrar al grup com a substitut del traspassat Billy Murcia, primera víctima de la cursa d'excessos que definiria bona part d'una nissaga tan influent com maleïda, tan obviada al seu dia com llegendària a hores d'ara-.

Producció de Todd Rundgren i una desena llarga de pistes que encara avui valen per discografies i estils musicals sencers. D'aquell himne subterrani que va esdevenir la inicial "Personality Crisis" a les essències genuïnament novaiorqueses de "Vietnamese Baby" i "Subway Train" o el blues corrosiu de "Jet Boy", passant per les icòniques "Looking for a Kiss" i "Trash", amb cites a les Shangri-Las i Mickey & Sylvia, respectivament. Sense oblidar, és clar, l'atòmica versió del "Pills" de Bo Diddley, que els semblava fet a mida. Pocs debuts discogràfics poden presumir d'un caràcter tan definitiu com el que ens ocupa.

R.I.P. Anthony Meo

Ha mort Anthony Meo, bateria original de Biohazard. Exponents de pes del hardcore a la Costa Est dels Estats Units, els novaiorquesos van ser una de les bandes pioneres en l'acostament del punk, el metal i el propi hardcore a registres com el hip hop, esdevenint precursors d'estils que van del groove metal al nu metal. Meo, que ha traspassat a causa d'un càncer, va ser un dels fundadors del grup el 1987. Va tocar a les seves primeres maquetes, però no va arribar a gravar cap àlbum.

Teresa Nervosa (1962-2023)

TERESA NERVOSA
(1962-2023)

El hardcore punk com a punt de partida de tot allò que diverses generacions ja han donat per fet. Una de les variants més extremes del punk rock com a pedra de Rosetta del rock alternatiu nord-americà dels 80 i dels 90, amb tots els seus itineraris i matisos. Els texans Butthole Surfers van ser una d'aquelles bandes que van sorgir de l'ona expansiva del hardcore i van evolucionar al seu aire cap a un discurs tan eclèctic i versàtil com únic i intransferible, que tant podia apuntar cap al rock de radiofòrmula universitària com a les formes més atrevides del noise. Sense perdre mai de vista l'ètica punk, i sempre amb un sentit de l'humor passadíssim de voltes –qui més podia titular una cançó psychobilly amb el nom de Julio Iglesias?-. Teresa Nervosa va ser bateria del grup –tasca compartida amb King Coffey, és a dir que hi havia dues bateries- entre 1983 i 1985, i posteriorment entre 1986 i 1989 –hi va tornar de 2008 a 2009-, arribant a gravar obres com "Psychic... Powerless... Another Man's Sac" (1984), "Rembrandt Pussyhorse" (1986) o "Hairway to Steven" (1988). Ens ha deixat a l'edat de 60 anys.